30 de des. 2008

Pau

Canalla en un punt d'intercanvi a Jericó (Cisjordània)
(Fotografia de l'autor)


Quina por depara el present per a molts habitants del Pròxim Orient, educats sota el foc dels fusells, el soroll del bombardejos i l’extremisme de les interpretacions. Ara, quan el dogma esdevé veritat suprema i converteix la raó en fum dissipat, encara hi ha un petit bocí de claror per a l'esperança i la vida, sí, la vida.

Hi ha un mot amb molta càrrega simbòlica i significativa anomenat llibertat, que en requereix un altre, amb unes característiques tan fortes com l'anterior, la convivència.

Llibertat i convivència poden esdevenir conegudes, companyes, amigues i mares d’una altra paraula: pau.

La llibertat i la convivència condueixen a la pau.

Pot ser tan fàcil?

27 de des. 2008

Tabac

Avui he rebut una invitació al Facebook perquè m'agregués a una causa: Una llei antitabac.

Molta gent pensa que el tabac es mereix un respecte en la nostra història, i de fet tenen raó: el conreu de la tana, el contraban i l’estraperlo, les fàbriques i tallers de producció de cigars i cigarretes, les botigues o les ajudes als conreadors, en constitueixen un bon exemple. És per aquest motiu que a Sant Julià de Lòria, la ciutat universitària (sic) i vila tabaquera per excel·lència, hi existeix un museu al seu honor i el dibuix d’una fulla de tabac composa la totalitat del logotip del Centre de Congressos Lauredià. El tabac va convertir l’agricultura andorrana en un preuat monocultiu i va promoure el naixement d’un sector secundari centrat en la indústria de la seva transformació.

Fins aquí, tothom hi està d’acord.

Però tots aquests factors no han de ser un repulsiu perquè les valls d’Andorra quedin enrere en la protecció de la seva ciutadania pel consum d’aquesta droga. Una cosa no treu l’altra.

Deixant de banda els factors negatius i mortals que el tabac té sobre la salut dels seus consumidors; també hi ha el dret de la salvaguarda de la salut dels ciutadans que no fumen. De moment no es pot fumar a l’administració, les escoles, els centres sanitaris i a pocs llocs de l’empresa privada, com la Pizzeria Angelo. Però, tret d'aquesta excepció, encara es fuma - i molt - a la immensa majoria dels bars, restaurants, discoteques i botigues d'Andorra.

Demanar una zona lliure de fum per menjar, arribar a casa sense fer pudor de tabac, poder ballar sense patir cremades i bafarades de cendrer.... conformen tot un dret que en aquest país, Andorra, també s’ha de respectar.

I això ho diu un fumador.

24 de des. 2008

Ego sum lux mundi

Al començament, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu. Estava amb Déu al començament. Totes les coses han vingut de l’existència per mitjà d’ella, i ni una sola de les que han vingut de l’existència no hi ha vingut sense ella. En ella hi ha la vida, i la Vida era la Llum dels homes; i la llum resplendeix enmig de les tenebres, sense que les tenebres l’hagin pogut atènyer mai. (Jo 1:1-5)

In principio erat Verbum et Verbum erat apud Deum, et Deus erat Verbum. Hoc erat in principio apud Deum. Omnia per ipsum facta sunt et sine ipso factum, est nihil quod factum est. In ipso vita erat et vita erat lux hominum; et lux in tenebris lucet et tenebrae eam non conprehenderunt. (Io 1:1-5)



Copyright: Antònia Camats i Ribera

22 de des. 2008

San Ildefonso

Ho sento, porto unes setmanes de sarcasme.

neroneeee norene..... i d'aquesta manera, la cantarella s'eternitza en els nostres caps des dels transistors i les teles. Cada 22 de desembre els nens de San Ildefonso desfilen amb els seus tratges d'escola privada dels anys setanta, davant de dos immensos bombos farcits de boles que representen els números dels bitllets de loteria. La mateixa escenografia de sempre, els mobles foscos de fullola, les tauletes amb la repisa de moqueta verda, les copes de gelat que fan de receptacle de les boles, les cadiretes on seuen els interventors, els emmotllats de fusta de les parets, les cortines marrons, la bandera d'Espanya, el logotip de l'entitat, els bitllets que semblen estampetes de la Marededéu, la taula dels secretaris que juguen als mots encreuats, el públic, els tarats que es disfressen, les càmeres, els tratges emmidonats, els llums esgrogueïts... cada any el mateix, com la reposició del doctor Zhivago per televisió, tòpics del Nadal contemporani.

Mentrestant, la cantarella de la canalla de San Ildefonso ha hagut de canviar i adaptar-se a la desaparició de la pesseta i acostumar-se a l'europeu Euro. Una quitxalla sobre els quals pesa un gran rumor: De qui són fills? A casa sempre m'havien dit que el Col·legi de San Ildefonso era un hospici. Però de quin tipus d'orfanat es tracta? És veritat? Quins pares tan insensibles poden deixar els seus fills en un lloc com aquest?

Quan era un vailet, els cantors dels números eren tot un exèrcit de nens, amb clenxa o serrell, que encorbatats, i sovint portant calça curta, tenien la missió d'obrir l'esperança a molts espanyols sota la mirada amenaçant dels emmostatxats interventors de Loterías y Apuestas del Estado. Després s'hi van incorporar nenes, més endavant veies un dels components amb el color de la pell ben negra, més cap aquí en el temps ja era fàcil trobar-hi canalla amb unes faccions que delataven el seu origen amerindi.

San Idefonso s'ha anat mundialitzant, pero mai ha perdut aquell caràcter isabelí i conservador que el converteix en el paradigma de l'explotació infantil. Si la canalla de l'Índia no pot cosir pilotes de cuir, els menors de Madrid tampoc es poden dedicar a treballar a les timbes i apostes de l'Estat espanyol. Només en un país, on les loteries i juguesques tenen dedicat un palau, pot succeir una fet tan lamentable.

Després venen les altres imatges: la gent il·lusionada que ha guanyat alguna cosa; el ruc que no va comprar el bitllet però que aprofita l'ocasió per engatar-se i sortir a TV3, saltant d'alegria i tirant cava a tota cuca viva; el que tenia deutes; el que podrà pagar part de la hipoteca; el fenici de l'agència d'estalvis; el venedor de cotxes; el que anirà a veure les nenes del Carib; i el ximplet de Sort - sí, el del coet.

- Com? Aquest cop no ha tocat al Pallars? Vaja, un tòpic menys.



16 de des. 2008

Swiss Air i l'alcabota Díez

Rosa Díez és un personatge que sempre s'ha arrossegat en els conflictes, cercant hostilitats, obrint ferides i fent-ne de noves, allà on regna la cordialitat. L'antiga militant del PSOE del GAL, farta de sembrar odi i crispació al País Basc, molta més que les bombes i els atemptats d'ETA, se'n tornà al seu país, Espanya, aquest cop per fundar una mena d'agrupació de desvalguts i ximples, que no tenen cap altra raó de viure que sembrar l'odi allà on existeix la diferència.

Accions com la seva i la del seu partit de tarats - aquest nom s'escau millor que friquis - no fan cap altra cosa que la bona gent de Catalunya es conscienciï encara més sobre l'ús del català, una llengua que no se sentirà més per la megafonia de Swiss Air, gràcies als curts de gambals del partit d'aquesta carallot.

La solució?

Tornar a informar a Swiss Air de la necessitat de posar el nostre idioma en la seva megafonia i que es deixin de ximpleries i de tarats. Si aquesta gent no vol viatjar en un avió que el seu servei de vol utiltizi la nostra llengua, que viatgin en ruc, amb el seu "Platero" particular, que menja carrotes pagades pels catalans, perquè si fos per ells, la bèstia és moriria de gana.





10 de des. 2008

Betània

Mentre preparo el text del darrer dia del meu dietari de Terra Santa, he pensat en posar-ne un bocí al Propense, així anireu fent boca. Es correspon a unes anotacions efectuades dins del bus, mentre sortíem de Betània cap a Jericó:

Sos carrers bruts, empolsimats, deixats i embrossats, així com daurats per un sol potent que rosteix les cases i esgrogueeix l’herba.

La gent senzilla de Betània camina per aquests carrers, que com les voreres farcides d’estris i trastos, no condueixen enlloc, simplement resisteixen el pas de la humanitat dels seus habitants, fills de déu, humils, senzills i detentors de la veritat.

L’horror del lleó d’Israel encercla el seu horitzó, però saben que la llum de déu els il·lumina.

La tomba de Llàtzer, és avui l’esperança del poble Palestí, la seva resurrecció és la seva llibertat.

- Llàtzer, aixeca’t!!!!

- Betània, viu!!!





3 de des. 2008

Patum

Al diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ens ofereixen una bona definició del que és una patum: “Persona que frueix d’una gran consideració més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que no pas pels seus mèrits reals i presents”.

Andorra, a desgrat de la ciutadania, té un gran nombre de patums, persones que encara viuen de la glòria amb que foren coronats per sectors de la societat, minoritaris però influents. Gent que té l’origen del seu immerescut prestigi en col·legis, com el Sant Ermengol, amb un antic professorat massa avesat a mirar els cognoms i els càrrecs dels progenitors.

Un bon currículum, botit en una escola com la situada al Roc de Sant Pere de la capital, era suficient per passar sense pena ni glòria en una prova de selectivitat. Una mala nota en aquell examen era compensada per la del batxillerat, farcida d’excel·lents i de notables. La universitat, per moltes patums, es convertí en un exercici de saber, pausat i encarat al futur comandament de la societat. Una mena d’aprenentatge de “burgesos il·lustrats”, orientat a conduir política i intel·lectualment l’esquerra del país. El seu “jo opino”, de seguida va ser respectat per una massa de votants, poc conscienciada, però amb el suficient poder per catapultar-los a la glòria patumaire.

Mentre, a Andorra, centenars de joves, amb pares sense càrrec, per viure, han hagut de lluitar, primer a les escoles, i després a la societat, molt sovint compaginant la feina amb els estudis i sense que les seves idees i propostes puguin ésser considerades per aquesta elit entonada de capacitat neuronal i de saber.

Resulta trist que la societat andorrana, amb el pas dels anys i l’esperat augment dels ciutadans amb dret a vot, encara no hagi estat capaç de girar full, o millor dit, d’estripar-lo, i posar les patums al seu lloc.

Per quan un canvi d’aquesta immerescuda classe intel·lectual?

26 de nov. 2008

I més memòria

Ja he parlat en altres posts de la memòria històrica, tots sabem de què es tracta, què és i a qui va referida.

Avui encara és fresca la notícia del superjutge Garzón i l’afer de desenterrar víctimes de les cunetes i tàpies dels cementiris; i la negativa, un tant il•lògica, d’una fiscalia que amb l’excusa de no obrir ferides, només fa que atiar més la fúria de la bèstia.

A Espanya s’ha parlat sovint d’una transició, en la qual tots els polítics de tots els colors diuen que van pretendre començar de zero una altra vegada, sense rancúnies. Però això és fals, tots sabem quin era el punt de partida: la por del soroll de sables, encara esmolats.

En aquell coi de guerra morí gent de totes les famílies, sense compassió ni pietat, amb rancúnia i molt mala bava. No sé, convindria que la gent no girés full i comencés a desenterrar d’una vegada per totes aquests cadàvers que mereixen santa sepultura i el darrer homenatge dels seus.

No m’agrada parlar de vencedors ni de vençuts, però sí de gent, de vides, d’històries i famílies que quedaren truncades i escapçades. És aquesta la verdadera memòria.

No es tracta d’oblidar, com pretén la Conferència Episcopal Espanyola, sinó de recordar bé per construir un futur millor. La societat es construeix des del diàleg i no a base d’un alzheimer col•lectiu que arracona injustícies. La roba bruta s’ha de rentar, i en aquest cas, col•lectivament.

12 de nov. 2008

El Zoom

Aquest cap de setmana vaig tenir l’oportunitat de poder assistir al Zoom d’Igualada, el Festival Europeu de Telefilms. Tots sabem on situar Igualada i també que són els telefilms. Fins aquí no hi trobem cap dificultat. Però poca gent sap que és l’Ateneu Igualadí, l’entitat organitzadora de l’esdeveniment, la qual fou fundada el 1863. Això és associacionisme.

L’Ateneu Igualadí ha transformat per uns dies els carrers de la capital de l’Anoia en un passeig on ha estat fàcil trobar els directors i actors dels films participants i els destacats membres del jurat.

El Festival, que com bé he dit organitza aquesta entitat associativa, compta ja amb sis edicions, i en aquest poc temps s’ha transformat en un dels millors exponents continentals de la difusió dels telefilms, aquestes pelis que es produeixen per al consum televisiu.

Durant la Universitat Catalana d’Estiu vaig tenir la mala sort de ser un dels pacients espectadors de la Diada d’Andorra que any rere any s’hi celebra. Dic mala sort, per la poca cura de l’organització i per les barbaritats que es van arribar a pronunciar per boca d’alguns ponents, que potser, massa entossudits en mirar-se el melic, no deixen veure la projecció internacional que pot tenir la societat andorrana, en aquest cas a través de la cultura.

Igualada i el seu festival constitueix el clar exemple d’una societat oberta, amb mires europees, dins de l’àmbit cultural i com no, també identitari. Tranquil•lament podien organitzar un festival de caire local, comarcal o territorial, però han optat per una mirada més allunyada.

Una organització que col•labora amb altres festivals com l’Islantilla o amb entitats com el Centre de la Cultura Catalana d’Andorra, que a través d’un acord que es va signar fa uns dies, permetrà la projecció de tres films del Zoom, en versió original i subtítols en català.

Mirar-se al melic, enfocats només en un tram del nostre passat no contribueix res a avançar i a promoure una societat dinàmica i capaç de tenir una ment oberta i creativa.

15 d’oct. 2008

Incidència i una mica de tot plegat

Benvolguts companys de Propense, durant el meu peregrinatge em va ser impossible connectar-me a Internet, sembla ser que els llocs on vam anar no tenien connexió, tot i que a Jerusalem, com a darrer intent, els periodistes de Tele-Pace hem van oferir la possibilitat de connectar-me des de la corresponsalia, situada als baixos de l'hotel, però vaja, ni temps per a descarregar els articles vaig tenir.

Un cop arribat a Andorra em vaig trobar amb la meva amiga UOC que ja havia començat el curs, imagineu-vos, la de treballs per fer i llibres per llegir.

Avui m'he decidit a penjar aquest post a Propense, i per vergonya, perquè ni temps trobava. Més o menys cada dia o dos, aniré penjant els posts del peregrinatge al bloc que vaig confeccionar expressament: peregriterrasanta. Avui ja n'hi ha un.

D'altra banda, anireu veient pel Propense els nous posts que aniré preparant, més o menys un parell per setmana, com és costum.

Apa, a llegir!

14 de set. 2008

Terra Santa

Israel pels uns, Palestina per uns altres, i Terra Santa per una altra colla, el nom és el que menys compta, sobretot quan es tracta d'un territori farcit d'història, llegenda i arrels.

Des de petit que hi volia anar, i fins ara, amb 38 anys, no se m'ha presentat l'oportunitat de conèixer de primera mà, com un peregrí, el lloc versat i prosat per la Bíblia, on arrelà el poble jueu i on visqué Jesús.

Espero acomplir-ne els objectius.

Plasmaré les meves impresions en un bloc que he preparat per l'ocasió, intentant emular el que va escriure Jacint Verdaguer, tot i les distàncies en el temps i en les limitacions de la meva prosa.

Aquí teniu l'enllaç: http://peregriterrasanta.blogspot.com/

En la mesura que em sigui possible, cada dia escriuré una impressió de la jornada.

10 de set. 2008

11-S

Amb aquestes imatges, que valen més que mil comentaris, he volgut il·lustrar el meu particular 11 de setembre.















El principi satànic

-





L’Hèctor López Bofill ha presentat aquesta nit al Centre de la Cultura Catalana d’Andorra, el seu llibre de contes “El principi satànic”. L’acte, que ha estat conduit pel president de l’entitat cultural, l’Arnau Colominas, ha comptat amb la presència d’una vintena d’assistents.

Tot i tractar-se de contes, el principal nexe de totes les històries és un personatge, el Roger, professor universitari – que la gent confon amb l’autor, però no ho és – amb el qual diferents dones comparteixen fortes passions i actes sexuals. Tal com ens indica la nota del llom: “és una proposta d’alt voltatge eròtic servida amb exquisida elegància i un rerefons filosòfic que consoliden l’autor com una de les veus més potents del panorama literari català del moment”.

Un alt voltatge que també és aplicable a l’optimisme que el professor i doctor en Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, ha transmès a tots els assistents, quan ha parlat de Catalunya, just després d’haver exposat el seu llibre de contes. Lluny d’aplicar aquest optimisme a la classe política catalana, massa dedicada a la professionalització i a la mediocritat italianitzant del dia a dia, la seva idea i pensament consoliden una ampla visió constructiva del procés sobiranista de Catalunya.

En definitiva, avui hem vist el Bofill polític i l’escriptor.

6 de set. 2008

El destí del nostre patrimoni

-
A principis del segle XX una colla d’espavilats provinents de ciutats com Barcelona i d’altres llocs, van posar preu a moltes obres d’art que romanien mig descuidades a les nostres esglésies, tot aprofitant-se de la manca de coneixement estètic per part dels fidels, i com no també de molts dels capellans.

Molts ho feren per salvar l’art d’una possible desaparició, i bé que feren, moltes peces que haguessin romàs a les esglésies haurien desaparegut durant la guerra civil sota la flama de les milícies anarquistes. D’altres, en canvi, ho feren per pur plaer de possessió d’un art, que en aquell moment es posà de moda a les ciutats europees i occidentals. Tenir una marededéu, per un romàntic de la renaixença, era similar a la possessió d’una mòmia, per part d’un egiptòleg.

Avui, la gent de la muntanya contemplem com les nostres esglésies resisteixen despullades d’ornaments d’art, ensenyant, en molts casos, només els seus rocs i carreus constructius, com si ignoressin que al seu interior s’hi conservava el tresor amb què els fidels foren instruïts en la fe catòlica durant molts segles. L’església de Tost, per exemple, està a punt de caure, mentre, el seu art moble s’exposa en els millor museus del país.

Però els muntanyencs, amb delit, esperem que tot el conjunt patrimonial que va sortir per la porta del darrera de dins de les nostres esglésies, torni de nou, per ser contemplat pel poble que el va veure néixer, en espais preparats, a les valls, als antics comtats, a la nostra terra.

El turisme cultural que visita llocs com el MNAC, també es pot desplaçar als Pirineus, d’on prové la majoria de les obres que s’exposen a les seves espaioses sales. Avui sembla inconcebible que existeixi a Catalunya un política museística que no tingui en compte el país, encrostada encara en les idees romàntiques d’una burgesia que ja no existeix, delerosa de grans museus passats de moda i decadents, convertits en una parada més del bus turístic que es passeja per Barcelona.

Ja n’hi ha prou que els governs trafiquin amb el nostre art, menyspreant gent, ciutats i territoris que tenen el dret de reclamar-lo, perquè és seu.

Ara, la gent de la muntanya no som una colla d’ignorants davant del poder i de la gent de les ciutats. De fet, mai ho hem estat, el nostre saber ens ha convertit en una gent particular, que hem estat sempre al costat del nostre patrimoni, com a societat que som des de fa molts i molts segles.

El nostre art ha de retornar dins del seu context cultural i artístic original, on ha de ser exposat sense cap mena de descontextualització, en llocs idonis i apropiats.

El retorn, no només significaria una obra de justícia, també enfortirà la nostra autoestima col·lectiva i com no, la nostra economia, a través d’un turisme que trobaria la cultura un al·licient afegit al de la natura i l’esport.

Aquesta notícia que esmento a continuació, és el darrer de tots els menyspreus a les comarques del muntanya.......
-

2 de set. 2008

Integració o adaptació

-


Glossari.

Definicions extretes del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans


Integració: Procés que segueix una societat per a la incorporació d’elements humans, culturals, etc., que li són aliens.


Adaptació: Procés mitjançant el qual un individu, un grup o una col·lectivitat s’acomoden i viuen en llur medi físic i social.


///***///


A la “Jornada andorrana” de la Universitat Catalana d’Estiu d’enguany, els de la Societat Andorrana de Ciències van proposar un tema prou interessant: el de l’”Andorranitat”.

Aquest mot engloba i inspira tota una terminologia que el correspon a la del país al qual es refereix: Andorra; de la mateixa manera que per exemple, espanyolitat ens tramet a Espanya o catalanitat a Catalunya.

Tal com era de preveure, l’abstracció que acompanya aquest concepte va generar moltes interpretacions, que en forma d’exposició discursiva, els diferents ponents van transmetre als oients que ens vam desplaçar fins a la capital del Conflent, Prada.

Abans de continuar, vull clarificar que cada societat, amb tots els seus membres, queda definida per una cultura, en la qual els diferents components es socialitzen a través dels seus rols, dels seus papers socials.

Quan hom parla d’un terme com el d’andorranitat, el qual inspira una relació amb una comunitat social, l'andorrana, sempre ens tramet a un altre concepte, el d’integració; i com no, també a un que avui està molt de moda, el de multiculturalisme.

Amb mots com els que he esmentat, la Jael Pozo, una de les participants a la jornada i dirigent d' Els Verds, va pronunciar el seu discurs, molt conforme amb la seva ideologia, idea o pensament. La Jael es va presentar als assistents com a una andorrana, filla de la immigració. Ens va dir i recordar que el seu nom era d’origen hebreu, els seus cognoms espanyols, el seu marit senegalès i moltes altres coses més. Vaja, res de nou. Fins aquí tot normal. No hi trobo cap excepcionalitat. Molts altres ciutadans tenen noms bíblics, cognoms d'origen castellà i estan casats amb gent que han vingut d'altres latituds.

També ens va esmentar l’exemple d’una amiga seva del Pas de la Casa que, andorrana, un bon dia, després de creure’s rebutjada per la societat del Principat, es va sentir d’Almeria, lloc del qual provenien els seus pares. Una amiga que no se sentí “integrada” a una societat tancada, que potser no la va saber acollir. Aquest seria el significat del discurs que ens volia transmetre. Tampoc res de nou, això passa a tot arreu, i mal que ens pesi, sempre succeirà. De gent tancada de mires n'hi ha a tot arreu.

No em voldria esplaiar més en l’exemple que va posar ni en el discurs que va adoptar durant la seva ponència, però si m’agradaria recalcar un concepte que va esmentar unes quantes vegades, el d’”integració”. Un mot que va aplicar també per al seu marit, que provinent del Senegal, avui és un ciutadà més del Principat d’Andorra. Ens va dir que era una persona plenament "integrada" al Principat.

En el torn de debat posterior a la seva ponència, vaig intentar recalcar que la terminologia que utilitzà, amb mots com integració, mestissatge o multiculturalisme, ja estava desfasada. Resumint, vaig voler anar una mica més lluny del seu discurs.

M’explico:

Parlar avui d’”integració”, mestissatge i multiculturalitat és caure en un error. Dins d’aquest món postcontemporani, la majoria de cultures que defineixen les societats que podem anomenar occidentals, no són "pures", totes són fruit de l’intercanvi i de l’interacció dels humans, que existeixen des dels temps més remots.

Per exemple, un cas el trobem amb la mateixa cultura andorrana, que dóna forma a la societat del mateix nom, la qual s’ha confeccionat amb els anys i el pas de les generacions, amb aportacions de gent vinguda d’arreu, que a través de la seva socialització en el nou marc en què s’han establert, fruit de l’intercanvi, han acabat adoptant la majoria de pautes de la cultura d’acollida. I això ha passat sempre, amb menys o més intensitat, a totes les societats.

Per exemple, sense anar més lluny, els espanyols són fills de moltes altres cultures, que a nivell d’adstrat s’han anat afegint a un substrat. Els visigots, els àrabs els berbers, etc.

Quan una persona o col·lectiu, pel motiu que sigui, canvien de lloc de residència i emigren cap a un altre territori, no s’integren a cap societat ni a cap cultura. Perquè?

Un cop canvies de residència, ja formes part del nou lloc, no cal que t’hi integris, és innecessari, n’ets una part, només pel sol fet d’estar-hi, de formar un element del conjunt. Com vols integrar-te al teu conjunt, si ja en formes part?

Ella va posar l'exemple dels seus cognoms, dient que no eren andorrans, s'estava equivocant. Si ella és andorrana, els seus cognoms també ho seran, i d'aquí uns anys, potser ningú s'adonarà que eren d'origen castellà.

Una integració es refereix a la incorporació d’un aliè, la persona nouvinguda no ho és pas, atès que ja forma part de la societat.

Ara bé, tot i no ser necessària una integració, i encara més en una societat com l’actual, en què tot se sembla cada cop més, si que existeix un intercanvi entre el nouvingut i la resta de la societat, sobretot per part dels elements que hi contacten directament, sigui personalment o a través de les institucions com els governs i les empreses.

Tots els individus, com a contenidors socials que som, de per si som fruit de l’intercanvi, el qual té lloc en el marc cultural on vivim.

Una persona d’un lloc, A, que se’n va a viure a un altre, B, no cal que s’integri, només s’ha d’adaptar a la cultura majoritària del lloc on ha anat a viure, el B. En aquest procés d’adaptació coneixerà la llengua, els hàbits, els productes culturals del nou lloc, resumint, tota la singularitat cultural de la societat d’acollida.

Tot això ho adquirirà sense necessitat de rebutjar aquelles facetes de la seva cultura d’origen que cregui vitals, còmodes i fins i tot millors que la d’acollida. Es tracta d'un procés, el d'adaptació a una nova cultura, que pot ser similar a aquell altre, també d'adaptació, a un nou clima o a un nou ecosistema.

Però el procés d’adaptació no acaba aquí, aquesta persona també aportarà nous hàbits culturals a la societat B, que també seran transmesos a traves de l’intercanvi, del seu rol com a membre d’aquesta societat. Per exemple, molts dels habitants de B podrien adoptar com a propis certs aspectes de la cultura gastronòmica del nou membre de la societat; o qui sap, també mots de la seva llengua, o alguna influència del seu vestir.

Per exemple, la immigració andalusa va aportar el consum de molts productes i plats que es desconeixien a Catalunya. Avui tothom pren gaspatxo, de la mateixa manera que d’aquí uns anys tothom prendrà cuscús. I per què això passi, no haurà desaparegut la cultura d’acolliment, simplement haurà existit un intercanvi, un factor molt positiu per a l’enriquiment social i cultural.

Però que quedi clar, no existeix cap integració, atès que una persona quan canvia de societat, ja forma immediatament part de la que l’ha acollit, sense que ella i la resta del magma sociocultural se n’hagin donat compte.

En definitiva, una adaptació a una cultura nova no requereix una integració, com si el nouvingut fos un “enfant sauvage”. Cal anar més enllà dels discursos arquetípics que pretenen donar certes ideologies, les quals cerquen la culpabilitat per a una majoria, a base de constructes terminològics sobre una realitat, única i dinàmica, que s'ha bastit generació rere generació.

I ja per finalitzar, també cal rebutjar el terme integració per tot allò que té de paternalista, com si es tractés del premi a una bona conducta. És l’adaptació a la norma cultural, a la majoria, i aquesta, repeteixo, s’aconsegueix amb l’intercanvi, en el qual tots rebem i aportem.

Rebutjar la integració és acceptar la dignitat humana, l'adaptació, l'intercanvi, la seva normalitat, sense tabús, basada en la unió d'individus dins d'una realitat, la societat.



---

24 d’ag. 2008

Prada

Avui dissabte, 23 d’agost, ha tingut lloc a la Universitat Catalana d’Estiu, que se celebra al liceu de Prada de Conflent, la “Jornada andorrana”, que d’ençà una colla d’anys organitza la Societat Andorrana de Ciències, la SAC.

Anar fins a la capital de la comarca del Conflent, a una de les trobades estiuenques més emblemàtiques del món acadèmic català, constituïa fins fa poc, tota una airejada fresca enmig de la xafogor. Passar la Perxa i tota l’esfilagarsada carretera que uneix la Cerdanya amb el Rosselló, amb els seus infinits revolts, era l’únic obstacle que em separava dels actes que organitzava la SAC dins de la Universitat Catalana d’Estiu.

Cada any durant la “Jornada andorrana”, un número elevat de ponents disserten magistralment sobre un tema que es proposa, enguany ha estat el de “l’andorranitat”, molt eloqüent i evocador de moltes conferències de transfons diferents.

Any rere any, més de 20 ponències es desenvolupen en poc més de set hores, un temps limitat per l’horari i l’organització. Aquestes han de ser debatudes i enteses pels oients, assistents i participants a la jornada. És per aquest motiu, que l’organització destina uns espais concrets i tabulats de temps per al debat. Aquestos, han de possibilitar una oportunitat per discernir i entendre, alhora que també han d’enriquir les ponències i facilitar l’intercanvi d’opinions i de parers. Però en el cas que ens ocupa, el de la “Jornada andorrana”, cap d’aquestes característiques semblen constituir-ne l’objectiu primordial.

El motiu és el poc temps que hi ha per realitzar el col·loqui, al matí només quinze minuts, un espai que enmig de tantes conferències, és irrisori i ridícul. I encara més aquest any, en què el paper del moderador no ha estat el més apropiat ni respectuós cap a la meva persona, però d’això en parlaré més endavant. Com bé deia, un debat, i encara més si té lloc en un ambient acadèmic – hem de recordar que estem a la UCE -, constitueix la pedra angular d’una conferència, el moment en què l’espectador, l’oient o l’alumne, pot intervenir, sigui per aigualir possibles dubtes, per rebatre amb arguments la tesi exposada, o simplement per donar la simple opinió. En tant poca estona i enmig de tantes conferències, el debat, no només inexisteix per la manca de temps per al seu desenvolupament, sinó que també, l’atenció dels assistents baixa. Amb pocs moments per al descans, en unes cadires petites, en una sala poc ventilada, la “Jornada andorrana” es converteix en una veritable sessió de tortura per a les dissortades esquenes i ossamentes dels desplaçats cap a Prada.

Unes conferències tabulades en el temps, un espai ínfim per al debat, una munió de ponències, no són més que algunes de les causes de tanta deserció d’oients que no volen repetir més aquestes àrdues sessions. Caldria que, des de l’organització es plantegés la continuïtat d’aquesta Jornada, bo i renovant-ne el continguts, escurçant-ne el nombre d’exposicions, i facilitant-ne el debat i la conversa, en definitiva, el coneixement. D’aquesta manera, la gent repetiria l’assistència amb més assiduïtat, sense que aquesta s’hagués de limitar a la figura dels ponents i dels seus acompanyants. Cal que la Jornada tingui un ressò en l’assistència, no només en els diaris i la tele d’Andorra, i aquesta s’aconsegueix impulsant el debat i alleugerint la quantitat de conferències, tot i que la majoria són de molt bona qualitat. Ja m’està bé que el seu contingut es publiqui en un llibre, de la mateixa manera que també ho seria que es publiqués a Internet, encara tindria molt més ressó. Però convé que en certa porció del món del coneixement, el que es pot desenvolupar a tots els racons d’aquell liceu de Prada, també en tingui, cosa que actualment no passa. Quants professors universitaris de fora d’Andorra que assisteixen any rere any a Prada, entre els quals hi ha més d’un catedràtic, s’apuntarien als actes organitzats per la SAC, si aquests fossin més àgils.

En una universitat, com bé estic escrivint, flueix el coneixement, de la mateixa manera que també ho fa la saviesa. I aquesta és la clau de volta amb la qual la nostra societat sembla avançar a través del temps. Sense aquesta expansió del coneixement, tornaríem a l’ostracisme medieval, a la foscor, al mateix lloc on sembla viure el moderador de la jornada, una patum entonada, que lluny de demostrar certa agilitat en l’organització de l’acte i del seu objectiu, destaca més com a emissari de l'exclusió. Un moderador, per una banda dóna la paraula i la treu, però també ha d’obrar amb equanimitat, i això significa entendre que després d’una rèplica, existeix una contrarèplica. I per una altra banda, en el seu enteniment, també hi ha d’haver un petit lloc pel respecte: moderar no és sinònim d’arbitri. Un respecte que ha d’anar dirigit a tothom, tant per als ponents, com per als participants, sense distincions ni estatus.

Entenc que la meva intervenció al debat, intentant anar més enllà en el concepte d’integració, no ha estat ben explicat i potser m’he dispersat. Per aquest motiu, assistents al debat, com la Jael i el seu marit, han entès el meu missatge d’una manera contrària a la meva explicació. M’ha calgut ser sintètic, el temps és escàs, però no cal que el moderador, en cap moment, em deixi en ridícul, traient-me la paraula en un torn de rèplica i limitant la meva intervenció a una frase. Una actitud equivocada, burleta i poc respectuosa, que ha arrossegat la meva dignitat pel terra.

Em sap greu, he volgut passar desapercebut i al final he resultat ser un polemista. El que fa ser concís.

Durant el transcurs de la jornada, molts assistents se m’han atansat per transmetre’m el seu acord amb la meva opinió, mal entesa per mal explicada, però que per culpa del temps i de l’actitud d’aquest homenet, de mires tancades, provincianes, i de poca volada, no he pogut transmetre.

La paraula comunica, i aquesta es pot concebre i entendre de moltes maneres diferents, com molt bé, avui, amb la Jael i el seu marit hem demostrat. Però aquesta no pot restar arraconada, ni tampoc marginada, com el moderador sembla voler cap a mi. Una marginació social, de les que et posen l’esparadrap a la boca, d’aquelles que no et deixen participar en la societat, que eviten la cohesió, la integració en diuen uns, la societat en si, en dic jo. Una persona, pel simple fet d’estar vivint en un lloc, ja en forma part, ja hi intervé. La Jael ha esmentat el cas d’una amiga, que no ha volgut sentir-se andorrana per una sèrie de motius que l’han empès a veure’s exclosa de la societat en què ha nascut. Motius expedits per gent amb actitud excloent com la del moderador de la jornada d’enguany.

És per tot això, que si la Jornada no canvia, no comptarà gaire amb la meva presència, més m’estimo una bona excursió o una bona xerrada a la fresca, sense voler polemitzar. Si volem debat i parlar, cal que encetem una nova manera de tractar aquesta diada, sense tant estrès horari i de conferències, i amb més paciència i equanimitat per part del moderador. Tot i això, m’agradaria felicitar a la SAC per l’organització, i com no, pel fet que tot i la densitat, es pugui parlar, encara que sigui breument, de coses d’Andorra, fora de les seves fronteres.

6 d’ag. 2008

A Lluís Escaler....

A “Les Faldades” del número 23 de “Lo Banyut”, la revista que s’edita a la meitat sud de la comarca de l’Alt Urgell, el Josep Espunyes de Peramola presenta tot un dossier dedicat a la figura de Lluís Escaler, fill d’Oliana i fundador de l’organització separatista “Nosaltres Sols”, de la qual en fou el primer president.

Escaler compaginà la feina i la família amb l’amor que sentia pel seu país, Catalunya, el qual volia veure lliure i independent, aquesta raó el va portar a militar al separatisme. Aquesta estima també es completava amb la seva fe catòlica, durant la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), es dedicà a salvar vides de religiosos, posant en propi perill la seva seguretat.

Acabat el conflicte, decidí no prendre el camí de l’exili, atès que no tenia cap delicte de sang. Però això no fou motiu suficient perquè els feixistes espanyols, els que feren una croada amb musulmans, el detinguessin i el martiritzessin.

El seu sacrifici cristià i el seu amor per Catalunya ens ha de servir a tots d’exemple, el seu proïsme, serenitat, valentia davant de la mort; el seu amor fratern, no poden quedar oblidats i arraconats.

Sovint, quan es parla de memòria històrica es tendeix a obviar i a arraconar els milers de ciutadans que foren assassinats a la reraguarda republicana, de la mateixa manera, que quan es parla de màrtirs cristians, s’obliden exemples de proïsme com els del Lluís Escaler.

Convé recordar que els màrtirs cristians que la nostra església recorda, víctimes d’una persecució religiosa sense precedents en la història del cristianisme, foren assassinats per altres cristians, que allunyats de la fe i moguts per unes directrius ben estranyes, protagonitzaren aquests lamentables actes.

També cal recordar, que en el bàndol dels vencedors, poc es tingué en compte el paper absolutament cristià, de gent com l’Escaler, que víctimes d’una altra gran incomprensió, gens cristiana, també foren martiritzats, un cop havia acabat la guerra.

El règim de Franco poc tenia de cristià, però molt d’espanyol.

29 de jul. 2008

L'Orangerie

Feia més de deu anys que no xafava els carrers de la capital de França, la tan versada i prosada París. En un curt cap de setmana he tingut la sort de descobrir, millor dit, conèixer, un dels llocs més entranyables que alberga la coneguda ciutat de les llums, em refereixo al Museu de l’Orangerie, el qual aplega entre els seus reconstruïts murs de formigó, una de les obres o sèries estendard de Monet, la dels Nenúfars.

Estar assegut al bell mig d’una de les dues sales que exposen aquesta sèrie pictòrica, en un extrem de les Tuileries, constitueix per si sol, un dels plaers més grans que qualsevol mortal pot percebre o sentir.

Els raigs de llum que entren per la cúpula de la volta emblanquinada de l’ovalada sala es reflecteixen i reboten per tot l’interior. La bancada grisenca, també ovalada, que es disposa al centre de l’estància, sense cap recolzament per a l’esquena, proporciona el marc ideal per complaure la vista, tot mirant els quatre rectangulars quadres, situats en cada mur del local.


Per un moment, assegut i concentrat en la contemplació de les pinzellades, em vaig evadir del tot, una mena de sensació em va transportar cap a un altre lloc, lluny de la realitat, com si estigues a la portada del paradís, envoltat de lluminositat, de plaer, de pau......allí, esperant a algú, vingut del no-res, anant cap a l’infinit, qui sap on.

Aquesta és la sensació que em vaig endur d’aquest petit museu, allunyat de les aglomeracions del Louvre i d’Orsay, dels flaixos dels turistes i de la cridòria de les passes atrafegades dels visitants.

L’Orangerie significa entrar en contacte amb la pau interior, amb la solitud i la millor companyia al mateix temps. Com un temple d’aquells on la gent, després d’una consecució de despropòsits, semblen anar a cercar el perquè de la seva existència.

Seure davant dels Nenúfars, sense cap mena de dubte, una de les millors vivències, ja no tant per la sèrie de Monet, sinó per tot el que l’envolta, per tota la carcassa de la sala.

Aneu-hi, en sortireu nous.




24 de jul. 2008

“Jaume I, el rei que ens uneix a tots, 800 anys. Què ens cal fer ara per als Països Catalans?”

En motiu de la meva absència, aquest discurs va ser pronunciat el 20 de juliol per membres del Centre d'Agermanament Occitano Català (CAOC) per la diada del Pi de les Tres Branques, que té lloc cada tercer diumenge de juliol al Pla de Campllong, prop dels Rasos de Peguera, a la comarca del Berguedà.

“Jaume I, el rei que ens uneix a tots, 800 anys. Què ens cal fer ara per als Països Catalans?”

Parlar de Jaume I des d’Andorra se’ns pot fer estrany, sobretot quan tots els historiadors el relacionen amb les conquestes de València, Mallorca i Múrcia.

Qui havia de dir que aquell infantó capturat per Simó de Montfort i criat pels templers de Montsó, arribés a esdevenir una figura tan reivindicada per catalans i altres descendents dels territoris que en aquell temps eren súbdits de la Corona d’Aragó.

Per damunt de totes les disputes que se’n puguin extreure, queda clar i determinat, que a Jaume I li correspon un doble paper en la història política del que seran els Països Catalans:

Per una banda l’encert de conquerir i poblar territoris situats al sud dels Pirineus, constituint un nou marc en el qual s’hi va assentar població vinguda majoritàriament dels comtats catalans; i per una altra banda – amb connotació negativa – la divisió que efectuà de tot el seu territori, el nou i el vell, fos per convèncer l’àvida i assedegada noblesa aragonesa, entestada en cercar una sortida al mar per a la seva vasta nació; o fos per acontentar els seus fills, entre els quals es dividí la corona en diferents regnes.

Aquestes dues vessants encara defineixen avui la nostra personalitat col·lectiva, la nació catalana, i com no, la nostra “deconstrucció” nacional, la qual prové d’aquesta divisió del país, que ell creà amb la fidelitat inconscient que li devia al feudalisme, connotat en els territoris baronials de la Catalunya Vella, entre els quals hi trobem les Valls d’Andorra.

Jaume I, fidel a la tradició feudal franca, poc es deuria imaginar que amb les generacions, els fills dels territoris encara discutirien el perquè de la seva identitat, mostrant-se ancorats en la divisió que ell va efectuar en mala hora.

No intento esgarriar la festa, però cal esmentar aquesta faceta del rei, que amb una visió patrimonialista dels seus estats, no aplegà mai sota una sola bandera, la terra conquerida.

Tot i això, el rei Jaume ens uneix a tots, dins de la pròpia diferència que ell mateix inventà, i gràcies a aquesta voluntat de conquesta, impulsada per les diferents faccions de la noblesa i dels mercaders,avui podem parlar d’aquesta personalitat col·lectiva, que té un soler comú: la catalanitat.

Una personalitat amb la qual hem de saber trobar aquelles concordances de la majoria dels seus components, per tal de construir un nou marc relacional, basat en les persones, la llengua, la tradició i la creació, per damunt de les ambigüitats estatals actuals que semblen limitar-nos com a comunitat. Una construcció basada en la comunitat cultural, en la catalanitat.

Pot ser en Jaume I no estigué mai a les valls andorranes, però prou que en coneixia la seva existència, en aquell temps en disputa entre els vescomtes de Castellbò i els bisbes d’Urgell. Andorra, amb els anys, gràcies als Pariatges del 1278 i del 1288, va saber nedar entre les dues aigües que li proporcionaven per una banda els senyorius de Foix, vassalls del rei d’Aragó a través del vescomtat de Castellbò; i per una altra els bisbes d’Urgell. Unes valls, que amb el temps es convertiren en un estrany i atípic estat, que encabit entre dos grans gegants, aplega l’únic raig de llum d’aquell terrer bastit més enllà de la Sènia i mar enllà, per aquell rei fill de Montpeller.

Prenguem el positiu de la seva gesta, la conquesta de la nació, l’expansió cultural, el que ens projecta cap al futur, i ens ajudarà a sortir del fosc present.

Climent Miró i Tuset – vicepresident del Centre de la Cultura Catalana del Principat d’Andorra.

22 de jul. 2008

Multicultural i parisenc




El primer camí que vaig estar a París, poc em deuria imaginar que amb els anys seria una de les urbs europees que més he visitat. Sé que era un gener, en plena Guerra de Bòsnia, i que tot estava envoltat de fred. Una colla d’amics: el Marc, el Jordi, l’inefable Carles i jo, emprenguérem el camí del Transpirinenc cap a l’estació d’Austerlitz, situada al sud de la capital gala. Era la vigília de reis del 1994, tots comptàvem amb 23 anys, quin gel que feia.

París era i és una grandiosa ciutat, i en quedàrem més que bocabadats, sobretot en veure la seva gent, i pel que representava aquella munió ciutadana, vinguda d’arreu del món i plantada en aquell lloc, per arrelar-hi, cercant en la comunitat, en la societat ciutadana, allò que tenien en comú, la seva humanitat.

El garbuix multiracial, multicultural, multireligiós.... en definitiva, multi sense més, que es passejava amunt i avall, pel metro, pels carrers i pels autobusos, sense cap mena de por a l’exclusió, ens impressionà d’allò més. Nosaltres estavm acostumats a veure el de cal A o el de cal B, i a sentir que la gent tenien un arrelament, un passat genèticosocial, que els feia una cosa o una altra. Tots estaven col·locats ordenadament, en una banda, en un medi, en el qual et socialitzaves. Tot significava un retrat, una estància en un nínxol. En definitiva, es tractava d’una evolució lineal, situada en un lloc, sense més, en el qual viatjar o emigrar formaven part de disfuncions que històricament havien desnivellat l’ordre i que eren pràcticament desconegudes en ciutats i viles com les de la nostra procedència.

Per a nosaltres, viure, entremig de néixer i morir, estava englobat en un lloc, normalment el mateix, però a París, semblaven trencar-se les normes, la multiculturalitat ja es coneixia.

Ara, quan he tornat a París, ja no m’ha impressionat veure gent provinent de tot el planeta, asseguts al metro o passejant pels seus carrers. A casa nostra ja hi estem avesats, les distàncies, els prismes que ens separaven, s'han escurçat. El món cada dia se sembla més, fins i tot nosaltres ens desplacem amb més celeritat, amb avions, desafiant el temps i les distàncies.

La multiculturalitat de les grans ciutas europees fa dies que ha arribat sota els Pirineus.

11 de jul. 2008

Rumors

Baixar a la Seu d’Urgell, sigui estiu o hivern, sempre em relaxa. La ciutat dels bisbes prínceps disposa d’una personalitat especial, que canvia durant l’any, i que sembla repetir-se cíclicament. Durant l’estiu la lluminositat sembla envair-ho tot, la claror s’escampa pels seus frescos i porticats carrers, farcits d’història i vellúria, semblant amagar mil i un secrets que les generacions successives dels seus fills han anat vivint.

La Seu d’Urgell té un tempo particular, sobretot la seva gent, disposada sempre a saludar-se mentre travessen pels carrerons i es troben, bé alçant la mà, en els casos més eixuts, o bé parant-se a xerrar en els més pacients. De fet, les xerrades en els seus carrers sovint són monopolitzades per un veritable exèrcit de dones, que tot aprofitant per anar a comprar, intercanvien informacions de fets i rumors, molts dels quals s’exageren de mala manera, estic parlant de les tafaneres.

Ni els millors serveis secrets del món, ni cap guerrilla o legió, pot tenir cap arma més important que la de la informació. Goebbels ja hauria volgut comptar, per expandir les seves mentides, amb aquest esquadró de falda i bata que pobla els carrers urgellencs.

Una legió informativa formada involuntàriament i que des de diversos punts, com els mostradors de les botigues, les cues per demanar tanda en un comerç, sortint de missa, o al bell mig del carrer, expandeix i transforma la informació, sovint inventada i malintencionada.

Tafanejar pot ser no és un ofici, però les seves autores, les tafaneres bé podrien associar-se en un col·legi professional, com el dels periodistes o el de metges. El seu parlar fluix, el xiuxiueig al costat de la víctima, l’assistència massiva als funerals, la presència a oficis matrimonials, anar a donar un condol, pagar la contribució, o comprar quatre costelles de carn, conformen el seu modus vivendi i operandi.

Víctimes i precursores de la societat masclista, conformen el darrer bastió del matriarcat mediterrani i preindoeuropeu que fins fa poc dominà la contrada muntanyenca.

Les noves tecnologies, com els mòbils, ja han entrat en les seves mans, ara ja no cal el boca a boca pel carrer, el rumor pot viatjar encara més ràpid.

Convertides en verdaderes cronistes de la Seu d’Urgell, les tafaneres amb els anys semblen renovar-se amb noves generacions de benvingudes, filles i netes de velles professionals en l’art de l´alcavoteria i la rumorologia.

Anar a munt i avall, portant el carret de la compra buit, qualsevol excusa és bona per sortir de casa, comprar una dotzena d’ous, una lliura de formatge, tot s’hi val. Qui conté més informació per emetre passa a ser la més ben valorada de la ciutat. Una bona tafanera es guanya el respecte de la resta de conciutadanes, la perillositat de la seva llengua, acompanyada amb l’astúcia dels seus ulls i orelles completen la millor de les armes letals que victimitzen divorciats, arruïnats, malalts, casats, accidentats i morts. Ni els morts deixen en pau.

Fins el moment, cap entitat de la Seu d’Urgell no s’ha plantejat seriosament premiar la tasca que realitzen les alcavotes i tafaneres, veritable pedra angular del boca orella social.

Tot un món, a tenir en compte.

8 de jul. 2008

Un raig de llum

Volia deixar passar de llarg comentar una editorial del Full Dominical del Bisbat d’Urgell del 15 de juny, escrita pel bisbe Joan – Enric Vives i Sicília, però no puc, sobretot després de comprovar el poc ressò que aquesta ha tingut a la premsa catalana, com la barcelonina, massa avesada a veure’s el melic, sentint-se el centre del món, ignorant temes com els que tracta el dominical urgel·lità, una veritable airejada fresca davant de tantes ensulsiades radiofòniques i periodístiques provinents de fora de Catalunya, carregades d’odi i xenofòbia contra un poble, que el bisbe d’Urgell sap i demostra estimar, el dels seus fidels. L'article ressalta la figura de l'abat de Ripoll i Cuixà i fundador de Montserrat, Oliba de Cerdanya.

“Mil anys de l’abat Oliba de Cerdanya” ressalta per una triple dimensionalitat:

Primer, el bisbe Joan – Enric recalca la importància de l’Abat de Ripoll, Oliba, com a fill que era del bisbat d’Urgell, concretament del comtat de Cerdanya, una dada que els historiadors nacionalistes catalans de la Renaixença, massa parametrats en l’eix Barcelona – Vic – Ripoll, van oblidar en el seu moment i que en l'actualitat sembla també succeir.

Per a ells, Catalunya acabava allà on la via del tren finia, a Ripoll, la resta dels Pirineus, la major part dels comtats, quedava catalogat com un territori perifèric. Les consignes historiogràfiques s’aturaven a Ripoll, i allà també el seu imaginari i inventat país.

Segon, el bisbe d’Urgell no s’està d’esmentar una altra figura cabdal de l’època, coetani d’Oliba, es tracta de Sant Ermengol, bisbe d’Urgell, conqueridor de Guissona, seny ordenador de bona part dels territoris comtals, una persona que fins i tot gaudia de més capacitat de gestió territorial que els propis comtes d’Urgell.

Ermengol administrà un territori, el comunicà, l’agilità i l’estructurà. Per alguna raó el deurien de fer sant. Sense voler comparar els dos personatges, si que cal reivindicar, la figura del bisbe fill dels comtes de Conflent com un dels personatges cabdals en la naixença de l’actual Catalunya, tant des del punt de vista nacional com cristià. (Permeteu-me utilitzar la nomenclatura nacionalista).

L’any 1010 prengué el bàcul i la mitra. D’ací dos anys en celebrarem el mil·lenari, una ocasió única per posar Sant Ermengol en el lloc que correspon en la història de Catalunya.

Tercer, Joan – Enric Vives, parla sense embuts de país i de pàtria, en un moment que els catalans, molts dels quals són fidels catòlics, estan desorientats i dolguts davant de l’ofensiva de caràcter xenòfob que prové de certes ones eclesials espanyoles. Hi ha una Catalunya cristiana, la nostra història ho demostra, i un poble que entén aquest fet de manera i forma molt diferent de com ho viuen els locutors de la Cope. Parlar de cristianisme també és parlar de Catalunya, la nostra història ho demostra i aquesta religió constitueix part de la nostra arrel cultural.

El bisbe urgel·lità sap qui són els seus fídels, a quin bisbat representa, el de la mitra de Sant Ermengol, el que donà la vida a Oliba, per això en destaca aquest amor cap a la seva terra, parlant desacomplexadament, amb respecte, virtut cristiana que els enemics del nostre país desconeixen i que ell sap mostrar en aquesta editorial.

1 de jul. 2008

Carles Sabater

Avui ha tingut lloc a Andorra la Vella la lectura del veredicte del jurat del Novè Premi Carles Sabater a la millor cançó en català, el guanyador del qual ha estat el grup Anímic, amb “Hospital per a animals”.

Aquesta iniciativa del Centre de la Cultura Catalana d’Andorra, entitat amb la qual col•laboro des de fa una colla d’anys, és una de les fites més importants en l’actualitat del món de la cançó en català. El Sabater, deixant de banda el que significa, tot un homenatge a un dels millors cantants dels darrers temps i a la vegada una figura cabdal de tot aquell “Rock en català”, que es va impulsar a la dècada dels noranta, representa una iniciativa molt peculiar. Concretament la d’organitzar un premi d’aquestes característiques des d’un lloc perifèric per a molts, Andorra.

Mentre amb els altres membres del jurat repassàvem les cançons que es van presentar, em vaig adonar de la importància del premi: Com des de tots els racons dels Països Catalans, molts grups i solistes s’han decidit a participar i a mostrar el seu art musical. Només en la participació, es demostra molt el ressò del Premi Carles Sabater i com no, la seva importància o pes en la catalanitat.

Hospital per a animals”, amb una melodia dolça, una lletra suau, que em ressona a l’Albert Pla, i una melancolia que ens retorna a la infantesa, trencarà motlles, de ben segur que agradarà a molts per la seva contemporaneïtat. Us ho asseguro.

El Carles Sabater i el Pep Sala, els Sau, conformaven amb la Companyia Elèctrica Dharma, el meu univers particular musical de la primera joventut, massa abnegada amb la lluita i amb molts viatges amb el Carles i el Joan cap a la Cerdanya. Recordo que en totes aquelles anades i vingudes fins al Bar de l’Agobi de Bellver, els Sau constituïen la nostra arma letal, la nostra companyia per quan travessàvem les Cabanotes o fins i tot, quan aquell camí enfilarem el Túnel del Cadí, per anar a la Patum de Berga, sense sopar i entossudits que no marxaríem de la capital del Berguedà fins haver-nos entaulat. Deuria ser l’any 1990, la nostra joventut, de quan el casal d’Esquerra de Berga, per la Patum, s’omplia dels companys del Solsonès, del Bages i de la Cerdanya. Temps era temps, quan escoltàvem Sau.

Però tornem al present.

D’entre els membres del jurat del Sabater, enguany hi havia un bon amic, en Lluís Sureda, de la Revòlver, una botiga que sense cap ànim de lucre ha col•laborat en la distribució de butlletes en les darreres dues edicions del Sabater. M’agradaria des d’aquí donar les gràcies al Lluís i a tot l'equip de Revòlver per la feina que estant duent a terme, ja no només en el Sabater, sinó en tot el món de la música que es fa al nostre país.

Bé companys i amics lectors, i abans d’acabar aquest post, us recordo que la inscripció per al proper Sabater, el desè, ja està oberta, vinga, animeu-vos a participar.

10 de juny 2008

Pluja i sol

Avui he tornat a escriure al Propense, ja ho veieu, després de la sequera sempre ve la pluja. Quan la precipitació cau, sobretot quan hem viscut un període de mancança d’aigua, es rebuda com un manà pels habitants del nostre país, fins i tot per aquests que han distret el personal durant uns mesos amb tot això de la sequera i els transvasaments. L’aigua, ha estat fruit de discussions entre els catalans d’una banda i una altra, d’una ribera d’un costat i d’un torrent d’un altre. Una baralla lamentable, sobretot quan es tracta d’un país, Catalunya, que disposa d’aigua a dojo. Encara que no plogui o en el cas que la precipitació ponentina sigui fina, sempre passa el mateix, darrera de tot sempre hi ha la veu de l’amo, com si del Gran Germà d’Orwell es tractés. En aquest cas, qui ha manegat i emmerdat tota la ciutadania catalana, provocant que els uns i els altres s’ensenyessin les ungles i les dents, ja sabem qui és, el de sempre.... el que ho controla tot des del seu comandament a distància.

Bé, un país que no controla la seva aigua, no és un país normal, de la mateixa manera que tampoc ho és una mena de gargall de companyia aèria de baix cost que es dedica a insultar els catalanoparlants mentre importa durant la canícula, a la nostra línia de mar tot de turistes germànics disposats a engatar-se a base de cervesa, contribuint també a la proliferació de càncers de pell per manca d’hidratació, després d’hores d’exposició de les seves lletoses epidermis al nostre sol mediterrani.

I ja que parlem de cremades a la pell? Qui no recorda quan érem petits? Les hores i hores que ens passàvem a les platges de les costes del Penedès i Tarragona, sense protecció solar, patint durant dies unes cremades que avui serien dignes de denúncies i observacions en qualsevol consultori mèdic d’urgència. Un cop, el meu sant pare, va tenir la santa ocurrència de parlar amb uns pescadors de Cambrils de Mar, el mateix poble del de la pluja fina. Els hi va preguntar quin remei tenien contra les cremades del sol marítimes. La solució dels pescaires es basava en posar vinagre sobre la pell enrogida. Del tot efectiu, però no apte per a nassos fins.

Temps era temps, deia en Serrat, però a fer de bé, més m’estimo que plogui força dies abans que tornar a passar per aquells estius infernals de la meva infància, en què anar a la platja significava un suplici, tot un via crucis que s’iniciava amb el viatge, amb roxegades i parades eternes a Ponts, homenatjant el colesterol.

La pluja, encara que quantiosa, és sempre un bé, que ens ha refrescat la primavera i com no, les idees.

14 de maig 2008

Salve Rociera

Parlar del Rocío és entendre el que significa Andalusia. Prop dels aiguamolls del riu Guadalquivir, l’antic Betis, i tocant al Parc Nacional de Doñana, es troba l’ermita i el llogarret del Rocío, un dels llocs més emblemàtics de la cultura andalusa i del folklore espanyol.

Any rere any contemplo com els romeus, farts de la vetlla, per la pasqua de Pentecosta, ataquen amb fervor el santuari marià i entren en una allau a prendre la mare de déu, “virgen” en diuen ells, de les pedres, dels enguixats i de les voltes de l’església, fent-la sortir del temple en una processó, sense cap mena d’ordre ni harmonia, comparable a les onades enfervorides de fidels musulmans que peregrinen a la Meca, o als enterraments de màrtirs palestins que veiem sempre per la tele.

Una marea humana que crida angoixada, plora, gesticula entre suors i bravades de vi “fino”, una vertadera mostra de fe, que té els seus basaments en el substrat musulmà que encara perviu a molts llocs d’Espanya, sobretot d’Andalusia.

Les comparacions són odioses i no cal que caiguem tampoc en generalitzacions, però la fe dels andalusos, amb el seu regust barroc, s’assimila als treballats alquitraus de les antigues mesquites d’aquesta bonica regió espanyola.

I qui sap, més enllà de la fe dels musulmans, encara hi podríem trobar algun estrat més antic, el dels primers cristians, que sota el domini romà habitaven la Bètica aquella terra que un dia poblaren tartessos i cartaginesos, la Sevilla d’aquell Sant Isidor, o de la Santa Eulàlia d’Emèrita Augusta,

La primavera, el riu, els aiguamolls, les tartanes, els estilitzats cavalls àrabs, les dones abillades amb els seus vestits confeccionats per l’ocasió, les roses poncellades, el mes de Maria, el fang, les cançons, els plors, la gatzara de la canalla i la brisa que ve de l’Atlàntic, de les columnes d’Heracles.

Parlar de Rocío es parlar de fe d’un poble, d’una gent que fins fa poc vivia en plena Edat Mitja, sota el domini dels desitjos d'uns senyorets, sota els designis de l’arbitri, de la insolència i de la mala bava que uns fidels han suportat com tot un Atlas, igual que els que assalten el Santuari per dur i passejar la “virgen” amunt i avall, amb amor i fervor.

Des d'aquí, m'agradaria donar una abraçada a tot l'amor que els romeus demostren cap a la seva verge, sense intermediaris, directament, fe sense res més.

7 de maig 2008

La caixa de fusta


El padrí de la Maria sempre seia en aquell pedrís de vora el foc. Els seus secs dits premien uns branquillons que feia jugar amb la calenta i grisenca cendra d’aquella vella cuina de la casa. No lluny d’allí, fora del poble, al tros, lo pare de la Maria arribava de mercat, acompanyat del matxo carregat amb queviures i coses per la casa. El pare passava fermament pel camí del poble, acotant el coll, per sortejar el fred, i amb la gorra arraulida sobre les orelles. Els seus peus, pas a pas, anaven avançant per damunt de la neu que de jorns abans del cel havia caigut.

El matxo no anava sol, arrossegat pel pare de la Maria, semblava carregar quelcom més que queviures. Aquest cop un paquet sobresortia de la seva llomada, una caixa de fusta, que alguna cosa embalava.

Des de l’eixida, la Maria guaità son pare arribar des de la carena que donava al peu del poble. Poca era la gent que se n’anava a mercat pel febrer, però aquest cop, alguna cosa més que queviures anà a cercar.

Què era aquell paquet?

El pare de la Maria havia treballat a França unes anyades. Les cases xiques no podien viure de la terra tot l’any, les grosses ho arramassaven tot, les millors pastures, prats, tot. Per aixecar el cap, calia marxar, anar a treballar fora una colla d’anys, on calgués, sobretot per l’hivern, quan les mans eren sobreres, el menjar escadusser, els quartos desconeguts i els païdors mig buits. Treballar a les mines del Conflent, als masos del Rosselló i la Fenolleda, a les finques de Quillan i Avellanet a hivernar amb els ramats transhumants d’Andorra, representava una boca menys per atipar i un recurs pels que es quedaven a casa a cuidar les quatre terres i bestiar que es podia tenir.

L’altre dia un parent del pare, que s’hi casà i s’hi quedà a viure, li dugué aquesta caixa, el deixà a una botiga, allà on fan mercat, a la vila, prop de la carretera per on passen encara algunes corrues de traginers, que poc a poc, semblen donar pas als moderns cotxes de línia, carregats de gent, capellans i soldats que porten totes aquestes ànimes fins a les llunyanes Barcelona, Lleida i Puigcerdà. O també en podien dur, d'aquells mateixos llocs, lluny de la vall, del poble, del món de la Maria.

Lo pare arribà a casa, la porta s’obrí de bat a bat per a que hi entrés el matxo, la Maria baixà les estretes escales i arribà al petit estable en el qual hi feien vida dos porcells que engreixarien aquella anyada. El pare tragué la càrrega de l’animal, sobretot aquell embalum de fusta estrany. Ell prou sabia que era. La Maria, no pas.

Amb paciència començà a obrir, amb l’ajuda d’un martell i una estaca, les llates i llistons que tanquen quelcom de secret. S’obrí la caixa, que restava fermada fortament amb l’ajuda de claus, per la part de sobre, d’on sortí una tapa de fusta que la tancava, de la qual lo pare traié un rellotge de paret, d’aquells que només tenen els rics.

Tic, tac, tic, tac, tic, tac......

Clon, clon, clon,

Lo temps passa, la vida fuig.

Dalt, a la cuina, lo padrí restava ajagut al pedrís, sense alè ni esma, el darrer batec de son cor havia dit adéu-siau.




1 de maig 2008

Okupes a Santa Mònica

Catalunya ha estat sempre un país que no ha tingut mai un potent sindicalisme propi i de classe. Com a "propi" em refereixo a nacional, a català, del país; i amb el qualificatiu de “classe”, amb connotació clarament marxista – encara que avui estigui una mica desfasada -, em voldria referir als treballadors, deixem-ho en treballadors en general, atès que tot allò de classe obrera o obrer, amb la terciarització de l’economia i la teconologització, ha passat a millor vida, tot i que encara n’hi ha alguns que somnien en convertir Catalunya en una Corea del Nord.

L’anarcosindicalisme de la Confederación Nacional del Trabajo, que aglutinà una classe obrera catalana, tenia només un referent nacional, Espanya. A Catalunya, en el temps que els treballadors catalans no tenien gaires opcions d’afiliar-se a un sindicat sinó era a aquesta gegantesca i monstruosa central, existia un petit sindicat de treballadors de coll blanc, d’oficinistes i dependents de comerços: el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI).

El CADCI era una entitat que aplegava molts joves residents a Barcelona provinents de la Catalunya Interior i de militància nacionalista que havien trobat feina al creixent sector terciari.

El seu local, situat a la rambla de Santa Mònica de Barcelona, durant els Fets d’Octubre del 1.934, fou l’escenari d’un episodi tràgic en el qual s’enfrontaren l’exèrcit espanyol i militants del sindicat i del separatisme, entre els quals hi havia Jaume Compte i Manuel González Alba, que moriren en la defensa de la seu sindical.

Un cop acabada la Guerra Civil, el 1.939, el local fou incautat pels vencedors. Més endavant, es traspassà al sindicat espanyol Unión General de Trabajadores (UGT), el qual l’ocupa i l’utilitza com a seu de la federació regional.

El CADCI no agradava al poder espanyol, fos republicà, feixista, socialista, o com li vulgueu dir.

A les primeries de l’actual règim democràtic, la UGT, vinculada al Partido Socialista Obrero Español, i el sindicat Comisiones Obreras (CCOO) trobaren una sèrie de beneplàcits provinents de l’estat espanyol que impediren el sorgiment d'un sindicat català de treballadors. Una d’aquestes “ajudes” fou la cessió, per no dir el regal, del local del CADCI. Una altra "ajuda", aquesta tàctica, fou la concentració a la seva militància d'una ideologia "leurroxista", que implicava la llengua i la cultura catalana en el marc de domini burgès. Vaja, identificant classe obrera amb immigració andalusa i extremenya; i burgesia amb catalans, fos quina fos la seva ocupació.

La darrera ensulsiada contra el poble treballador català protagonitzada per aquestes centrals sindicals espanyoles va ser el demanar el vot afirmatiu al retallat estatut Mas – Zapatero. O impedir la participació dels seus militants a les manifestacions sobiranistes. Molt sovint, per no dir sempre, el seu comportament amb els interessos dels treballadors catalans ha estat tan allunyat com el de les grans patronals. Perquè?

En l’actualitat, el sindicat català per excel·lència, la Intersindical – Confederació Sindical de Catalunya, no només està ocupant el lloc que tradicionalment tenia el CADCI en el sector terciari, també està guanyant eleccions sindicals o traient delegats a moltes indústries i empreses del país. Com a sindicat nacional i de classe té molta feina pel davant, s’ha de consolidar i ha de despuntar com a referent sindical dels treballadors catalans.

25 d’abr. 2008

Catosfera literària

Com bé sabreu, properament es posarà a la venda “La catosfera literària. Primera antologia de blogs en català”, un llibre que ha estat idea i obra del Toni Ibàñez, una persona que ha sabut tirar endavant un projecte altruista, gràcies al qual, més de 100 blocaires han pogut veure com les seves narracions han estat editades en paper. Entre els benaurats d’aquesta iniciativa m’hi compto jo, i vaja, encara em faig creus de com m’han arribat a escollir. També hi escriu el company David Gálvez, també d’Andorra.

L’altre dia van parlar del llibre pel “Telediario”, imagineu-vos, no només surten assassinats i esbudellaments per la tele, també hi ha lloc per les notícies culturals. I en llengua catalana

Bé, el proper 17 de maig, que cau en dissabte, presentaran el llibre a Vallromanes, si hi voleu anar, ja sabeu: Vallromanes es troba prop de la Roca, el poble “outlet”. I que no s’emprenyin, però fins no fa gaires anys a Andorra ens coneixien pel sucre i pels formatges holandesos.

Aquí teniu l’enllaç del bloc Entrellum que anuncia aquest esdeveniment: http://entrellum.blogspot.com/2008/04/dissabte-17-de-maig-vallromanes.html












21 d’abr. 2008

Fira per la terra

El centre de la ciutat de Barcelona resta ocupat pel turisme de vols barats i per restaurants i botiguetes sense personalitat que es posicionen dia rere dia sobre tot el que és barceloní. Allò essencial, substancial, que és d’aquí, forjat amb els anys i amb el pas dels homes, de les migracions, ja no guarda estima ni valor per ningú, sobretot per les generacions de barcelonins que s’afanyen a seguir fil per randa tot això de la multiculturalitat.

Davant de la catedral, pels volts del migdia, com cada diumenge, sonava una cobla, que tot tocant sardanes, precedides pel toc del flabiol, engrescaven una colla no superior a una trentena d’avis, que intentava ballar, tot formant rotllanes, amb una barreja de militància i d’amor a la dansa. Poca era la gent jove que enrotllanada, ballava emparellada aquesta antiga i adaptada dansa solar davant de la curiositat dels turistes que no paraven de tirar fotografies.

No molt lluny d’allà, a l’altra banda de la Via Laietana, prop de Santa Maria del Mar, al Fossar de les Moreres, una altra colla d’avis, però aquest cop molts menys en nombre, uns cinc, en un acte gairebé ritual, canviaven el ram de roses que acompanya la flama en honor dels catalans i d'altres austracistes que moriren defensant la ciutat durant el setge hispanofrancès del 1714. Amb esforç, els avis s’enfilaven al peveter per treure les roses seques i posar-ne unes altres de fresques i noves. Els turistes que en aquells moments es dirigien a alguna de les tantes tavernes de tapes que s’han posat de moda en aquella barriada de l’antic cap i casal, poc deurien comprendre que feien aquella colla de padrins, entre els quals hi havia en Ferran Margarit, un incondicional independentista, que no va trigar gaire en rebre la meva salutació.

Hola Ferran. – li vaig dir.

Climent. Grata sorpresa, quan temps sense veure’t. – em saludà tot sorprès.

Òndia, sembla que sou poca gent. – Li vaig comentar.

Sí, però gràcies a nosaltres i a l’esforç d’Indrets pel Record, entitat a la qual pertanyem, perviu la memòria de la massacre i de l’esperança que un dia tornarem a ser lliures. – em respongué. Sort que hi ha gent optimista.

Després de parlar una estoneta, encara vaig poder saludar a altres vells coneguts. vaig allunyar-me compungit d’aquell lloc, sagrat per uns i d’oci per a uns altres.

Rodejat de turistes i botigues despersonalitzades, vaig optar per anar a dinar a un restaurant del Born, en el qual la carta estava en totes les llengües menys en una... No cal que us digui quina hi mancava. Oi?

Però el més rocambolesc, o si se’m permet, el més esperpèntic encara havia de passar.

Prop del Born, al Passeig Lluís Companys i al Parc de la Ciutadella , s’hi estava celebrant la 13ena edició de la “Fira per la terra”, una mena de plantada orgiàstica de tot allò que representa l’alternativisme a casa nostra: “artesania, solidaritat, consum solidari, productes ecològics, teràpies no convencionals, creixement personal, educació ecològica, salut, ecologia, compostatge i espectacles” (sic). Jo vaig poder comprovar altres coses, que bé relacionades amb aquests temes, també tenen dret a sortir al tríptic que em van lliurar els organitzadors a l’entrada: orientalisme, presència de grups sectaris, de comunitats de hippies que ja ronden la setantena, de moltes parades protibetanes que demanaven la independència del país asiàtic en castellà tot venen uns bunyols de mantega, bars on podies prendre licors i beuratges de tots els països menys d’un, parades on t’informaven de les benaurances de l’Islam i el dolents que són els cristians, altres estands on et feien massatges i podies practicar ioga. Vaja, un poti-poti de multiculturalitat, mundialitat, progressisme, modernitat, en definitiva, de respecte a tots menys a uns .

Prop d’allà, en un racó de la ciutadella, vaig sentir un tam-tam i uns urdols que em recordaren les pel·lícules de l’oest: no ho podia creure, en un escenari hi havia un indi americà, dels de debò, que es dirigia al públic concentrat, unes tres-centes ànimes, amb un accent que delatava la seva pertinença a la primera potència mundial.

La seva indumentària, els seus cabells, els seu nas aligueny, tot era com els dels pèls roges. L’indi parlava i es posava a ballar danses de la seva tribu, que pel que vaig entendre, era de l’actual estat de Montana. Després d’haver explicat als concentrats el perquè o les raons del seu ball, convidava a la munió a dansar.

I triomfà: els crits de l’enregistrament que sonaven per la megafonia, amb el soroll dels timbals, aplegava més i més gent, de totes les edats, a ballar en les danses solars i guerreres d’aquella tribu.

Què cofoi es deuria sentir aquell home. Tots saltaven, en una gran rotllana, amunt i avall, cridant: au au au au au au au au.... amb el regular soroll del timbal: tam tam tam tam...

I el Setè de Cavalleria? No trauria el cap a la festa?

Mentrestant, en el meu cap només hi havia lloc pels avis de les sardanes i pels del fossar, quanta ignorància hi ha a casa nostra. Molt Tibet en castellà i molta dansa índia, però ningú recorda el seu propi drama, el ser fill d’una terra anomenada Catalunya que dia rere dia resisteix a morir.

Espero que d’aquí uns anys, quan haguem desaparegut en nom de la multiculturalitat, al Tibet o a Montana, es recordin de nosaltres, de les nostres danses, i com no, també dels nostres guerrers.

La Fira també em va mostrar la manca de valors i referents a la nostra societat, molts dels quals semblen cercar-se en cultures llunyanes. No cal anar tan lluny, companys, la nostra cultura és prou sàvia. Tampoc cal que ens tanquem, però si us plau, admirem el que tenim i així podrem ser més universals.

17 d’abr. 2008

De fora

La Maria i l’Arnau van presentar ahir a la nit, al Centre de la Cultura Catalana (CCC), el seu llibre “De fora”, que aquest any substitueix el ja clàssic “Escriptors d’avui, escriptors d’aquí”, que des de fa una bona colla d’anys edita el CCC.

La Maria i l’Arnau, conjuntament amb el Pere, componen la darrera fornada de gent jove de la junta d’aquesta entitat andorrana.

Qui diu què el món de la cultura està vetat als joves?

Tots dos van tenir la idea de confeccionar un llibre d’entrevistes a diferents nouvinguts a Andorra que han après l’idioma català. Gent provinent de països que se surten dels tòpics espanyols, francesos i portuguesos. Ciutadans que un bon dia arribaren a les Valls provinents d’Austràlia, el Senegal, Bulgària o el País Basc, per citar alguns exemples.

Tenint tota la responsabilitat, des de la idea fins a l’edició, s’ho han manegat prou bé, millor dit, excel•lentment bé.

No escric gaire més, perquè l’Arnau, sempre em diu que els meus textos són massa llargs.

Títol: “De fora”.
Autors: Maria Cucurull i Arnau Colominas.
Edita: Centre de la Cultura Catalana del Principat d’Andorra.
Any: 2008.
Preu: 5 euros.

13 d’abr. 2008

Missions de pau

Avui, lluny de parlar de pensament o d’històries singulars, he cregut oportú parlar de diners, o millor dit, en quins llocs van a parar els diners dels impostos dels espanyols.

Un exèrcit té una funció militar clàssica, de defensa del territori, de la seva integritat, de mantenir la unitat de la nació en un marc territorial concret.

Durant aquest segle, les diferents unitats militars dels països occidentals s’han destacat per la defensa de la societat democràtica, amb tots els seus defectes i totes les seves virtuts: els cascos blaus, les forces de l’OTAN desplegades a Bòsnia, entre d’altres, en serien el paradigma.

Cada país disposa d’unes unitats militars d’elit, moltes amb passat colonial - com la Legió Estrangera - que amb més o menys fortuna s’han integrat a les necessitats de la societat europea contemporània, bo i sense oblidar la seva missió de caire més patriòtic o nacional.

Una altra d’aquestes unitats, són els “Tercios” espanyols, coneguts popularment amb el nom de “legionarios”, pel fet que els seus fundadors, Franco i Millán Astray, s’inspiraren del cos francès per fer front a la revolta berber del protectorat espanyol del Marroc. Eren temps en què Espanya estava duent a terme una guerra al nord de l'Àfrica, amb moltes baixes, amb un referent trist, el Desastre d'Annual, i un altre de victoriós, el Desembarcament d'Alhucemas, en el qual hi participà un oncle meu. M'agradaria afegir, que la majoria de soldats desplaçats a aquella guerra, la primera en què s'utilitzà armament químic contra població civil, eren catalans, una realitat amagada per la historiografia militar espanyola, massa ocupada en mostrar les gestes de generals castellans que no pas les d'aquella tropa catalana que fou utilitzada com a carnassa. Els mals records posteriors, amb efectes "rambo", com l'internament de molts soldats en sanatoris psiquiàtrics, s'endinsà a la memòria popular: durant la guerra civil les tropes republicanes situades a Catalunya tenien la regla no escrita de no fer presoners musulmans. Cal recordar que la croada de Franco es realitzà amb un contingent molt fort de tropa musulmana. Quina contradicció. No?

Però tornem al tema principal.

Amb alts i baixos, la legió ha perviscut fins avui, transformada en un cos d’elit modern, acumulant grans fites en la seva història com les lluites contra les guerrilles berberisques, els miners asturians i l’exèrcit popular republicà.

A la xarxa he trobat unes quantes imatges, prou al·lusives de com diferents unitats d’aquest cos d’elit utilitzen el seu temps lliure quan no estan en cap missió internacional. M’agradaria destacar que prop del 25 % dels seus membres són musulmans.



9 d’abr. 2008

Déu, pàtria i rei (II)

Un cop vaig comprar en una llibreria de vell el fascicle dedicat a la comarca de l’Urgellet de l’”Àlbum Meravella” del Centre Excursionista Barcelonés, que fou publicat l’any 1929. El text és obra de mossèn Pere Pujol Tubau, el que fou arxiver de la Catedral, un dels historiadors més importants del segle XX a tot el Bisbat d’Urgell i una de les clares ments que motivà l’interès per l’estudi històric a l’Alt Urgell i a les comarques properes.

El tex principal de la guia és una veritable descripció geogràfica i històrica de la comarca natural de l’Urgellet, o Alt País d’Urgell, part de l’actual Alt Urgell. Paga la pena de llegir-lo, també el trobareu a l’obra completa de l’autor que imprimí l’Editorial Andorra.

Tot i això, l’interès del comentari d’avui no recau en aquest text sinó en dos de secundaris, també publicats en aquest fascicle, que tenen molta relació amb el carlisme, aquesta part de la nostra història que tant hem ignorat i que un dia ja vaig tractar en aquest bloc en un altre post.

En un dels articles d’aquesta guia ,es descriu l’assassinat del llegendari capitost carlí Carles d’Espagnac , conegut popularment com a comte d’Espanya. Suposo que a hores d’ara no em vindrà ningú a atabalar amb drets d’autor d’una editorial extingida i d’un escriptor que de ben segur, no s’hauria molestat per la difusió de la seva obra, ben el contrari.

Amb permís del mossèn Pere Pujol, a continuació us transcric el text que descriu la mort del comte d’Espanya, un dels personatges més sanguinaris del segle XIX a casa nostra, un absolutista de pedra picada, que instaurà un règim de terror a Barcelona i que m és endavant es posicionà al costat del bàndol carlí. Vaja, un altre episodi de les carlinades:

El Toll o Gorga de Sant Ermengol.

“En aquest precipici (quilòmetre 112), emmarcat en un escenari dantesc, que escau presentar mancat de la nota moderna de la carretera, aital com era aleshores, entre nou i onze hores de la nit del dia primer de novembre de 1839, fou llençat el cadàver del general carlí Comte d’Espanya, en l’avinentesa d’haver estat destituït del comandament i conduït a Andorra, per acord de la Junta governativa del Principat, resident a Berga.

A redós de l’antiga ermita de Sant Ermengol, al peu del camí, els assassins esperaren el convoi. Un dels tals, fingint-se quefe dels cipayos, Silvestre de La Seu, malferí el comte i el feu descavalcar. Agarrotat i muntat de nou, fou acompanyat a poca distància, damunt del cingle espadat del Toll de Sant Ermengol, on després d’haver-lo escanyat amb una soga, fou despullat i tirat al riu amb una grossa pedra lligada al coll. Alguns dies després, el cadàver de l’esmentat general, arrossegat pel corrent, fou trobat en l’indret conegut pels comarcans per Raspé d’Armena, una hora més avall del poble de Coll de Nargó, en el cementiri del qual rebé cristiana sepultura, el dia 7 del mateix mes de novembre, sense saber de moment el qui en ella intervingueren de quin subjecte es tractava. Alguns anys més tard, els seus restes foren exhumats i traslladats per la seva família a França.

Aquesta versió, depurada pel temps, ha estat recollida de persones serioses de la contrada, les quals la copçaren de llurs passats. Precisa i rectifica la donada per autors, que desconeixedors de la topografia del país, aconseguiren desorientar als mateixos comarcants.”

Aquest magnífic article, que surt en la pàgina 228 de la guia, en ve acompanyat d’un altre a la pàgina següent amb el qual hi guarda molta relació:

El Pont d’Espia.

“El renomenat Pont d’Espia, que a tres quilòmetres més avall d’Organyà, facilita la comunicació amb les valls de l’esquerra del Segre.

A cosa de mitja horeta, a l’entrefoc del riu de Canelles, s’aixeca airosa la forta masia d’El Pujol (parròquia de Nargó) on, procedent del Coll d’Oden, en la Ribera Salada, pecnotà el comte d’Espanya, el dia 30 d’octubre de 1829. El capvespre següent ho feu a Caselles (damunt d’Organyà), d’on l’endemà en plena nit, fou menat al suplici. No fou llençat d’aquest pont, com erròniament hom propala, ni fou recollit cadàver en els seus voltants, sinó bon xic més avall, sota Els Espluvins, cosa d’uns set qms.”