La pau del cementiri

Llo, a l'Alta Cerdanya, és el primer nucli de població que saluda el riu Segre, que al poc de néixer prop del Puigmal s'engorja entre muntanyes per sortir cap a la plana cerdana. Sota del poble, al frescal de les avellanedes, els bedolls, i uns salzes majestuosos que albiren la capçada per prendre més sol, el riu excel·lent de la nostra terra s'escalfa amb els banys de les aigües sulfuroses, avui convertits en un centre d'esbarjo i de repòs familiar. 

La Carrera enfila el pas antic de les termes estimades pels romans fins a Llo. Les cases s'hi esglaonen ufanoses. Damunt hi albirarem la torre del Castellvell, que avui custodia les ruïnes de l'església de Sant Feliu. Qui sap si el de Girona o el d'Urgell, un altre oblidat fill d'aquesta terra. Al cap de la Carrera, un xic apartat del poble, el temple parroquial de Sant Fructuós en presideix l'entrada, amb la seva portada de marbre i el rosat campanar d'espadanya.

Sant Fructuós abriga un hort de silenci i de pau: el cementiri de Llo. Ocupa tres dels costats de l'església. Les creus de ferro, els recordatoris de marbre, algunes fotografies i aquells noms d'estirp cerdana s'alineen en un ordenat i polit sòl de grava. Uns pedrons rústecs i antics, anteriors a la moda de posar creus, entrellacen tombes encara més velles, sense noms. El record i l'homenatge presideixen l'estança del repòs, cada racó està aprofitat perquè l'oblit no hi faci presència.

Tot és silenci i pau. 

El sol canicular del migdia enlluerna la portalada de Sant Fructuós. El romànic cerdà és noble i procliu per a una terra rica i orgullosa. A prop, la vella rectoria, qui sap si encara en servei, s'amistança amb aquesta illa d'harmonia. Més enllà, uns columbaris o nínxols, més propis de la Cerdanya de l'altra banda, ordenen el nou cementiri.

Un matrimoni gran hi ha entrat. Anaven a visitar els seus que hi reposen. "Bon dia Déus mos do", ens hem dit. Gent del país. Hem enraonat, poca estona, sobre la bellesa del lloc i de l'existència del cementiri al costat de l'església parroquial. A la banda espanyola els treuen tots dels pobles i dels costats de les esglésies. Quina llàstima. Parlant dels pobles veïns el matrimoni m'ha comentat que a Er hi tenen dues esglésies: una pels vius i l'altra pels morts. I és veritat. El cementiri les separa. En canvi, a Llo, només en tenen una, pels uns i pels altres. 

Ens hem acomiadat.

Llo saluda el Segre i el dóna la benvinguda. La vida d'un riu naixent i les aigües termals que hi brollen conformen l'esperança espiritual en la resurrecció dels llonesos que reposen en la pau de Sant Fructuós.

La pau del cementiri

Llo, a l'Alta Cerdanya, és el primer nucli de població que saluda el riu Segre, que al poc de néixer prop del Puigmal s'engorja entre muntanyes per sortir cap a la plana cerdana. Sota del poble, al frescal de les avellanedes, els bedolls, i uns salzes majestuosos que albiren la capçada per prendre més sol, el riu excel·lent de la nostra terra s'escalfa amb els banys de les aigües sulfuroses, avui convertits en un centre d'esbarjo i de repòs familiar. 

La Carrera enfila el pas antic de les termes estimades pels romans fins a Llo. Les cases s'hi esglaonen ufanoses. Damunt hi albirarem la torre del Castellvell, que avui custodien les ruïnes de l'església de Sant Feliu. Qui sap si el de Girona o el d'Urgell, un altre oblidat fill d'aquesta terra. Al cap de la Carrera, un xic apartat del poble, el temple parroquial de Sant Fructuós en presideix l'entrada, amb la seva portada de marbre i el rosat campanar d'espadanya.

Sant Fructuós abriga un hort de silenci i de pau: el cementiri de Llo. Ocupa tres dels costats de l'església. Les creus de ferro, els recordatoris de marbre, algunes fotografies i aquells noms d'estirp cerdana s'alineen en un ordenat i polit sòl de grava. Uns pedrons rústecs i antics, anteriors a la moda de posar creus, entrellacen tombes encara més velles, sense noms. El record i l'homenatge presideixen l'estança del repòs, cada racó està aprofitat perquè l'oblit no hi faci presència.

Tot és silenci i pau. 

El sol canicular del migdia enlluerna la portalada de Sant Fructuós. El romànic cerdà és noble i procliu per a una terra rica i orgullosa. A prop, la vella rectoria, qui sap si encara en servei, s'amistança amb aquesta illa d'harmonia. A l'altra banda, sota l'ombra, uns columbaris o nínxols, més propis de la Cerdanya de l'altra banda, ordenen el nou cementiri.

Un matrimoni gran hi ha entrat. Anaven a visitar els seus que hi reposen. "Bon dia Déus mos do", ens hem dit. Gent del país. Hem enraonat, poca estona, sobre la bellesa del lloc i de l'existència del cementiri al costat de l'església parroquial. A la banda espanyola els treuen tots dels pobles i dels costats de les esglésies. Quina llàstima. Parlant dels pobles veïns el matrimoni m'ha comentat que a Er hi tenen dues esglésies: una pels vius i l'altra pels morts. I és veritat. El cementiri les separa. En canvi, a Llo, només en tenen una, pels uns i pels altres. 

Ens hem acomiadat.

Llo saluda el Segre i el dóna la benvinguda. La vida d'un riu naixent i les aigües termals que hi brollen conformen l'esperança espiritual en la resurrecció dels llonesos que reposen en la pau de Sant Fructuós. 

Abans de l'estiu

La primavera s'acosta al final de la seva ruta anual i aviat, molt aviat, passarà el relleu a l'estiu, que espera impacientment el seu torn mentre es deixa notar amb alguna que altra calorada, com la que tenim aquests dies, la primera de de l'any, aquest que en compta 16 des de que passàrem la barrera del 2000, i 15 des del canvi de mil·lenni. Els mals auguris pronosticats a través de les interpretacions contemporànies dels calendaris maies sembla que no ressenyaven cap situació real. Com bé sabem, el món continua essent el món i el temps, que tot ho envelleix, s'encarrega de canviar els diferents actors de tot aquest referit escenari cada cop més globalitzat. La vida que tenim a escala local reflecteix cada cop mes uns paràmetres i uns estereotips mundials i simplificadors. El comú denominador de la humanitat, aquest silenci estúpid, emmudeix les més amagades particularitats, vistes com a estranyeses i possibles heretgies d'aquesta majoria disciplinada que viu i treballa, sobretot treballa, sense motiu i raó.

Don Llorens

L'amic Javier Galindo ha presentat a l'Espai Ermengol, dins del cicle Parlem d'Història, de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell, el que ell en diu una pinzellada, sobre els Llorens, una de les famílies de l'anomenada elit urgellenca del segle XIX. En diu pinzellada, però si em permeteu, darrere de tot el que ha conferenciat existeix una recerca constant i sistemàtica als arxius municipals de la Seu d'Urgell, avui integrats al Comarcal de l'Alt Urgell, i als de la parròquia de Sant Ot, integrats a l'Arxiu Diocesà.

Parlant dels Llorens, procedents de Salàs de Pallars, i establerts a la Seu d'Urgell a la primeria del XIX, Galindo ha presentat al públic assistent alguns dels aspectes de part de la pretèrita cúpula civil de la societat urgellenca. Una elit que compaginava les feines liberals i la terratinença amb l'activitat política, que a partir del Decret de Nova Planta, un cop fou abolit el tradicional Consolat, va tenir com a principal focus la institució local d'arrel castellana de l'Ajuntament, que no trigà a ocupar la Casa de la Ciutat, la tradicional seu de l'esmentat Consolat, dissolt per les autoritats borbòniques. Per cert, el nom popular de Ca la Ciutat o Casa de la Ciutat resisteix els embats dels que volen eliminar aquesta tradicional, popular i exacta denominació per la importada d'Ajuntament. Una cosa és la institució, i l'altra és el contenidor, l'edifici.

El joc polític per obtenir el control de part del poder de la Ciutat d'Urgell, el que no estava en mans de l'estament eclesiàstic i de la governació militar, permetia que l'elit local, a través dels seus llaços amb la capital de l'Estat, Madrid, engranés una o altra ideologia. Galindo així ens ho ha explicat quan ha parlat dels Llorens, d'arrel liberal, coneguts republicans, d'ordre, dels del XIX, que conjuraven políticament contra els seus veïns de paret mitgera, els Tarragona, carlins de mena, o els que tenien davant per davant de casa al carrer del Carme, els d'Areny - Plandolit, procedents d'Ordino i establerts a la Seu d'Urgell a la segona meitat del XVIII, que comptaren amb personatges com Don Guillem, alcalde de la Seu d'Urgell, síndic d'Andorra i també destacat carlí, quan pertocava.

Ja ho ha dit el senyor Javier, cal un divulgació de tota aquesta classe social, avui desapareguda, que marxà de la Seu d'Urgell al llarg del segle XX. Avui tocava parlar dels Llorens, però un altre dia caldria fer-ho dels d'Areny - Plandolit, Guarda, Cassany, Carreu, i dels Feu, per citar-ne alguns. Els Guarda, notaris per excel·lència, desaparegueren de la nostra ciutat abans de la Guerra Civil, quan el darrer de la nissaga que hi vivia, de cognom Juer, morí d'accident de trànsit prop de Puigcerdà. Els Guarda estaven emparentats entre d'altres famílies de l'elit local amb els Gramunt de Castellbò. Els d'Areny - Plandolit, ben recordats a Andorra i penosament oblidats a Urgell, també mereixerien un record. El seu palauet, després caserna de la Guàrdia Civil, ocupava la major part de la superfície de l'actual plaça del Carme. Esteve Albert prosà part de la seva història quan escrigué el llibre Don Guillem publicat per l'Editorial Andorra de Bartomeu Rebés, divulgador i mecenes immerescudament oblidat també a la ciutat que el va veure néixer.

Tots bé mereixen ser recordats, tots, com també els membres de les classes més populars de la ciutat: pagesos, artesans, jornalers, criats i minyones. En definitiva, el record i la divulgació del mosaic social d'una ciutat dinàmica i canviant, com ho era la de la Seu d'Urgell del XIX, permet als contemporanis un respecte i una admiració que prou es podria transformar en cert orgull ciutadà, del tot necessari en els temps que corren. I qui diu la Seu, hi pot posar qualsevol altre poble o ciutat del país.

Al cap dels anys

L’Àlvar es un home escrupolosament discret, de fet, amb els anys de coneixença, a través de l’amistat amb l’enyorat Jaume Ros i Serra; i al Centre de la Cultura Catalana, ben poques vegades hem parlat de la seva militància independentista i del seu llarg exili a Andorra.  De fet, quasi mai.

La discreció de l’Àlvar en aquest aspecte capital de la seva vida a Andorra, durant una bona colla d’anys, quedava eclipsada per la seva activitat professional com a corrector i periodista. En l’àmbit cultural, dins del Centre hi aportava una vessant molt institucional i legalista, era l’home de seny dins d’una junta quasi perenne formada per una colla de gent amb més bona intenció que enginy.

L’Àlvar, el poeta, el murri, l’educat, la persona que sempre parla des d’un punt de vista ètic i sense mots altisonants, escriu en aquest llibre la vivència que el dugué a Andorra: la seva militància i activisme en l’independentisme català. Una militància valenta, molt arriscada, filla d’un temps, i del relleu que el Front Nacional de Catalunya havia rebut de Nosaltres Sols i d’Estat Català, i com no, també de la derrota d’una Guerra Civil entre espanyols que implicà com mai els catalans.

Ara, a les portes de la senectut, quan la raó s’embolcalla de saviesa i autoritat, l’Àlvar ens explica el seu exemple de militància en un temps tenyit per la negror i el terror del franquisme, i la vigília d’una falsa democràcia disfressada de transició. La llibertat, aquesta paraula tan bonica, aquest concepte que sovint ens pot semblar inassolible, bé mereix la reflexió que ens hem de fer un cop hem llegit aquest llibre: la llibertat individual de l’Àlvar va quedar esguerrada per la militància (ho he escrit bé), per la presó, i durant una colla d’anys per l’exili i el conseqüent silenci, que sempre ha acompanyat la seva absoluta discreció. Uns grillons que l’han arrelat i li han donat una nova llibertat en aquest país català d’adopció que es diu Andorra. Mentrestant, aquella llibertat, per la qual lluitava durant la seva joventut, col·lectiva, de tots plegats, encara roman anorreada. Andorra, la que va donar oxigen a l’ocell engabiat, que en aquell moment era l’Àlvar, representa el miratge de llibertat que tots els catalans volen per a la seva terra. El que Nova Planta destruí, Andorra ho ha conservat.

Títol: Al cap dels Anys.

Autor: Àlvar Valls.

Editorial: Edicions del 1979 (Barcelona).

Àlvar Valls i Marc Forné durant la presentació del llibre a Andorra

Sant Roc i el record

Un dels records més fonamentats de la meva primera infància, quan tot just no tenia ni cinc anys, era el de la cantada dels goigs de Sant Roc, un dels antics patrons de la Ciutat d’Urgell de l’antigor, i present en una capella que bateja una porció del carrer dels Canonges.

El carrer dels Canonges ha perdut bona part dels seus habitants amb el pas de les generacions i amb el desplaçament de famílies senceres a nous habitatges de l’eixample urbà. D’altra banda, altres de nous, massa pocs, ocupen el lloc que els darrers han deixat. De fet, durant segles, ha estat un dels carrers més dinàmics de la Seu d’Urgell pel que concerneix a moviment poblacional. Sense anar més lluny, només ens cal recordar que la majoria de cases de la seva secció central i superior eren, abans de les desamortitzacions del segle XIX, propietat de l’església, sobretot del Capítol de la Catedral, d’aquí ve el nom popular del carrer. El 1818*, un total de 18 cases pertanyien a la clerecia o estaven habitats per religiosos. Sense anar més lluny, el Capítol era el propietari d’11 d’aquests edificis. La desamortització i el progressiu buidat de religiosos va comportar l’arribada de nous habitants que aviat van conviure amb cases pairals molts antigues. Aquesta cohabitació entre nous estadants i antics es va anar repetint amb els anys amb  gent provinent de poblets muntanyencs i d’altres llocs de Catalunya que es van arraulir a la Seu per viure i treballar. Durant la segona meitat del segle XX, la construcció del Barri de Santa Magdalena va provocar un èxode d’habitants del carrer cap a aquell nou veïnat. Aquesta nova situació va provocar que algunes cases es quedessin buides una altra vegada, afortunadament per molt poc temps. Uns nous habitants, aquest cop procedents del Sud d’Espanya van ocupar el seu lloc. I així fins avui. El Carrer és un escenari multicultural on hi conviu gent d’arreu: fills d’aquelles cases pairals antigues i d’altres que descendim d’arreu del globus. Tots, urgellencs.

Sant Roc és l’ocasió perfecta per trobar-se els que hi han viscut i els que hi viuen. Punt de trobada a l’entorn d’un acte de religiositat popular, l’excusa per buscar un vincle d’unió, el viure o haver viscut en aquest carrer màgic i prodigiós. La coca i el moscatell, amanit per l’acordió del Pep Lizandra i el violí del seu fill, engalanen un escenari de reunió ideal per al record i la mirada cap al futur.

*Quintes del 1818 de la Seu d’Urgell. (Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell).

Anotació ermengòlida

El bisbe Ermengol, a més de religiós, va ser un home de política, va saber treure profit de la mort d’Ermengol I a Còrdova. No sabrem mai si hi va haver o no intencionalitat. Mentre el jove comte orfe de pare encara era menor d’edat, el bisbe va disposar d’un gran poder polític: la conquesta de Guissona i el Judici de Sant Pere de Ponts (1024) constitueixen part dels fruits d’aquesta praxis, que van enterbolir l'expansió urgellenca en bona part del segle XI, si el mesurem des d'un prisma estrictament de govern de la dinastia dels Ermengol. Si bé el comtat s'expandí cap al Sud, no ho va ser per iniciativa del comte Ermengol II, el qual en un primer moment era menor d'edat.

La conquesta de Guissona constitueix una intromissió a l’expansió comtal i el judici de Sant Pere de Ponts, amb molta probabilitat, una batzegada important a l’economia del monestir comtal de Santa Cecília d’Elins. Un sotrac que marcarà l’inici de la seva primera decadència. Sense Castilló i Cortiuda, que van passar a mans del bisbe, l’activitat ramadera d’aquell cenobi urgellenc en va sortir molt perjudicada. El monestir va agafar una nova embranzida molt més endavant, amb la reforma gregoriana,duta a terme per Bernat d’Oloron i impulsada pels comtes Ermengol IV i Llúcia, els quals el dotaren amb nous i importants béns, i amb una nova comunitat, ara femenina i provinent de Sant Pere de les Puelles, Barcelona.

Per saber més sobre la vida d'aquest bisbe sant, podeu anar a veure fins el diumenge, 12 d'agost, el Retaule de Sant Ermengol, una obra de l'Esteve Albert que es representa als claustres de la Catedral d'Urgell.

Més informació:

http://retaulesantermengol.wordpress.com/

La volta al món en 80 dies

El vell Cine Valira, l’antic Teatre Riambau d’abans de la República, quasi bé sempre projectava pel·lícules per a adults, o això és el que ha romàs en el meu record. Quan algun dia sortia de la Salle amb companys de classe i m’encaminava al Passeig, passava pel davant d’aquella sala i m’entretenia una estona a veure les seves cartelleres, amb multitud de fotogrames que intuïen parts nobles de dones exuberants amb llargues cabelleres de ros tenyit.

Vivíem la transició i aquell cinema acontentava un nodrit públic compost per la lleva de l’Arapiles. Joves reclutes i soldats acontentaven els seus desitjos més foscos i íntims amb el consum d’aquell cinema i les gràcies sexuals de les seves parelles, o d’alguna que d’altra urgellenca disposada a passar una bona estona de frenesí.

L’únic cop que vaig entrar al Valira, va ser un fosc diumenge d’hivern, amb amics del barri, una tarda que van programar una sessió apta per a tots els públics, amb l'aleshores ja vella pel·lícula “La vuelta al mundo en 80 días”, protagonitzada per David Niven i Mario Moreno, Cantinflas

Apart de la canalla del carrer, poc més públic infantil hi havia, potser la tradició del cinema no procurava que els pares acompanyessin o deixessin anar els seus fills a aquella antiga sala. Recordo l’assistència d’un company de classe que hi va anar, era el Lluís.

El temps va córrer, amb pressa, i també les nostres vides. A vegades recordàvem aquella trobada al cinema. Darrerament la seva memòria ho havia esborrat. Però jo encara persistia en què no es difuminés. Poca gent que avui entra a la discoteca la Crem de la Seu d’Urgell saben que la sala havia estat un cinema, i també un teatre. Qui recorda aquell cinema? i aquest film?

Aquesta pel·lícula té una significança molt particular, un missatge encobert, que l’autor de la novel·la, Jules Verne ens va voler transmetre: La nostra vida és com una volta al món. El temps varia per a cada viatger, molts dispensen una colla d’anys i altres molts menys. En tot cas, sempre són els necessaris. Tothom acaba aquesta cursa, pots trigar més o menys, però sempre arribes al final.

Aquest ha estat el cas del Lluís, que ja ha fet la seva particular volta al món. Qui sap el que ens espera a nosaltres. Quants dies trigarem per fer la nostra? Suposo que quan arribi el final d’aquest viatge, el Lluís ens esperi per veure una altra pel·li, aquest cop sense fi, i que sigui també una esbojarrada comèdia, com la majoria d’estones que vam passar amb ell, rient i buscant el cantó positiu i alegre a tot. Veure’l, sovint era sinònim de passar una bona estona. Fins i tot ara, durant la malaltia, en tenia una per explicar.

El Lluís ha arribat, ha guanyat la juguesca com Phileas Fogg, i ara, com una llum lliure, amatent, esguarda la nostra arribada.

Per al Lluís Canes,

Els comentaris del Diari

Des de la seva fundació, el Diari d’Andorra pretén ser el buc insígnia de la premsa de les valls. Tot i les seves mancances, substituïdes amb el seu equip humà, proporciona a la majoria de lectors aquesta imatge de referent, de buc insígnia, com ho és Le Monde a Paris, l’ABC a Madrid, La Vanguardia a Barcelona, El Adelanto a Salamanca, o Las Provincias  a la capital a València.

Aquests mitjans que etiqueten una capital o un estat tenen també la seva versió digital, amb notícies, potser més reduïdes que en l’edició impresa, i en alguns casos de pagament. Alguns d’aquests diaris, i també el d’Andorra, en la seva versió digital, ofereixen la possibilitat de comentar qualsevol tipus de notícia, sense haver de demanar cap mena d’identificació  de la seva identitat al que vulgui opinar.

En el cas del Diari d’Andorra, donant un correu electrònic n’hi ha prou. Aquesta peculiaritat converteix el que hauria de ser un normal i respectuós fòrum de discussió, en l’arena d’un circ romà, on els subjectes i objectes de la notícia es converteixen en una colla de condemnats a les feres, disposats a ésser esquarterats i devorats per famèlics lleons libis.

A Andorra, les relacions personals tenen lloc en una escala local, molt propera, en la qual una persona pot ser veïna del replà de l’escala d’un ministre. Aquesta és una de les principals peculiaritats positives de la convivència de la ciutadania amb el poder que fins ara ha caracteritzat a la societat andorrana. Aquesta proximitat té també les seves connotacions negatives en l’aparició d’anònims, com els que surten publicats a l’edició digital del Diari d’Andorra.

Aquesta faceta, en el cas d’un mitjà de premsa que pretén ser insígnia d’una societat com l’andorrana, el desgasta i el desvalora. Per aquest motiu, l’editor i el director d’aquest diari haurien de plantejar-se un sistema per moderar comentaris grollers i insultants, que sovint poden contravenir la llei. Resten qualitat i alimenten la disputa i l’enveja social. Res més allunyat del que hauria de ser el seu objectiu: una propera línia de debat i d’opinió.

Els límits de l’ètica, de la llei, i de la llibertat d’expressió s’han de tenir sempre en compte.

La cacera de bruixes

Després de l’entrevista al Robert Pastor del dimarts, 18 de juny, avui continuaré amb el tema de la bruixeria, aquest cop al Pallars. L’historiador trempolí Pau Castell està investigant-la de fa temps. La periodista Alba Doral li va dedicar un treballat article al Diari d'Andorra, el passat dilluns, 17 de juny. Paga la pena que invertiu uns minuts de la vostra vida en la seva lectura.

Per estudiar les bruixes, lo Pau, com l’anomenen als Pallars, ha investigat per arxius i també ha recorregut el seu país amunt i avall, a peu, o amb el seu Toledo, per entrevistar els darrers padrins i padrines d'aquelles contrades que han conviscut amb l’existència de bruixes. Estudiar la bruixeria en una societat eminentment rural, que se sosté encara en uns basaments de tradicions i costums, és molt difícil: als vells els costa parlar de bruixes i bruixots. Cal que donin confiança, que l’investigador els respecti, i els sapigui escoltar bé. Això vol dir comprendre.

Les valls dels Pirineus encara amaguen molts secrets al Pau. Les seves investigacions deuen ser com un filó de mena que quan creiem que s’esgota, encara en surt més. Una feina molt dura, poca gent sap fer-la. Cal trepitjar el país i conèixer els oriünds de les muntanyes com molt pocs saben.

El seu llibre La cacera de bruixes a la Vall Fosca: un judici a la terra dels bruixots us endinsarà en un procés de bruixeria que va tenir lloc a mitjans del segle XVI en aquest racó del Jussà. És un treball rigorós que tradueix en paper part d’una recerca molt més ampla sobre aquest tema, especialitat del Pau.

Autor: Pau Castell Granados.

Títol: La cacera de bruixes a la Vall Fosca: un judici a la terra dels bruixots.

Editorial: Garsineu (Tremp).

Aquí les penjaven

Aquí les penjaven és el títol de l’extens estudi amb què Robert Pastor i Castillo va guanyar el 2003 el Premi Principat d’Andorra, dotat pel Consell General de l'homònim territori. Avui dimarts, 18 de juny, a les 20.00 hores i a la llibreria la Puça, Pastor pronunciarà una conferència sobre el contingut del seu estudi i del conseqüent llibre.

El Robert va llaurar arxius en la seva recerca, sobretot el Nacional d’Andorra. Els resultats els va plasmar en aquest treball acurat entre la investigació històrica i també l'antropològica. La seva estada al País Basc i el coneixement de l’obra de grans antropòlegs, com Julio Caro Baroja, així queda demostrada també damunt del paper. Història i antropologia han d’anar sempre plegades.

En motiu d’aquesta conferència, he pensat d’entrevistar-lo. D’aquesta manera, sabrem alguna cosa més d’aquelles creences que sempre rondaven als caps de gent gran de l’entorn més proper. Qui no ha sentit parlar de bruixes? Potser la societat postmoderna actual les vol esborrar. Per aquest motiu aquestes recerques constitueixen un capital de tan gran valor.

-Concretament què és una bruixa?

-El més difícil és concretar-ho. Per bruixa-bruixot  s’han entès al llarg de la història, i fins avui, diversos tipus de persones de característiques i activitats diferents. El tret més comú és que es creien (i els-les creien) persones dotades d’uns certs coneixements peculiars (medicina natural, cas dels sanadors, propietats d’elements naturals com ara plantes, etc.) i que les aplicaven en benefici o perjudici de tercers, sovint “a la comanda” de clientes o, en menor nombre, clients. També les que es consideren amb capacitat de predir el futur amb tècniques i mètodes diversos. O de influir en la voluntat i el destí d’altres (fer-los enamorar-se de la persona desitjada, causar-los desgràcies a la manera del “vudú”... Durant l’Edat Mitjana i la Moderna, la bruixeria va anar lligada al satanisme, en opinió dels jutges de gran part d’Europa, el que va suposar judicis i condemnes a mort de milers i milers de persones, especialment dones.

 

 

 -Eren bones o dolentes?

-Per la descripció anterior es pot deduir que com passa amb les persones, hi havia de tot. I no depenia tant del que eren o feien com del que la gent els hi atribueix. En època contemporània se’n consideren de les unes i de les altres. Vaig tenir el privilegi de conèixer a Sant Sebastià “la bruixa  bona d’Ulia”, Maritxu Erlanz de Guller, dona sàvia, capaç d’encertar pronòstics inversemblants i comprovats personalment, que mai no “llegia” esdeveniments futurs negatius o perjudicials per al/la consultat. Amb el tarot, per exemple, se saltava la carta “dolenta” Quan al  concepte negatiu de “bruixa”, s’aplica en el llenguatge comú en els dos sentits. Una “bruixa” és una dona que fa mal, o que ens endevina el pensament (fenomen freqüent al si del matrimoni o de la parella). Una “ bruixeta”, encisadora. Al diccionari hi ha “bruixadora” com a sinònim de captivadora.

 

 

-Què et va motivar a investigar aquest tema?

- Els anys viscuts al País Pasc on la bruixeria, embrancada en la mitologia de les creences ancestrals i precristianes, està ben viva. On hi ha un munt de bibliografia i els testimonis espontanis de la gent són incomptables. Fins i tot vaig escriure una novel·la històrica sobre el procés a sis dones d’Ondarríbia (Guipúscoa) als inicis del segle XVII, després de llegir-ne les actes. Aquí vaig ensopegar amb un treball del francès Jean-François Galinier Pallerola, La religion populaire en Andorre. XVI –XIX siècles, en el qual incloïa un capítol sobre creences tradicionals, amb un apartat sobre la bruixeria. En aquet apartat deia  que “només en dues generacions” a Andorra van condemnar a mort més bruixes que la Inquisició de Barcelona en dos segles, tot i que només havia trobat quinze sentències. Em semblava que seria fàcil, i relativament curta, desenvolupar-ne la investigació.

 

- Quins fons documentals vas treballar?

- Fonamentalment, les actes de les Corts  i del Tribunal de Corts. Gràcies a la col·laboració del personal de l’Arxiu Nacional, vaig poder anar veient (no estan restaurades, catalogades, ni classificades) caixes i més caixes amb les denúncies, testimonis i, en alguns casos, sentències i execucions documentades, de processos per bruixeria. Cap endarrere dels “dos segles” de Galinier, en vaig trobar a partir de l’últim quart del segle XV, i fins a gairebé la fi del XVII. Altres fons documentals van ser el de la Inquisició de Barcelona (aquest, sí amb les escasses referències a Andorra recollides i classificades al mateix Arxiu Nacional), entrevistes personals amb testimonis de casos més recents i bibliografia, amb mig centenar llarg de títols dels autors més diversos, especialment de Catalunya i del País Basc.

 

- Les bruixes andorranes que has trobat a la documentació guarden relació amb aquelles que Amades esmenta en els aquelarres d'Engolasters per la Nit de Sant Joan?

- En els judicis reals, no gaire. Però en el patrimoni llegendari del país, la bruixeria ve de lluny, Amades ho recollia “des de fora”. Al llibre col·lectiu les llegendes d’Andorra, compilades per Ricard Fiter (Edicions Andorra, 1966) n ‘apareixen diverses. Concretament la que porta per títol “La bruixeria”, l’autor, Mossèn Argelagós, diu: “Les bruixes de la contrada pirinenca, compreses les del Canigó, del Cadí i del Puigmal, es reunien a l’entorn del llac d’Engolasters on, en vestit d’Eva, dansaven frenèticament fins a la follia”

 

- Realment, què eren els aquelarres?

- Akelarre, en basc, d’aker, cabró –animal- i larre -prat. També conegut com a junta, sinagoga... En definitiva, reunió nocturna de bruixes i bruixots. Amb rituals diversos, segons el lloc, l’època i el testimoni. En gairebé tots els casos trobem sempre música, dansa, sovint orgies de menjar, beure, sexuals i, en els testimonis de processos contra les “sectes” bruixerils, adoració del dimoni, aparegut o representat per aker (el mascle cabró). En alguns casos amb ofici de “missa negra”.

 

-En el llibre treballes molt la bibliografia proporcionada per l'antropòleg basc, Julio Caro Baroja. Podem parlar d'una bruixeria pirinenca? i andorrana explícitament?

-Julio Caro Baroja (nebot carnal de Pío, figura literària de la generació del 98) ha estat un gran investigador, historiador i antropòleg. L’obra Las brujas y su mundo, amb múltiples edicions, és un veritable manual de la bruixeria clàssica. I aporta, naturalment, bibliografia. Però hi ha molts altres autors. Es pot parlar, sí, d’una bruixeria pirinenca, des d’Euskadi fins al Pertús, amb trets comuns, i d’un marc de bruixeria europea. Si alguna peculiaritat tindria l’andorrana és la de ser més “tova”, amb menys gravetat dels crims atribuïts a les encausades i encausats, i freqüentment associats amb delites dels què ara anomenaríem “comuns” (robatoris o més aviat furts, alcavoteria, homicidis –algun, reconegut per l’autora, assimilable a l’eutanàsia...- i sobretot a la marginalitat social de les protagonistes I també perquè al conjunt de la serralada i aquí es destrueix el mite de la Inquisició com  a perseguidora. Els tribunals eren els civils ordinaris. I les condemnes a mort (tret d’un dels primers casos) no eren a la foguera, sinó a ser penjades “de forca ben alta”.

 

-Tothom parla de bruixes, però com diu la dita gallega sobre les meigas, ningú les ha vist. És el teu cas? En coneixes alguna?

- De les satàniques, en sentit estricte, no pas. De les considerades per la branca d’endevinadors/es o de llançadors de sortilegis “positius”o maleficis, uns/es quants. També persones convençudes i exercents de “poders” des de l’anonimat, generalment de forma involuntària. La que més em va impressionar pels resultats comprovats personalment va ser la Maritxu esmentada. A Andorra he trobat alguna “aprenenta” sense efectes pràctics i sobretot testimonis d’algun suposat akelarre de la nit de Sant Joan –una que volia ser organitzadora es va espantar només de sentir la descripció del que es feia en aquestes reunions segons els relats clàssics- i de diversos fets relacionables amb pràctiques bruixerils (un, especialment documentat, de malediccions rituals de mort els anys 70, trobades entre les pedres de l’absis de  l’església d’Engolasters) quan feien obres de restauració) i fins i tot, en resposta a un article que esmentava “l’església de Satan”, creada per l’americà Le Vert, vaig rebre al diari, des d’Escaldes,  una “carta al director” d’un defensor de la secta com a benèfica i humanitària, el més semblant a un “Rotary club”. A l’assaig publicat “Aquí les penjaven”, vaig incloure un capítol amb diversos testimonis de casos recents.

 

 

 

 

 

 

Títol: Aquí les penjaven

Autor: Robert Pastor.



Editorial: Molt Il·lustre Consell General (2004).

La memòria de l'Esteve Albert

Sense cap mena de dubte, un homenot com l’Esteve Albert havia de tenir un bon tros de memòria. De fet, la memòria, com a qualitat, més que com a capacitat dels éssers humans com a primats, és indispensable per aquell que es vol dedicar a les ciències socials i humanes. L’Albert era un erudit, que potser no aplicava un mètode com ho fan un garbuix de científics academitzats entre llibres i lliçons, però per damunt de tot, era un còmput divulgador de la història i de l’etnologia. Tot això sense oblidar la seva immensa obra teatral i poètica, sempre arranada a la popularitat dels seus destinataris. Una direcció que no menyspreava la qualitat de la creació.

Però l’Albert també té una altra memòria, la que li reten aquells que el recorden, tant si és a través del consum de les seves obres, o si és amb el record de vivències conjuntes passades. El nom de “la memòria de l’Esteve Albert” és el títol d’aquesta obra inèdita, que de certa manera és un complement d’aquells homenots de Pla. Albert, com l’escriptor empordanès, també coneixia el terrer, i alguns d’aquests trossos de fang que quedaven per modelar, els transformà en lletres personals i vivencials que ara podem llegir i fruir.

El llibre comença amb un acurat i elaborat pròleg del monjo benedictí Hilari Raguer i continua amb els retrats vivencials que Albert escrigué sobre Serra i Moret, Josep Carner, Carles Cardó, Felix Millet i Maristany, Antoni Comas, Joan Peiró i Pau Casals.

Val a dir que l’edició ha anat a cura de Josep Puig i Pla. L’editorial del sociolingüista olianenc Jordi Solé i Camardons que du el nom de Voliana, papallona, l’ha inclòs a una col·lecció que du el nom de Memòria. Moltes felicitats a aquesta editorial del Maresme i de molta arrel de l'Alt Urgell, a la qual li desitjo un pròsper camí. Memòria i record.

Qüestió de memòria, de record, de no oblidar, per no morir.

PS: L’escriptor olianenc Jordi Pasques i Canut va presentar el dissabte, 18 de maig, conjuntament amb els editors, aquest llibre a la Seu d’Urgell, a la Sala d’Actes del Consell Comarcal. Davant d’un variat públic, entre el qual s’hi trobaven dues filles d’Esteve Albert, Pasques va recordar moltes vivències del seu recordat mestre. Més memòria.

Títol: La memòria d’Esteve Albert.

Autor: Esteve Albert i Corp.

Editorial: Voliana Edicions.

 

 

 

Isidre Domenjó iniciant l'acte de presentació del llibre, amb Jordi Pasques, Josep Puig i Jordi Solé.

Cassoletes i olles

Solsona bressola els camps de blat i d'ordi naixents, de verd primaveral, amb la frescor d'una rosada matinera d'aquest març enganyós, esplèndid a vegades, i sovint verinós.

 

Amb el Carles Gascón i la Laia Creus, i la resta d'assistents al curs hem deixat les estances del palau episcopal reservades per a la conferència i hem pujat al renovat Museu Episcopal i Comarcal de Solsona. Recepció amunt, una corrua de troballes d'èpoques pretèrites molt ben exposades ens han donat la benvinguda.

El discurs del museu ens acompanya des de la Prehistòria fins a les èpoques més properes a la nostra: Els atuells i joies, els dòlmens, els caps trepanats, l'ara romana d'Oliana, mares de Déu romàniques de cares ponzellades... I així.

Darrera de cada gran obra sempre et trobes una ànima mare que ho ha pensat i engendrat, en definitiva, que ho ha treballat. En el cas que ens ocupa, el mestre d'obra per excel·lència és mossèn Joan Serra i Vilaró (Cardona, 1879 - Tarragona, 1969), arqueòleg de primera hora i gran historiador d'aquest nostre país, reconeguts per molts i vilipendiat per alguns post-contemporanis científics, que ignoren el continu passar del temps en una evolució correctiva través de la millora tecnològica.

Coves sepulcrals, cistes, dòlmens, torres (com la de Riner) i esglésies van formar part dels seus estudis i recerques, endreçades al fons del museu i exposades a les seves sales, com aquestes "cassoletes i olles de fang", que en deien els vells de l'entorn, avui companys de cendres del mossèn en el silenci dels cementiris. Quant reconeixement li manca a aquest homenot de país, que combinava sotana, llapis i paleta, pare adoptiu d'un patrimoni salvaguardat de l'espoli i mostrat avui per a la formació dels ciutadans d'arreu que s'atansen al museu.

L'amic Jordi Pasques, estudiós incansable, historiador de mena, i també argila d'aquestes riberes i muntanyes, fa dies que em recorda la personalitat i l'obra de mossèn Serra i Vilaró, pare de l'arqueologia a casa nostra. En la seva elegia sobre l'Urgell Mitjà, ofegat parcialment per la set del capital i del progrés amb el pantà de Rialb, Pasques plasma el destí d'una d'aquelles esplugues que potser mai més veuran la llum del sol, aigües avall del Segre aturat per la presa. Es tracta de l'espluga de Vilaplana, ofegada uns 45 metres sota de l'aigua. Allà, el mossèn arqueòleg hi va excavar de valent, però avui, aquell cove de record ja no hi és. Qui sap si algú el veurà mai.

Amb el permís de l'autor, reprodueixo el contingut d'aquest poema.

 

 

Espluga de Vilaplana

Ai, Espluga de Vilaplana,

cova sagrada del Segre.

 
Si mossèn Serra i Vilaró
sabés de tanta aigua,
s'arremangaria la sotana
i vindria a pouar-la
amb cassoletes i olles.

 

Títol: Segre endins. Elegies per a uns pobles colgats d'aigua.
Autor: Jordi Pasques i Canut.
Editorial: SC Edicions. Solsona

 

 

 

 

Fa fred, no en fa

L’Esteve Albert va ser tot un tros de país, de Catalunya, en tota la seva essència. Ho coneixia tot i a tothom. La seva creació plasmava en el paper els seus coneixements humanístics i socials. De fet, la seva obra literària és vasta i engloba tots els gèneres. L’Editorial Andorra, propietat de l’ injustament oblidat mecenes, fill de la Seu d’Urgell, Bartomeu Rebés, amic de l’Esteve, va publicar després de la seva mort dos volums sobre els muntatges escènics, a cura del Manuel Anglada, i un altre sobre la seva creació poètica. L’edició de tota la prosa resta encara com una assignatura pendent, la qual haurà de requerir un gran esforç, atesa la seva magnitud. Properament, el 2014, en farà cent del seu naixement a Dos Rius, a l'allargassada comarca del Maresme, una merescuda data per veure la totalitat de la seva obra completa editada.

L’amic Jordi Pasques, deixeble de l’Esteve Albert, em va fer arribar l’altre dia un programa del Pessebre Vivent Pirinenc d’Oliana de l’any 1991, una altra de les obres escèniques de l’Esteve. Hi surt una poesia que he volgut posar al Propense. Es titula Fra fred, no en fa, . No es va publicar en cap de les edicions de les obres completes de l’Albert. Tot i la seva temàtica nadalenca, sempre es bo de passar una bona estona amb aquesta lectura, divertida i plena de vivacitat, que de ben segur, quan es va representar el pessebre vivent, deuria ser musicada.

 FA FRED, NO EN FA

 

FA FRED, NO EN FA,

SI EN FEIA JA ENS PASSARÀ,

ANEM TOTS CAP AL PESSEBRE

AL BON JESÚS ADORAR.

 

Jo vinc del poblet de Pampa

i li porto un sarronet,

de les nous que el vent escampa

i he collit poc a poquet.

 

Jo li he portat una manta

de les que tenim a punt,

per quan fa aquell fred que espanta

d’Andorra fins a Agramunt.

 

Jo vinc de Terrassola

li duc mel dins uns tupí,

que fa olor de farigola,

farigola i romaní.

 

Jo porto de les Anoves

nous i serves i pinyons,

perquè allí els collim a coves

i enlloc més n’hi ha de tan bons.

 

Llaminadures de Perles

li portem a l’Infantó,

com nosaltres sabem fer-les

que són bones de debò.

 

Al bon Jesús duc formatge

i un sarró de rabadà,

i un bastó de tantallatge

a sant Josep vull donar.

 

Jo he vingut de Bassella

perquè he vist al cel lluir

l’estrella que ens meravella

i ens va guiant pel camí.

 

Pel camí que va a la cova

hem vingut tots els pastors,

que hem sentit la bona nova

d’un vol d’àngels gloriós.

Que ens ha dit aneu de pressa

i a Jesús canteu cançons,

la verge Maria el bressa

i hi va gent de tots cantons.

 

Els d’Odèn i d’Oliana,

de Castellàr i de Lladurs,

ballarem una sardana

a davant del bon Jesús.

 

Els homes dels pijames

Els puc trobar pel Raval, i sovint també per la Ronda de Sant Antoni. Sempre duen amb molt cofoisme aquella roba local, de la seva terra, que aquí sembla un pijama. Ningú els retreu aquesta peculiaritat, fins i tot, els progres els riuen les gracietes. De fet, ells són els responsalbles d'aquesta situació. Són els homes del pijama, de pell confosa, vinguts de l'Àsia musulmana.

No vull ser xenòfob, ni tampoc racista, però em crida l'atenció aquesta mena de ball de disfresses en què l'anterior govern municipal de Barcelona va convertir la ciutat comtal, i de retruc, mig país. En diuen multiculturalitat, el seu nou paradigma social establert damunt de les cendres d'aquella Europa agònica de finals del Segle XX. Envellida i derrotada per un capitalisme d'origen Nord-americà, enfortit il·limitadament després de la Segona Guerra Mundial. Una Europa que també és postcomunista, i que ha begut amb força la poció de la ideologia liberal dels Estats Units. Aquí en tenim la causa.

I què succeeix amb la multiculturalitat? No possibilita l'intercanvi social, sinó una barreja indisoluble. Ocasiona grumolls, però mai un nou líquid. Sense anar més lluny, molts riuen les gràcies de les dones amb burka, en diuen llibertat.

I l'adaptació? On és?

I on tenim l'intercanvi dins d'una societat laica com pretèn ser la nostra?

La multiculturalitat resulta xocant a casa nostra, significa cedir davant dels que no et volen veure viu. Vol saturar un sistema de llibertats per posar-ne un altre de ben diferent.

Els homes del pijama configuren allò més vistós d'un sistema social que ha fracassat a casa nostra i a tot Europa.

Montsec

Els esperons formats per les efígies dels atlants adormits per la lluita pretèrita que tingueren amb els déus, conformen un paisatge altívol que sembla alçar-se cap a l'infinit del cel, com si volguessin apropar-se des del terra, cap a la impossible cúpula astral.

Les roques fornides pels focs de la terra semblen abrigades per immenses mates d'alzineres, les quals, inclinades, escalen les pendents des de les proclius i productives Nogueres, fonts de riquesa per a la terra i llum per a apaivagar la foscos dels tristos i mortals humans.

Els sostre pelats dels seus cims, rocosos i aspres, s'obren cap a la immensitat de la terra plana, llunyana, per un costat; i per l'altre, mirant cap a tramuntana, cap a aquell Pirineu font de vida i refugi de gel i de neus.

Mut en el seu silenci de decadència humana, contempla com els éssers naturals hi regnen: voltors magnífics en són els centinelles, captant els vents i corrents, punts de guaita de l'avui, que miren enllà cap al futur.

El Montsec viu, amb el seu cel clar, amb una natura eixuta, però molt viva, solcada per rius d'esperança, per llavors de desig que giren les esquenes a aquest progrés malèfic que emborrona el món, desitjant el trist despertar de les penombres.

L'Heribert

L'he vist uns quants cops, i he parlat amb ell dues vegades: l'una el 1991, durant la celebració de l'Escola d'Estiu de les JERC, a la Seu d'Urgell; i una altra, no fa gaire, a l'Ateneu Barcelonès, durant una entrevista que li va fer l'amic Oriol Falguera en motiu d'una recerca que aviat sortirà a la llum.

En aquest post parlaré d'aquella trobada del 1991. Era el matí d'un dissabte de juliol, a la Seu d'Urgell. Un dels seus llocs característics, el Pati Palau (Palassio pel bestiari local) romania amb aquella vitalitat assossegada i pacífica d'aquell tros del centre històric, expressat pel senyorívol casal del bisbe, la bassa dels nenúfars i les ombres dels arbres. En un dels seus extrems, a tocar del Palau, ja hi havia aquell horrorós casal de la Caixa, construït no feia gaire, amb ànims d'espatllar tot l'entorn, amb les seves dues plantes: la baixa, destinada a la Llar dels Jubilats; i la primera, una petita i acollidora sala d'actes.

En aquella entotxada casa, no gaire agraciada, però de molta utilitat social, els organitzadors de l'Escola d'Estiu de les JERC estàvem esperant el president del partit, l'avi Heribert, el qual havia de venir a fer una conferència. L'home va arribar puntualment, abans d'hora, com ho feien els d'abans. Una altra qualitat perduda per la nostra col·lectivitat.

Com que encara faltava una estoneta per al començament de l'acte, vam anar al bar de la llar de jubilats, ja plena d'avis en aquella hora del matí. En entrar, un dels padrins, conegut de casa, i veí del carrer dels Canonges, el va saludar, com feia amb molta gent. I Li va dir:

- "Us he vist per la televisió, però no atino a saber qui sou".

En Barrera no li va voler desvetllar la seva identitat, era un home senzill. Això ja ho vam fer uns altres, a cau d'orella:

-"És l'Heribert Barrera, antic president del nostre Parlament, i en l'actualitat, President d'Esquerra Republicana".

En saber-ho, aquell padrí, conjuntament amb altres que l'acompanyaven, el van saludar amb molta efusió: ja l'havien reconegut. De cop i volta, la salutació nascuda de la sorpresa es va convertir en una conversa centrada en una època pretèrita, reculada en el temps, i situada abans de la Guerra dels Tres Anys. La majoria d'aquells padrins, els quals jo coneixia de tota la vida, li volien explicar el que havien fet quan Esquerra Republicana era l'organització que remenava l'olla del país. Va resultar ser que la majoria dels padrins d'aquella tertúlia improvisada van ser membres de les Joventuts d'Esquerra Estat Català, les JEREC. Eren militants de l'organització de Dencàs i dels Badia. Un moviment hereu del nacionalisme de l'Estat Català de la dècada dels Anys 20 d'aquell Segle i que a la comarca havia tingut bastant arrelament. Aquells padrins, per una estona, van treure la seva antiga militància nacionalista d'un amagatall presidit pel pragmatisme i certa por.

Després de la curta, però animada conversa, Barrera va sortir del cafè, i va anar a pronunciar la conferència programada. Molts d'aquells avis, que estaven al casal despreocupats, mirant la televisió, o bé jugant als escacs o a la botifarra, van deixar la seva rutina per assistir a l'acte. Barrera, amb la seva presència i senzillesa, els deuria esperonar. Ells també formaven part de la història del nostre país. Ells també van aportar el seu gra de sorra a la tan preuada llibertat.

Semprun

Semprun representava aquella classe intel·lectual, de tarannà francès, amb bones connexions, que vivia per damunt de tot tipus de valoracions. Potser era el millor intel·lectual que restava d'aquella Espanya de vella fornada, exiliada i lluitadora, de caire aburgesat i refinat.

Els francesos mai el van considerar seu, i els espanyols se'l miraven en delit, de tenir-lo a prop, per tal que algun dia es contaminés també d'aquella mala maror ensofrada que corre tant pels carrers de la seva capital.

Semprun era l'escriptor i intel·lectual per excel·lència, un habitant de l'Olimp de la ploma i de la matèria gris. Un home distant del vulgar que tant predomina i tot ho mata d'avui. Era o és una referència orfana de públic, allunyat de les masses esnifadores de virtud de les amants dels toreros i dels presentadors efeminats. La vulgaritat tot ho domina, siguem benvinguts al seu regne, o a la seva república, o millor, a la seva tirania. No pensem, mengem i devorem. Aquesta és la finalitat d'aquesta Europa decadent, vella i puta que s'atansa cap a qui sap on. Esmentar gent com el finat escriptor ens distreu per un moment del desastre.

L'home del bigoti

El portà de la mili, enganxat sota el nas. Uns diuen que va ser per una promesa; per d'altres, el motiu era una juguesca, i els de casa, es pensaven que era per alleugerir una singularitat mandibular.

De petits, a casa, sempre l'espiàvem quan se l'arreglava. El nostre somni era que un dia, un cop de tisora fatal l'escapcés. Però res, el pols fort, i una cura mil·limètrica el mantenien arranat i polit.

"Te'l tallaràs algun dia?" -Li deia.

"Mai".- Responia, mentre acabava la feina d'embellit.

Nosaltres el veiem dinar i berenar amb el seu bigoti, degustant els plats, assaborint la vida, assegut a taula amb el pare, l'un amb porró, i l'altre amb bóta. Dues maneres de prendre vi, dos aspecte importants per degustar la vida.

Amb els germans, teníem fe que quan trobés nòvia, el fervor amorós provoqués la mort del bigoti. Però res de res. Vam conèixer la tieta, i després vingueren els cosinets, i el bigoti no marxava.

Sempre te'l trobaves, en qualsevol moment, amb el seu mostatxo, i la seva estimada família, inseparables tots quatre.

Passaven els anys, i una vegada emmalaltí. El seu fill li va demanar que si es guaria, el bigoti hauria de sortir de sobre dels seus morros. I ni així va ser. Mai va acceptar el repte. I això que es va posar bo.

Els anys tornaren a passar, els seus fills es van fer grans, i nosaltres molt més. Però el seu mostatxo encara perdurava: ferm, sota del nas. Sense cap mena de dubte, intocable.

Fa un parell de dies, una mala passada se'l va endur de viatge, i el seu esperit i nervi ens deixaren. Però el bigoti es quedà amb el seu cos reposat. Aquesta tarda, quan l'he contemplat per darrer cop, en la serenor que provoca la mort en els cossos de molts difunts, m'imaginava l'important que van ser ell i el seu inseparable bigoti per la gent que l'estimàvem. Aquella perfecció, digna d'un home del segle passat, i llunyana de la rapidesa dels humans actuals, romanien en aquella solitud del tanatori, allunyada del soroll dels vius per una porta.

Me'ls he contemplat una estona. L'home del bigoti ens ha fet feliços a molts, i sobretot a la seva muller i als seus dos fills. Avui l'hem plorat, i més que ho farem. Finalment s'ha sortit amb la seva, i no se l'ha tret mai. De fet, el tiet Joan sempre ha estat un home d'idees fixes. Ell ha guanyat la partida.

Gràcies per haver existit, ens has donat molta il·lusió.

Vida de veïnat

M'agrada fer servir el mot "veïnat". Ja sé que "barri" també" és catlalà, però sempre l'he relacionat amb allò que és perifèric, el que en llenguatge col·loquial es coneix com a "cultura de pol·lígon". D'altra banda, el "barri" és la unitat de població d'aquella ciutat que tant estimo, Lleida, cap i casal del centralisme i personificació de la decadència de la meva terra nadiua, l'alt país d'Urgell, un dels bressols de Catalunya.

Però anem al que ens interessa, "veïnat", aquest mot que identifica l'agregació urbana i humana que comporta també alguna identificació. A Barcelona, prop de l'aglomeració cosmopolita de la societat postindustrial i turística, de les franquícies de tota mena, de les allaus de turistes i exèrcits de badocs, hi persisteixen els veïnats, petits engranatges del Cap i Casal, sovint residus d'antics municipis. Altres, són fruit de la pròpia i innata expansió urbanística de finals del XIX i principis del XX. I molt pocs, com la Vila Olímpica i Diagonal Mar, fills de excuses que han amagat ànsies especulatives.

El mercat, les escoles, els centres culturals, les biblioteques, els parcs, els gimnasos, els colmados, els bars d'excel·lents berenes, i de barats i casolans menús, en constitueixen alguns dels signes identificatius. El veïnat arrela i pot arribar a ser algun dels elements d'adaptació dels milers de nouvinguts que s'han aplegat a casa nostra. Si la multiculturalitat ha mort, l'intercanvi cultural persistirà, i el veïnat en constituirà la principal escena.