Maleïda terbolina

Ja fa mesos que el vaig llegir, i ja fa temps que em vaig proposar de dedicar-li un post. Mai és tard.

Maleïda terbolina defineix la duresa de la recent pretèrita vida de muntanya, sense cap mena de nostàlgia romàntica, amb poc regust de passat melancòlic, de conte del padrí, de rondalla, i de menairons i de literatura pirinenca. Això sí, contada amb la llengua del terrer, aquell català que els filòlegs i l'autor en diuen dialecte pallarès.

Maleïda terbolina és, si em permeten els literats locals, una narració realista. Josep Mitjana Berdié ha escrit amb precisió una peculiar història de vida o biografia d’aquell Biscarbó irrepetible, allunyat de la Ribera, proper al Cantó, i amb les hores de vida comptades, a mesura que avançava el progrés. De fet, el progrés serà el que empunyarà els habitants de Biscarbó cap a altres escenes, uns horitzons més amples, i amb una vida bastant diferent de la d’aquest Pirineu, ja mort, però poc plorat en aquest realisme.

Maleïda terbolina és vida i mort, sense passió, sense ressentiment, sense enveges... És comunitat, poble. Un poble menut, però viu gràcies als seus escadussers habitants, que després de moltes generacions, un bon dia van decidir de tancar portes i continuar en altres latituds.

Maleïda terbolina no solament és el relat de Josep Mitjana, és la descripció de tot el que va ser, dur com el vent que du aquest nom. El realisme que brolla de l'autor sobrepassa els límits de la literatura i també pot abraçar l’interés pel que és social, atès que és un llibre que historia els records i la vida d’una comunitat. En aquesta línia hi trobem, encara que en un altre gènere, les acurades recerques de Rosalia Pantebre en el camp de les genealogies familiars de pobles sencers. En un altre pla, hi podem percebre la iniciativa que acull i organitza l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, l’exposició del poble de Senyús, un racó de muntanya mort, que fa poc ha ressuscitat amb nous habitants, i també a través dels plafons de la mostra, farcits de fotos i d’històries plenes de vida. La realitat ha de tenir també el seu espai, no només en el camp de la recerca social, sinó també en la literatura.

Títol: Maleïda terbolina. Des dels Pirineus a la terra plana.

Autor: Josep Mitjana Berdié.

Editorial: Pagès Editors

Camins entre pi roig i pi negre

 

 

Mossèn Ermengol Donisa i Nat, capellà de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, preciós monestir premostanenc, que albergà els comtes d’Urgell de la segona dinastia, els Cabrera, representa aquell viver religiós dins d’Urgell que era fins fa uns anys el Pallars Sobirà. Recordo, de petit, tot de mossens pallaresos jubilats que passejaven amunt i avall pels carrers de la Seu d’Urgell i dels seus entorns. El padrí sempre hi xerrava, amb aquells capellans de muntanya. Un altre dels planters de religiosos, el conformava el de la contrada de Guissona.

El dia de la Hispanitat, de la Raça,d’ Espanya, del Descobriment, o com li vulguem dir, sempre presenta un regust agre, sobretot en una ciutat d'arrelat passat militar com la Seu d'Urgell. Aquell jorn, com una alenada d'aire pur, a l’antiga Capella de la Immaculada de l’exclaustrat convent de les monges de Lestonnac de la Seu d’Urgell, Donisa va presentar la seva darrera obra literària, Camins entre pi roig i i pi negre, una narració en clau d’història, centrada principalment en l’experiència biogràfica de mossèn Lluís Barbal Espot. La vida dels religiosos del terrer pallarès i muntanyenc en el període comprès entre les dues guerres mundials, les persecucions, les injustícies, tot sota el silenci de la vegetació que més representa aquestes contrades: els pins roig i negre. Tot això i més.

Mossèn Ballarín, que ha escrit el pròleg del llibre i home de raó, va fer de mestre de cerimònies, en una sala mig plena, atesa la manca de difusió als mitjans locals. Entre els assistents, gent del terrer, curiosos i capellans de poble amics de l’autor que l’escoltaven atents i somrients. Les seves anècdotes de vida, com les viscudes durant la Guerra dels Tres Anys, van traduir-se en rialles que trencaven la típica agror que desperta aquella conflicte armat. Com la d’un dia, en què pel matí el volia afusellar el General Líster, i per la tarda l’exèrcit franquista. Ballarín va treure ferro de la tragèdia, amb el seu habitual parlar senzill i clar, que sempre arrenca somriures.

Camins entre pi roig i pi negre són els que travessen els Pirineus, històries i vivències, que ben poden aplegar diferents protagonistes per diversos motius. Aquestes muntanyes silencioses han estat sempre l'espill d’un silenci protagonitzat pels pastors transhumants, els paquetaires, els traginers, els minaires, els carboners, els picadors, els caçadors, els emigrants i els fugitius.

Títol: Camins entre pi roig i pi negre.

Autor: Ermengol Donisa i Nat.

Editorial: Pagès Editors

 

 

PS: Val a dir, que mossèn Donisa em va batejar, i em va posar el seu nom, Ermengol, com el tercer que duc, després de Climent i Francesc, en honor al meu padrí matern.

 

 

 

33

Les retallades també han arribat als canals televisius públics de Catalunya, i potser amb un excés de zel, un convergent de torn, tot fent ús de les esmolades tisores ha tallat en séc el 33, un dels estendards de la televisió a casa nostra. En nom de l’economia i de la sortida de la crisi, el govern de CiU ha optat per fondre i esguerrar un canal de divulgació de la cultura.
 

Comprenc que passem per una mala època, i que ens hem d’estrènyer el cinturó, però justament el 33 era el canal probablement que sortia més barat a la Generalitat de Catalunya: Els programes de producció pròpia eren pocs i en diferit, atès que la majoria eren documentals, l’única despesa dels quals era la seva compra i el doblatge de veu en off.
 

Per contra, els convergents no han filat prim amb els esports, encara tenim les transmissions esportives de la Fórmula 1 per TV3 i simultàniament d'altres pel canal Esports 3. O el que hem pogut presenciar avui, un desplegament de primer ordre i pràcticament inèdit en motiu d’un Barça – Madrid que no hem pogut veure a no ser que paguéssim. Un desplegament que pot resultar mitjanament raonable atesa la immensa rivalitat entre els dos clubs, però que ha resultat sobrer en el moment en què ha començat el joc al camp: hem assistit a un programa en directe, presentat pel veterà Lluís Canut, més similar al Salvame de Luxe que a cap altra cosa, amb connexions mig d’amagatotis amb el camp, sense poder veure res del que passava al terreny de joc. M’agradaria saber el cost que ha tingut aquest festival de colors que ha durat molt més enllà del partit. I tot en dos canals de la Televisió de Catalunya, i en simultani.
 

Gràcies a les tisores, la gent que no ha volgut veure el futbol ha tingut ben poques alternatives dins de l’oferta de la televisió catalana, potser mirar les successives repeticions de notícies al 3/24 o els dibuixos animats de Bola de Drac. Sortosament, no tenim toros perquè sinó els veuríem en un canal, també.

M’agrada el futbol, però defujo del “borreguisme” que ens volen implantar des de certes instàncies del poder, tant del de Madrid, com del de Barcelona. El 33 significava una finestra al raonament, al plaer de veure la tele, a pensar, a fruir de certa estètica, a mirar el passat, o els racons més curiosos del nostre país i del món. M’agradava i em tranquilitzava. Sortosament, a certs llocs del Pirineu tenim l’alternativa que ens ve de França, anomenada ARTE.

Quina pena! Com volem construir un país si escapcem la cultura i el saber d’aquesta manera.

Fa fred, no en fa

L’Esteve Albert va ser tot un tros de país, de Catalunya, en tota la seva essència. Ho coneixia tot i a tothom. La seva creació plasmava en el paper els seus coneixements humanístics i socials. De fet, la seva obra literària és vasta i engloba tots els gèneres. L’Editorial Andorra, propietat de l’ injustament oblidat mecenes, fill de la Seu d’Urgell, Bartomeu Rebés, amic de l’Esteve, va publicar després de la seva mort dos volums sobre els muntatges escènics, a cura del Manuel Anglada, i un altre sobre la seva creació poètica. L’edició de tota la prosa resta encara com una assignatura pendent, la qual haurà de requerir un gran esforç, atesa la seva magnitud. Properament, el 2014, en farà cent del seu naixement a Dos Rius, a l'allargassada comarca del Maresme, una merescuda data per veure la totalitat de la seva obra completa editada.

L’amic Jordi Pasques, deixeble de l’Esteve Albert, em va fer arribar l’altre dia un programa del Pessebre Vivent Pirinenc d’Oliana de l’any 1991, una altra de les obres escèniques de l’Esteve. Hi surt una poesia que he volgut posar al Propense. Es titula Fra fred, no en fa, . No es va publicar en cap de les edicions de les obres completes de l’Albert. Tot i la seva temàtica nadalenca, sempre es bo de passar una bona estona amb aquesta lectura, divertida i plena de vivacitat, que de ben segur, quan es va representar el pessebre vivent, deuria ser musicada.

 FA FRED, NO EN FA

 

FA FRED, NO EN FA,

SI EN FEIA JA ENS PASSARÀ,

ANEM TOTS CAP AL PESSEBRE

AL BON JESÚS ADORAR.

 

Jo vinc del poblet de Pampa

i li porto un sarronet,

de les nous que el vent escampa

i he collit poc a poquet.

 

Jo li he portat una manta

de les que tenim a punt,

per quan fa aquell fred que espanta

d’Andorra fins a Agramunt.

 

Jo vinc de Terrassola

li duc mel dins uns tupí,

que fa olor de farigola,

farigola i romaní.

 

Jo porto de les Anoves

nous i serves i pinyons,

perquè allí els collim a coves

i enlloc més n’hi ha de tan bons.

 

Llaminadures de Perles

li portem a l’Infantó,

com nosaltres sabem fer-les

que són bones de debò.

 

Al bon Jesús duc formatge

i un sarró de rabadà,

i un bastó de tantallatge

a sant Josep vull donar.

 

Jo he vingut de Bassella

perquè he vist al cel lluir

l’estrella que ens meravella

i ens va guiant pel camí.

 

Pel camí que va a la cova

hem vingut tots els pastors,

que hem sentit la bona nova

d’un vol d’àngels gloriós.

Que ens ha dit aneu de pressa

i a Jesús canteu cançons,

la verge Maria el bressa

i hi va gent de tots cantons.

 

Els d’Odèn i d’Oliana,

de Castellàr i de Lladurs,

ballarem una sardana

a davant del bon Jesús.

 

Excursionisme i país

El Martí Gasull era un patriota i un amant de la muntanya. No és un fet casual que entre els nacionalistes, els de la primera tongada, sortosament ara tothom se'n considera, aquesta pràctica o esport hagi estat sempre lligada a la més política.

 

Els burgesos de Barcelona redescobrien a partir de la segona meitat del XIX aquella Catalunya rural, salvatge i pura, una mica tronada pels trabucs i les ensulsiades prop dels boscos. Els primers clubs excursionistes van canalitzar l'amor a la pàtria a través del descobriment d'aquell país romàntic i muntanyenc. Més endavant en el temps, els joves separatistes capitalins de la Tralla, els que s'esbatussaven amb els militars i forces policials que els empaitaven a cops de sabre, ja coneixien el rerepaís rural, la "Catalunya profunda" a través de l'excursionisme. Així com els "militars" d'Estat Català, els que volien envair Catalunya des dels Pirineus. O els de Bandera Negra - Santa Germandat Catalana, o més endavant els de Nosaltres Sols, tots lligats a Daniel Cardona de Sant Just Desvern, en són també uns altres exemples. I què dir de les organitzacions com Palestra? Muntanya i país, ho eren tot, gràcies a l'empenta de Batista i Roca i a la inspiració que rebé dels boy-scouts. L'independentisme també va estar present a la guerra civil en la seva versió més vinculada a l'excursionisme, amb les Milícies Pirinenques. Durant la nit franquista, els minyons escoltes laics i cristians van omplir el buit deixat per l'ensangonada feixista. Els centres excursionistes es van tornar a omplir de gent, la muntanya era país i significava llibertat. Refer la nació i crear un estat independent va motivar la creació del Front Nacional de Catalunya i de les seves diferents seccions militars, molt vinculades amb la muntanya. I els esplais parroquials, i els caus, i molta i molta feina.

 

Excursionisme, a Catalunya, és més que un esport, significa també conèixer el país, i també el món. Els cims dels grans pics del planeta han estat visitats i conquerits per molts catalans. Qui no recorda quan de jovenets cantàvem: "No hi és! No hi és! l'espanyola a l'Everest!". Tot recordant l'absència de la bandera dels veïns al cim més alt del món.

 

La cultura de l'esforç, de la feina de formiga, que tant ens ha definit, sempre ha estat constantment vinculada a l'excursionisme. La mort d'un excursionista català sempre s'endu un tros de la nostra nació, atesa aquesta vinculació sinònima.  

 

Els xais

Els xais surten del corral esvalotats, el pastor jau ben gat, arraulit sota l’ombra d’un pi, d’aquells gruixuts i vells. Avui estan contents, se senten lliures, poden decidir el prat on pasturaran, les millors fonts, les herbes més gustoses i fresques. Fins i tot, al migdia, encara tindran temps d’amorriar-se en aquella meravellosa coma, des de la qual es pot veure, allà al fons, tota la ribera, travessada per aquell cabalós riu que llega al mar esperit de vida, aigua.

Surten, corren i creuen que van on volen, avui decideixen, camparan fins que la voluntat els faci deturar. Ha arribat l’hora de la seva llibertat. Les espigues de blat s’arronsen amb el vent, deixant entreveure un cel més alt, i un horitzó més baix. L’alegria convertida en joia dels anyells, transforma els somnis del passat en la possibilitat del futur, allunyat en les seves ments de la quimera.

De patac, se sent el bordar d’un quisso, el gos d’atura del pastor, que embriagat encara dorm. El ca no es detura, i aviat enxampa els xais, que amb prou feines l’havien sentit. Els corders, sorpresos, no saben què fer, on anar. No gaire lluny, resta aparcat el camió del ramader, de l’amo, que resta dins de la seva atrotinada cabina. El vehicle esguarda amb la porta oberta de bat a bat, esperant els clients de l’escorxador.

No siguem beneits.

Els horts

L’alt país d’Urgell, l’Urgellet, conforma un territori molt divers, en el qual, l’home i la natura hi han emmotllat un seguit de paisatges diferents i harmoniosos. Els uns i els altres semblen compondre una simfonia musical. Sense cap mena de dubte, aquesta diversitat constitueix un dels principals atractius d’aquest bocí de Catalunya: les riberes, els fons de les valls, les partides regades, i els vorals de barrancs i torrents, ens ofereixen espais de tota mena per al conreu de l’horta.

Els horts eren la base de l’alimentació familiar fins a la segona meitat del segle XX. Molts productes que s’hi produïen es destinaven al consum de casa. El que podia sobrar, es venia al mercat o a botigues, les que ara s’anomenen comerç de proximitat. Sobretot les dones, i els padrins, dedicaven part del seu temps a l’hort.

Amb la mercantilització del temps, l’aparició del cap de setmana, i del seu aprofitament en el lleure, sobretot en l’esport i els viatges, l’hort va anar quedant apartat dels interessos de la família: era cosa de vells i una pèrdua de temps. De fet, fins fa poc, molta gent pensava que més valia comprar fruita a un supermercat que esmerçar hores en el seu laboriós cultiu. I en part, tenien raó. Per aquest motiu, moltes feixes i terrenys destinats a aquest conreu es van anar convertint en erms i boscos.

Tot i això, i gràcies a la crisi i al desconeixement que tenim d’allò que mengem, s’està produint una recuperació. Moltes són les famílies que aprofiten un tros del jardí de la casa unifamiliar per fer hort i poder menjar productes dels que ara en diuen ecològics. Molts d’altres opten pel conreu en feixes, i en partides destinades tradicionalment. Padrins, pares i aturats el cultiven de nou.

Tenir hort comporta transformar el cap de setmana en un lleure diferent, allunyat del consum dels viatges i de les sortides, cada cop més inaccessibles per a les economies domèstiques.

D’altra banda, el fet de saber o conèixer l’origen d’allò que consumim ha esperonat a molts mortals a tenir hort o a comprar l’excedent d’horts de veïns i conciutadans. Anar a mercat a comprar als pocs productors que queden és un exercici d’interès i preocupació per a la nostra salut.

Disposar d’un hort, i en molts casos, controlar les llavors del que ho produïm, significa també una petita victòria cap a les grans companyies alimentàries transnacionals que controlen tot el procés agroalimentari.

Una altra benaurança de posseir un hort la trobem en l’exercici físic que s’hi fa. És també un bon gimnàs.

De fet, el clima de l’Urgellet i la disponibilitat d’aigua ofereixen la possibilitat de tenir una bona horta. Uns bons espais destinats per a les tomaqueres, enciams, cols d’hivern i escaroles, entre d’altres. Els horts són un actiu més de l’Alt Urgell, una activitat, en l’actualitat lligada majoritàriament al lleure, que no ha d’amagar la multitud de possibilitats que ofereix com a complement de les aprimades economies familiars. Els productes tradicionals de la nostra horta constitueixen un actiu més d’aquest poc conegut país de muntanya i un canal directe per a un consum més sa, allunyat dels processos químics que tan mal fan a la salut.

 

Una bona mostra dels productes de l'horta urgellenca, concretament d'una de les seves parts, la vam poder veure aquest diumenge a la festa major de Fígols. Esperem que aquesta iniciativa esperoni a tots els curiosos i indecisos en la màgia del conreu de proximitat, el tradicional, el de tota la vida, i el més sa. 

Tornar

Ja fa temps que vaig deixar d'escriure, les necessitats acadèmiques i certa sequera inspirativa en són responsables, i com no, una mandra creixent que es va anar menjant les ganes de plasmar per a tothom, allò que penso.

En tot aquest temps han passat moltes coses, massa per contar, algunes les sabreu, i altres les desaré amb altres records, dins del meu cap.

En aquests mesos he pogut ensumar les darreres vivències a la capital, amb el colofó de la xafogor i de la calor estiuenca. Els mesos d'agost barcelonins rematen canícules espectaculars, que només les fresques de les nits poden encalmar.

Ara toca escriure.