Extreta de www.cosesdelraval.files.wordpress.com
Pel carrer de les Egipcíaques, el del Tigre, el de Valldonzella, i la part alta del Ferlandina, la presència paquistanesa, de bigotis i amples camises, sembla minvar per retre pas a la comunitat filipina de Barcelona. Aquest poble malaisi, tocat de certa hispanitat, incrustada en els noms i cognoms, a casa nostra és molt típic pels serveis domèstics a les zones altes, tant de Valira amunt, com de la ciutat comtal. Encara que ara es porti més la figura de la criada sud-americana, els filipins destaquen per als adinerats, pel seu entusiasme asiàtic, treballador i emprenedor fins a límits insospitats, similar al dels seus conveïns continentals, els xinesos.
La Barcelona filipina, crida, i es mou, amb un tarannà conciliador i certament, també conservador. Tot i que sembla una comunitat tancada, la seva presència al carrer no passa desapercebuda: els seus comerços, la seva assistència als actes religiosos catòlics, la seva sociabilitat urbana exportada a la part nord del Raval.
No molt lluny, a la plaça Universitat, la canalla assisteix massivament al col·legi dels franciscans. Tots endiumenjats amb un bonic uniforme, tots ben pentinats, i acompanyats del pares. Una escena bonica que em recorda, amb certa melancolia, aquelles sortides i anades als Hermanos, en les quals sempre hi havia algun pare o mare, i en el meu cas, la figura del meu padrí Miquel.
Resulta curiós que nosaltres haguem perdut aquest hàbit, tots treballem, i normalment empaquetem la canalla als autobusos escolars. És això de la mobilitat. Però els filipins, escolaritzen encara la mainada prop d'on viuen i treballen, i sempre procuren acompanyar-los a l'escola a peu, sense cotxe ni presses, mentre la seva cultura rica i exòtica, i també molt propera, es va fonent amb la de la ciutat. De fet, gràcies als filipins, moltes esglésies del Raval estan plenes de fidels.
La Barcelona filipina, crida, i es mou, amb un tarannà conciliador i certament, també conservador. Tot i que sembla una comunitat tancada, la seva presència al carrer no passa desapercebuda: els seus comerços, la seva assistència als actes religiosos catòlics, la seva sociabilitat urbana exportada a la part nord del Raval.
No molt lluny, a la plaça Universitat, la canalla assisteix massivament al col·legi dels franciscans. Tots endiumenjats amb un bonic uniforme, tots ben pentinats, i acompanyats del pares. Una escena bonica que em recorda, amb certa melancolia, aquelles sortides i anades als Hermanos, en les quals sempre hi havia algun pare o mare, i en el meu cas, la figura del meu padrí Miquel.
Resulta curiós que nosaltres haguem perdut aquest hàbit, tots treballem, i normalment empaquetem la canalla als autobusos escolars. És això de la mobilitat. Però els filipins, escolaritzen encara la mainada prop d'on viuen i treballen, i sempre procuren acompanyar-los a l'escola a peu, sense cotxe ni presses, mentre la seva cultura rica i exòtica, i també molt propera, es va fonent amb la de la ciutat. De fet, gràcies als filipins, moltes esglésies del Raval estan plenes de fidels.