El Bus Exprés dibuixa una nova nota de color llampant a una ruta que transcorre en sa major part per l’obac d’Andorra la Vella. La creació de la línia de transport públic s’acompanyà amb la inauguració d’un nou tram de carretera i la refecció de molts d’altres, amb eixamplaments, portals indicatius, semàfors, rotondes i nous carrils. Aquesta construcció i modelatge comportà també la desaparició d’alguns trams del camí ral que sortia del pont de la Margineda i pujava, vorejant la Valira, camí d’Escaldes.
Damunt del Bús Exprés encara és fàcil reconèixer la fisonomia desdentegada d’algun tros del vell camí, amb els murs mig enrunats i sense ús, i amb les males herbes i esbarzeres enfilant fins els cors de les pedres de les feixes. Pel camí ral, abans hi passaven els matxos i els antics homes del país, amb la cara curtida pel sol i el gel; ara, en els pocs trams practicables que encara s’allunyen de la ruta dels cotxes, hi passa algun despistat excursionista que vol allunyar-se del brogit dels autos i del soroll de la ciutat.
De fet, el seu recorregut ha quedat trencat, escapçat, però pràcticament ningú ja hi passava. Només el record dels bedolls i dels roures, sembla encara donar ombra al passat, al silenci i a la tranquil·litat d’un temps no gaire remot, on la pressa i els nervis semblaven proscrits de la llei.
Avui, el Bus Exprés traça la nova ruta, ràpida i senzilla, entre les restes de l’antic i vell camí de l’Andorra dels pares dels nostres padrins, la que no coneixia el motor, ni la fressa de les naus industrials que han crescut com bolets damunt de bancals i prats. En l’actualitat, l’asfalt i les rodes substitueixen, amb la carretera, aquells camins que només trepitjaven els feixucs esclops, carregats de pena i parsimònia. De fet, el camió treu el lloc al ramat que peixia pels entorns, però l’ombra dels roures, és la mateixa. Si els arbres poguessin parlar, estendrien molta saviesa als humans.
Sempre, quan agafo el modern Bus Exprés, compto els trams del camí que encara queden dempeus i com no, penso en els que reposen sota del quitrà, lluint una nova cara, procurant comunicar i enllaçar la vellúria amb la modernitat del segle XXI.
Com un nou traginer, el Bus Exprés tranquil·litza i assossega, convertint qualsevol anada i vinguda cap a Sant Julià, en un viatge curt, parsimoniós i diferent. Contemplar el riu Valira, els clops que el voren, els verns que l’amanyaguen, quin delit més tranquil·litzador. Prop, conviuen alguns nous edificis, naus, aparcaments de camions, noves senyes de la identitat d’aquesta terra altiva, que sembla reptar el cel amb les seves muntanyes.
Mentre el Bus Exprés puja o baixa per la nova ruta, les traces del passat que no han estat soterrades ni escapçades, romanen mudes, admirant el nou mitjà de transport que, desafiant el brogit dels automòbils i la remor dels camions, condueix gentades de passants, uns nous viatgers que ignoren el record d’aquests esbossos enrunats de camins, farcits de verd.
Lluny, el campanar enturonat de Sant Vicenç d’Enclar contempla altiu el nou transport públic, mentre persisteix encara, el record de la vellúria i de l’antic camí, que resisteix a morir.
Damunt del Bús Exprés encara és fàcil reconèixer la fisonomia desdentegada d’algun tros del vell camí, amb els murs mig enrunats i sense ús, i amb les males herbes i esbarzeres enfilant fins els cors de les pedres de les feixes. Pel camí ral, abans hi passaven els matxos i els antics homes del país, amb la cara curtida pel sol i el gel; ara, en els pocs trams practicables que encara s’allunyen de la ruta dels cotxes, hi passa algun despistat excursionista que vol allunyar-se del brogit dels autos i del soroll de la ciutat.
De fet, el seu recorregut ha quedat trencat, escapçat, però pràcticament ningú ja hi passava. Només el record dels bedolls i dels roures, sembla encara donar ombra al passat, al silenci i a la tranquil·litat d’un temps no gaire remot, on la pressa i els nervis semblaven proscrits de la llei.
Avui, el Bus Exprés traça la nova ruta, ràpida i senzilla, entre les restes de l’antic i vell camí de l’Andorra dels pares dels nostres padrins, la que no coneixia el motor, ni la fressa de les naus industrials que han crescut com bolets damunt de bancals i prats. En l’actualitat, l’asfalt i les rodes substitueixen, amb la carretera, aquells camins que només trepitjaven els feixucs esclops, carregats de pena i parsimònia. De fet, el camió treu el lloc al ramat que peixia pels entorns, però l’ombra dels roures, és la mateixa. Si els arbres poguessin parlar, estendrien molta saviesa als humans.
Sempre, quan agafo el modern Bus Exprés, compto els trams del camí que encara queden dempeus i com no, penso en els que reposen sota del quitrà, lluint una nova cara, procurant comunicar i enllaçar la vellúria amb la modernitat del segle XXI.
Com un nou traginer, el Bus Exprés tranquil·litza i assossega, convertint qualsevol anada i vinguda cap a Sant Julià, en un viatge curt, parsimoniós i diferent. Contemplar el riu Valira, els clops que el voren, els verns que l’amanyaguen, quin delit més tranquil·litzador. Prop, conviuen alguns nous edificis, naus, aparcaments de camions, noves senyes de la identitat d’aquesta terra altiva, que sembla reptar el cel amb les seves muntanyes.
Mentre el Bus Exprés puja o baixa per la nova ruta, les traces del passat que no han estat soterrades ni escapçades, romanen mudes, admirant el nou mitjà de transport que, desafiant el brogit dels automòbils i la remor dels camions, condueix gentades de passants, uns nous viatgers que ignoren el record d’aquests esbossos enrunats de camins, farcits de verd.
Lluny, el campanar enturonat de Sant Vicenç d’Enclar contempla altiu el nou transport públic, mentre persisteix encara, el record de la vellúria i de l’antic camí, que resisteix a morir.
Aquest petit relat va ser presentat al concurs Literatura Express, que el Govern d'Andorra va organitzar durant el mes d'abril. Tot i no ser cap de les obres premiades i guardonades, mereix que els lectors i els internautes el coneguin, per aquest motiu el publico al Propense.