La pau del cementiri

Llo, a l'Alta Cerdanya, és el primer nucli de població que saluda el riu Segre, que al poc de néixer prop del Puigmal s'engorja entre muntanyes per sortir cap a la plana cerdana. Sota del poble, al frescal de les avellanedes, els bedolls, i uns salzes majestuosos que albiren la capçada per prendre més sol, el riu excel·lent de la nostra terra s'escalfa amb els banys de les aigües sulfuroses, avui convertits en un centre d'esbarjo i de repòs familiar. 

La Carrera enfila el pas antic de les termes estimades pels romans fins a Llo. Les cases s'hi esglaonen ufanoses. Damunt hi albirarem la torre del Castellvell, que avui custodia les ruïnes de l'església de Sant Feliu. Qui sap si el de Girona o el d'Urgell, un altre oblidat fill d'aquesta terra. Al cap de la Carrera, un xic apartat del poble, el temple parroquial de Sant Fructuós en presideix l'entrada, amb la seva portada de marbre i el rosat campanar d'espadanya.

Sant Fructuós abriga un hort de silenci i de pau: el cementiri de Llo. Ocupa tres dels costats de l'església. Les creus de ferro, els recordatoris de marbre, algunes fotografies i aquells noms d'estirp cerdana s'alineen en un ordenat i polit sòl de grava. Uns pedrons rústecs i antics, anteriors a la moda de posar creus, entrellacen tombes encara més velles, sense noms. El record i l'homenatge presideixen l'estança del repòs, cada racó està aprofitat perquè l'oblit no hi faci presència.

Tot és silenci i pau. 

El sol canicular del migdia enlluerna la portalada de Sant Fructuós. El romànic cerdà és noble i procliu per a una terra rica i orgullosa. A prop, la vella rectoria, qui sap si encara en servei, s'amistança amb aquesta illa d'harmonia. Més enllà, uns columbaris o nínxols, més propis de la Cerdanya de l'altra banda, ordenen el nou cementiri.

Un matrimoni gran hi ha entrat. Anaven a visitar els seus que hi reposen. "Bon dia Déus mos do", ens hem dit. Gent del país. Hem enraonat, poca estona, sobre la bellesa del lloc i de l'existència del cementiri al costat de l'església parroquial. A la banda espanyola els treuen tots dels pobles i dels costats de les esglésies. Quina llàstima. Parlant dels pobles veïns el matrimoni m'ha comentat que a Er hi tenen dues esglésies: una pels vius i l'altra pels morts. I és veritat. El cementiri les separa. En canvi, a Llo, només en tenen una, pels uns i pels altres. 

Ens hem acomiadat.

Llo saluda el Segre i el dóna la benvinguda. La vida d'un riu naixent i les aigües termals que hi brollen conformen l'esperança espiritual en la resurrecció dels llonesos que reposen en la pau de Sant Fructuós.

La pau del cementiri

Llo, a l'Alta Cerdanya, és el primer nucli de població que saluda el riu Segre, que al poc de néixer prop del Puigmal s'engorja entre muntanyes per sortir cap a la plana cerdana. Sota del poble, al frescal de les avellanedes, els bedolls, i uns salzes majestuosos que albiren la capçada per prendre més sol, el riu excel·lent de la nostra terra s'escalfa amb els banys de les aigües sulfuroses, avui convertits en un centre d'esbarjo i de repòs familiar. 

La Carrera enfila el pas antic de les termes estimades pels romans fins a Llo. Les cases s'hi esglaonen ufanoses. Damunt hi albirarem la torre del Castellvell, que avui custodien les ruïnes de l'església de Sant Feliu. Qui sap si el de Girona o el d'Urgell, un altre oblidat fill d'aquesta terra. Al cap de la Carrera, un xic apartat del poble, el temple parroquial de Sant Fructuós en presideix l'entrada, amb la seva portada de marbre i el rosat campanar d'espadanya.

Sant Fructuós abriga un hort de silenci i de pau: el cementiri de Llo. Ocupa tres dels costats de l'església. Les creus de ferro, els recordatoris de marbre, algunes fotografies i aquells noms d'estirp cerdana s'alineen en un ordenat i polit sòl de grava. Uns pedrons rústecs i antics, anteriors a la moda de posar creus, entrellacen tombes encara més velles, sense noms. El record i l'homenatge presideixen l'estança del repòs, cada racó està aprofitat perquè l'oblit no hi faci presència.

Tot és silenci i pau. 

El sol canicular del migdia enlluerna la portalada de Sant Fructuós. El romànic cerdà és noble i procliu per a una terra rica i orgullosa. A prop, la vella rectoria, qui sap si encara en servei, s'amistança amb aquesta illa d'harmonia. A l'altra banda, sota l'ombra, uns columbaris o nínxols, més propis de la Cerdanya de l'altra banda, ordenen el nou cementiri.

Un matrimoni gran hi ha entrat. Anaven a visitar els seus que hi reposen. "Bon dia Déus mos do", ens hem dit. Gent del país. Hem enraonat, poca estona, sobre la bellesa del lloc i de l'existència del cementiri al costat de l'església parroquial. A la banda espanyola els treuen tots dels pobles i dels costats de les esglésies. Quina llàstima. Parlant dels pobles veïns el matrimoni m'ha comentat que a Er hi tenen dues esglésies: una pels vius i l'altra pels morts. I és veritat. El cementiri les separa. En canvi, a Llo, només en tenen una, pels uns i pels altres. 

Ens hem acomiadat.

Llo saluda el Segre i el dóna la benvinguda. La vida d'un riu naixent i les aigües termals que hi brollen conformen l'esperança espiritual en la resurrecció dels llonesos que reposen en la pau de Sant Fructuós. 

Viure als Pirineus

Avui he vist un altre documental de la sèrie Viure als Pirineus al Canal 33. Tots els que han emès fins ara tenen el denominador comú d'una vida a la serralada acompanyada d'un ofici relacionat amb la geografia ingrata que envolta el protagonista. La majoria de les vides destacades en els reportatges guarden relació amb un món rural dur i desmanegat per la despoblació i la decadència del país. Aquell terrer que fa més d'un segle alletava milers de famílies de muntanyencs anà perdent vitalitat: Alguns baixaren cap a França, a treballar les vinyes i les mines; altres ho feren  a l'Urgell per regar els vells secans del Mascançà amb l'aigua del canal que neix més avall de Ponts; uns travessaren l'Atlàntic, cap a l'Argentina; uns al Llobregat, a les fàbriques del tèxtil, uns altres, a Barcelona; uns quants a Perpinyà... I així el país, anà perdent vitalitat... Ni el canvi de segle serví d'estolador, i així, mentre el segle XX s'enfilava, aquesta terra s'anava desgranant.Ni les cases bones se salvaren en certes valls. Aviat, viure als Pirineus, es va convertir en el que la sèrie de documentals del 33 ens representa: un llarg camí en el declivi d'una terra buida apta només per a vides gairebé solitàries.

De fet, aquesta és la realitat del país, d'aquesta muntanya en forma d'espinada que uneix Catalunya i Occitània en la seva part més oriental. Els uns i els altres, al septentrió i al migdia del rocam, s'assimilen molt més del que ens pensem. Aquest denominador comú de la vida a muntanya gairebé no entén de fronteres. Buits si els comparem amb la vida d'abans, els Pirineus conviden avui a una vida asserenada, però dura, allunyada del brogit malaltís de les grans ciutats, que sense anar més lluny, als Pirineus també hi tenen un trist ambaixador, em refereixo a Andorra. Viure als Pirineus, pels que ho fem dins i a l'entorn més immediat a Andorra s'ha convertit en un repte personal de supervivència. Però no pas davant de la duresa de la geografia i del clima, sinó davant de la cobdícia i la falsedat. No anem bé. Andorra no hauria de ser això.

Viure als Pirineus té, per als andorrans, més que la curiositat que pugui despertat a un barceloní, una alenada d'aire i d'esperança, una mirada cap al present dels veïns, i certa enveja. El que llegiu.Viure als Pirineus, tot i la duresa del país i del clima, respon en la majoria de casos representats a una manera de ser, i de voler ser també, d'acord amb una voluntat de guanyar reptes, que convindria que a Andorra en prengués exemple. Més que de diners i bons cotxes que corrin cal també humanitat, introbable entre presses i nervis. Fa anys, l'actual síndic d'Andorra, va dir en una conferència a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada, que "els andorrans s'havien de mirar el melic". No anem bé. El melic només se'l miren els creguts. Tot el contrari d'aquesta expressió, Andorra ha de trobar en el seu entorn, del qual prové, atès que és una vall pirinenca més, tot allò que ha perdut i que encara pot recuperar, si és que la pressa i els volàtils diners ho permeten. La senzillesa de la vida rural i de les petites viles dels Pirineus comporta una proximitat humana i un respecte que malauradament Andorra va pel camí de perdre definitivament. No siguem carallots i intentem que això no passi.

Els catacroc i la ciutat del XIX

Al carrer Major, els Tarragona, una de les altres grans famílies de la ciutat, compartien paret mitgera per la banda de migdia amb cal Don Llorens, i per septentrió amb el casal dels Feu - Pallerola,  nissaga de notaris i advocats insígnies. La seva antiga casa pairal és, des de fa una bona colla d'anys, la llar dels Mateu, artesans xurrers per excel·lència de la nostra ciutat. Qui no enyora avui la xurreria urgellenca? La seva desaparició cicatritzà la vida i el terra del Passeig, just davant del Consell Comarcal. Al seu antic emplaçament encara es perceptible un rectangle desdibuixat al sòl de ciment. 

Els Tarragona, segons ens explicà el Javier Galindo a la seva conferència, destacaven pel seu conservadorisme tradicional. Eren carlins. Els Llorens tot el contrari: el seu liberalisme virava cap a un republicanisme, que com bé deduirem, es deuria enfrontar amb certa facilitat amb el tarannà polític dels seus veïns de llinda.

Ja al XX, el pas del temps deixà que l'evolució del pensament dels Llorens s'anés esbravant i assentant com un pòsit: aquells liberals i republicans de tota la vida refredaren aviat aquella inquietud esvalotada i vuitcentista. Durant la darrera Guerra Civil, des de casa sentiren els cops mortals que els seus veïns, els Tarragona, rebien per part dels faistes. Dos fills bessons d'aquella casa moriren apallissats cruelment per aquella mena d'escamots de la mort de regust murcià i agre. Un dels germans assassinats, anomenat Don Pompeyo, destacava per la seva militància republicana, i l'altre, era capellà. Els Llorens, que ja no deurien ser els republicans del XIX, sentiren com els seus tradicionals rivals, un d'ells d'Esquerra Republicana, recordem-ho, morien apallissats per la irracionalitat i la covardia del Comitè de Milícies de la Seu d'Urgell. 

Els catacrocs dels cossos dels dos germans que eren arrossegats per les escales posaren en alerta els veïns de paret mitgera, que alarmats, deixaren al cap de pocs dies la ciutat precipitadament per salvar la pell. Temps després, quan acabà la guerra, tornaren a la Seu d'Urgell, però hi restaren poc temps. Aquella ciutat desorientada i incapaç de seduir anava quedant òrfena de la seva tradicional elit social, que l'abandonà per establir-se en altres capitals més populoses i cosmopolites. Amb més vida. El soroll mortífer dels Tarragona salvà els Llorens. La mort dels descendents dels carlins del XIX salvà la pell dels aburgesats descendents dels liberals del vuit-cents.

El Parlem d'Història d'avui, el darrer d'aquest 2016, ha traçat una petita ruta guiada per la ciutat del segle XIX. La Meritxell Rodríguez s’ha estrenat com a oradora amb una didàctica explicació sobre els Llorens davant del seu antic casal, convertit avui en una casa de veïns. Mentre els assistents i algun que d'altre tafaner, avui que es podia,  han entrat a visitar-la, el carrer ha restat en silenci. Només uns quants, que ens hem quedat a fora parlant, l'hem trencat. La senyora Juani Menduiña, del bar Sant Jordi, m'ha explicat que ella hi havia viscut, al pis que havia estat del servei. Ja fa molts anys. Tot eren bons records. La Juani, que també fa de guia, té moltes coses per explicar d’aquesta ciutat que tan viu al seu cor. Ella, com a amant de la història de la Seu, recordarà de ben segur que els baixos, abans que perfumeria i barberia, havien estat les oficines d'una companyia d'autobusos i una farmàcia.

Al costat, la casa dels Mateu, abans dels Tarragona, avui partida en dues, senyorejava el silenci d'aquell moment de primer foscant de curiós i rar dia gris de juny. Al primer pis, al balcó, la seva mestressa, que tantes tardes infantívoles havia endolcit des de la seva xurreria del Passeig, contemplava el panorama de la visita; com també ho feia un altre veí, el barber Ribera, artesà de les tisores i la navalla. 

A l'altra banda de vorera, al davant, el Josep Rebés, història viva de la ciutat, orgull ciutadà per antonomàsia, guaitava la per a ell coneguda al mil·límetre fisonomia d'aquells casals veïns que l'han vist néixer i créixer. El Josep és fill d'una de les històriques cases del davant, ca la Paca. L'altra és cal Sord. Mentre la gentada discorria per l'interior de cal Don Llorens, el Josep de ca la Paca ens ha recordat l'incendi que patí i l'hi emmascarà la capçada. Aquell cop també hi entrà, com la gent d'avui, però no per visitar-la, sinó per col·laborar en les tasques d'extinció del foc amb altres veïns.

Quan els visitants han sortit, la pau del carrer s’ha trencat per un moment i el silenci de l'entorn s'ha esmunyit. La gentada ha continuat pel carrer dels Jueus. Al fons, el vell casalici dels Llorens, emmudit, ha donat la bona nit a les llars veïnes. Demà serà un altre dia i continuarem parlant d'història.

Don Llorens

L'amic Javier Galindo ha presentat a l'Espai Ermengol, dins del cicle Parlem d'Història, de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell, el que ell en diu una pinzellada, sobre els Llorens, una de les famílies de l'anomenada elit urgellenca del segle XIX. En diu pinzellada, però si em permeteu, darrere de tot el que ha conferenciat existeix una recerca constant i sistemàtica als arxius municipals de la Seu d'Urgell, avui integrats al Comarcal de l'Alt Urgell, i als de la parròquia de Sant Ot, integrats a l'Arxiu Diocesà.

Parlant dels Llorens, procedents de Salàs de Pallars, i establerts a la Seu d'Urgell a la primeria del XIX, Galindo ha presentat al públic assistent alguns dels aspectes de part de la pretèrita cúpula civil de la societat urgellenca. Una elit que compaginava les feines liberals i la terratinença amb l'activitat política, que a partir del Decret de Nova Planta, un cop fou abolit el tradicional Consolat, va tenir com a principal focus la institució local d'arrel castellana de l'Ajuntament, que no trigà a ocupar la Casa de la Ciutat, la tradicional seu de l'esmentat Consolat, dissolt per les autoritats borbòniques. Per cert, el nom popular de Ca la Ciutat o Casa de la Ciutat resisteix els embats dels que volen eliminar aquesta tradicional, popular i exacta denominació per la importada d'Ajuntament. Una cosa és la institució, i l'altra és el contenidor, l'edifici.

El joc polític per obtenir el control de part del poder de la Ciutat d'Urgell, el que no estava en mans de l'estament eclesiàstic i de la governació militar, permetia que l'elit local, a través dels seus llaços amb la capital de l'Estat, Madrid, engranés una o altra ideologia. Galindo així ens ho ha explicat quan ha parlat dels Llorens, d'arrel liberal, coneguts republicans, d'ordre, dels del XIX, que conjuraven políticament contra els seus veïns de paret mitgera, els Tarragona, carlins de mena, o els que tenien davant per davant de casa al carrer del Carme, els d'Areny - Plandolit, procedents d'Ordino i establerts a la Seu d'Urgell a la segona meitat del XVIII, que comptaren amb personatges com Don Guillem, alcalde de la Seu d'Urgell, síndic d'Andorra i també destacat carlí, quan pertocava.

Ja ho ha dit el senyor Javier, cal un divulgació de tota aquesta classe social, avui desapareguda, que marxà de la Seu d'Urgell al llarg del segle XX. Avui tocava parlar dels Llorens, però un altre dia caldria fer-ho dels d'Areny - Plandolit, Guarda, Cassany, Carreu, i dels Feu, per citar-ne alguns. Els Guarda, notaris per excel·lència, desaparegueren de la nostra ciutat abans de la Guerra Civil, quan el darrer de la nissaga que hi vivia, de cognom Juer, morí d'accident de trànsit prop de Puigcerdà. Els Guarda estaven emparentats entre d'altres famílies de l'elit local amb els Gramunt de Castellbò. Els d'Areny - Plandolit, ben recordats a Andorra i penosament oblidats a Urgell, també mereixerien un record. El seu palauet, després caserna de la Guàrdia Civil, ocupava la major part de la superfície de l'actual plaça del Carme. Esteve Albert prosà part de la seva història quan escrigué el llibre Don Guillem publicat per l'Editorial Andorra de Bartomeu Rebés, divulgador i mecenes immerescudament oblidat també a la ciutat que el va veure néixer.

Tots bé mereixen ser recordats, tots, com també els membres de les classes més populars de la ciutat: pagesos, artesans, jornalers, criats i minyones. En definitiva, el record i la divulgació del mosaic social d'una ciutat dinàmica i canviant, com ho era la de la Seu d'Urgell del XIX, permet als contemporanis un respecte i una admiració que prou es podria transformar en cert orgull ciutadà, del tot necessari en els temps que corren. I qui diu la Seu, hi pot posar qualsevol altre poble o ciutat del país.

Monuments i records

Els amics d'Esquerra Republicana de Catalunya a la corporació municipal de la Ciutat d'Urgell, en un acte de bona fe patriòtica, han presentat una moció al ple municipal perquè es construeixi un monument al president Lluís Companys, assassinat pel franquisme al castell de Montjuïc. El ple municipal ho ha aprovat per unanimitat.

Fins aquí, res a dir, i això que Companys, urgellenc del Tarròs, de l'antic domini de Santa Cecília d'Elins, la de la vall de Pallerols, no ha estat mai sant de la meva devoció: el seu esquerranisme barrejà el país amb les idees, que no són els ideals. Són coses que un duu a dins, i això que en conservo una fotografia a la saleta. Perquè ho faig? Pel que representa, un home del terrer, del meu país, de l'Urgell que del Pirineu axial faldeja les garrigues i planeja més enllà de Balaguer, que morí com a president, i per això l'assassinaren, per ser el president dels catalans, de tots, d'esquerres, de dretes i del mig. Però quina ha estat la vinculació que ha tingut Companys amb la ciutat i la comarca?

Si se'm permet, -voldria pensar en altres presidents, contemporanis, de la Generalitat, que han tingut algun que d'altre lligam amb el nostre entorn més immediat. Vegem-ho:

Un altre president, potser de més consens, i també del mateix partit, Francesc Macià, l'Avi, catalanista, durant un temps separatista, i homes d'esquerres, d'aquella esquerra liberal i d'ordre republicà, que sense perdre el seu tarannà popular no abandonava el seu origen burgès, estigué vinculat a la Seu d'Urgell en la seva etapa d'enginyer militar dissenyant obres als forts de Castellciutat i les d'ampliació de la caserna del Passeig, l'antic convent dels Jesuïtes. La ciutat dels Pirineus també li provocà més d'un mal de cap quan planificava la invasió de Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera. Abans de la decisió fracassada d'entrar amb un exèrcit de voluntaris a Prats de Molló per la Garrotxa, l'Avi sospesà d'entrar a Catalunya des d'Andorra cap a l'Alt Urgell i la seva capital. També la visità anys més tard, quan ja era president. Sense cap mena de dubte, una de les més multitudinàries de la primera meitat del segle XX, comparable a la del rei Alfons XIII.

Josep Irla, un altre president de Catalunya, també del mateix partit, tot i que era de Sant Feliu de Guíxols, tenia les arrels a Ansovell, davant del Cadí i sota de Boscalt. El cognom Irla sempre ha estat lligat a aquesta població cadinenca, que mira els esquerps rocs de la serra amb cert temor de tremolors pretèrites, aquelles que feien sonar les campanes sense l'ajut de ningú. En un d'aquest terratrèmols de la vellúria els ansovellencs deien que les campanes tocaven soles per culpa de les bruixes. El Joan Pubill, el Juanito de cal Rill, quan era alcalde, per Convergència, sempre explicava als antics militants d'Esquerra de la comarca que Ansovell era la llar pairal dels Irla, de la família del president català a l'exili. I que un petit monument ho hauria de recordar. Res. Han passat més de vint anys d'aquelles propostes i tot continua igual. El Gaspar del Molí d'Arsèguel, un dels històrics del partit republicà a la comarca recolzava la proposta del seu amic alcalde d'Ansovell. Quin país aquell. Avui, però, Ansovell encara no recorda el seu descendent il·lustre, nascut a la terra de les sureres, mai s'hi ha aixecat un monument, ni una simple placa recordatòria penjada a la seva casa pairal.

Ni la Seu d'Urgell ni Ansovell han recordat a tals il·lustres personatges, i a tants altres, polítics o singulars figures de la ciència i la cultura. Una placa o un recordatori simbolitzen un lligam afectiu del lloc amb l'homenatjat. Sense anar més lluny, la capital ja disposava d'espais públics amb plaques que han desaparegut i no han estat substituïdes, com la que recordava la famosa Regència a la Casa del Deganat (actual museu). Una ciutat amb recordatoris i plaques d'homenatge conté i transmet un llegat del passat. És una ciutat viva, orgullosa del que conté i representen els seus fills, els seus habitants.

El Ressorgiment

El diumenge passat, 18 d’agost, va tenir lloc a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, comarca del Conflent, la 26a Diada d’Andorra, que com ja sabem, any rere any organitza la Societat Andorrana de Ciències. Enguany els ponents i convidats van tractar un tema candent, el de la “nacionalitat”.

Amb l’amic Lluís Obiols vam presentar la ponència: “Batlles, veguers i síndics. Els càrrecs de govern de la Ciutat d’Urgell i Andorra en el procés de consolidació de la nacionalitat”. Una de les conclusions de la nostra exposició se centrà en el fet que part de la singularitat nacional de les Valls d’Andorra es produeix quan el seu entorn perd la possibilitat d’administrar-se i d’exercir el poder. Els Estats Nacionals de l’Època Moderna i la posterior consolidació de la democràcia contemporània amb l’Estat Liberal, en seran una de les principals causes.

Aquesta singularitat, que avui veiem,  pot perdre contingut si ens fixem en petits gestos que es produeixen encara avui en aquest entorn territorial immediat. Es tracta d’uns gestos fugissers i lacònics, però que encara tenen la suficient força per demostrar a qui sigui que totes aquestes muntanyes tan homogènies d'avui, en un passat no molt llunyà, conformaven tota una xarxa social. Cada vall configurava una comunitat i un centre administratiu. Però tal com he escrit més amunt, en l’actualitat malden desmanegades, sense força i empenta vital.

Sense anar més lluny, Olp rememorava el 15 d’agost, amb una representació teatral, el setge del 1484 que desembocà en la fi del Comtat del Pallars Sobirà i el també mal acabament a Xàtiva de la vida del seu darrer comte: Hug Roger. Els carrers d’aquest poble muntanyenc, de grans casals, amb eres i pallers que rememoren segues infinites i ramats transhumants, estaven plens de penons amb el símbol de l’àliga bicèfala, ensenya pallaresa per antonomàsia que identifica encara avui els fills d’aquest antic país. El contingut de l’obra teatral que s’hi representava endinsava l’espectador en un territori que perdia la seva llibertat i independència. El Pallars perdia la seva llibertat, però no la seva fonamentada personalitat.

Sense anar més lluny, a la vila de Castellbò, uns penons, amb el símbol del vescomtat perdut de l’Alt Urgell, decoraven aquests dies casalots i carrers d’aquesta població emblemàtica, antic centre d’un d’aquests territoris amb personalitat pròpia: l’antiga Vall de Castellbò, avui convertida en una pedania, una entitat municipal descentralitzada. Durant la festa major d’enguany, es van recuperar danses populars, com el Ball Pla, i també es va inaugurar la restauració de la seva antiga col·legiata. En el cas concret d’aquesta vall, moltes d’aquestes accions de recuperació del patrimoni cultural tenen com a protagonista l’Antoni Navinés i Miró, alcalde pedani i diputat provincial, persona que està a l’alçada del llegat del qual n’és hereu. A la vila calia nervi i impuls, i ara el tornen a tenir.

En aquest sentit, també podem veure cert ressorgir en la Vall de la Vansa i a Tuixén, amb la festa de les trementinaires; o a la veïna Cerdanya, amb el dia de la comarca, un jorn que ajunta vilatans de banda i banda de la frontera. O en un altre aspecte, amb la construcció de l’hospital transfronterer, impulsat per Joan Carretero Grau, polític d’acció local, que sempre mira cap a l’horitzó català.

El territori va restar difuminat, però encara existeix, cal que els seus habitants li tornin a donar sang, que el revivifiquin i li donin aquell pols que un dia li van prendre. Ressorgiment de Catalunya, clar que sí, però també d’aquest terrer antic, de les velles comunitats de muntanya i ramaderes, que dins de la nació conformen el nucli dur, la part més vella, que no pot romandre silenciada.

No seran mai el que van ser, però cal que restin vius, atès que conformen la nostra identitat, la qual ha de perdurar també amb l’existència de la nacionalitat andorrana.

Representació de "Hug lo darrer comte" a Olp, Pallars Sobirà

Sota el verd

Una ampla, fonda i espessa catifa de fulles verdes s’alça molt per sobre dels nostres caps, al capdamunt de les brancades dels centenaris plàtans que confegeixen al Passeig un tarannà de vila mediterrània, no gaire llunyana de la costa; o potser de població mitjana del Rosselló o del proper migdia llenguadocià. El sol, conjuminat amb la fresca de l’ombra, hi guarda molta relació.

Tot i les males jugades de la febrada especulativa que ha despoblat els entorns de places i de cafès, el Passeig continua bategant aquell ritme d’estiu diferent, que sota el verd del fullam procura un microclima únic a la petita urbs que amara els dos rius.

La terrassa, les parades de gelats, la font, els bancs, l’aigua de les rigueres, l’avet, el panell del cinema, i el de l’Ajuntament: tot és Passeig. Com ho era i continua en el record, amb els enyors de la xurreria, de l’oficina de turisme, dels escapçats boixos del peu, de l’Alsina, del Quarter; i com no, de les passejades de militars, gent endiumenjada, i de tota mena i condició.

Ai l’avet, que despunta per l’hivern, quan els plàtans despullats pel fred s’encongeixen; i que per l’estiu, quan empatxen verdor i alçada, sembla encongit. El Passeig és també una talaia, un merlet per conèixer l’actualitat de la petita ciutat a través del quiosc de premsa, la parada de taxi, els pocs cafès que l’esguarden, i el dia a dia lacònic de l’hospital.

El Passeig ha estat testimoni de vida, del va i ve de la gent en un sentit circular, dels cotxes de línia, de les processons de Divendres Sant, de desfilades militars, de sabres i manifestacions,  i de celebracions esportives, com quan el Barça guanya un títol, o de quan vingué la Flama Olímpica, l'any 1992. El Passeig ha estat teatre, ball, envelat, cobla de sardanes, cursa de llits i cros de primavera.

El Passeig és també un cau de jubilats, que el temps relleva. Recordo la gent gran que se’n va, com aquesta aigua que baixa des del Valira, amb força, com la de la font, i que s’escola per la triada de rigueres, per seguir avall, com la vida que passa, escolant-se davant de l’hospital i per anar a morir al Segre pel molí, el de la baixada.

 

Quan plou, l’aigua no hi vol entrar; quan fa calor, hi fresqueja;quan un està trist o sol, hi troba algú. És el fòrum d’aquella ciutat que albirava un segle de progrés, i que avui, desplaçat per l’urbanisme que s’ha cruspit l’Horta del Valira, rememora el passat i medita l’incert devenir.

Anotació ermengòlida

El bisbe Ermengol, a més de religiós, va ser un home de política, va saber treure profit de la mort d’Ermengol I a Còrdova. No sabrem mai si hi va haver o no intencionalitat. Mentre el jove comte orfe de pare encara era menor d’edat, el bisbe va disposar d’un gran poder polític: la conquesta de Guissona i el Judici de Sant Pere de Ponts (1024) constitueixen part dels fruits d’aquesta praxis, que van enterbolir l'expansió urgellenca en bona part del segle XI, si el mesurem des d'un prisma estrictament de govern de la dinastia dels Ermengol. Si bé el comtat s'expandí cap al Sud, no ho va ser per iniciativa del comte Ermengol II, el qual en un primer moment era menor d'edat.

La conquesta de Guissona constitueix una intromissió a l’expansió comtal i el judici de Sant Pere de Ponts, amb molta probabilitat, una batzegada important a l’economia del monestir comtal de Santa Cecília d’Elins. Un sotrac que marcarà l’inici de la seva primera decadència. Sense Castilló i Cortiuda, que van passar a mans del bisbe, l’activitat ramadera d’aquell cenobi urgellenc en va sortir molt perjudicada. El monestir va agafar una nova embranzida molt més endavant, amb la reforma gregoriana,duta a terme per Bernat d’Oloron i impulsada pels comtes Ermengol IV i Llúcia, els quals el dotaren amb nous i importants béns, i amb una nova comunitat, ara femenina i provinent de Sant Pere de les Puelles, Barcelona.

Per saber més sobre la vida d'aquest bisbe sant, podeu anar a veure fins el diumenge, 12 d'agost, el Retaule de Sant Ermengol, una obra de l'Esteve Albert que es representa als claustres de la Catedral d'Urgell.

Més informació:

http://retaulesantermengol.wordpress.com/

El llegat dels carolingis

Els francs, a través de Carlemany, van administrar Urgell i Cerdanya a finals del segle VIII, una mica més tard del 785, després que els gironins els lliuressin la seva ciutat. Ens trobem davant d’un moment de forta convulsió, amb el retrocés dels sarraïns i amb la disputa teològica adopcionista que va desembocar en una heretgia. 

A grans trets, i generalitzant, podem parlar d’una divisió de la població visigoda* en dos bàndols: els que volien romandre en un ordre antic, que havia decaigut totalment amb l'arribada dels musulmans i la posterior dels francs; i els que albiraven una nova oportunitat amb l'administració franca i les seves reformes. En el primer grup hi trobem el bisbe Feliu d’Urgell, portaveu de l'heretgia adopcionista, conjuntament amb el seu màxim precursor, el metropolità de Toledo, Elipand; i en el segon els que es posicionaren al costat de l'administració i de l’església carolíngia, com per exemple Vitiza, fill del comte de Magalona i conegut arreu pel seu altre nom: Benet d’Aniana.

Carlemany, emperador des del 800, i els seus descendents van confiar l’administració dels comtats de la Marca, que seran coneguts en època molt posterior com a Catalunya Vella, a nobles locals, membres de la noblesa visigoda local, barrejada o no amb la franca. 

A diferència dels comtats veïns, l’entrada de l’administració franca als Pallars i a la Ribagorça no es va produir a través d’una iniciativa de la reialesa carolíngia o centrada en aquesta institució, sinó a través dels seus parents els comtes de Tolosa, a principis del segle IX.

Cap el 872, Ramon possiblement del casal de Bigorra i emparentat amb els Tolosa, aleshores desposseïts del seu comtat, va ser el primer comte independent de Pallars i de Ribagorça, uns territoris que aleshores ja s’estenien des del Port del Cantó fins als límits amb el Sobrarb, un comtat veí que va romandre sota l’administració musulmana, conformant com un coll d’ampolla entre Aragó i la Ribagorça.

Jordi Bolòs i Víctor Hurtado han treballat de fa una colla d’anys, a través de la cartografia en el format d’atles, un seguit de comtats catalans durant l’època carolíngia. Les dades contingudes en els pergamins i cartularis que es desaven en canòniques i monestirs han estat el gruix d’un curós treball, l’objectiu del qual ha estat plasmar damunt del paper una realitat existent de fa més de mil anys.

El darrer d’aquests atles, editats per Rafael Dalmau Editor, va veure la llum durant la tardor de l’any 2012. Es tracta de l’Atles dels Comtats de Pallars Ribagorça. Víctor Hurtado el presentarà el dimecres, 3 de juliol, a les 20.00 hores, i a la Llibreria la Puça d’Andorra la Vella.

*visigots: Referit a la població que vivia a Hispania i a la Septimània, fruit del mestissatge dels gal·loromans i hispanoromans amb els visigots.

Títol: Atles dels comtats de Pallars i Ribagorça (806-998).

Autor: Jordi Bolòs i Víctor Hurtado.

Editorial: Rafael Dalmau (Barcelona)

La cacera de bruixes

Després de l’entrevista al Robert Pastor del dimarts, 18 de juny, avui continuaré amb el tema de la bruixeria, aquest cop al Pallars. L’historiador trempolí Pau Castell està investigant-la de fa temps. La periodista Alba Doral li va dedicar un treballat article al Diari d'Andorra, el passat dilluns, 17 de juny. Paga la pena que invertiu uns minuts de la vostra vida en la seva lectura.

Per estudiar les bruixes, lo Pau, com l’anomenen als Pallars, ha investigat per arxius i també ha recorregut el seu país amunt i avall, a peu, o amb el seu Toledo, per entrevistar els darrers padrins i padrines d'aquelles contrades que han conviscut amb l’existència de bruixes. Estudiar la bruixeria en una societat eminentment rural, que se sosté encara en uns basaments de tradicions i costums, és molt difícil: als vells els costa parlar de bruixes i bruixots. Cal que donin confiança, que l’investigador els respecti, i els sapigui escoltar bé. Això vol dir comprendre.

Les valls dels Pirineus encara amaguen molts secrets al Pau. Les seves investigacions deuen ser com un filó de mena que quan creiem que s’esgota, encara en surt més. Una feina molt dura, poca gent sap fer-la. Cal trepitjar el país i conèixer els oriünds de les muntanyes com molt pocs saben.

El seu llibre La cacera de bruixes a la Vall Fosca: un judici a la terra dels bruixots us endinsarà en un procés de bruixeria que va tenir lloc a mitjans del segle XVI en aquest racó del Jussà. És un treball rigorós que tradueix en paper part d’una recerca molt més ampla sobre aquest tema, especialitat del Pau.

Autor: Pau Castell Granados.

Títol: La cacera de bruixes a la Vall Fosca: un judici a la terra dels bruixots.

Editorial: Garsineu (Tremp).

Aquí les penjaven

Aquí les penjaven és el títol de l’extens estudi amb què Robert Pastor i Castillo va guanyar el 2003 el Premi Principat d’Andorra, dotat pel Consell General de l'homònim territori. Avui dimarts, 18 de juny, a les 20.00 hores i a la llibreria la Puça, Pastor pronunciarà una conferència sobre el contingut del seu estudi i del conseqüent llibre.

El Robert va llaurar arxius en la seva recerca, sobretot el Nacional d’Andorra. Els resultats els va plasmar en aquest treball acurat entre la investigació històrica i també l'antropològica. La seva estada al País Basc i el coneixement de l’obra de grans antropòlegs, com Julio Caro Baroja, així queda demostrada també damunt del paper. Història i antropologia han d’anar sempre plegades.

En motiu d’aquesta conferència, he pensat d’entrevistar-lo. D’aquesta manera, sabrem alguna cosa més d’aquelles creences que sempre rondaven als caps de gent gran de l’entorn més proper. Qui no ha sentit parlar de bruixes? Potser la societat postmoderna actual les vol esborrar. Per aquest motiu aquestes recerques constitueixen un capital de tan gran valor.

-Concretament què és una bruixa?

-El més difícil és concretar-ho. Per bruixa-bruixot  s’han entès al llarg de la història, i fins avui, diversos tipus de persones de característiques i activitats diferents. El tret més comú és que es creien (i els-les creien) persones dotades d’uns certs coneixements peculiars (medicina natural, cas dels sanadors, propietats d’elements naturals com ara plantes, etc.) i que les aplicaven en benefici o perjudici de tercers, sovint “a la comanda” de clientes o, en menor nombre, clients. També les que es consideren amb capacitat de predir el futur amb tècniques i mètodes diversos. O de influir en la voluntat i el destí d’altres (fer-los enamorar-se de la persona desitjada, causar-los desgràcies a la manera del “vudú”... Durant l’Edat Mitjana i la Moderna, la bruixeria va anar lligada al satanisme, en opinió dels jutges de gran part d’Europa, el que va suposar judicis i condemnes a mort de milers i milers de persones, especialment dones.

 

 

 -Eren bones o dolentes?

-Per la descripció anterior es pot deduir que com passa amb les persones, hi havia de tot. I no depenia tant del que eren o feien com del que la gent els hi atribueix. En època contemporània se’n consideren de les unes i de les altres. Vaig tenir el privilegi de conèixer a Sant Sebastià “la bruixa  bona d’Ulia”, Maritxu Erlanz de Guller, dona sàvia, capaç d’encertar pronòstics inversemblants i comprovats personalment, que mai no “llegia” esdeveniments futurs negatius o perjudicials per al/la consultat. Amb el tarot, per exemple, se saltava la carta “dolenta” Quan al  concepte negatiu de “bruixa”, s’aplica en el llenguatge comú en els dos sentits. Una “bruixa” és una dona que fa mal, o que ens endevina el pensament (fenomen freqüent al si del matrimoni o de la parella). Una “ bruixeta”, encisadora. Al diccionari hi ha “bruixadora” com a sinònim de captivadora.

 

 

-Què et va motivar a investigar aquest tema?

- Els anys viscuts al País Pasc on la bruixeria, embrancada en la mitologia de les creences ancestrals i precristianes, està ben viva. On hi ha un munt de bibliografia i els testimonis espontanis de la gent són incomptables. Fins i tot vaig escriure una novel·la històrica sobre el procés a sis dones d’Ondarríbia (Guipúscoa) als inicis del segle XVII, després de llegir-ne les actes. Aquí vaig ensopegar amb un treball del francès Jean-François Galinier Pallerola, La religion populaire en Andorre. XVI –XIX siècles, en el qual incloïa un capítol sobre creences tradicionals, amb un apartat sobre la bruixeria. En aquet apartat deia  que “només en dues generacions” a Andorra van condemnar a mort més bruixes que la Inquisició de Barcelona en dos segles, tot i que només havia trobat quinze sentències. Em semblava que seria fàcil, i relativament curta, desenvolupar-ne la investigació.

 

- Quins fons documentals vas treballar?

- Fonamentalment, les actes de les Corts  i del Tribunal de Corts. Gràcies a la col·laboració del personal de l’Arxiu Nacional, vaig poder anar veient (no estan restaurades, catalogades, ni classificades) caixes i més caixes amb les denúncies, testimonis i, en alguns casos, sentències i execucions documentades, de processos per bruixeria. Cap endarrere dels “dos segles” de Galinier, en vaig trobar a partir de l’últim quart del segle XV, i fins a gairebé la fi del XVII. Altres fons documentals van ser el de la Inquisició de Barcelona (aquest, sí amb les escasses referències a Andorra recollides i classificades al mateix Arxiu Nacional), entrevistes personals amb testimonis de casos més recents i bibliografia, amb mig centenar llarg de títols dels autors més diversos, especialment de Catalunya i del País Basc.

 

- Les bruixes andorranes que has trobat a la documentació guarden relació amb aquelles que Amades esmenta en els aquelarres d'Engolasters per la Nit de Sant Joan?

- En els judicis reals, no gaire. Però en el patrimoni llegendari del país, la bruixeria ve de lluny, Amades ho recollia “des de fora”. Al llibre col·lectiu les llegendes d’Andorra, compilades per Ricard Fiter (Edicions Andorra, 1966) n ‘apareixen diverses. Concretament la que porta per títol “La bruixeria”, l’autor, Mossèn Argelagós, diu: “Les bruixes de la contrada pirinenca, compreses les del Canigó, del Cadí i del Puigmal, es reunien a l’entorn del llac d’Engolasters on, en vestit d’Eva, dansaven frenèticament fins a la follia”

 

- Realment, què eren els aquelarres?

- Akelarre, en basc, d’aker, cabró –animal- i larre -prat. També conegut com a junta, sinagoga... En definitiva, reunió nocturna de bruixes i bruixots. Amb rituals diversos, segons el lloc, l’època i el testimoni. En gairebé tots els casos trobem sempre música, dansa, sovint orgies de menjar, beure, sexuals i, en els testimonis de processos contra les “sectes” bruixerils, adoració del dimoni, aparegut o representat per aker (el mascle cabró). En alguns casos amb ofici de “missa negra”.

 

-En el llibre treballes molt la bibliografia proporcionada per l'antropòleg basc, Julio Caro Baroja. Podem parlar d'una bruixeria pirinenca? i andorrana explícitament?

-Julio Caro Baroja (nebot carnal de Pío, figura literària de la generació del 98) ha estat un gran investigador, historiador i antropòleg. L’obra Las brujas y su mundo, amb múltiples edicions, és un veritable manual de la bruixeria clàssica. I aporta, naturalment, bibliografia. Però hi ha molts altres autors. Es pot parlar, sí, d’una bruixeria pirinenca, des d’Euskadi fins al Pertús, amb trets comuns, i d’un marc de bruixeria europea. Si alguna peculiaritat tindria l’andorrana és la de ser més “tova”, amb menys gravetat dels crims atribuïts a les encausades i encausats, i freqüentment associats amb delites dels què ara anomenaríem “comuns” (robatoris o més aviat furts, alcavoteria, homicidis –algun, reconegut per l’autora, assimilable a l’eutanàsia...- i sobretot a la marginalitat social de les protagonistes I també perquè al conjunt de la serralada i aquí es destrueix el mite de la Inquisició com  a perseguidora. Els tribunals eren els civils ordinaris. I les condemnes a mort (tret d’un dels primers casos) no eren a la foguera, sinó a ser penjades “de forca ben alta”.

 

-Tothom parla de bruixes, però com diu la dita gallega sobre les meigas, ningú les ha vist. És el teu cas? En coneixes alguna?

- De les satàniques, en sentit estricte, no pas. De les considerades per la branca d’endevinadors/es o de llançadors de sortilegis “positius”o maleficis, uns/es quants. També persones convençudes i exercents de “poders” des de l’anonimat, generalment de forma involuntària. La que més em va impressionar pels resultats comprovats personalment va ser la Maritxu esmentada. A Andorra he trobat alguna “aprenenta” sense efectes pràctics i sobretot testimonis d’algun suposat akelarre de la nit de Sant Joan –una que volia ser organitzadora es va espantar només de sentir la descripció del que es feia en aquestes reunions segons els relats clàssics- i de diversos fets relacionables amb pràctiques bruixerils (un, especialment documentat, de malediccions rituals de mort els anys 70, trobades entre les pedres de l’absis de  l’església d’Engolasters) quan feien obres de restauració) i fins i tot, en resposta a un article que esmentava “l’església de Satan”, creada per l’americà Le Vert, vaig rebre al diari, des d’Escaldes,  una “carta al director” d’un defensor de la secta com a benèfica i humanitària, el més semblant a un “Rotary club”. A l’assaig publicat “Aquí les penjaven”, vaig incloure un capítol amb diversos testimonis de casos recents.

 

 

 

 

 

 

Títol: Aquí les penjaven

Autor: Robert Pastor.



Editorial: Molt Il·lustre Consell General (2004).

La gent del terrer, el Joan Janer (i II)

El Joan i jo vam compartir feina durant una bona colla d’anys, duent a terme unes tasques laborals de servei públic molt allunyades de les nostres variades aptituds. Vam ser caixers de la ITV d’Andorra, al forat d’Aixovall, on el riu baixa acanalat des de Bixessarri, i on el sol desapareix durant tot l’hivern. Fins i tot la neu hi aguanta més que en llocs de molta més alçada. Obagot del dimoni! dirien els vells. I a l’estiu, el sol hi pica com enlloc. Pàtria de lluerts i d'escurçons.

el Joan és encampadà, caçador, pescador, cortalà, alpinista, seguidor aferrissat del Barça, un amant de la història d’Israel, entre moltes coses, i també un andorrà dels d’avui, però que sembla sorgit de les lletres i les màximes que va escriure l’Antoni Fiter i Rossell al segle XVIII.

Sense anar més lluny, Antoni Fiter i Rossell, capellà, fill de cal Rossell d’Ordino, i descendent per via paterna de cal Fiter d’Ares, el sentinella de la vall de Cabó i antic lloc de pas, avui seria com el Joan, ja que era un home de cultura, de saber, i d’aquest país. En l’actualitat, el Fiter i Rossell no es passejaria amunt i avall amb un Cayenne, ni tampoc aniria engalanat com una falla. Tampoc patiria cap deliri de grandesa com molts connacionals. Possiblement seria un bon caçador, un amant de la natura, de les estades amb els amics, i un home de bé.

Però tornem al fil de la qüestió, amb el Joan, apart de la feina i alguna que d’altra afició i vel·leïtat, també compartíem la inclinació estètica per la cultura. Per aquest motiu,  i tot sovint, la nostra taula de caixa recaptatòria de tributs es convertia, entre usuari i usuari, en un calaix de sastre de papers de tota mena: apunts, redactats, llibres, i discs. Entre torn i torn, durant una colla de dies, el Joan em va propinar amb esborranys de la seva primera novel·la. Una lectura que vaig emprendre amb forta celeritat i entusiasme. Aquesta va ser la meva iniciació amb la seva, fins aleshores, desconeguda obra.

Gent com el Joan, i altres, amb molta capacitat creativa, no només en el camp de la literatura, han de procurar que la seva obra i la seva manera de fer no romangui en el futur oblidada com un fòssil, tot dins d’una societat bastida des de fora, des d’alguna alta instància en pro d’una economia que ens pot castrar la llibertat, allò que durant molts anys ha estat sinònim de ser andorrà.

 

Títol: El misteri de la Pluja de Foc

Editorial: Pagès Editors (Lleida).

 

Títol: El clam silenciós de les muntanyes

Editorial: A4

 

 

La gent del terrer, el Joan Janer (I)

Quan pensem en un escriptor, historiador, humanista, literat, o filòleg, de seguida ens ve al cap l’estereotip que tots sabem, el del clàssic intel·lectual. De fet, els pobres desgraciats que hem estudiat les branques de ciències socials i d’humanitats, tant a la nostra adolescència com ja de ganàpies, ens hem convertit en el candidat perfecte, ja no per formar part d’aquest estereotip, sinó per presidir-lo. La majoria semblem tallats del mateix patró.

Només algun factor, com el de l’entorn geogràfic i social, ens pot recalcar certa singularitat. Aquest és el cas de la major part dels “culturetes” d’aquest tros de país que puja de la Plana i s’enfila cap a Fontargent, travessant tot Andorra.

Les tongades repobladores de temps pretèrits, el comtat d’Urgell, la gent de les valls de muntanya, i la transhumància que transcorregué temps i espais fins a època ben recent han conformat una comunitat humana amb petites variacions locals que jo anomeno la gent del terrer.

Som els darrers d’una espècie que conjumina el passat dels padrins i el progrés, que sempre ha existit. El fet d’estar arrelat i ser una mena de fòssil social no està renyit en tenir una mentalitat oberta, com dirien els de les capitals més cosmopolites.

Aquest és el cas d’un escriptor encampadà, de ca l’Abad, el fill de l'apotecari, el Joan Rossell, que potser molt més que altres que ho volen amagar, ressalta aquesta connotació peculiar que molts tenim. Potser de cares a la galeria, ser entonat ven, però per a molts, el que compta és la naturalitat, com la que vaig trobar fa uns dies a Encamp, en el transcurs d’un sopar posterior a la conferència sobre Estat Català i els Cortals que vaig donar en aquella vila. De fet, els comensals estàvem tallats tot per aquest patró que he esmentat més amunt: tradició i postmodernitat, ruralitat i cosmopolitisme, amb rigor i ciència. Això és país, essent natural.

 

El Joan portava la veu cantant al sopar i a la posterior sobretaula, estàvem a la seva parròquia, aquell Encamp de Carnestoltes i gresques, i podíem parlar lliurement, com sempre fem, sense miraments, amb algun estirabot de muntanyenc, però amb molt de respecte, perquè si alguna cosa ens caracteritza a la gent del terrer, és la noblesa d’aquest silenci, esmunyedissa entre picardia i algun que d’altre engany.

Molts sabem que som els darrers d’una cultura, i que sovint ens ha tocat ser notaris d’allò que passa. Veient com els darrers, abans de tancar la porta, ens han donat el toc d’avís.

PS: Voldria donar les gràcies a la SAC per la seva atenció en l'organització de la conferència.

Crònica negra.

Ja fa temps, amb un amic vam pensar en una quimera: escriure una història negra de Catalunya, amb els crims més execrables, sangonents, i cruels, comesos per mentalitats, algun cop pertorbades, i d’altres massa asserenades. Ara em ve al cap l’EnriquetaMartí, aquella vampiressa i proxeneta del carrer Ponent del Cap i Casal, avui Joaquín Costa, famosa infanticida, xucladora de vida i de sang, que desava els alés amb greixos, per a un possible consum en pomada per part d’algun burgès temorós de morir de tuberculosi. Aquella Barcelona de finals del XIX i de principis del XX bullia d’industrialitat, canvi social, immigració del rerepaís, amb burgesos, fàbriques i obrers.

La vampiressa conformava l’epíleg d’un segle XIX molt mogut en el pla econòmic, tecnològic, científic, social i polític, i com no, també en el filosòfic. Era també el segle de les ciències ocultes i de l’espiritisme. La seva acció criminal només es pot emmarcar en aquesta escena dinàmica i canviant d’un món que lluitava per sortir cap a la modernitat, sovint sense perdre l’abric de la tradició i de la religió.

Uns quants anys abans, no molts, de la detenció de l’Enriqueta Martí el 1912, la Seu d’Urgell i el seu partit judicial estaven encara sotmesos a un estil de vida que no havia canviat gens des de l’Edat Mitja. Sense anar més lluny, la carretera va arribar a la capital urgellenca durant la primera dècada del segle XX. La causa d’aquesta situació, que convertia l’Alt Urgell en una mena d’Afganistan europeu (salvant les distàncies), era la preocupació dels militars a què una carretera propiciés una ràpida invasió de França. L’exèrcit preferia un Pirineu sense bones comunicacions, volia una regió coixí que deturés els exèrcits gals a la muntanya, mentre la plana s’obria al progrés.

Amb aquesta situació social, geogràfica i militar de rerefons, el jove historiador de Cabó, Dani Fité, ens explicà una història ben sòrdida, digna de sortir en un episodi d’aquesta crònica negra quimèrica, amb una tupinada electoral de rerefons, i dos interventors forasters del Partit Conservador Liberal linxats per una multitud de muntanyencs que no van acceptar una grandiosa trampa electoral que va allunyar el política urgellenc Isidre Boixader del seu escó de diputat al Congrés per al Partit de la Seu d’Urgell. El seu rival, el conservador, Tort i Martorell, es va valdre del suport de part del caciquisme i de molta trampa per sortir escollit. Una elecció que una mica més li costà la vida, com als seus dos interventors. Tot això passava el 1884.

Fité ens relatà aquests fets el dimecres, 22 de maig. La conferència és fruit d’una elaborada investigació per diferents arxius i té lloc en el marc del segon cicle “Desenterrem el passat”, organitzat per l’Ajuntament de la Seu d’Urgell i el Consell Comarcal i que compta amb la col·laboració de l’Institut Comarcal de l’Alt Urgell.

Apart del Dani, fins ara, han passat a parlar els historiadors Oriol Vergés i Carmen Xam-Mar. El primer va realitzar una conferència sobre el paper del Comtat d’Urgell com a porta d’entrada dels jocs dels escacs a Europa; la segona sobre festa, imatge i poder a l’entorn del retrat del rei Carles III. Aquesta setmana, l’amic Carles Gascón conferenciarà sobre els orígens de la indústria formatgera a l’Alt Urgell.

Dani Fité i Lluís Obiols en la presentació de la conferència.

 

La memòria de l'Esteve Albert

Sense cap mena de dubte, un homenot com l’Esteve Albert havia de tenir un bon tros de memòria. De fet, la memòria, com a qualitat, més que com a capacitat dels éssers humans com a primats, és indispensable per aquell que es vol dedicar a les ciències socials i humanes. L’Albert era un erudit, que potser no aplicava un mètode com ho fan un garbuix de científics academitzats entre llibres i lliçons, però per damunt de tot, era un còmput divulgador de la història i de l’etnologia. Tot això sense oblidar la seva immensa obra teatral i poètica, sempre arranada a la popularitat dels seus destinataris. Una direcció que no menyspreava la qualitat de la creació.

Però l’Albert també té una altra memòria, la que li reten aquells que el recorden, tant si és a través del consum de les seves obres, o si és amb el record de vivències conjuntes passades. El nom de “la memòria de l’Esteve Albert” és el títol d’aquesta obra inèdita, que de certa manera és un complement d’aquells homenots de Pla. Albert, com l’escriptor empordanès, també coneixia el terrer, i alguns d’aquests trossos de fang que quedaven per modelar, els transformà en lletres personals i vivencials que ara podem llegir i fruir.

El llibre comença amb un acurat i elaborat pròleg del monjo benedictí Hilari Raguer i continua amb els retrats vivencials que Albert escrigué sobre Serra i Moret, Josep Carner, Carles Cardó, Felix Millet i Maristany, Antoni Comas, Joan Peiró i Pau Casals.

Val a dir que l’edició ha anat a cura de Josep Puig i Pla. L’editorial del sociolingüista olianenc Jordi Solé i Camardons que du el nom de Voliana, papallona, l’ha inclòs a una col·lecció que du el nom de Memòria. Moltes felicitats a aquesta editorial del Maresme i de molta arrel de l'Alt Urgell, a la qual li desitjo un pròsper camí. Memòria i record.

Qüestió de memòria, de record, de no oblidar, per no morir.

PS: L’escriptor olianenc Jordi Pasques i Canut va presentar el dissabte, 18 de maig, conjuntament amb els editors, aquest llibre a la Seu d’Urgell, a la Sala d’Actes del Consell Comarcal. Davant d’un variat públic, entre el qual s’hi trobaven dues filles d’Esteve Albert, Pasques va recordar moltes vivències del seu recordat mestre. Més memòria.

Títol: La memòria d’Esteve Albert.

Autor: Esteve Albert i Corp.

Editorial: Voliana Edicions.

 

 

 

Isidre Domenjó iniciant l'acte de presentació del llibre, amb Jordi Pasques, Josep Puig i Jordi Solé.

Cassoletes i olles

Solsona bressola els camps de blat i d'ordi naixents, de verd primaveral, amb la frescor d'una rosada matinera d'aquest març enganyós, esplèndid a vegades, i sovint verinós.

 

Amb el Carles Gascón i la Laia Creus, i la resta d'assistents al curs hem deixat les estances del palau episcopal reservades per a la conferència i hem pujat al renovat Museu Episcopal i Comarcal de Solsona. Recepció amunt, una corrua de troballes d'èpoques pretèrites molt ben exposades ens han donat la benvinguda.

El discurs del museu ens acompanya des de la Prehistòria fins a les èpoques més properes a la nostra: Els atuells i joies, els dòlmens, els caps trepanats, l'ara romana d'Oliana, mares de Déu romàniques de cares ponzellades... I així.

Darrera de cada gran obra sempre et trobes una ànima mare que ho ha pensat i engendrat, en definitiva, que ho ha treballat. En el cas que ens ocupa, el mestre d'obra per excel·lència és mossèn Joan Serra i Vilaró (Cardona, 1879 - Tarragona, 1969), arqueòleg de primera hora i gran historiador d'aquest nostre país, reconeguts per molts i vilipendiat per alguns post-contemporanis científics, que ignoren el continu passar del temps en una evolució correctiva través de la millora tecnològica.

Coves sepulcrals, cistes, dòlmens, torres (com la de Riner) i esglésies van formar part dels seus estudis i recerques, endreçades al fons del museu i exposades a les seves sales, com aquestes "cassoletes i olles de fang", que en deien els vells de l'entorn, avui companys de cendres del mossèn en el silenci dels cementiris. Quant reconeixement li manca a aquest homenot de país, que combinava sotana, llapis i paleta, pare adoptiu d'un patrimoni salvaguardat de l'espoli i mostrat avui per a la formació dels ciutadans d'arreu que s'atansen al museu.

L'amic Jordi Pasques, estudiós incansable, historiador de mena, i també argila d'aquestes riberes i muntanyes, fa dies que em recorda la personalitat i l'obra de mossèn Serra i Vilaró, pare de l'arqueologia a casa nostra. En la seva elegia sobre l'Urgell Mitjà, ofegat parcialment per la set del capital i del progrés amb el pantà de Rialb, Pasques plasma el destí d'una d'aquelles esplugues que potser mai més veuran la llum del sol, aigües avall del Segre aturat per la presa. Es tracta de l'espluga de Vilaplana, ofegada uns 45 metres sota de l'aigua. Allà, el mossèn arqueòleg hi va excavar de valent, però avui, aquell cove de record ja no hi és. Qui sap si algú el veurà mai.

Amb el permís de l'autor, reprodueixo el contingut d'aquest poema.

 

 

Espluga de Vilaplana

Ai, Espluga de Vilaplana,

cova sagrada del Segre.

 
Si mossèn Serra i Vilaró
sabés de tanta aigua,
s'arremangaria la sotana
i vindria a pouar-la
amb cassoletes i olles.

 

Títol: Segre endins. Elegies per a uns pobles colgats d'aigua.
Autor: Jordi Pasques i Canut.
Editorial: SC Edicions. Solsona

 

 

 

 

Lo niu dels bandolers de Catalunya

Durant la dècada dels vuitanta, l’etnòleg Artur Blasco va aconseguir aplegar a la plaça d’Arsèguel tots els acordionistes que encara rondaven pels pobles i llogarrets de la muntanya catalana. Es tractava de gent del país, forjats per la terra que els va veure néixer,  a la qual hi estaven lligats per un grinyol, no apte per als gustos refinats, amb un nyigui-nyogui que encetà el segle XX musical a l’Urgellet i al Baridà.
 

L’acordió va venir de més enllà de les muntanyes. Els treballs de la vinya i de la verema, l’obertura de tota mena de carreteres i de línies de ferrocarril, i les explotacions mineres de ferro van atraure molta gent de les nostres contrades cap al Rosselló i el Llenguadoc. Solters, hereus, concos, mestresses, i molts emprenedors de les cases més humils, la gran majoria de les existents, van travessar la Perxa i la Quillana per guanyar diners per alimentar els de casa. La gran Guerra Europea va deixar França òrfena d’homes i calien mans per al treball rural.
 

Alguns van tornar a casa amb un raconet, acompanyat sovint de tota mena d’articles, massa cars o introbables als mercats catalans: cassoles de ferro colat, ensulfatadores, peces de roba i eines de tota mena. Altres van tornar carregats amb un nou instrument, cridaner i capaç d’arraconar les atrotinades orquestres que maldaven per aquests paratges. Estem parlant de l’acordió. Un home sol, carregat amb un mocador de farcell pels corriols i camins de ferradura de les valls i riberes del Segre,  era capaç de transformar el que duia en tota una orquestra. En poc temps, l’acordió va ser el protagonista de festes i aplecs de la muntanya catalana. Pràcticament a cada poble hi havia un acordionista.
 

El pas de les agulles del rellotge acceleraren l’envelliment dels acordionistes, que amb la seva sintonia, acompanyaren la decadència del nostre petit país: els joves guillaven per no tornar, els vells s’amaraven de l’olor de la terra, i les portes de les cases tancaven mentre els llosats s’ajeien.
 

Mentre això passava, i  abans que fos tot inevitable, l’Artur Blasco i una colla de gent, arreplegaren els acordionistes supervivents davant d’un públic fidel, compost per gent del terrer, a la plaça d’Arsèguel. La gent de la contrada hi anava per sentir els darreres espernetecs d’aquella vida de muntanya que moria amb la decadència d’aquesta terra, de la qual l’acordió n’era el notari. Arsèguel es va convertir en un punt d’aplec de referència per aficionats a aquella música, nostàlgics sense voler, d'una societat mil·lenària que es resistia a desaparèixer.
 

Centúries abans, aquest poble  va aplegar un seguit d’homes, també fills d’aquesta muntanya, avantpassats de molts urgellencs i cerdans, que un bon dia, seguint qui sap quina tradició, es van tornar bandolers, en el cas que ens ocupa sota el comandament  de Joan Cadell, senyor del castell d’Arsèguel. Potser entre els avantpassats d’aquells acordionistes i d’aquell públic fidel hi havia gent de partides i de bàndols, capaços de prendre si calia, el tret d'un pedrenyal. Els muntanyencs han estat sempre gent avesada a córrer amunt i avall, amb el seu posat murri quan cal, i obert quan convé. I com no, en cas de necessitat, amb enginy i un cop de geni, sortir endavant amb l'ajuda de la pòlvora o d'un cop del que sigui.
 

La disminució de les rendes senyorials, l’allunyament dels centres de decisió i el començament de la formació del que molt més tard serien els estats nacionals, van provocar que nissagues de petits barons, seguint costums antics, emprenguessin el camí del bandolerisme i de l’assalt de béns aliens, sempre acompanyats dels seus fidels. En poc temps, els seguidors de Joan Cadell s’anomenaren arreu de Catalunya els Cadell; i els d’una família contrària, senyors de Nyer, es coneixien com a Nyerros.
 

Lluís Obiols, historiador i arxiver de la Ciutat d’Urgell, igual que va fer l’Artur Blasco fa uns anys, però en l’àmbit de la recerca històrica, ha tret de l’oblit una realitat i ha emplaçat Arsèguel com el centre d’una senyoria que es va convertir al segle XVI en  “Lo Niu dels Bandolers de Catalunya”.
 

Obiols ha buscat en les arrels del conflicte que més tard va originar la partició del Principat de Catalunya en els dos grans bàndols esmentats. I ho ha fet indagant en fonts primàries que fins ara han restat inèdites per a la majoria de mortals. Els Cadell convertiren Arsèguel en l’epicentre de les seves accions polítiques i econòmiques (atracaments en tota regla).  Part d’aquesta investigació ha estat publicada en un llibre d’Edicions Salòria, de la Seu d’Urgell.
 

Aquesta recerca l’ha empès a conèixer encara més un país coronat pel niu d’Arsèguel, que s’estenia des d’Èvol (Conflent), fins a Cubells (Noguera). Conèixer el conflicte dels Nyerros i dels Cadell, significa comprendre l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Conflent.
 

 

Aquesta gènesi de la lluita de bàndols dels segles XVI i XVII ha estat sempre oblidada per la historiografia catalanista (sic), avesada al mític eix Barcelona – Ripoll – Vic. De fet, sempre ha girat l’esquena a aquesta terra. Parlen de Nyerros i Cadells, però obliden que tot es va originar a les  valls altes del Segre i del Tet: al Conflent, la Cerdanya i l’Alt Urgell.  El també historiador i amic, Carles Gascón, en la presentació del llibre d’Obiols, ho va remarcar davant d’un nombrós i interessat públic, concentrat a l’antiga església de la Immaculada.

 

 

El llibre d’Obiols desprèn un tarannà amè, de voluntat eminentment divulgativa, escrit amb una prosa senzilla i clara, seguint una mena de fil argumental, com si d’una novel·la es tractés, i que endinsa el lector en aquest marc històric, geogràfic i real de les lluites de bàndols. Esperem que sigui el preludi de més divulgacions de les seves recerques sobre els Guilla, els Boquet, els Cadell i els Nyer.
 

La cosa promet, i molt.
 

Arsèguel avui, amb cap acordionista dels antics viu, i amb cap ressò de pedrenyal dels Cadell, reviu entre les cendres del progrés allò que un dia va ser, tot un niu, un refugi d'aquesta terra tan magra que ens ha vist néixer.

 

Títol: Lo niu dels bandolers de Catalunya. Els setges del castell d'Arsèguel (1588-1592).
Autor: Lluís Obiols Perearnau.
Editorial: Edicions Salòria.

 

Lluís Obiols i Carles Gascón durant la presentació de "Lo niu dels bandolers de Catalunya"