I més memòria

Ja he parlat en altres posts de la memòria històrica, tots sabem de què es tracta, què és i a qui va referida.

Avui encara és fresca la notícia del superjutge Garzón i l’afer de desenterrar víctimes de les cunetes i tàpies dels cementiris; i la negativa, un tant il•lògica, d’una fiscalia que amb l’excusa de no obrir ferides, només fa que atiar més la fúria de la bèstia.

A Espanya s’ha parlat sovint d’una transició, en la qual tots els polítics de tots els colors diuen que van pretendre començar de zero una altra vegada, sense rancúnies. Però això és fals, tots sabem quin era el punt de partida: la por del soroll de sables, encara esmolats.

En aquell coi de guerra morí gent de totes les famílies, sense compassió ni pietat, amb rancúnia i molt mala bava. No sé, convindria que la gent no girés full i comencés a desenterrar d’una vegada per totes aquests cadàvers que mereixen santa sepultura i el darrer homenatge dels seus.

No m’agrada parlar de vencedors ni de vençuts, però sí de gent, de vides, d’històries i famílies que quedaren truncades i escapçades. És aquesta la verdadera memòria.

No es tracta d’oblidar, com pretén la Conferència Episcopal Espanyola, sinó de recordar bé per construir un futur millor. La societat es construeix des del diàleg i no a base d’un alzheimer col•lectiu que arracona injustícies. La roba bruta s’ha de rentar, i en aquest cas, col•lectivament.