Amb el
Carles Gascón i la Laia Creus, i la resta d'assistents al curs hem deixat les
estances del palau episcopal reservades per a la conferència i hem pujat al
renovat Museu Episcopal i Comarcal de Solsona. Recepció amunt, una corrua de
troballes d'èpoques pretèrites molt ben exposades ens han donat la benvinguda.
El
discurs del museu ens acompanya des de la Prehistòria fins a les èpoques més
properes a la nostra: Els atuells i joies, els dòlmens, els caps trepanats,
l'ara romana d'Oliana, mares de Déu romàniques de cares ponzellades... I així.
Darrera
de cada gran obra sempre et trobes una ànima mare que ho ha pensat i engendrat,
en definitiva, que ho ha treballat. En el cas que ens ocupa, el mestre d'obra
per excel·lència és mossèn Joan Serra i Vilaró (Cardona, 1879 - Tarragona,
1969), arqueòleg de primera hora i gran historiador d'aquest nostre país, reconeguts
per molts i vilipendiat per alguns post-contemporanis científics, que ignoren
el continu passar del temps en una evolució correctiva través de la millora
tecnològica.
Coves
sepulcrals, cistes, dòlmens, torres (com la de Riner) i esglésies van formar
part dels seus estudis i recerques, endreçades al fons del museu i exposades a
les seves sales, com aquestes "cassoletes i olles de fang", que en
deien els vells de l'entorn, avui companys de cendres del mossèn en el silenci
dels cementiris. Quant reconeixement li manca a aquest homenot de país, que
combinava sotana, llapis i paleta, pare adoptiu d'un patrimoni salvaguardat de
l'espoli i mostrat avui per a la formació dels ciutadans d'arreu que s'atansen
al museu.
L'amic
Jordi Pasques, estudiós incansable, historiador de mena, i també argila
d'aquestes riberes i muntanyes, fa dies que em recorda la personalitat i l'obra
de mossèn Serra i Vilaró, pare de l'arqueologia a casa nostra. En la seva
elegia sobre l'Urgell Mitjà, ofegat parcialment per la set del capital i del
progrés amb el pantà de Rialb, Pasques plasma el destí d'una d'aquelles
esplugues que potser mai més veuran la llum del sol, aigües avall del Segre aturat
per la presa. Es tracta de l'espluga de Vilaplana, ofegada uns 45 metres sota
de l'aigua. Allà, el mossèn arqueòleg hi va excavar de valent, però avui,
aquell cove de record ja no hi és. Qui sap si algú el veurà mai.
Amb el
permís de l'autor, reprodueixo el contingut d'aquest poema.
Espluga
de Vilaplana
Ai, Espluga de Vilaplana,
cova sagrada del Segre.
Si mossèn Serra i Vilaró
sabés de tanta aigua,
s'arremangaria la sotana
i vindria a pouar-la
amb cassoletes i olles.
Autor: Jordi Pasques i Canut.
Editorial: SC Edicions. Solsona