Enguany, el Novembre ha tingut una entrada en escena més que espectacular, com si fos un mirall dels manllevats, se’ns ha presentat com una fura: amb baixes temperatures i pluges, els primers freds, les caigudes de fulles dels arbres, l’obertura dels armaris per treure la roba d’hivern, i amb un preludi massa significat amb la mort d’uns quants urgellencs prou coneguts.
Amb el Novembre ha arribat a la Seu el mal temps. Aquelles cues de semblant decadent de davant de les castanyeres donen la benvinguda a aquest mes, portal del gel hivernal i dels primers refredats. Els colors canviants de la tardor, encarats en la grisor de l'hivern, no semblen capgirar la seva vida dinàmica i impertorbable, protagonitzada pels urgellencs, gent viva, emmotllada en una constant ironia de l’existència, similar a la dels figurants d’un film de Fellini.
Perquè la Seu és això: una ciutat, no només constituïda pels seus monuments, carrers, i parcs; sinó també per l’esperit de la seva gent. Els adéus constants dels passants, el xerrar ensordidor del mercat, el caliu dels comerços, o les interminables passejades, donen a la Ciutat d’Urgell un aire capitalí molt particular. De fet, els urgellencs en són el millor actiu, sempre puixant. Què en seria d’aquesta ciutat sense els seus habitants? El Retaule, Sant Sebastià, les Confraresses, les Caramelles, la Processó, el bàsquet i el futbol, la política, els estudiants, els capellans, els nascuts aquí i els què no, els religiosos i descreguts, els que treballen i els qui no, els joves i els vells, els de l’asil i els de la residència de l’Hospital, els metges, les monges de la Punxa...
El Novembre passarà, però la Seu d’Urgell romandrà al seu lloc, amb el canviar d’habitants per les generacions del temps. Amb prou temps per transmeter-se la gràcia d’existir, néixer o viure (qualsevol dels tres pot ser vàlid i no és excloent) a la capital de l'Alt Urgell.