Nadal 2009

Ara que acaba el dia de Nadal, me n’adono que encara no havia escrit un trist post que servís de felicitació o de nadala. I no és per la crisi que no tingui cap gana d’escriure, no ho sé, potser el fred, o la foscor que tot ho domina.

El dia d’avui, de pas de pardal, com diu la dita, se’ns ha presentat com un oasi entre la pluja i el fred. Un oasi de cel blau, que a la Seu, aquesta ciutat que estimo i enyoro tant, enlluerna l’aire dels seus carrers, enguany xops d’una aigua nascuda del blanc mantell dels dies de la vigília.

A la Seu, el Nadal és diferent, allà hi fem cap tota la família, lluny dels nostres llocs de treball i de les llars que ara ens acullen. La Seu és el nostre terrer, i l’Urgellet la nostra soca. És la terra dels padrins, del pare, de la infància, de l’anar i venir pel passeig....

El Nadal de la Seu és tornar a néixer.

Bon Nadal

L'arc del Teatre

Quan fa fred a Barcelona, no hi ha millor guariment que una bona passejada per la part vella, el Raval i l'anomenat Gòtic. Diuen que el fred mata microbis, puces i polls, i pel que sembla, també arremolina les gentades dins de les seves llars. Els sorolls, les cridòries, els merders i tota altra forma de determinació de vida humana, fugen. Aquestes circumstàncies, i l'ajut d'una bona bufanda i una dosi d'avorriment, conformen el moment oportú per iniciar una passejada de diumenge tarda. I així va ser.

La Rambla del Raval va ser el punt de partida d'un itinerari sense rumb fix, guiat per la intuïció, i les ganes de descobrir el que no es coneix. Caminant, em vaig apropar a Sant Pau del Camp, un meravellós oasis romànic, entre edificis i carrers. Un jardí l'envolta i el rodeja, donant-li encara més personalitat. Una singularitat dins d'un món canviant, farcit de locutoris i carnisseries islàmiques.

Després vaig tornar cap a l'interior del Raval, entaforant-me en carrers que no coneixia, però que en la descoberta se'm presentaven tal com són, atrotinats i malgirbats. Ara aquest, després aquell altre, era un sense acabar. Aquest amunt i avall, sense guia ni brúixola, em va obrir els ulls de l'estat d'abandó en què es veuen sotmesos certs carrers d'aquest barri, buits d'esperit humà, de sorolls i d'il•lusió; els millors condicionants per a un diumenge de tarda hivernal, fred i gris.

Sembla que els processos de gentrificació impulsats per l'Ajuntament i altres institucions no han arrelat prou en zones properes al carrer de l'Arc del Teatre, un llarg desert atrotinat entre altes cases abandonades. Les zones alliberades al ciment no han reeixit en vida, i la introducció d'empreses del sector terciari i algun hotel de luxe no hi han aportat cap alenada d'aire jovenívol i net. En el trajecte per aquesta via, la solitud, es trencava per la commiseració i la por, sobretot en veure uns toxicòmans, arremolinats en una vorera. Aquelles víctimes del nostre món, s'hi estaven preparant la poció màgica que els enganxa a la mort, mentre els fa creure que poden volar. No gaire lluny, el silenci es trencava de nou, aquest cop pels pensaments en veu alta d'una dona bruna, bruta i desdentegada. La pobre, tot malgirbada, remenava una safata feta amb un cartró, farcida de restes de carn, destinada a atipar uns famèlics gatets que malvivien en un solà. La caritat de la senyora, s'escolava per la porta d'aquell desert interior, rodejat d'un mur ple de guixades i cartells. Al final del carrer, com si fos un horitzó, aparegué un arc, al costat del darrer de l'abandonat Teatre Principal, el degà de les sales artístiques de Barcelona, antic competidor del Liceu, vella llar de la desapareguda burgesia aristocràtica, un cadàver agònic de les arts escèniques que espera una resurrecció cristiana.

Passar per sota la voltada de l'arc, significa canviar de món i entrar a la Ciutat Comtal de cartró pedra, la glosada per la Vickie i la Cristina, a través del prisma del cineasta Woody Allen, amb la subvenció de Jaume Roures, veritable fera del diner. És la Barcelona del turista de cap de setmana, el que arriba amb el vol barat i se'n va amb la ressaca del dilluns, la que potencia el diner i ignora el món trist i real de darrere el Teatre Principal.

El pati de l'Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu

En ple Raval, allà on molt abans hi havia convents, després cases de gent senzilla, fàbriques i un bullidor d'idealismes de tota mena que esclatava quan la mosca arribava al nas de la gent planera, es troba el conjunt arquitectònic de l'antic Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu.

L'edifici, d'un esplendorós gòtic civil d'estil català, és una mostra vivent de com era aquella Barcelona medieval, bastida amb un doble murallam que separava la ciutat en dues meitats per una rambla que abocava al mar les aigües provinents de la part superior del pla. Aquest monument, únic per la seva singularitat, és un antic hospital que funcionà fins a principis del segle XX, alberga avui la Biblioteca de Catalunya, l'Acadèmia de Medicina, l'Institut d'Estudis Catalans, i l'Escola Massana, entre d'altres.

L'antic pati, obert com si fos un carrer més del Raval, ha perdut la seva funció originària i serveix de distribuïdor d'entrada de totes aquestes entitats allotjades sota les arcades gòtiques. Però el que teòricament hauria de ser un lloc tranquil, plàcid, i harmoniós entre tanta bellesa arquitectònica per admirar, és en realitat una mena de punt de trobada de toxicomans, de sense papers que malviuen al carrer, d'indigents, i de gent que abriga sota una bossa, una ampolla de cervesa. Els racons empedrats hi fan olor de pixum, les xeringues, les burilles, la brossa.... I tot això en un monument únic. El claustre pot estar obert, però no és un carrer qualsevol, és un monument de la ciutat, una joia que s'ha de preservar.

els del sincrotró

L'altre dia, la televisió catalana es feia ressò de la reparació del sincrotró de Ginebra, una de les inversions més salvatges dutes a terme en nom de la ciència, de la física concretament. Aquest aparell de dimensions gegantines i de nom ben estrany es troba molt a prop de la frontera amb França. La seva missió no és cap altra que la d'esbrinar l'origen de l'univers, l'estat escenari on vivim i ens desenvolupem. Aquesta fita s'aconseguiria amb la col·lisió de dues masses de protons que circularien en sentit contrari dins d'aquest immens circuit de radi superior al quilòmetre. No vull entrar a opinar en el debat de la necessitat que les organitzacions internacionals i els estats inverteixin sumes ingents de diners per saber i esbrinar d'on venim i cap a on anem: la ciència ha de tenir el seu lloc en la nostra societat, i el sincrotró també hi ha de cabre. Tampoc vull parlar d'una hipotètica catàstrofe produïda pel xoc de protons. No sóc físic. Escriuré sobre una cosa més terrenal i humana, més mundana i superficial, però prou important com per ser ressenyada: l'aspecte estètic de la gent que va sortir pel Telenotícies, els tècnics de la sala de control del circuit del sincrotró.

El seu aspecte físic, cebós, deixant entreveure certa obesitat, començaments d'alopècia, camises amb rodanxes de suor a les aixelles, alè fort, pantalons ajustats i superats pels greixos lumbars, és el mateix dels tarats i friquis que es reuneixen disfressats a les portes dels cinemes quan s'estrena una nova saga o versió de la Guerra de les Galàxies. Són la mateixa gentola que es passa hores i hores davant dels ordinadors, jugant a top tipus d'entreteniments, sense voler deixar la pubertat, i que també s'ajunten amb els ciber-amics als Mac Donald's o en una reunió de Rol, abillats de mag Merlín o de Conan el Bàrbar. Gent que orgasmeja desmuntant un PC o mirant fotografies pornogràfiques en un ordinador, aquest és el seu retrat.

Però de fet, ells, els del sincrotró, són els triomfadors, els que han tingut la sort de desenvolupar-se bé en el món universitari, en la investigació, formant part d'algun grup de recerca d'alguna institució o d'alguna agència espacial, les quals dedicaran fortes sumes de bitllets per saber si la Lluna té aigua dolça o salada. Gent que treballa tot jugant als marcianets. Entre glopada i glopada de Coca-Cola, aquests cracs del friquisme esbufeguen satisfets davant de la seva creació, el sincrotró, fruit d'un altre joc, mentre que els seus col·legues, els que s'han quedat amb la disfressa, només somniaran en sortir a la premsa el proper dia que George Luckas estreni un altre film, o en motiu d'algun crim, d'aquests que perpetren col·lectivament, tot jugant a cavallers i a princeses.

Tristos Tropics

Fa uns dies ens deixà el centenari Claude Lévi-Strauss, un personatge clau en l'estudi antropològic social en l'estructuralisme. D'ell en podem destacar un reguitzell d'obres, moltes de caràcter biogràfic, com és el cas de Tristos Tròpics, la qual narra el seu periple per la selva amazònica, resseguint grups indígenes, molt diferents entre ells, tot i el proper veïnatge. En el llibre, les explicacions sobre els amerindis contrasten amb les de la seva infància, en una França laica i dins d'una família jueva. No fa gaire, abans del seu òbit, amb un professor i company, parlàvem de la presència de molts jueus entre els teoritzadors de l'antropologia, la ciència de l'home. Durkheim n'és un altre cas. De fet, la Torà, no deixa de ser també un tractat històric i antropològc, a través del qual, els fills de Jacob regulen la seva vida. Ara no voldria traçar cap teoria relacionant una necessària convergència entre el seu jueu i antropòleg i sociòleg; però resulta prou curiós, com per deixar-ho en el tinter.

Però Tristos Tròpics, lluny de ser l'obra d'un jueu, també ho és la d'un estudiós i mestre entre els homes, un observador nat, un científic social de primer ordre. La seva vida, llarga com la dels patriarques bíblics, -encara continuo amb la comparació-li ha donat aquella vellesa que molts desitjaríem, tranquil·la i reposada.

Tristos Tròpics, en la seva edició en català ens ofereix una sorpresa, va ser traduïda per un dels músics més importants de la nostra llengua, Miquel Martí i Pol. Prosa convertida en poesia, realitat feta música.

Pol i Lévi-Strauss, coneixement i bellesa, entrellaçats per sempre més.

Perill! Bicicletes!

El carril bici, el bícing, la Vickie i la Cristina, constitueixen una de les noves característiques de Barcelona, l’antiga capital de Catalunya i la nova del Mediterrani i de la multiculturalitat. Avui, el fet de sortir de casa converteix la senyora que du el carret de la compra, en una mena de suïcida disposada a perdre la salut física pel bé de la família i dels seus païdors: les bicicletes passen per tot arreu, la gent les reverencia enmig de la vorera, el “cling cling” és l’alarma als vianants, i algun avís malcarat del ciclista, una mostra d’identitat urbana... La immunitat de les dues rodes està assegurada. L'aspecte de la ciutat ha canviat amb tantes bicicletes, però els carrers de Barcelona lluny de semblar els de les urbs holandeses, guarden més semblança amb els d'una ciutat pakistanesa, caòtics i desordenats.

L'espai urbà té uns usos, els uns reservats al automòbils, de dues i quatre rodes, d’altres als pobres vianants i uns darrers a les bicicletes, la nova cara “civilitzada” de l’entramat viari. Tot i aquest ordre i aquesta normalitat, hi ha espais, com les voreres, que han estat envaïts per les bicicletes, la causa, una normativa municipal poc clara, que de tan bon rotllo, fa figa al legislar amb els pedals: les dues rodes encadenades poden passar per voreres de totes les amplades, i aquí no passa res. Aquest greuge sembla silenciat per la correcció política: la gent no gosa cridar contra l’ecologia de la bicicleta, però tampoc contra la invasió de l’espai dels vianants. Una cosa no treu l’altra, el respecte al medi ambient i el transport sostenible ha de passar pel dels espais vials dels transeünts.

Si tot va bé, la Vickie i la Cristina, l’any vinent, agafaran les maletes i se n’aniran de vacances en un vol de baix cost. D’aquesta manera, Barcelona tornarà a ser la capital de Catalunya i una ciutat amb cap i peus.

La Betlem valenciana

L’església de Betlem s’aixeca enmig de les Rambles de la ciutat comtal, entaforada entre el Raval i els plataners, prop dels quioscos de diaris i cartells de la Sagrada Família, i al costat de les parades d’ocellaires i de flors. El temple, que respon al més pur disseny del barroc, deu el seu aspecte actual, amb les parets arrebossades amb ciment, a les obres de reconstrucció que s’hi dugueren a terme després de la Guerra dels Tres Anys. La febrada revolucionària anarquista n’incendià tot l’interior, n’esfondrà el sostre i convertí en cendra tots els seus mobles, objectes de culte, i altars.

Anys abans d’aquesta tragèdia, aquesta parròquia barcelonina acollí el bateig del aleshores infantó Daniel Cardona i Civit, que més endavant fou el màxim dirigent de l’organització separatista Nosaltres Sols, bressol del Front Nacional de Catalunya i de l’independentisme català de la postguerra.

L’església, en l’actualitat d’aspecte interior buit i vetust, no gaire apropiat per un temple barroc, ha intentat recuperar allò que el foc rostí, per exemple, un altar que resulta força curiós, i indicat amb un petit rètol en espanyol, es tracta del dedicat a la Mare de Déu dels Desamparats, la famosa Geperudeta, la patrona de la ciutat de València, capital d’un antic regne, ja desaparegut, poblat majoritàriament per catalans, bressol del renaixement cultural baixmedieval a la Corona d’Aragó i antic espill mediterrani de la cultura antiga recuperada. Avui, totes aquestes paraules i mots afalagadors adreçats a la ciutat de València, poc ressò tenen, sobretot quans ens assabentem que del Túria estant, es menja de fa anys un plat agre i de mal pair, cuit en terres castellanes, i cobrat amb propines de vestits i rellotges.

Bé, tornem amb la Geperudeta, curiós és que Barcelona aplegui un altar dedicat a una Marededéu d’una ciutat germana, avui enemistada. Potser, quan s’hi bastí el primitiu altar, el que cremaren en la darrera guerra, la germanor deuria existir en la mentalitat de molts valencians. Desconec que a València en tinguin un dedicat a Santa Eulàlia, a la Mercè o a Montserrat, no ho sé. En cas d’haver-n’hi un, suposo que la bogeria del blau no seria capaç d’emular els anarquistes. O pot ser sí. No ho sé.

Fora, a les Rambles, el silenci de la Geperudeta es trenca pel turisme de Vickie, Cristina i Barcelona, la que tots coneixem, la del brogit de la gentada, les corredisses dels carteristes, les botigues de records i els restaurants de Kebap.

Sant Agustí Nou o del Raval

Perduda enmig del Raval, l’església de Sant Agustí sembla una immensa mola de pedra treta d’una caserna militar, la seva façana principal, inacabada, amb el seu pòrtic de columnes i presidida per un vetust escut borbònic, ens dóna la benvinguda. La porxada obre el pas a l’interior del temple als feligresos multiculturals del barri i als pocs turistes que s’hi volen endinsar.

A casa nostra, la Renaixença, creada per una burgesia barcelonina delerosa d’historiar el país, en fixà la creació a l’Edat Mitja. Possiblement per aquest motiu, tot l’art que no era medieval, a primers del segle XX, a Catalunya no va tenir, ni ha tingut molta tirada. Només cal que ens fixem amb el Barroc i el Neoclàssic, com el que correspondria a l’església de Sant Agustí, arraconada de les rutes turístiques i culturals.

Dins de l’església, els espais i la simetria competeixen amb la blancor de les parets, la llum que s’escola pels finestrals i la gran cúpula del creuer. Entre la part superior dels capitells de les columnes i el començament de les voltes, uns frisos, sembla que pintats, llueixen unes frases en llatí eclesiàstic, amb una lletra prou vistosa.

Les capelles laterals constitueixen una viva una mostra de la cultura catòlica del barri, representada per la població oriünda, la catalana i la immigrada, formada per espanyols, sudamericans i filipins. Prop de la Marededéu de Montserrat – la qual presideix l’altar central- se’n poden veure d’altres, de llocs tan llunyans com el Perú, aquell país que els castellans deixaren sense un bri d’or. Al costat, prop de l’entrada, un crist natzarè espanyol i una verge andalusa, una Macarena, semblen competir amb la nostra Moreneta. Però tot és una il·lusió, el catolicisme també uneix. Diuen que la fe mou muntanyes, i pel que sembla, és veritat. Molts immigrants, ara en diuen nouvinguts, de religió catòlica, poden tenir com a pont d’entrada a la nostra cultura la fe en crist, una de les nostres bases nacionals.

El rector de l’església, un home pietós, de veu rovellada i prou inclinat en adaptar els nouvinguts catòlics a la nostra cultura, ens va ensenyar l’interior del temple, en una hora no visitable, atès que membres de la comunitat filipina hi estaven celebrant una curiosa cerimònia religiosa. La seva tasca, dura, es realitza en un barri pobre, ple de delinqüència, i amb nombroses comunitats de diferents cultures i religions. Aquest home s’ha guanyat ben bé el cel.

Cal felicitar al mossèn per la seva iniciativa d’obrir les capelles als feligresos de diferents orígens, bo i ressaltant la nostra cultura, la catalana, a la qual tots s’hi adaptaran amb el temps. D’altra banda, esperem que les obres de restauració, dignifiquin aquest indret del Raval.

Terra de vins, terra de Pau Casals

En un altre post ja parlo del terrer de Pau Casals, el Baix Penedès, una comarca entaforada entre la serra del Montmell i la mar Mediterrània, tot un bocí de país farcit de feixes i camps de vinyes i garrofers. Tot i estar esguerrat per les urbanitzacions, els incendis forestals, les autopistes i la línia del tren d’alta velocitat, el Baix Penedès encara deixa entreveure una bellesa que només els autòctons, potser pel fet d’estar-hi arrelats, saben apreciar. Per contra, el foraster, tan català com espanyol de l’Aragó, només sap veure allò que ve a cercar en aquest acollidor tros de país, el sol i la platja. De fet, totes les comarques i contrades tenen els seus secrets, els seus racons prohibits, i el Baix Penedès no en podia ser una excepció. Només cal mirar amb atenció el paisatge i aviat comprovarem que entre autopistes i línies de tren s’alcen encara robustos masos, molts d’arrel medieval, darrer espill d’una cultura, la rural, que tant ha definit aquesta terra, de la mateixa manera que en l’actualitat també ho fa la figura de Pau Casals.

Avui us conjuminaré aquests secrets que podem trobar en l'aspecte rural que encara resta, amb una iniciativa cultural molt engrescadora. Prenent la simbologia que té per als habitants del lloc l’intèrpret vendrellenc, tres cellers vitícoles locals, l’Augustus Forum, el Mil·liàri i Jané Ventura, han preparat, conjuntament amb una colla de restaurants de la zona i el complex de la Vil·la Pau Casals de Sant Salvador, una ruta cultural basada en el vi, el qual compta amb denominació d’origen Penedès, i amb la gastronomia.

Aquesta ruta, destinada a un turisme cultural, delerós de conèixer el Penedès de sota, compta amb el nexe de la figura inestimable de Pau Casals, que com he dit més amunt, és el símbol de tota aquesta terra.

Sense cap mena de dubte, la ruta és la millor alternativa a un dia de platja avorrit, allunyat de la sorra i dels crits de la canalla. La feina i cura dels pagesos cap als seus conreus, lliga amb l’envelliment dels vins als cellers, i com no, també amb un bon tiberi a un dels restaurants del circuit, alguns dels quals estan a tocar de l’Auditori Pau Casals, el lloc ideal per unes fresques postres de músic.

El Pa Beneït

De petits, els nostres pares ens portaven moltes nits de juliol al Vendrell, per veure les diferents festes del Pa Beneït que se celebren a tots els veïnats d’aquella acollidora vila, capital del Baix Penedès. Sota el nom de Pa Beneït s’amaga l’excusa perquè els veïns de cert carrer o barri es puguin reunir al carrer, al voltant d’un sopar i d’unes ballaruques. Pel que he comprovat, aquest seguit de festes es van succeint durant les primeres setmanes de juliol, un dia a cada carrer o barri, tot un rosari que engalana popularment la fresca nit estiuenca. La festa consta també de

A certa hora de la fosca, els veïns cremen una mena de falla, en la qual unes figures de cartró hi representen, amb molt d’encert i d’ironia, aquelles problemàtiques i històries del carrer i de la vila. Aquesta ironia i sarcasme, les apropa a les conegudes falles valencianes, però les del Vendrell s’allunyen de l’estridència de les de la ciutat del Túria, sense casals de ties Consuelo i Amparo, i amb poca orxata amb fartons. Al Baix Penedès, el senzill cartró pintat substitueix el ninot valencià d’estil Betty Boop. Però tant les unes, com les altres, sense cap mena d’excepció, acaben la seva efímera vida amb la intervenció del foc destructor. La flama s’endu allò denunciable que separa els vilatans. Amb el consum de la crítica, tot queda purificat.

No tinc prou informació dels orígens del Pa Beneït, però amb el vist durant tots aquests anys, en puc extreure que es tracta d’una comunió veïnal, tot un ritual, amb la falla, amb la qual es llimen les diferències, els malentesos, possibles picabaralles, i tot tipus de tafaneries. El foc que crema el ninot, purifica allò negatiu i aporta, un altre cicle, que comença amb el sopar comunitari al carrer, colofó de la nit. Un sopar que se celebra després de la cremada de les diferències, representades a la falla.

Aquesta reunió veïnal i festa deu tenir el seu origen en algun ritual agrari. Diuen que abans se celebrava pel Corpus, un moment cabdal per a la maduració del blat. Sé que el Baix Penedès és una comarca raïmera, però de ben segur que pels seus camps també s’hi sembraven cereals. En l’actualitat, la festa té lloc després del solstici d’estiu, durant el mes de juliol, quan el blat ja s’ha segat i la vinya marca el començament de la maduració del raïm, verdader manà d’aquest terrer català. Quina millor maduració simbòlica pot tenir el raïm o el blat, si no és en un clima de cordialitat social. El foc que crema, i purifica, arrana les enveges, els enganys i les coses dolentes que poden fer trontollar la comunitat: desbrossa les males herbes i les deixalles, i deixa el camp –la societat en aquest cas- net per a una nova sembrada.

Abans de tot això, durant el dia, una desfilada reuneix nois i noies que recorren, en parelles i engalanats, els carrers del veïnat amb una coca ensucrada, la qual després es repartirà entre els portants. Aquest emparellament, unit al ritual agrari, podria estar relacionat amb un de caràcter nupcial. Tot i això, la coca està feta d’un producte, la farina, que és fruit del blat. Amb el cereal, el fruit de la terra, es fa la coca, que es passejada per una parella de solters, els quals "hauran" de formar una família, plantar una llavor i tenir un fruit. Ja tenim el cicle complet.

Amb els pares, de petits, ens miràvem embadalits aquesta festa, capaç de reunir gent ben diferent, amb un sol nexe, viure en un mateix veïnat. Quina convivència i amb les falles, quina autocrítica.

Pau Casals i Sant Salvador

Ara que s'apropa la canícula, l'incansable Ajuntament del Vendrell ofereix als habitants de la zona, tants els de tot l'any, com els estiuejants, un festival de música clàssica, el Pau Casals. El lligam del músic amb la seva vila nadiua no s'ha limitat amb la musealització de la casa nadiua, situada al centre urbà del Vendrell, i de la d'estiueig, emmarcada prop del mar, a la barriada marítima de Sant Salvador: Pau Casals és tot un símbol del Vendrell i del Baix Penedès, i com no, de Catalunya sencera.

La casa d'estiueig, la vil·la Pau Casals, obra de l'arquitecte Antoni Puig i Cairalt, està a tocar de la sorra de la platja, només la separa un contemporani passeig marítim, corredor de gent endiumenjada que per les vesprades caminen amb la cridòria de la canalla d'acompanyament acústic. Dins del recinte de la casa, un petit restaurant a la fresca ens endinsa al jardí, tot ordenat, amb cert regust noucentista, que ens retorna a les èpoques de descans del geni Casals, arran del mar, de quan la platja era sinònim de solitud i no de munió i gentada.

A l'altra banda de la casa, travessant l'avinguda, hi trobem una plaça enjardinada, de nom Johann Sebastià Bach, presidida per per un conjunt de clops i una escultura de Subirachs, que representa el compositor barroc. La frescor de la gespa del jardí convida l'estiuejant a escoltar alguna fuga. Al costat, hi trobem l'auditori, en el qual hi té lloc el festival.

Aquest entorn cultural constitueix un bon complement al fidel turisme de sol i platja de la zona. En propers posts us parlaré d'altres alternatives culturals que ofereix l'Ajuntament del Vendrell.

El camí escapçat

El Bus Exprés dibuixa una nova nota de color llampant a una ruta que transcorre en sa major part per l’obac d’Andorra la Vella. La creació de la línia de transport públic s’acompanyà amb la inauguració d’un nou tram de carretera i la refecció de molts d’altres, amb eixamplaments, portals indicatius, semàfors, rotondes i nous carrils. Aquesta construcció i modelatge comportà també la desaparició d’alguns trams del camí ral que sortia del pont de la Margineda i pujava, vorejant la Valira, camí d’Escaldes.

Damunt del Bús Exprés encara és fàcil reconèixer la fisonomia desdentegada d’algun tros del vell camí, amb els murs mig enrunats i sense ús, i amb les males herbes i esbarzeres enfilant fins els cors de les pedres de les feixes. Pel camí ral, abans hi passaven els matxos i els antics homes del país, amb la cara curtida pel sol i el gel; ara, en els pocs trams practicables que encara s’allunyen de la ruta dels cotxes, hi passa algun despistat excursionista que vol allunyar-se del brogit dels autos i del soroll de la ciutat.

De fet, el seu recorregut ha quedat trencat, escapçat, però pràcticament ningú ja hi passava. Només el record dels bedolls i dels roures, sembla encara donar ombra al passat, al silenci i a la tranquil·litat d’un temps no gaire remot, on la pressa i els nervis semblaven proscrits de la llei.

Avui, el Bus Exprés traça la nova ruta, ràpida i senzilla, entre les restes de l’antic i vell camí de l’Andorra dels pares dels nostres padrins, la que no coneixia el motor, ni la fressa de les naus industrials que han crescut com bolets damunt de bancals i prats. En l’actualitat, l’asfalt i les rodes substitueixen, amb la carretera, aquells camins que només trepitjaven els feixucs esclops, carregats de pena i parsimònia. De fet, el camió treu el lloc al ramat que peixia pels entorns, però l’ombra dels roures, és la mateixa. Si els arbres poguessin parlar, estendrien molta saviesa als humans.

Sempre, quan agafo el modern Bus Exprés, compto els trams del camí que encara queden dempeus i com no, penso en els que reposen sota del quitrà, lluint una nova cara, procurant comunicar i enllaçar la vellúria amb la modernitat del segle XXI.

Com un nou traginer, el Bus Exprés tranquil·litza i assossega, convertint qualsevol anada i vinguda cap a Sant Julià, en un viatge curt, parsimoniós i diferent. Contemplar el riu Valira, els clops que el voren, els verns que l’amanyaguen, quin delit més tranquil·litzador. Prop, conviuen alguns nous edificis, naus, aparcaments de camions, noves senyes de la identitat d’aquesta terra altiva, que sembla reptar el cel amb les seves muntanyes.

Mentre el Bus Exprés puja o baixa per la nova ruta, les traces del passat que no han estat soterrades ni escapçades, romanen mudes, admirant el nou mitjà de transport que, desafiant el brogit dels automòbils i la remor dels camions, condueix gentades de passants, uns nous viatgers que ignoren el record d’aquests esbossos enrunats de camins, farcits de verd.
Lluny, el campanar enturonat de Sant Vicenç d’Enclar contempla altiu el nou transport públic, mentre persisteix encara, el record de la vellúria i de l’antic camí, que resisteix a morir.

Aquest petit relat va ser presentat al concurs Literatura Express, que el Govern d'Andorra va organitzar durant el mes d'abril. Tot i no ser cap de les obres premiades i guardonades, mereix que els lectors i els internautes el coneguin, per aquest motiu el publico al Propense.

Carretero i democràcia

Avui trencaré el pacte que em vaig fer de no parlar de política en aquest bloc, la culpa de tot plegat la tenen el Pep i la Sílvia, que ahir a la tarda em van engrescar per anar a Vilafranca del Penedès, per assistir a una conferència del metge Joan Carretero.

Tots coneixem la valentia d'aquest polític quan parla del seu projecte independentista, que s'ha de dur a terme a través d'una coalició o grup que aglutini tota aquella gent i entitats amb aquest objectiu, per damunt dels interessos dels partits. Sí, ho heu llegit bé, interessos de partits. I de fet, aquest és el segon punt del projecte de Reagrupament que cal conèixer, el menys mostrat per la premsa.

Fa un dies, vaig parlar amb una amiga que és militant del Partit Socialdemòcrata d'Andorra. Durant la conversa, em vaig fixar que enraonava en clau política de partit, tot fent servir expressions com: nosaltres farem, el nostre partit o el partit. En cap moment del diàleg va utilitzar un mot que expressés una voluntat general, referida a la ciutadania o a la nació, i com no a la participació democràtica. Tot s'havia de decidir i parlar des del partit.Uns dies després, per la televisió, de nit i tancant la poc participativa jornada electoral de les Eleccions Europees a Catalunya, el president d'Esquerra, Joan Puigcercós, també parlava de partit i d'un nosaltres, tot arraconant fugisseres expressions com poble i ciutadania. De fet, aquella nit em costarà d’oblidar per tres coses: per la victòria l’abstenció, pels vots en blanc i pel nyap de campanya cuinat pel senyor Zaragoza des del carrer de Nicaragua de Barcelona.

Els aparells del partit i el seu joc polític intern han trencat la voluntat participativa dels ciutadans, que per desgràcia està limitada a les eleccions. La mediocritat fa temps que s'ha instal·lat en les esferes de decisió de la política, del tot professionalitzada, amb gent fidel a consignes i interessos, i disposats a vendre fum i jugar amb els possibles electors, com si fossin canalla, un cop cada quatre anys.

Després arriba el moment dels desencisos, les retallades i les promeses falsejades, mentre tot continua igual i el poder resta indemne, amb les seves estructures, tot sigui pel partit. Però res s'ha de moure, encara que augmenti l'abstenció i la menjadora s'engreixi amb més souets i subvencions.

Plantant cara a aquest trist panorama hi trobem en Carretero, el qual planteja un nou model democràtic, més directe, no limitat a les decisions d'un executiu, sinó orientat a la participació de la ciutadania, a través de l'assemblearisme, les llistes obertes i les eleccions primàries. Tant el model de Reagrupament, que ell representa, com el de les Candidatures per la Unitat Popular, situades en l'àmbit del municipalisme de l'esquerra independentista, estan captivant a molta gent desencisada de cotxes oficials tunejats, sopars i trobades a l'Hotel el Castell, i reunions secretes de partit.

La política parteix del ciutadà, i de la seva voluntat de decisió, en la qual ha de residir la democràcia, lluny de la professionalització, l'amiguisme i l'ostracisme promogut pels aparells del partit.

Tant a Catalunya com a Andorra hi calen uns nous models d'organitzacions polítiques, obertes al ciutadà, que representin els seus anhels i amb veu directa per solventar els problemes que ens afecten a tots. Més que mai, expressions com esquerra i dreta pertanyen al passat, en blanc i negre; el futur, que és ara, ha de tenir un altre llenguatge, basat en el progrés, la igualtat, el respecte, el consens, la ciutadania, la nació, el medi ambient i la societat.

Un Barça diferent

Ahir vaig veure el partit del Barça i sempre que guanya una final, penso en aquella mítica de la Recopa d’Europa de Basilea, la del 1979. En recordo l’efusió i aquell magma humà a les graderies de la ciutat suïssa, farcides de banderes catalanes. Aquell Futbol Club Barcelona representava el somni frustrat d’una nació, escapçada de poder, que ressorgia un altre cop, com un au fènix de les cendres: era la Catalunya del SEAT 127 i del 131, la dels cotxes plens d’enganxines amb l’emblema de les quatre barres, barretines i dibuixos de Sant Miquel del Fai i de Montserrat. El Barça representava un somni col·lectiu, un despertar, un abraonament popular total.

Des d’aquell títol, molt ha plogut i nevat, i ahir, el FC Barcelona en tornava a guanyar un altre, un més en el seu palmarès, la Copa d’Espanya o del Rei. Com és obvi, els jugadors i els directius no són els mateixos de Basilea, i els aficionats i socis també han canviat. I el club, pel que simbolitza, també. La postmodernitat aixafa, doblega i rebrega tot allò col·lectiu i homogeni, i se centra sobretot en la individualitat, i el Barça no se n'ha escapat.

El FC Barcelona, per a alguns aficionats, representa encara aquella Catalunya irredempta; a uns els fa sentir lligats a una ciutat; a uns altres els simbolitza la idea perfecta del futbol; i uns s’hi poden sentir atrets per un simple plaer estètic. En definitiva, el club aplega les individualitats i com a símbol, deixa de ser homogeni, per centrar-se en allò que significa per a una persona, per a un ciutadà.

El Barça reflexa també la multiculturalitat de l’actual societat, amb gent vinguda d’arreu. Sortint pels carrers d’Andorra, un es podia adonar ahir d’aquesta disparitat de sentiments que significa aquest símbol multiplexat, que és el FC Barcelona: el punt central de la celebració és la porta d’un bar especialitzat en servir tapes espanyoles i pernils ibèrics, propietat d’un militant del Partit Popular; un cotxe que passava pel carrer portava una immensa bandera espanyola constitucional; la gent corejava el crit “campeones”; entre els victorejants s’hi comptaven ciutadans de mil i un orígens, talment com si estiguéssim a la construcció de la Torre de Babel; uns pocs barcelonistes portaven banderes catalanes; i així podríem continuar.

El Barça, reflexa la societat, sense que entre el seu públic hi hagi una unanimitat de pensament, com pot succeir en altres clubs o associacions esportives, i això no és dolent.

Viure en un "no lloc"

L’antropòleg francès Marc Augé fa temps que teoritza sobre els no llocs, aquests espais idèntics, sense una personalitat definida, que es poden trobar en moltes ciutats, com certes cadenes hoteleres, restaurants de menjar ràpid, les àrees comercials dels aeroports, els avions i les autopistes. Un no lloc representa estar en un espai definit que no està singularitzat per unes característiques concretes, sinó per unes altres de marca, de tipus. Una cadena hotelera tindrà tots els establiments de la seva propietat d’arreu del món amb unes característiques comunes, que en faran impossible diferenciar a quina ciutat es troben. El mateix podem dir d’un Mac Donalds d’Andorra, que s’assemblarà del tot a un de situat a Mataró.

La globalització comporta l’aparició de no llocs, d’espais de trànsit i d’estada, no vinculats al territori on es troben. Una autopista, un altre no lloc, referència el lloc, la localitat, a través de grans rètols indicatius, de monuments, personatges i paisatges; en canvi, aquest propòsit canvia en una carretera com la C14, que serpenteja el país i pobles sencers, com Ponts i Oliana.

Aquesta ha estat la meva sort o dissort, viure i socialitzar part de la meva existència en un edifici d’Andorra la Vella, situat entre hotels de grans cadenes, en un no lloc, cèntric però allunyat de qualsevol botiga de veïnat, amb caliu de poble, de lloc. Recordo que els caps de setmana, els pares se’ns enduien als tres germans cap a la Seu d’Urgell, la nostra ciutat, un lloc amb tots els ets i els uts, amb la seva gent, els seus comerços i botigues amb personalitat pròpia; amb el veïnat del carrer Canonges, on vivien els padrins, revestit d’un caliu mediterrani muntanyenc particular, tan típic de Catalunya.

Al contrari del no lloc on he viscut durant prop de 30 anys a Andorra, la Seu d’Urgell és el lloc per excel·lència, amb la seva gent i les seves institucions, com l’Ajuntament, hereu de l’antic Consell General de la Ciutat, ocupades amb dignitat per fills d’aquesta ciutat, bressol de gent de tota mena, però arrelada.

La Seu continua el seu camí, amb el seu tempo particular, amb els cafès, les tertúlies i l’anar passant; mentre a Andorra, aquest no lloc que s’originava prop de casa meva, s’ha anat eixamplant, ocupant fins i tot, els pensaments i idees d’aquesta mundialització deslocalitzada.

gent de neu, gent del Pirineu

Una colla d’esquiadors de muntanya de la Seu d’Urgell han engegat un projecte prou engrescador, la web, www.esquialpinisme.com, en la qual els navegants i internautes apassionats en la pràctica d’aquest esport, poden publicar i consultar diferents itineraris d’ascensions i descensos amb esquís en l’àmbit de la serralada dels Pirineus. Tots els itineraris estan ressenyats per un bon text, fotos, informació de les dificultats, de la cartografia i dels desnivells. D’altra banda, el cibernauta es pot fer una idea del lloc per on transcorre l’ascensió i l’esquiada, amb una localització a través del Google.

En l’apartat Articles, hi cal ressenyar una entrevista en vídeo que dos dels creadors de la web, el Xavier Escribà i el Ricard Salvat, realitzen a un dels pioners de l’esquí de muntanya a casa nostra, l’Eleuteri Cirici, una persona bregada, una llegenda viva de noranta anys d’edat, que conegué l’esport de la neu a l’exèrcit, a una companyia d’esquiadors a Benasc; i més endavant a la Guerra Civil, a l’exèrcit republicà. Després de retirar-se a França i d’un altre llarg servei militar, l’Eleuteri s’establí al Pas de la Casa, aleshores una colla de cases, mig malgirbades, que conformaren el que avui és coneix com un dels nuclis més alts de població d’Europa. En aquell temps, l’esquí no només era un esport, sinó també, un mitjà de treball i de transport, amb el qual, la gent del Pas es comunicava amb Soldeu i l’Ospitalet.

L’entrevista està complementada amb fotografies personals i del Pas d’abans, i amb un article, que explica la biografia de l’Eleuteri Cirici, un home d’esperit inquiet, que encara es veuria capaç de tornar a baixar per la neu.

Premeu aquí per veure l’entrevista

La Processó

És divendres, i sembla que vol ploure....

La processó serpenteja any rere any els carrers més nobles de la ciutat: el Major, el de Sant Josep de Calassanç i el Passeig, en una intermitent corrua humana habillada de caputxes i túniques, i cada cop, amb més soroll de tambors, timbals i tabals. Els passos que representen la passió, amb el seu vaivé rítmic, originat per l’obertura dels armats i jueus, neixen i moren, en el capvespre i primer foscant de cada Divendres Sant.

De fet, la processó de la Seu d’Urgell, amarada de tradició i identitat, aplega en el seu si, a ciutadans de tota classe i condició, com: els descendents dels antics pagesos i basters, els estudiants, els de tota la vida i els nouvinguts, els gitanos, els burgesos, els artesans, els aturats i els que cerquen una argolla, com les que encara hi ha al carrer dels Canonges, a través de la qual es puguin lligar a aquest magma social, que és la capital dels Pirineus.

Abans de començar, l’antic Seminari Major, acull sota el seu repòs, la composició artística de figures i passos, degudament ornamentats, que desperten del seu silenci anual. Un sorollós espetec rítmic de llances, tambors i cornetes, amb estendards de passades cohorts, obre el camí d’aquesta serp humana, de vida efímera i anual.

La processó uneix la Seu, a tota la ciutadania, a tota una ciutat.... és un bon exemple de mostra de la convivència d’una societat oberta i unida.

L’art d’Aragó

El darrer episodi de la telesèrie de l’art aragonès que es troba al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida l’ha protagonitzat una mena de hooligan de la política provinciana de la capital del Segrià, el president de la "Diputación de Lérida" i militant d'ERC, Jaume Gilabert.

Gilabert és un dels personatges més destacats de la militància d'Esquerra de Ponent i un foribund defensor del centralisme de Lleida, una ciutat que controla, domina i vampiritza comarques tan llunyanes i diferents, com són les de l'Alt Pirineu. En un mal moment es va crear aquest monstre de província i bona part del territori encara en paga les males conseqüències.

En Jaume Gilabert, com a bon lleidatà, és també un amant del conflicte i de la depredació, en aquest cas artística, com bé es pot demostrar amb la recent compra, en una subhasta d’objectes antics, d’un retaule originari del poble aragonès de Benavarri. Aquesta adquisició es destinarà al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, com no podia ser de cap altra manera.

En aquest museu s’hi troben moltes peces que estan reclamades per l’església aragonesa. Tots els tribunals eclesiàstics han donat la raó als bisbats aragonesos, però les autoritats lleidatanes, sobretot la Diputació, retenen aquestes obres de mala manera, provocant un conflicte sense precedents amb els seus veïns més propers. Tot s'ha de dir, l'església de Lleida vol acatar les ordres del Vaticà, però els polítics com Gelabert la tenen acorralada, i la fan combregar amb rodes de molí.

Les comarques de l’Alt Pirineu, per desgràcia dependents de Lleida, han perdut, com les aragoneses, molt del seu patrimoni artístic. Les oportunitats de recuperació de l'art religiós pirinenc són poques, però existeixen. Moltes esglésies del bisbat d'Urgell, sobretot les situades a la muntanya, estan mig enrunades i requereixen obres d'estabilització i restauració. Sense anar més lluny, tenim l'exemple de la vall de Tost i el seu romànic. Amb els diners que s'han gastat amb la compra d'un retaule, es podia haver ajudat en la restauració d'una església romànica dels Pirineus catalans. Tanta falta feia comprar aquest retaule? Per quina raó la Diputació de Lleida ha de comprar art aragonès i es deixa perdre el català?

La Diputació es gastarà diners en art aragonès, pleitejant amb els veïns de la Franja, però no deixarà anar ni un euro perquè l’art de l’Alt Pirineu, el de la Catalunya Vella, retorni als seus llocs d’origen.

A Lleida ho volen tot.

Santes Creus

El monestir de Santes Creus apareix al viatger en una faldada, damunt del Gaià, entre vinyers i camps de blat, i com no, sota un cel blau mediterrani. L’arquitectura cirstercenca del recinte medieval, es caracteritza per la robustesa d’uns murs, amb poques obertures, i com no, plens de senzillesa i austeritat. Darrere l’absis de l’església principal, un antic cementiri farcit d’esbarzeres, i acompanyat de restes d’edificis i d’una esglesiola romànica, donen al viatger, certa ànsia d’estar en ple segle XIX, quan el romanticisme renaixentista glosava els orígens medievals d’una nació delerosa de llibertat. Dins de l’església de l’abadia, la fredor de la manca d’ornaments i mobles, possiblement de fruit dels anys d’abandó i de les fogueres dels anarquistes espanyols, ens presenten dos mausoleus reials, els de Pere el Gran i de Jaume II, membres d’una dinastia oblidada, amb bressol als Pirineus, les muntanyes albes que veieren néixer tot un país.

Em va captivar el primer de tots dos, per la seva majestuositat, emplaçat en una de les bandes del creuer, vigilat de prop, en un costat, pel sepulcre aterrat d’un dels cavallers més nobles de la nació catalana, Roger de Llúria.

El cavaller, cabdill i militar a Sicília, va ser el principal artífex de la derrota de la croada papal contra la Corona d’Aragó: la Batalla naval de les illes Formigues i la del coll de Panissars.

Com un àngel de la guarda, el noble, un lloctinent al servei reial, esguarda el seu rei i el destí de tota una terra, sotmesa en l’actualitat, als designis d’una dinastia usurpadora i forastera.

El Jordi del Poal

El dissabte per la tarda em va trucar l'Antònia de Guissona per anunciar-me la mort del Jordi Domènech, una de les coneixences del peregrinatge de Terra Santa.

El Jordi i la seva muller conformaven un matrimoni unit, orgullós de la seva descendència, i com no, també del seu poble, el Poal, situat al Pla d'Urgell, a l'extrem sud del nostre bisbat, tocant a Mollerussa.

Descansi en pau.

A reveure.

Un bon record

Ha mort el Joan, un mestre de debò, un ciutadà, un amant dels esports, un culer, un urgellenc, un caramellaire, un bon home... Per a la seva família ha estat un bon espòs, un paràs i un avi insuperable.

Què més es pot demanar?

Recordaré tota la vida el darrer cop que el vaig veure, a la rectoria de Sant Ot, un matí de tardor que vaig visitar mossèn Parés i el Benigno. Allà el vaig trobar, amb el seu somriure perenne i aquella veu rovellada i aguda, tan característica, plena d’alegria i optimisme. Bé, com no podia ser de cap altra manera, la tertúlia a quatre bandes va estar assegurada.

Què més es pot demanar?

Bon viatge Joan!

Un capellà rebel, un sacerdot lliure

Amb aquest títol, Proa ha editat l’autobiografia d’un dels personatges més peculiars i simpàtics del catalanisme polític i del progressisme: mossèn Josep Dalmau.

La prosa senzilla, típica de mossèn de poble, està farcida d’anècdotes vivencials de tota mena. Amb aquesta manca d’ornaments, Dalmau descriu la seva infància, el pas per l’escola i el seminari, la seva època universitària a Salamanca, i com no, les primeres protestes a favor de la democràcia.

El seu concepte de llibertat i de vida cristiana el va allunyar de les grimpades a l’estructura del catolicisme, però també el va apropar a les classes més populars del país, a la defensa de les víctimes de l’oprobi del poder.

Títol: Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries (1926-1969).
Autor: Josep Dalmau.
Editorial: Proa

La menjadora

En el món de la cultura, tothom borda quan té gana. Aleshores, l’amo -el que paga- els dóna menjar fins què s’atipen.

Amb l’estómac ple, arriba la migdiada i la tranquil·litat. El silenci regna i l'harmonia encoratja la virtud.

Quan el sol tomba, la gana arriba i la menjadora resta buida.

Cal bordar un altre cop.

Racó de món

Anar cap a Madrid i haver d’agafar el tren a Lleida, la capital de l’imperi de ponent i de les colònies dels Pirineus, és passar pel tercer món. Dalí, el geni empordanès, parlava de l’estació de la vila de Perpinyà, anomenant-la el centre del món. En el meu cas, un simple vivent de principis del segle XXI, i sense voler comparar-me amb l’eixelebrat fill de Figueres, m’agradaria definir la de Lleida, no com la d’un centre de civilització, sinó com a un caos i un insult a l’estètica.

Situada en un suburbi de la ciutat, al costat d’un mercat de fruites i d’una zona del veïnat vell, encara per reformar, l’estació sembla un pastís de nata immens i mal aprofitat, que combina el departament reservat als passatgers del TGV, amb el de trens amb destinacions a la perifèria més propera dels tentacles de la capital ponentina, els pobles aragonesos de Binèfar i Monsó, i la perduda terra del Pallars Jussà.

La multiculturalitat de l’estació ponentina li dóna un caire africà, semblant al que deuria tenir la decadent ciutat musulmana que ocupà aquest mateix lloc, abans que els civilitzadors catalans, comandats pels comtes Ermengol VI d’Urgell i Ramon Berenguer IV de Barcelona, li tornessin l’esplendor que tingué en temps dels ibers i dels romans.

Endinsar-se a la ciutat de Siurana i Ros es pot convertir per a la gent de la muntanya, avesada a anar cap a Barcelona i cap a Tolosa, en tot un tot un homenatge a l’estrès. En qualsevol estona es pot patir un atac de nervis. Entrar a la caòtica urbs és una veritable gimcana, en la qual el viatger automobilista ha de sortejar laberíntics i bruts carrers, farcits de cotxes estacionats en doble filera, sense que hi hagi cap mena de rètol indicador, d’allà on es troba l’estació.

Si arribar a l’estació de Perpinyà és d’allò més fàcil, per l’empatx de retolació indicativa, fer-ho a la de Lleida, significa posar a prova els sentits de l’orientació i de l’instint, sobretot els més primaris, un cop es perden els nervis i es comprova que l’hora de sortida del tren arriba.

Però els maldecaps no acaben aquí, quan la trobem, el problema és localitzar un aparcament. Fins no fa gaire n'hi havia un al costat mateix de la mona de pasqua de l'estació, però la construcció d’un ALTRE pont damunt del Segre, l’ha eliminat. Just al darrere de les vies, al bell mig d’una de les moltes barriades de Lleida, la de Pardinyes, se’n troba un. Els preus són del tot desorbitants, no està cobert i els responsables de la caixa et demanen que no deixis cap objecte dins del teu vehicle, atès que no es fan responsables de la seguretat. Pel que em van comentar les amables caixeres de l’aparcament, no hi ha cap empresa de vigilància contractada i els lladregots hi fan sovint el seu agost. De fet, el lloc hi convida, emmig de tanta runa i magatzems abandonats, res de bo hi deu haver. Sembla més un veïnat dels suburbis de Dakar que el d'una ciutat europea. Us ho asseguro.

Lleida, molt imperi i poc seny, benvinguts al tercer món. Sort que els Pirineus som Europa.

Babaus

Aquests dies hem estat tots molt intranquils amb el que ha passat a Israel. A casa nostra, ens hem trencat la samarreta defensant els uns o els altres, res més proper de la ignorància, a la qual m’hi sento també incorporat.

Polítics, intel·lectuals, artistes, periodistes, homes de carrer i passants, tots han tingut la seva oportunitat de brindar al sol, mentre a l'altra banda de la Mediterrània, els àrabs i els jueus s'estomacaven de valent.

De fet, la nostra imperfecció humana ens aboca cap a la ignorància i a l’autodestrucció. No ens en ha de quedar cap mena de dubte.

Visca la imbecil·litat!
Com podem arribar a ser tan babaus?

Recordar...

La premsa d’Andorra anuncia aquests dies l’exposició itinerant de cartells de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939): Recordar per no tornar-hi, que té lloc fins a mitjans de febrer al Centre d’Art d’Escaldes – Engordany. Aquesta mostra artística, propietat de l’Abadia de Montserrat, és una de les col·leccions de cartellisme de guerra més importants i originals, sobretot quan el col·leccionista va ser una de les institucions catalanes més perseguides per una de les organitzacions que protagonitzen els pòsters: la CNT - FAI.

Ja vaig tenir l’oportunitat de visitar l’exposició aquest estiu, a les dependències museístiques de Montserrat, i la veritat sigui dita, em va impressionar molt, sobretot els comentaris d’una senyora, ja entrada en anys, que anava acompanyada de dues dones més, segurament les seves filles. Mentre anava veient els cartells, els anava recordant, els lemes sortien de les poselles dels endreços de la seva ment: “No passaran”, “Combat al feixisme” o “Allistat a les milícies...”, tornaven dels seus records més amagats.

La senyora va començar a parlar a les altres dues dones dels bombardejos dels feixistes, de les persecucions i matances dels anarquistes, de la crema d’esglésies o de les purgues dels comunistes. També recordava el seu pare, presoner en un penal administrat per la República.

Jo me l’escoltava de lluny, era interessant, cada dia queden menys testimonis d’aquella massacra que anorreà Catalunya de cap a peus, dividint famílies en meres condicions polítiques i personals, i convidant a la gent a una lluita fratricida contra la dignitat i la humanitat.

Just abans de sortir, la padrina va mirar el rètol de l’exposició i va dir a les seves filles:

“Recordar, per no tornar-hi, quina veritat més gran”.

Ermengol Passola

Lluny de ser un epitafi o un panegíric, aquest post només vol esmentar la tasca altruista d'un català anònim que ahir ens va deixar als vuitanta-tres anys d'edat, el senyor Ermengol Passola. La seva passió era Catalunya i la seva cultura, per aquest motiu sempre podia estar al darrera de qualsevol iniciativa que promogués directa o indirectament, la llengua catalana a través d'una activitat artística, com EDIGSA o el local La Cova del Drac.

Volia restar sempre en l'anonimat, callat, murri, però empenyent el carro, per aquest motiu, per la seva manca d'egoisme i pel seu amor a Catalunya, no m'agrada dir que aquest post és un epitafi o un panegíric, per què a ell no li hagués agradat de cap manera.

A Catalunya hi calen uns quants Ermengol Passola per tirar endavant, sobretot en aquests moments de desorientació.

El Diari electrònic Vilaweb el va entrevistar fa cosa d'un mes, en la que seria una de les darreres aparicions públiques d'aquest gran català.