El Ressorgiment

El diumenge passat, 18 d’agost, va tenir lloc a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, comarca del Conflent, la 26a Diada d’Andorra, que com ja sabem, any rere any organitza la Societat Andorrana de Ciències. Enguany els ponents i convidats van tractar un tema candent, el de la “nacionalitat”.

Amb l’amic Lluís Obiols vam presentar la ponència: “Batlles, veguers i síndics. Els càrrecs de govern de la Ciutat d’Urgell i Andorra en el procés de consolidació de la nacionalitat”. Una de les conclusions de la nostra exposició se centrà en el fet que part de la singularitat nacional de les Valls d’Andorra es produeix quan el seu entorn perd la possibilitat d’administrar-se i d’exercir el poder. Els Estats Nacionals de l’Època Moderna i la posterior consolidació de la democràcia contemporània amb l’Estat Liberal, en seran una de les principals causes.

Aquesta singularitat, que avui veiem,  pot perdre contingut si ens fixem en petits gestos que es produeixen encara avui en aquest entorn territorial immediat. Es tracta d’uns gestos fugissers i lacònics, però que encara tenen la suficient força per demostrar a qui sigui que totes aquestes muntanyes tan homogènies d'avui, en un passat no molt llunyà, conformaven tota una xarxa social. Cada vall configurava una comunitat i un centre administratiu. Però tal com he escrit més amunt, en l’actualitat malden desmanegades, sense força i empenta vital.

Sense anar més lluny, Olp rememorava el 15 d’agost, amb una representació teatral, el setge del 1484 que desembocà en la fi del Comtat del Pallars Sobirà i el també mal acabament a Xàtiva de la vida del seu darrer comte: Hug Roger. Els carrers d’aquest poble muntanyenc, de grans casals, amb eres i pallers que rememoren segues infinites i ramats transhumants, estaven plens de penons amb el símbol de l’àliga bicèfala, ensenya pallaresa per antonomàsia que identifica encara avui els fills d’aquest antic país. El contingut de l’obra teatral que s’hi representava endinsava l’espectador en un territori que perdia la seva llibertat i independència. El Pallars perdia la seva llibertat, però no la seva fonamentada personalitat.

Sense anar més lluny, a la vila de Castellbò, uns penons, amb el símbol del vescomtat perdut de l’Alt Urgell, decoraven aquests dies casalots i carrers d’aquesta població emblemàtica, antic centre d’un d’aquests territoris amb personalitat pròpia: l’antiga Vall de Castellbò, avui convertida en una pedania, una entitat municipal descentralitzada. Durant la festa major d’enguany, es van recuperar danses populars, com el Ball Pla, i també es va inaugurar la restauració de la seva antiga col·legiata. En el cas concret d’aquesta vall, moltes d’aquestes accions de recuperació del patrimoni cultural tenen com a protagonista l’Antoni Navinés i Miró, alcalde pedani i diputat provincial, persona que està a l’alçada del llegat del qual n’és hereu. A la vila calia nervi i impuls, i ara el tornen a tenir.

En aquest sentit, també podem veure cert ressorgir en la Vall de la Vansa i a Tuixén, amb la festa de les trementinaires; o a la veïna Cerdanya, amb el dia de la comarca, un jorn que ajunta vilatans de banda i banda de la frontera. O en un altre aspecte, amb la construcció de l’hospital transfronterer, impulsat per Joan Carretero Grau, polític d’acció local, que sempre mira cap a l’horitzó català.

El territori va restar difuminat, però encara existeix, cal que els seus habitants li tornin a donar sang, que el revivifiquin i li donin aquell pols que un dia li van prendre. Ressorgiment de Catalunya, clar que sí, però també d’aquest terrer antic, de les velles comunitats de muntanya i ramaderes, que dins de la nació conformen el nucli dur, la part més vella, que no pot romandre silenciada.

No seran mai el que van ser, però cal que restin vius, atès que conformen la nostra identitat, la qual ha de perdurar també amb l’existència de la nacionalitat andorrana.

Representació de "Hug lo darrer comte" a Olp, Pallars Sobirà

Sant Roc i el record

Un dels records més fonamentats de la meva primera infància, quan tot just no tenia ni cinc anys, era el de la cantada dels goigs de Sant Roc, un dels antics patrons de la Ciutat d’Urgell de l’antigor, i present en una capella que bateja una porció del carrer dels Canonges.

El carrer dels Canonges ha perdut bona part dels seus habitants amb el pas de les generacions i amb el desplaçament de famílies senceres a nous habitatges de l’eixample urbà. D’altra banda, altres de nous, massa pocs, ocupen el lloc que els darrers han deixat. De fet, durant segles, ha estat un dels carrers més dinàmics de la Seu d’Urgell pel que concerneix a moviment poblacional. Sense anar més lluny, només ens cal recordar que la majoria de cases de la seva secció central i superior eren, abans de les desamortitzacions del segle XIX, propietat de l’església, sobretot del Capítol de la Catedral, d’aquí ve el nom popular del carrer. El 1818*, un total de 18 cases pertanyien a la clerecia o estaven habitats per religiosos. Sense anar més lluny, el Capítol era el propietari d’11 d’aquests edificis. La desamortització i el progressiu buidat de religiosos va comportar l’arribada de nous habitants que aviat van conviure amb cases pairals molts antigues. Aquesta cohabitació entre nous estadants i antics es va anar repetint amb els anys amb  gent provinent de poblets muntanyencs i d’altres llocs de Catalunya que es van arraulir a la Seu per viure i treballar. Durant la segona meitat del segle XX, la construcció del Barri de Santa Magdalena va provocar un èxode d’habitants del carrer cap a aquell nou veïnat. Aquesta nova situació va provocar que algunes cases es quedessin buides una altra vegada, afortunadament per molt poc temps. Uns nous habitants, aquest cop procedents del Sud d’Espanya van ocupar el seu lloc. I així fins avui. El Carrer és un escenari multicultural on hi conviu gent d’arreu: fills d’aquelles cases pairals antigues i d’altres que descendim d’arreu del globus. Tots, urgellencs.

Sant Roc és l’ocasió perfecta per trobar-se els que hi han viscut i els que hi viuen. Punt de trobada a l’entorn d’un acte de religiositat popular, l’excusa per buscar un vincle d’unió, el viure o haver viscut en aquest carrer màgic i prodigiós. La coca i el moscatell, amanit per l’acordió del Pep Lizandra i el violí del seu fill, engalanen un escenari de reunió ideal per al record i la mirada cap al futur.

*Quintes del 1818 de la Seu d’Urgell. (Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell).

Sota el verd

Una ampla, fonda i espessa catifa de fulles verdes s’alça molt per sobre dels nostres caps, al capdamunt de les brancades dels centenaris plàtans que confegeixen al Passeig un tarannà de vila mediterrània, no gaire llunyana de la costa; o potser de població mitjana del Rosselló o del proper migdia llenguadocià. El sol, conjuminat amb la fresca de l’ombra, hi guarda molta relació.

Tot i les males jugades de la febrada especulativa que ha despoblat els entorns de places i de cafès, el Passeig continua bategant aquell ritme d’estiu diferent, que sota el verd del fullam procura un microclima únic a la petita urbs que amara els dos rius.

La terrassa, les parades de gelats, la font, els bancs, l’aigua de les rigueres, l’avet, el panell del cinema, i el de l’Ajuntament: tot és Passeig. Com ho era i continua en el record, amb els enyors de la xurreria, de l’oficina de turisme, dels escapçats boixos del peu, de l’Alsina, del Quarter; i com no, de les passejades de militars, gent endiumenjada, i de tota mena i condició.

Ai l’avet, que despunta per l’hivern, quan els plàtans despullats pel fred s’encongeixen; i que per l’estiu, quan empatxen verdor i alçada, sembla encongit. El Passeig és també una talaia, un merlet per conèixer l’actualitat de la petita ciutat a través del quiosc de premsa, la parada de taxi, els pocs cafès que l’esguarden, i el dia a dia lacònic de l’hospital.

El Passeig ha estat testimoni de vida, del va i ve de la gent en un sentit circular, dels cotxes de línia, de les processons de Divendres Sant, de desfilades militars, de sabres i manifestacions,  i de celebracions esportives, com quan el Barça guanya un títol, o de quan vingué la Flama Olímpica, l'any 1992. El Passeig ha estat teatre, ball, envelat, cobla de sardanes, cursa de llits i cros de primavera.

El Passeig és també un cau de jubilats, que el temps relleva. Recordo la gent gran que se’n va, com aquesta aigua que baixa des del Valira, amb força, com la de la font, i que s’escola per la triada de rigueres, per seguir avall, com la vida que passa, escolant-se davant de l’hospital i per anar a morir al Segre pel molí, el de la baixada.

 

Quan plou, l’aigua no hi vol entrar; quan fa calor, hi fresqueja;quan un està trist o sol, hi troba algú. És el fòrum d’aquella ciutat que albirava un segle de progrés, i que avui, desplaçat per l’urbanisme que s’ha cruspit l’Horta del Valira, rememora el passat i medita l’incert devenir.

Anotació ermengòlida

El bisbe Ermengol, a més de religiós, va ser un home de política, va saber treure profit de la mort d’Ermengol I a Còrdova. No sabrem mai si hi va haver o no intencionalitat. Mentre el jove comte orfe de pare encara era menor d’edat, el bisbe va disposar d’un gran poder polític: la conquesta de Guissona i el Judici de Sant Pere de Ponts (1024) constitueixen part dels fruits d’aquesta praxis, que van enterbolir l'expansió urgellenca en bona part del segle XI, si el mesurem des d'un prisma estrictament de govern de la dinastia dels Ermengol. Si bé el comtat s'expandí cap al Sud, no ho va ser per iniciativa del comte Ermengol II, el qual en un primer moment era menor d'edat.

La conquesta de Guissona constitueix una intromissió a l’expansió comtal i el judici de Sant Pere de Ponts, amb molta probabilitat, una batzegada important a l’economia del monestir comtal de Santa Cecília d’Elins. Un sotrac que marcarà l’inici de la seva primera decadència. Sense Castilló i Cortiuda, que van passar a mans del bisbe, l’activitat ramadera d’aquell cenobi urgellenc en va sortir molt perjudicada. El monestir va agafar una nova embranzida molt més endavant, amb la reforma gregoriana,duta a terme per Bernat d’Oloron i impulsada pels comtes Ermengol IV i Llúcia, els quals el dotaren amb nous i importants béns, i amb una nova comunitat, ara femenina i provinent de Sant Pere de les Puelles, Barcelona.

Per saber més sobre la vida d'aquest bisbe sant, podeu anar a veure fins el diumenge, 12 d'agost, el Retaule de Sant Ermengol, una obra de l'Esteve Albert que es representa als claustres de la Catedral d'Urgell.

Més informació:

http://retaulesantermengol.wordpress.com/

L’Atlàntida

La temporada estiuenca de la nit s’enceta normalment al mes de maig. En aquesta època, les anomenades terrasses obren les seves portes, amb la música més fresca, i els racons més agradables, dissenyats molt sovint per arquitectes locals que ensumen l’avantguarda.

Les discoteques d’estiu tenen totes un denominador comú: l’aire lliure. L’anar a parar la fresca dels nostres padrins o l’antiga pista del Càmping Envalira tenen com a hereves indirectes aquestes immenses terrasses musicals obertes a la foscor de la nit i a la llum dels estels.

A Catalunya, el buc insígnia de totes elles era l’Atlàntida de Sitges, situada més enllà d’aquella vila marinera del Garraf, passat de llarg el Golf Terramar, prop de la Punta de les Coves, a un extrem de la platja de Santa Margarida.

L’Atlàntida constituïa una senya identitària de Sitges, com també ho són el Cau Ferrat, el Xiringuito, o el carrer del Pecat. D’altra banda, la seva situació procurava que un variat públic hi pogués anar a ballar o a prendre una copa, o potser més. L’Atlàntida i Sitges són inseparables. El seu nom evoca Plató i l'antiga cultura grega, la ciutat perduda i inundada per l'aigua del mar, que aquí emergia, enmig de la nit mediterrània i de la lluna vella del Garraf.

Arran de mar, es presentava com si fos un vaixell varat, esperant el moment del salpar aigua endins, potser en direcció d’aquella illa blanca que diuen els moderns, Eivissa, aquell espill màgic per imitar. Una bona sessió de House punxada i mesclada a l’Atlàntida, amb bona companyia i un bon combinat de vodka a la mà, era el millor que em podia succeir a l’estiu, sobretot si havia passat tot l’hivern als Pirineus. Què bonica és la nit arran del mar per a un muntanyenc de terra endins, avesat al fred i a la neu. 

No fa gaire, un amic de la colla em volia convèncer per sortir plegats els solters de la colla a una de les festes que s’hi organitzen. Una altra excursió de veterans. Ja hi hem anat tantes i tantes vegades. Però la nostra sorpresa va ser brutal quan ens vam assabentar per un conegut que l’Atlàntida ja no hi era, i no s'havia enfonsat com la ciutat homònima, sinó que havia salpat de veritat, deixant Sitges per anar a un lloc no tan bucòlic: la platja de Sant Adrià del Besós. Desconec la causa per la qual l’Atlàntida de Sitges ha tancat, suposo que guarda alguna relació amb la Llei de costes. Només ho suposo. Almenys ho voldria creure.

Sóc dels que pensa que els mites, quan moren, no ressusciten; i si així succeeix, hauria de ser en el mateix lloc, i no milles mar o terra enllà. Més que una discoteca, l’Atlàntida era tot un lloc, com diria l’antropòleg Marc Augé. Tots els estiuejants la coneixien i la relacionaven amb Sitges. Ara què farà la vila del Garraf? Com pairà aquesta mutilació? I Barcelona, com engolirà aquest bagatge de dècades de l'Atlàntida?

Amb la nova situació, tot i que no és un lloc idíl·lic, l'Atlàntida s'haurà de transformar i haurà de deixar el bagatge sitgetà per prendre'n un de nou, de barceloní. Potser rebrà més visitants, i de ben segur que la relacionaran amb el turisme de masses que tant em fa perdre els estreps i amb altres singularitats de la ciutat comtal, sempre que l'empresa arrel·li.

L’Atlàntida de Sitges passa el relleu a una imitació amb vida pròpia, nova del tot, però diferent a la de la seva progenitora. El camí comença de nou. La història les recordarà a totes dues, o potser només a una?

La volta al món en 80 dies

El vell Cine Valira, l’antic Teatre Riambau d’abans de la República, quasi bé sempre projectava pel·lícules per a adults, o això és el que ha romàs en el meu record. Quan algun dia sortia de la Salle amb companys de classe i m’encaminava al Passeig, passava pel davant d’aquella sala i m’entretenia una estona a veure les seves cartelleres, amb multitud de fotogrames que intuïen parts nobles de dones exuberants amb llargues cabelleres de ros tenyit.

Vivíem la transició i aquell cinema acontentava un nodrit públic compost per la lleva de l’Arapiles. Joves reclutes i soldats acontentaven els seus desitjos més foscos i íntims amb el consum d’aquell cinema i les gràcies sexuals de les seves parelles, o d’alguna que d’altra urgellenca disposada a passar una bona estona de frenesí.

L’únic cop que vaig entrar al Valira, va ser un fosc diumenge d’hivern, amb amics del barri, una tarda que van programar una sessió apta per a tots els públics, amb l'aleshores ja vella pel·lícula “La vuelta al mundo en 80 días”, protagonitzada per David Niven i Mario Moreno, Cantinflas

Apart de la canalla del carrer, poc més públic infantil hi havia, potser la tradició del cinema no procurava que els pares acompanyessin o deixessin anar els seus fills a aquella antiga sala. Recordo l’assistència d’un company de classe que hi va anar, era el Lluís.

El temps va córrer, amb pressa, i també les nostres vides. A vegades recordàvem aquella trobada al cinema. Darrerament la seva memòria ho havia esborrat. Però jo encara persistia en què no es difuminés. Poca gent que avui entra a la discoteca la Crem de la Seu d’Urgell saben que la sala havia estat un cinema, i també un teatre. Qui recorda aquell cinema? i aquest film?

Aquesta pel·lícula té una significança molt particular, un missatge encobert, que l’autor de la novel·la, Jules Verne ens va voler transmetre: La nostra vida és com una volta al món. El temps varia per a cada viatger, molts dispensen una colla d’anys i altres molts menys. En tot cas, sempre són els necessaris. Tothom acaba aquesta cursa, pots trigar més o menys, però sempre arribes al final.

Aquest ha estat el cas del Lluís, que ja ha fet la seva particular volta al món. Qui sap el que ens espera a nosaltres. Quants dies trigarem per fer la nostra? Suposo que quan arribi el final d’aquest viatge, el Lluís ens esperi per veure una altra pel·li, aquest cop sense fi, i que sigui també una esbojarrada comèdia, com la majoria d’estones que vam passar amb ell, rient i buscant el cantó positiu i alegre a tot. Veure’l, sovint era sinònim de passar una bona estona. Fins i tot ara, durant la malaltia, en tenia una per explicar.

El Lluís ha arribat, ha guanyat la juguesca com Phileas Fogg, i ara, com una llum lliure, amatent, esguarda la nostra arribada.

Per al Lluís Canes,

El llegat dels carolingis

Els francs, a través de Carlemany, van administrar Urgell i Cerdanya a finals del segle VIII, una mica més tard del 785, després que els gironins els lliuressin la seva ciutat. Ens trobem davant d’un moment de forta convulsió, amb el retrocés dels sarraïns i amb la disputa teològica adopcionista que va desembocar en una heretgia. 

A grans trets, i generalitzant, podem parlar d’una divisió de la població visigoda* en dos bàndols: els que volien romandre en un ordre antic, que havia decaigut totalment amb l'arribada dels musulmans i la posterior dels francs; i els que albiraven una nova oportunitat amb l'administració franca i les seves reformes. En el primer grup hi trobem el bisbe Feliu d’Urgell, portaveu de l'heretgia adopcionista, conjuntament amb el seu màxim precursor, el metropolità de Toledo, Elipand; i en el segon els que es posicionaren al costat de l'administració i de l’església carolíngia, com per exemple Vitiza, fill del comte de Magalona i conegut arreu pel seu altre nom: Benet d’Aniana.

Carlemany, emperador des del 800, i els seus descendents van confiar l’administració dels comtats de la Marca, que seran coneguts en època molt posterior com a Catalunya Vella, a nobles locals, membres de la noblesa visigoda local, barrejada o no amb la franca. 

A diferència dels comtats veïns, l’entrada de l’administració franca als Pallars i a la Ribagorça no es va produir a través d’una iniciativa de la reialesa carolíngia o centrada en aquesta institució, sinó a través dels seus parents els comtes de Tolosa, a principis del segle IX.

Cap el 872, Ramon possiblement del casal de Bigorra i emparentat amb els Tolosa, aleshores desposseïts del seu comtat, va ser el primer comte independent de Pallars i de Ribagorça, uns territoris que aleshores ja s’estenien des del Port del Cantó fins als límits amb el Sobrarb, un comtat veí que va romandre sota l’administració musulmana, conformant com un coll d’ampolla entre Aragó i la Ribagorça.

Jordi Bolòs i Víctor Hurtado han treballat de fa una colla d’anys, a través de la cartografia en el format d’atles, un seguit de comtats catalans durant l’època carolíngia. Les dades contingudes en els pergamins i cartularis que es desaven en canòniques i monestirs han estat el gruix d’un curós treball, l’objectiu del qual ha estat plasmar damunt del paper una realitat existent de fa més de mil anys.

El darrer d’aquests atles, editats per Rafael Dalmau Editor, va veure la llum durant la tardor de l’any 2012. Es tracta de l’Atles dels Comtats de Pallars Ribagorça. Víctor Hurtado el presentarà el dimecres, 3 de juliol, a les 20.00 hores, i a la Llibreria la Puça d’Andorra la Vella.

*visigots: Referit a la població que vivia a Hispania i a la Septimània, fruit del mestissatge dels gal·loromans i hispanoromans amb els visigots.

Títol: Atles dels comtats de Pallars i Ribagorça (806-998).

Autor: Jordi Bolòs i Víctor Hurtado.

Editorial: Rafael Dalmau (Barcelona)

Els comentaris del Diari

Des de la seva fundació, el Diari d’Andorra pretén ser el buc insígnia de la premsa de les valls. Tot i les seves mancances, substituïdes amb el seu equip humà, proporciona a la majoria de lectors aquesta imatge de referent, de buc insígnia, com ho és Le Monde a Paris, l’ABC a Madrid, La Vanguardia a Barcelona, El Adelanto a Salamanca, o Las Provincias  a la capital a València.

Aquests mitjans que etiqueten una capital o un estat tenen també la seva versió digital, amb notícies, potser més reduïdes que en l’edició impresa, i en alguns casos de pagament. Alguns d’aquests diaris, i també el d’Andorra, en la seva versió digital, ofereixen la possibilitat de comentar qualsevol tipus de notícia, sense haver de demanar cap mena d’identificació  de la seva identitat al que vulgui opinar.

En el cas del Diari d’Andorra, donant un correu electrònic n’hi ha prou. Aquesta peculiaritat converteix el que hauria de ser un normal i respectuós fòrum de discussió, en l’arena d’un circ romà, on els subjectes i objectes de la notícia es converteixen en una colla de condemnats a les feres, disposats a ésser esquarterats i devorats per famèlics lleons libis.

A Andorra, les relacions personals tenen lloc en una escala local, molt propera, en la qual una persona pot ser veïna del replà de l’escala d’un ministre. Aquesta és una de les principals peculiaritats positives de la convivència de la ciutadania amb el poder que fins ara ha caracteritzat a la societat andorrana. Aquesta proximitat té també les seves connotacions negatives en l’aparició d’anònims, com els que surten publicats a l’edició digital del Diari d’Andorra.

Aquesta faceta, en el cas d’un mitjà de premsa que pretén ser insígnia d’una societat com l’andorrana, el desgasta i el desvalora. Per aquest motiu, l’editor i el director d’aquest diari haurien de plantejar-se un sistema per moderar comentaris grollers i insultants, que sovint poden contravenir la llei. Resten qualitat i alimenten la disputa i l’enveja social. Res més allunyat del que hauria de ser el seu objectiu: una propera línia de debat i d’opinió.

Els límits de l’ètica, de la llei, i de la llibertat d’expressió s’han de tenir sempre en compte.

La cacera de bruixes

Després de l’entrevista al Robert Pastor del dimarts, 18 de juny, avui continuaré amb el tema de la bruixeria, aquest cop al Pallars. L’historiador trempolí Pau Castell està investigant-la de fa temps. La periodista Alba Doral li va dedicar un treballat article al Diari d'Andorra, el passat dilluns, 17 de juny. Paga la pena que invertiu uns minuts de la vostra vida en la seva lectura.

Per estudiar les bruixes, lo Pau, com l’anomenen als Pallars, ha investigat per arxius i també ha recorregut el seu país amunt i avall, a peu, o amb el seu Toledo, per entrevistar els darrers padrins i padrines d'aquelles contrades que han conviscut amb l’existència de bruixes. Estudiar la bruixeria en una societat eminentment rural, que se sosté encara en uns basaments de tradicions i costums, és molt difícil: als vells els costa parlar de bruixes i bruixots. Cal que donin confiança, que l’investigador els respecti, i els sapigui escoltar bé. Això vol dir comprendre.

Les valls dels Pirineus encara amaguen molts secrets al Pau. Les seves investigacions deuen ser com un filó de mena que quan creiem que s’esgota, encara en surt més. Una feina molt dura, poca gent sap fer-la. Cal trepitjar el país i conèixer els oriünds de les muntanyes com molt pocs saben.

El seu llibre La cacera de bruixes a la Vall Fosca: un judici a la terra dels bruixots us endinsarà en un procés de bruixeria que va tenir lloc a mitjans del segle XVI en aquest racó del Jussà. És un treball rigorós que tradueix en paper part d’una recerca molt més ampla sobre aquest tema, especialitat del Pau.

Autor: Pau Castell Granados.

Títol: La cacera de bruixes a la Vall Fosca: un judici a la terra dels bruixots.

Editorial: Garsineu (Tremp).

Aquí les penjaven

Aquí les penjaven és el títol de l’extens estudi amb què Robert Pastor i Castillo va guanyar el 2003 el Premi Principat d’Andorra, dotat pel Consell General de l'homònim territori. Avui dimarts, 18 de juny, a les 20.00 hores i a la llibreria la Puça, Pastor pronunciarà una conferència sobre el contingut del seu estudi i del conseqüent llibre.

El Robert va llaurar arxius en la seva recerca, sobretot el Nacional d’Andorra. Els resultats els va plasmar en aquest treball acurat entre la investigació històrica i també l'antropològica. La seva estada al País Basc i el coneixement de l’obra de grans antropòlegs, com Julio Caro Baroja, així queda demostrada també damunt del paper. Història i antropologia han d’anar sempre plegades.

En motiu d’aquesta conferència, he pensat d’entrevistar-lo. D’aquesta manera, sabrem alguna cosa més d’aquelles creences que sempre rondaven als caps de gent gran de l’entorn més proper. Qui no ha sentit parlar de bruixes? Potser la societat postmoderna actual les vol esborrar. Per aquest motiu aquestes recerques constitueixen un capital de tan gran valor.

-Concretament què és una bruixa?

-El més difícil és concretar-ho. Per bruixa-bruixot  s’han entès al llarg de la història, i fins avui, diversos tipus de persones de característiques i activitats diferents. El tret més comú és que es creien (i els-les creien) persones dotades d’uns certs coneixements peculiars (medicina natural, cas dels sanadors, propietats d’elements naturals com ara plantes, etc.) i que les aplicaven en benefici o perjudici de tercers, sovint “a la comanda” de clientes o, en menor nombre, clients. També les que es consideren amb capacitat de predir el futur amb tècniques i mètodes diversos. O de influir en la voluntat i el destí d’altres (fer-los enamorar-se de la persona desitjada, causar-los desgràcies a la manera del “vudú”... Durant l’Edat Mitjana i la Moderna, la bruixeria va anar lligada al satanisme, en opinió dels jutges de gran part d’Europa, el que va suposar judicis i condemnes a mort de milers i milers de persones, especialment dones.

 

 

 -Eren bones o dolentes?

-Per la descripció anterior es pot deduir que com passa amb les persones, hi havia de tot. I no depenia tant del que eren o feien com del que la gent els hi atribueix. En època contemporània se’n consideren de les unes i de les altres. Vaig tenir el privilegi de conèixer a Sant Sebastià “la bruixa  bona d’Ulia”, Maritxu Erlanz de Guller, dona sàvia, capaç d’encertar pronòstics inversemblants i comprovats personalment, que mai no “llegia” esdeveniments futurs negatius o perjudicials per al/la consultat. Amb el tarot, per exemple, se saltava la carta “dolenta” Quan al  concepte negatiu de “bruixa”, s’aplica en el llenguatge comú en els dos sentits. Una “bruixa” és una dona que fa mal, o que ens endevina el pensament (fenomen freqüent al si del matrimoni o de la parella). Una “ bruixeta”, encisadora. Al diccionari hi ha “bruixadora” com a sinònim de captivadora.

 

 

-Què et va motivar a investigar aquest tema?

- Els anys viscuts al País Pasc on la bruixeria, embrancada en la mitologia de les creences ancestrals i precristianes, està ben viva. On hi ha un munt de bibliografia i els testimonis espontanis de la gent són incomptables. Fins i tot vaig escriure una novel·la històrica sobre el procés a sis dones d’Ondarríbia (Guipúscoa) als inicis del segle XVII, després de llegir-ne les actes. Aquí vaig ensopegar amb un treball del francès Jean-François Galinier Pallerola, La religion populaire en Andorre. XVI –XIX siècles, en el qual incloïa un capítol sobre creences tradicionals, amb un apartat sobre la bruixeria. En aquet apartat deia  que “només en dues generacions” a Andorra van condemnar a mort més bruixes que la Inquisició de Barcelona en dos segles, tot i que només havia trobat quinze sentències. Em semblava que seria fàcil, i relativament curta, desenvolupar-ne la investigació.

 

- Quins fons documentals vas treballar?

- Fonamentalment, les actes de les Corts  i del Tribunal de Corts. Gràcies a la col·laboració del personal de l’Arxiu Nacional, vaig poder anar veient (no estan restaurades, catalogades, ni classificades) caixes i més caixes amb les denúncies, testimonis i, en alguns casos, sentències i execucions documentades, de processos per bruixeria. Cap endarrere dels “dos segles” de Galinier, en vaig trobar a partir de l’últim quart del segle XV, i fins a gairebé la fi del XVII. Altres fons documentals van ser el de la Inquisició de Barcelona (aquest, sí amb les escasses referències a Andorra recollides i classificades al mateix Arxiu Nacional), entrevistes personals amb testimonis de casos més recents i bibliografia, amb mig centenar llarg de títols dels autors més diversos, especialment de Catalunya i del País Basc.

 

- Les bruixes andorranes que has trobat a la documentació guarden relació amb aquelles que Amades esmenta en els aquelarres d'Engolasters per la Nit de Sant Joan?

- En els judicis reals, no gaire. Però en el patrimoni llegendari del país, la bruixeria ve de lluny, Amades ho recollia “des de fora”. Al llibre col·lectiu les llegendes d’Andorra, compilades per Ricard Fiter (Edicions Andorra, 1966) n ‘apareixen diverses. Concretament la que porta per títol “La bruixeria”, l’autor, Mossèn Argelagós, diu: “Les bruixes de la contrada pirinenca, compreses les del Canigó, del Cadí i del Puigmal, es reunien a l’entorn del llac d’Engolasters on, en vestit d’Eva, dansaven frenèticament fins a la follia”

 

- Realment, què eren els aquelarres?

- Akelarre, en basc, d’aker, cabró –animal- i larre -prat. També conegut com a junta, sinagoga... En definitiva, reunió nocturna de bruixes i bruixots. Amb rituals diversos, segons el lloc, l’època i el testimoni. En gairebé tots els casos trobem sempre música, dansa, sovint orgies de menjar, beure, sexuals i, en els testimonis de processos contra les “sectes” bruixerils, adoració del dimoni, aparegut o representat per aker (el mascle cabró). En alguns casos amb ofici de “missa negra”.

 

-En el llibre treballes molt la bibliografia proporcionada per l'antropòleg basc, Julio Caro Baroja. Podem parlar d'una bruixeria pirinenca? i andorrana explícitament?

-Julio Caro Baroja (nebot carnal de Pío, figura literària de la generació del 98) ha estat un gran investigador, historiador i antropòleg. L’obra Las brujas y su mundo, amb múltiples edicions, és un veritable manual de la bruixeria clàssica. I aporta, naturalment, bibliografia. Però hi ha molts altres autors. Es pot parlar, sí, d’una bruixeria pirinenca, des d’Euskadi fins al Pertús, amb trets comuns, i d’un marc de bruixeria europea. Si alguna peculiaritat tindria l’andorrana és la de ser més “tova”, amb menys gravetat dels crims atribuïts a les encausades i encausats, i freqüentment associats amb delites dels què ara anomenaríem “comuns” (robatoris o més aviat furts, alcavoteria, homicidis –algun, reconegut per l’autora, assimilable a l’eutanàsia...- i sobretot a la marginalitat social de les protagonistes I també perquè al conjunt de la serralada i aquí es destrueix el mite de la Inquisició com  a perseguidora. Els tribunals eren els civils ordinaris. I les condemnes a mort (tret d’un dels primers casos) no eren a la foguera, sinó a ser penjades “de forca ben alta”.

 

-Tothom parla de bruixes, però com diu la dita gallega sobre les meigas, ningú les ha vist. És el teu cas? En coneixes alguna?

- De les satàniques, en sentit estricte, no pas. De les considerades per la branca d’endevinadors/es o de llançadors de sortilegis “positius”o maleficis, uns/es quants. També persones convençudes i exercents de “poders” des de l’anonimat, generalment de forma involuntària. La que més em va impressionar pels resultats comprovats personalment va ser la Maritxu esmentada. A Andorra he trobat alguna “aprenenta” sense efectes pràctics i sobretot testimonis d’algun suposat akelarre de la nit de Sant Joan –una que volia ser organitzadora es va espantar només de sentir la descripció del que es feia en aquestes reunions segons els relats clàssics- i de diversos fets relacionables amb pràctiques bruixerils (un, especialment documentat, de malediccions rituals de mort els anys 70, trobades entre les pedres de l’absis de  l’església d’Engolasters) quan feien obres de restauració) i fins i tot, en resposta a un article que esmentava “l’església de Satan”, creada per l’americà Le Vert, vaig rebre al diari, des d’Escaldes,  una “carta al director” d’un defensor de la secta com a benèfica i humanitària, el més semblant a un “Rotary club”. A l’assaig publicat “Aquí les penjaven”, vaig incloure un capítol amb diversos testimonis de casos recents.

 

 

 

 

 

 

Títol: Aquí les penjaven

Autor: Robert Pastor.



Editorial: Molt Il·lustre Consell General (2004).

La gent del terrer, el Joan Janer (i II)

El Joan i jo vam compartir feina durant una bona colla d’anys, duent a terme unes tasques laborals de servei públic molt allunyades de les nostres variades aptituds. Vam ser caixers de la ITV d’Andorra, al forat d’Aixovall, on el riu baixa acanalat des de Bixessarri, i on el sol desapareix durant tot l’hivern. Fins i tot la neu hi aguanta més que en llocs de molta més alçada. Obagot del dimoni! dirien els vells. I a l’estiu, el sol hi pica com enlloc. Pàtria de lluerts i d'escurçons.

el Joan és encampadà, caçador, pescador, cortalà, alpinista, seguidor aferrissat del Barça, un amant de la història d’Israel, entre moltes coses, i també un andorrà dels d’avui, però que sembla sorgit de les lletres i les màximes que va escriure l’Antoni Fiter i Rossell al segle XVIII.

Sense anar més lluny, Antoni Fiter i Rossell, capellà, fill de cal Rossell d’Ordino, i descendent per via paterna de cal Fiter d’Ares, el sentinella de la vall de Cabó i antic lloc de pas, avui seria com el Joan, ja que era un home de cultura, de saber, i d’aquest país. En l’actualitat, el Fiter i Rossell no es passejaria amunt i avall amb un Cayenne, ni tampoc aniria engalanat com una falla. Tampoc patiria cap deliri de grandesa com molts connacionals. Possiblement seria un bon caçador, un amant de la natura, de les estades amb els amics, i un home de bé.

Però tornem al fil de la qüestió, amb el Joan, apart de la feina i alguna que d’altra afició i vel·leïtat, també compartíem la inclinació estètica per la cultura. Per aquest motiu,  i tot sovint, la nostra taula de caixa recaptatòria de tributs es convertia, entre usuari i usuari, en un calaix de sastre de papers de tota mena: apunts, redactats, llibres, i discs. Entre torn i torn, durant una colla de dies, el Joan em va propinar amb esborranys de la seva primera novel·la. Una lectura que vaig emprendre amb forta celeritat i entusiasme. Aquesta va ser la meva iniciació amb la seva, fins aleshores, desconeguda obra.

Gent com el Joan, i altres, amb molta capacitat creativa, no només en el camp de la literatura, han de procurar que la seva obra i la seva manera de fer no romangui en el futur oblidada com un fòssil, tot dins d’una societat bastida des de fora, des d’alguna alta instància en pro d’una economia que ens pot castrar la llibertat, allò que durant molts anys ha estat sinònim de ser andorrà.

 

Títol: El misteri de la Pluja de Foc

Editorial: Pagès Editors (Lleida).

 

Títol: El clam silenciós de les muntanyes

Editorial: A4

 

 

La gent del terrer, el Joan Janer (I)

Quan pensem en un escriptor, historiador, humanista, literat, o filòleg, de seguida ens ve al cap l’estereotip que tots sabem, el del clàssic intel·lectual. De fet, els pobres desgraciats que hem estudiat les branques de ciències socials i d’humanitats, tant a la nostra adolescència com ja de ganàpies, ens hem convertit en el candidat perfecte, ja no per formar part d’aquest estereotip, sinó per presidir-lo. La majoria semblem tallats del mateix patró.

Només algun factor, com el de l’entorn geogràfic i social, ens pot recalcar certa singularitat. Aquest és el cas de la major part dels “culturetes” d’aquest tros de país que puja de la Plana i s’enfila cap a Fontargent, travessant tot Andorra.

Les tongades repobladores de temps pretèrits, el comtat d’Urgell, la gent de les valls de muntanya, i la transhumància que transcorregué temps i espais fins a època ben recent han conformat una comunitat humana amb petites variacions locals que jo anomeno la gent del terrer.

Som els darrers d’una espècie que conjumina el passat dels padrins i el progrés, que sempre ha existit. El fet d’estar arrelat i ser una mena de fòssil social no està renyit en tenir una mentalitat oberta, com dirien els de les capitals més cosmopolites.

Aquest és el cas d’un escriptor encampadà, de ca l’Abad, el fill de l'apotecari, el Joan Rossell, que potser molt més que altres que ho volen amagar, ressalta aquesta connotació peculiar que molts tenim. Potser de cares a la galeria, ser entonat ven, però per a molts, el que compta és la naturalitat, com la que vaig trobar fa uns dies a Encamp, en el transcurs d’un sopar posterior a la conferència sobre Estat Català i els Cortals que vaig donar en aquella vila. De fet, els comensals estàvem tallats tot per aquest patró que he esmentat més amunt: tradició i postmodernitat, ruralitat i cosmopolitisme, amb rigor i ciència. Això és país, essent natural.

 

El Joan portava la veu cantant al sopar i a la posterior sobretaula, estàvem a la seva parròquia, aquell Encamp de Carnestoltes i gresques, i podíem parlar lliurement, com sempre fem, sense miraments, amb algun estirabot de muntanyenc, però amb molt de respecte, perquè si alguna cosa ens caracteritza a la gent del terrer, és la noblesa d’aquest silenci, esmunyedissa entre picardia i algun que d’altre engany.

Molts sabem que som els darrers d’una cultura, i que sovint ens ha tocat ser notaris d’allò que passa. Veient com els darrers, abans de tancar la porta, ens han donat el toc d’avís.

PS: Voldria donar les gràcies a la SAC per la seva atenció en l'organització de la conferència.

Crònica negra.

Ja fa temps, amb un amic vam pensar en una quimera: escriure una història negra de Catalunya, amb els crims més execrables, sangonents, i cruels, comesos per mentalitats, algun cop pertorbades, i d’altres massa asserenades. Ara em ve al cap l’EnriquetaMartí, aquella vampiressa i proxeneta del carrer Ponent del Cap i Casal, avui Joaquín Costa, famosa infanticida, xucladora de vida i de sang, que desava els alés amb greixos, per a un possible consum en pomada per part d’algun burgès temorós de morir de tuberculosi. Aquella Barcelona de finals del XIX i de principis del XX bullia d’industrialitat, canvi social, immigració del rerepaís, amb burgesos, fàbriques i obrers.

La vampiressa conformava l’epíleg d’un segle XIX molt mogut en el pla econòmic, tecnològic, científic, social i polític, i com no, també en el filosòfic. Era també el segle de les ciències ocultes i de l’espiritisme. La seva acció criminal només es pot emmarcar en aquesta escena dinàmica i canviant d’un món que lluitava per sortir cap a la modernitat, sovint sense perdre l’abric de la tradició i de la religió.

Uns quants anys abans, no molts, de la detenció de l’Enriqueta Martí el 1912, la Seu d’Urgell i el seu partit judicial estaven encara sotmesos a un estil de vida que no havia canviat gens des de l’Edat Mitja. Sense anar més lluny, la carretera va arribar a la capital urgellenca durant la primera dècada del segle XX. La causa d’aquesta situació, que convertia l’Alt Urgell en una mena d’Afganistan europeu (salvant les distàncies), era la preocupació dels militars a què una carretera propiciés una ràpida invasió de França. L’exèrcit preferia un Pirineu sense bones comunicacions, volia una regió coixí que deturés els exèrcits gals a la muntanya, mentre la plana s’obria al progrés.

Amb aquesta situació social, geogràfica i militar de rerefons, el jove historiador de Cabó, Dani Fité, ens explicà una història ben sòrdida, digna de sortir en un episodi d’aquesta crònica negra quimèrica, amb una tupinada electoral de rerefons, i dos interventors forasters del Partit Conservador Liberal linxats per una multitud de muntanyencs que no van acceptar una grandiosa trampa electoral que va allunyar el política urgellenc Isidre Boixader del seu escó de diputat al Congrés per al Partit de la Seu d’Urgell. El seu rival, el conservador, Tort i Martorell, es va valdre del suport de part del caciquisme i de molta trampa per sortir escollit. Una elecció que una mica més li costà la vida, com als seus dos interventors. Tot això passava el 1884.

Fité ens relatà aquests fets el dimecres, 22 de maig. La conferència és fruit d’una elaborada investigació per diferents arxius i té lloc en el marc del segon cicle “Desenterrem el passat”, organitzat per l’Ajuntament de la Seu d’Urgell i el Consell Comarcal i que compta amb la col·laboració de l’Institut Comarcal de l’Alt Urgell.

Apart del Dani, fins ara, han passat a parlar els historiadors Oriol Vergés i Carmen Xam-Mar. El primer va realitzar una conferència sobre el paper del Comtat d’Urgell com a porta d’entrada dels jocs dels escacs a Europa; la segona sobre festa, imatge i poder a l’entorn del retrat del rei Carles III. Aquesta setmana, l’amic Carles Gascón conferenciarà sobre els orígens de la indústria formatgera a l’Alt Urgell.

Dani Fité i Lluís Obiols en la presentació de la conferència.

 

La memòria de l'Esteve Albert

Sense cap mena de dubte, un homenot com l’Esteve Albert havia de tenir un bon tros de memòria. De fet, la memòria, com a qualitat, més que com a capacitat dels éssers humans com a primats, és indispensable per aquell que es vol dedicar a les ciències socials i humanes. L’Albert era un erudit, que potser no aplicava un mètode com ho fan un garbuix de científics academitzats entre llibres i lliçons, però per damunt de tot, era un còmput divulgador de la història i de l’etnologia. Tot això sense oblidar la seva immensa obra teatral i poètica, sempre arranada a la popularitat dels seus destinataris. Una direcció que no menyspreava la qualitat de la creació.

Però l’Albert també té una altra memòria, la que li reten aquells que el recorden, tant si és a través del consum de les seves obres, o si és amb el record de vivències conjuntes passades. El nom de “la memòria de l’Esteve Albert” és el títol d’aquesta obra inèdita, que de certa manera és un complement d’aquells homenots de Pla. Albert, com l’escriptor empordanès, també coneixia el terrer, i alguns d’aquests trossos de fang que quedaven per modelar, els transformà en lletres personals i vivencials que ara podem llegir i fruir.

El llibre comença amb un acurat i elaborat pròleg del monjo benedictí Hilari Raguer i continua amb els retrats vivencials que Albert escrigué sobre Serra i Moret, Josep Carner, Carles Cardó, Felix Millet i Maristany, Antoni Comas, Joan Peiró i Pau Casals.

Val a dir que l’edició ha anat a cura de Josep Puig i Pla. L’editorial del sociolingüista olianenc Jordi Solé i Camardons que du el nom de Voliana, papallona, l’ha inclòs a una col·lecció que du el nom de Memòria. Moltes felicitats a aquesta editorial del Maresme i de molta arrel de l'Alt Urgell, a la qual li desitjo un pròsper camí. Memòria i record.

Qüestió de memòria, de record, de no oblidar, per no morir.

PS: L’escriptor olianenc Jordi Pasques i Canut va presentar el dissabte, 18 de maig, conjuntament amb els editors, aquest llibre a la Seu d’Urgell, a la Sala d’Actes del Consell Comarcal. Davant d’un variat públic, entre el qual s’hi trobaven dues filles d’Esteve Albert, Pasques va recordar moltes vivències del seu recordat mestre. Més memòria.

Títol: La memòria d’Esteve Albert.

Autor: Esteve Albert i Corp.

Editorial: Voliana Edicions.

 

 

 

Isidre Domenjó iniciant l'acte de presentació del llibre, amb Jordi Pasques, Josep Puig i Jordi Solé.

Ajut Cebrià Baraut

El Govern d’Andorra, a través de l’Arxiu Històric d’aquest Estat pirinenc, ha tret a concurs la convocatòria Cebrià Baraut d’ajut a la recerca. No deixa de ser una bona notícia per a totes les persones que investiguem que l’arxiu dirigit per la senyora  Susanna Vela Palomares destini 10.000 euros a tan bona causa.

L’ajut del Ministeri de Cultura andorrà, que du el nom del monjo benedictí Cebrià Baraut, constitueix un bon al·licient per a la investigació històrica centrada en una temàtica singularment andorrana. Tot i així, no guareix cap de les mancances amb les quals ens trobem molts investigadors que paguem les recerques amb els diners de les nostres exigües butxaques. De fet, no totes les investigacions es poden englobar en aquest ajut.

Sovint, els historiadors hem de pagar les còpies digitals i fotocòpies dels documents que consultem. Aquestes despeses incrementen els costos d’una recerca que paga l’investigador. Aquests pagaments estan reglamentats i surten com a tarifes oficials en el B.O.P.A. Constitueixen un dispendi suplementari.

Moltes d’aquestes recerques es destinen a la divulgació històrica, sense cap mena d’ànim de lucre, com és el cas dels meus treballs sobre el Grup Andorra, la Seu d’Urgell i Puigcerdà de l’Exèrcit Català (1924-1926). El pagament de la recerca per part de l’investigador hauria de comptar amb certes facilitacions administratives dels serveis que desen els documents.

Les ajudes governamentals a la recerca històrica no s’han de centrar exclusivament en unes meritoses beques, també han de facilitar la recerca a aquells usuaris investigadors que paguem de la nostra butxaca certs serveis d'arxius i biblioteques del Govern d’Andorra i dels comuns.

Cassoletes i olles

Solsona bressola els camps de blat i d'ordi naixents, de verd primaveral, amb la frescor d'una rosada matinera d'aquest març enganyós, esplèndid a vegades, i sovint verinós.

 

Amb el Carles Gascón i la Laia Creus, i la resta d'assistents al curs hem deixat les estances del palau episcopal reservades per a la conferència i hem pujat al renovat Museu Episcopal i Comarcal de Solsona. Recepció amunt, una corrua de troballes d'èpoques pretèrites molt ben exposades ens han donat la benvinguda.

El discurs del museu ens acompanya des de la Prehistòria fins a les èpoques més properes a la nostra: Els atuells i joies, els dòlmens, els caps trepanats, l'ara romana d'Oliana, mares de Déu romàniques de cares ponzellades... I així.

Darrera de cada gran obra sempre et trobes una ànima mare que ho ha pensat i engendrat, en definitiva, que ho ha treballat. En el cas que ens ocupa, el mestre d'obra per excel·lència és mossèn Joan Serra i Vilaró (Cardona, 1879 - Tarragona, 1969), arqueòleg de primera hora i gran historiador d'aquest nostre país, reconeguts per molts i vilipendiat per alguns post-contemporanis científics, que ignoren el continu passar del temps en una evolució correctiva través de la millora tecnològica.

Coves sepulcrals, cistes, dòlmens, torres (com la de Riner) i esglésies van formar part dels seus estudis i recerques, endreçades al fons del museu i exposades a les seves sales, com aquestes "cassoletes i olles de fang", que en deien els vells de l'entorn, avui companys de cendres del mossèn en el silenci dels cementiris. Quant reconeixement li manca a aquest homenot de país, que combinava sotana, llapis i paleta, pare adoptiu d'un patrimoni salvaguardat de l'espoli i mostrat avui per a la formació dels ciutadans d'arreu que s'atansen al museu.

L'amic Jordi Pasques, estudiós incansable, historiador de mena, i també argila d'aquestes riberes i muntanyes, fa dies que em recorda la personalitat i l'obra de mossèn Serra i Vilaró, pare de l'arqueologia a casa nostra. En la seva elegia sobre l'Urgell Mitjà, ofegat parcialment per la set del capital i del progrés amb el pantà de Rialb, Pasques plasma el destí d'una d'aquelles esplugues que potser mai més veuran la llum del sol, aigües avall del Segre aturat per la presa. Es tracta de l'espluga de Vilaplana, ofegada uns 45 metres sota de l'aigua. Allà, el mossèn arqueòleg hi va excavar de valent, però avui, aquell cove de record ja no hi és. Qui sap si algú el veurà mai.

Amb el permís de l'autor, reprodueixo el contingut d'aquest poema.

 

 

Espluga de Vilaplana

Ai, Espluga de Vilaplana,

cova sagrada del Segre.

 
Si mossèn Serra i Vilaró
sabés de tanta aigua,
s'arremangaria la sotana
i vindria a pouar-la
amb cassoletes i olles.

 

Títol: Segre endins. Elegies per a uns pobles colgats d'aigua.
Autor: Jordi Pasques i Canut.
Editorial: SC Edicions. Solsona

 

 

 

 

Recordar l'aiguat

 

 

Memòria 1

El passat set novembre en va fer trenta d’aquella data que molts recordarem en la nostra memòria com si fos avui. No parava de ploure, per alguns tampoc tant, però sí el suficient com per provocar una crescuda dels nostres rius i torrents, mai vista pels més joves, i de mal record en el passat per als padrins. Les fonts brollaven com mai s’havia vist; el riu s’endugué les artèries del nostre país, les carreteres i pistes forestals; i també fils de vides humanes, fins i tot famílies senceres, la majoria desplaçades a l’oblit de la memòria d’aquesta societat líquida que no mira mai enrere per afrontar el futur. Les esllavissades no van respectar ni els mil·lenaris camins construïts i redreçats per Ermengol bisbe, ni tampoc les arrencades del pont que veié el final de la seva vida.

 

Memòria 2

Per recordar aquesta efemèride, l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell ha tret del magatzem una interessant exposició organitzada fa uns anys pel Consell d’aquesta comarca. Els plafons informatius rememoren sobretot les àrdues tasques de redreçament davant de la catàstrofe a les altes valls del Segre, destacant –ne la mutilació de les vies de comunicació i la conseqüent desaparició de serveis bàsics, com el transport de persones i mercaderies.  

L’exposició es complementa amb una mostra de documents, procedents del fons de l’Arxiu Municipal de la Seu d’Urgell, que mencionen diferents crescudes del Segre al llarg de la història, la darrera d’importància, la del 1937.

 

Memòria 3

 

En l’aspecte principal de recordar i fer memòria, un grup d’urgellencs han escrit un més que interessant llibre sobre aquesta riuada (Aiguat, Salòria Edicions). Sense cap mena de dubte, es tracta del gran llibre dels aiguats, atès que feia anys que el públic l’esperava, i pel fet que els seus impulsors i redactors han estat l’alcalde de la Seu d’Urgell durant una colla d’anys, arquitecte, i també urbanista, Joan Ganyet; el seu germà Ramon, enginyer i ànima mater del Parc del Segre; Eron Estany, també enginyer, director de diferents departaments de l’administració andorrana durant molts anys, i avui conseller de comú a Andorra la Vella; Jordi Mas, fill d’una víctima de l’aiguat també polític i segona autoritat de la Seu al costat de Ganyet durant els anys del govern del Partit Socialista de Catalunya a la Seu d’Urgell; i Marcel·lí Pasqual, periodista i editor.

La presentació del llibre, a la Sala de la Immaculada, va ser tot un èxit, ja que era una obra esperada i perquè els autors -apart de la fama política de gairebé tots- van tenir responsabilitats en les tasques de redreçament de la catàstrofe i en la posterior reconstrucció d'aquest tros de país.

El llibre es presenta dividit en diferents parts, redactades per cadascun dels pares de l’obra. En destaco la descripció de la catàstrofe i l’organització posterior de la Junta d’Emergència. L'escrit ressalta també la implicació de les autoritats estatals i autonòmiques en el rescat i la reconstrucció de la regió amb diferents obres, la més emblemàtica de les quals va ser la canalització del riu Segre entre Alàs i la Seu d’Urgell.

Entre línies, el llibre explica la significació d’aquesta catàstrofe a la Seu d’Urgell: l’impuls d’un projecte de ciutat, nova i respectuosa amb l’entorn, que tingué el seu punt culminant amb l’organització de les proves de piragüisme d’aigües braves durant els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. El Parc del Segre i la canalització del riu simbolitzen part d’aquest projecte de ciutat que va acabar fa una colla d’anys. Una idea es transforma en realitat quan s’hi posa il·lusió, treball, convenciment i col·laboració. 

El redactat afalaga en cert excés la implicació d’altes autoritats polítiques i militars, i també d’altres alts funcionaris. La intencionalitat dels autors és bona i cerquen que el públic conegui com es van identificar amb la catàstrofe tots aquests polítics i alts treballadors de diferents administracions i de l'Estat. Però cal recordar que la seva missió era i és la de servir, la d’actuar i treballar correctament. Aquesta era la seva obligació, com ho era també la dels que van treballar en les tasques de reconstrucció. A un funcionari se’l paga per a què faci una feina, correctament. I així va ser. Ho van fer perquè era la seva feina i obligació.

Tot i la vessant descriptiva i tècnica, i també política, el llibre no pot amagar la preocupació sobre la de la seguretat de la canalització, refermada amb l’avís constant dels seus autors sobre la possibilitat que una nova crescuda de les aigües del Segre provoqui inundacions a la ribera de la Seu: la llera de riu està plena d’arbres i d’amuntegaments de còdols, i el curs de la corrent ha canviat. Els informes dels tècnics avisen a través del llibre del perill que els dics quedin superats per les aigües. Pel que sembla o he pogut esbrinar, en l’actualitat existeix un divorci entre la seguretat dels conreus i dels horts, o la canalització, i la regeneració natural de la flora i fauna que hi ha hagut en els espais de la llera.

El llibre conté una interessantíssima secció d’entrevistes, que fins i tot, podria conformar una obra diferent. Explica les vivències personals i fins ara anònimes de polítics, funcionaris, empresaris, obrers i altra gent. Conforma la part més humana, la que et transporta al terreny de les emocions i et refresca el record. Esperono als seus autors a ampliar encara més aquesta secció en un futur, qui sap en un nou llibre, proper amb la microhistòria, amb el record d’aquell patiment col·lectiu.
 

Memòria 4

El Museu delTabac de Sant Julià de Lòria organitza, des del proppassat 20 de novembre i fins al 31 de març, l’exposició “Aiguats 1982”, la qual se centra  en diferents aspectes com: la descripció d’un aiguat, la gènesi de les inundacions del 1982, la vulnerabilitat de les infraestructures i les afectacions sobre el territori, la solidaritat, el record, i una reflexió sobre la situació actual.

Es tracta d’una mostra molt explicativa, amb un fort tarannà didàctic, de la qual en destaco la divulgació científica, que prové de ben segur de l’Institut d’Estudis Andorrans, una de les entitats col·laboradores. En poc espai, aquesta exposició forma, informa, recorda i conscencia.

A moltes de les fotografies sobre les tasques de rescat i de neteja hi surt una multitud de ciutadans anònims,  la majoria treballadors d’empreses de la construcció, dependents de botigues,  o empleats, que davant de la destrucció van posar-se a treballar per tornar el més abans possible a una normalitat que va trigar mesos en arribar. Alguns els he conegut, però els seus noms no surten al podi dels herois. Són els mestres del treball silenciós, les formiguetes de tota la vida. Les granotes i les botes constitueixen part de la seva indumentària. Sabeu que a Andorra es van exhaurir les botes d’aigua?

 

 

Al final del recorregut, al costat del darrer panell hi trobem una taula amb un llibre de signatures i un recull de premsa que m’ha colpit. Aquest dossier estava obert per la còpìa d'una pàgina  de la revista Andorra 7 amb les fotografies de les víctimes: famílies senceres, gent que fugia, d’altres que simplement viatjaven, un que volgué salvar un poble sencer... El riu els arrabassà l’esperit. Els he mirat, he llegit els seus noms, encara els ploren.