29 d’oct. 2012

Camins entre pi roig i pi negre

 
 
Mossèn Ermengol Donisa i Nat, capellà de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, preciós monestir premostanenc, que albergà els comtes d’Urgell de la segona dinastia, els Cabrera, representa aquell viver religiós dins d’Urgell que era fins fa uns anys el Pallars Sobirà. Recordo, de petit, tot de mossens pallaresos jubilats que passejaven amunt i avall pels carrers de la Seu d’Urgell i dels seus entorns. El padrí sempre hi xerrava, amb aquells capellans de muntanya. Un altre dels planters de religiosos, el conformava el de la contrada de Guissona.
El dia de la Hispanitat, de la Raça,d’ Espanya, del Descobriment, o com li vulguem dir, sempre presenta un regust agre, sobretot en una ciutat d'arrelat passat militar com la Seu d'Urgell. Aquell jorn, com una alenada d'aire pur, a l’antiga Capella de la Immaculada de l’exclaustrat convent de les monges de Lestonnac de la Seu d’Urgell, Donisa va presentar la seva darrera obra literària, Camins entre pi roig i i pi negre, una narració en clau d’història, centrada principalment en l’experiència biogràfica de mossèn Lluís Barbal Espot. La vida dels religiosos del terrer pallarès i muntanyenc en el període comprès entre les dues guerres mundials, les persecucions, les injustícies, tot sota el silenci de la vegetació que més representa aquestes contrades: els pins roig i negre. Tot això i més.
Mossèn Ballarín, que ha escrit el pròleg del llibre i home de raó, va fer de mestre de cerimònies, en una sala mig plena, atesa la manca de difusió als mitjans locals. Entre els assistents, gent del terrer, curiosos i capellans de poble amics de l’autor que l’escoltaven atents i somrients. Les seves anècdotes de vida, com les viscudes durant la Guerra dels Tres Anys, van traduir-se en rialles que trencaven la típica agror que desperta aquella conflicte armat. Com la d’un dia, en què pel matí el volia afusellar el General Líster, i per la tarda l’exèrcit franquista. Ballarín va treure ferro de la tragèdia, amb el seu habitual parlar senzill i clar, que sempre arrenca somriures.
Camins entre pi roig i pi negre són els que travessen els Pirineus, històries i vivències, que ben poden aplegar diferents protagonistes per diversos motius. Aquestes muntanyes silencioses han estat sempre l'espill d’un silenci protagonitzat pels pastors transhumants, els paquetaires, els traginers, els minaires, els carboners, els picadors, els caçadors, els emigrants i els fugitius.
Títol: Camins entre pi roig i pi negre.
Autor: Ermengol Donisa i Nat.
Editorial: Pagès Editors
 
 
PS: Val a dir, que mossèn Donisa em va batejar, i em va posar el seu nom, Ermengol, com el tercer que duc, després de Climent i Francesc, en honor al meu padrí matern.
 
 
 

7 d’oct. 2012

33

Les retallades també han arribat als canals televisius públics de Catalunya, i potser amb un excés de zel, un convergent de torn, tot fent ús de les esmolades tisores ha tallat en séc el 33, un dels estendards de la televisió a casa nostra. En nom de l’economia i de la sortida de la crisi, el govern de CiU ha optat per fondre i esguerrar un canal de divulgació de la cultura.
 
Comprenc que passem per una mala època, i que ens hem d’estrènyer el cinturó, però justament el 33 era el canal probablement que sortia més barat a la Generalitat de Catalunya: Els programes de producció pròpia eren pocs i en diferit, atès que la majoria eren documentals, l’única despesa dels quals era la seva compra i el doblatge de veu en off.
 
Per contra, els convergents no han filat prim amb els esports, encara tenim les transmissions esportives de la Fórmula 1 per TV3 i simultàniament d'altres pel canal Esports 3. O el que hem pogut presenciar avui, un desplegament de primer ordre i pràcticament inèdit en motiu d’un Barça – Madrid que no hem pogut veure a no ser que paguéssim. Un desplegament que pot resultar mitjanament raonable atesa la immensa rivalitat entre els dos clubs, però que ha resultat sobrer en el moment en què ha començat el joc al camp: hem assistit a un programa en directe, presentat pel veterà Lluís Canut, més similar al Salvame de Luxe que a cap altra cosa, amb connexions mig d’amagatotis amb el camp, sense poder veure res del que passava al terreny de joc. M’agradaria saber el cost que ha tingut aquest festival de colors que ha durat molt més enllà del partit. I tot en dos canals de la Televisió de Catalunya, i en simultani.
 
Gràcies a les tisores, la gent que no ha volgut veure el futbol ha tingut ben poques alternatives dins de l’oferta de la televisió catalana, potser mirar les successives repeticions de notícies al 3/24 o els dibuixos animats de Bola de Drac. Sortosament, no tenim toros perquè sinó els veuríem en un canal, també.


M’agrada el futbol, però defujo del “borreguisme” que ens volen implantar des de certes instàncies del poder, tant del de Madrid, com del de Barcelona. El 33 significava una finestra al raonament, al plaer de veure la tele, a pensar, a fruir de certa estètica, a mirar el passat, o els racons més curiosos del nostre país i del món. M’agradava i em tranquilitzava. Sortosament, a certs llocs del Pirineu tenim l’alternativa que ens ve de França, anomenada ARTE.
Quina pena! Com volem construir un país si escapcem la cultura i el saber d’aquesta manera.