Perduda enmig del Raval, l’església de Sant Agustí sembla una immensa mola de pedra treta d’una caserna militar, la seva façana principal, inacabada, amb el seu pòrtic de columnes i presidida per un vetust escut borbònic, ens dóna la benvinguda. La porxada obre el pas a l’interior del temple als feligresos multiculturals del barri i als pocs turistes que s’hi volen endinsar.
A casa nostra, la Renaixença, creada per una burgesia barcelonina delerosa d’historiar el país, en fixà la creació a l’Edat Mitja. Possiblement per aquest motiu, tot l’art que no era medieval, a primers del segle XX, a Catalunya no va tenir, ni ha tingut molta tirada. Només cal que ens fixem amb el Barroc i el Neoclàssic, com el que correspondria a l’església de Sant Agustí, arraconada de les rutes turístiques i culturals.
Dins de l’església, els espais i la simetria competeixen amb la blancor de les parets, la llum que s’escola pels finestrals i la gran cúpula del creuer. Entre la part superior dels capitells de les columnes i el començament de les voltes, uns frisos, sembla que pintats, llueixen unes frases en llatí eclesiàstic, amb una lletra prou vistosa.
Les capelles laterals constitueixen una viva una mostra de la cultura catòlica del barri, representada per la població oriünda, la catalana i la immigrada, formada per espanyols, sudamericans i filipins. Prop de la Marededéu de Montserrat – la qual presideix l’altar central- se’n poden veure d’altres, de llocs tan llunyans com el Perú, aquell país que els castellans deixaren sense un bri d’or. Al costat, prop de l’entrada, un crist natzarè espanyol i una verge andalusa, una Macarena, semblen competir amb la nostra Moreneta. Però tot és una il·lusió, el catolicisme també uneix. Diuen que la fe mou muntanyes, i pel que sembla, és veritat. Molts immigrants, ara en diuen nouvinguts, de religió catòlica, poden tenir com a pont d’entrada a la nostra cultura la fe en crist, una de les nostres bases nacionals.
A casa nostra, la Renaixença, creada per una burgesia barcelonina delerosa d’historiar el país, en fixà la creació a l’Edat Mitja. Possiblement per aquest motiu, tot l’art que no era medieval, a primers del segle XX, a Catalunya no va tenir, ni ha tingut molta tirada. Només cal que ens fixem amb el Barroc i el Neoclàssic, com el que correspondria a l’església de Sant Agustí, arraconada de les rutes turístiques i culturals.
Dins de l’església, els espais i la simetria competeixen amb la blancor de les parets, la llum que s’escola pels finestrals i la gran cúpula del creuer. Entre la part superior dels capitells de les columnes i el començament de les voltes, uns frisos, sembla que pintats, llueixen unes frases en llatí eclesiàstic, amb una lletra prou vistosa.
Les capelles laterals constitueixen una viva una mostra de la cultura catòlica del barri, representada per la població oriünda, la catalana i la immigrada, formada per espanyols, sudamericans i filipins. Prop de la Marededéu de Montserrat – la qual presideix l’altar central- se’n poden veure d’altres, de llocs tan llunyans com el Perú, aquell país que els castellans deixaren sense un bri d’or. Al costat, prop de l’entrada, un crist natzarè espanyol i una verge andalusa, una Macarena, semblen competir amb la nostra Moreneta. Però tot és una il·lusió, el catolicisme també uneix. Diuen que la fe mou muntanyes, i pel que sembla, és veritat. Molts immigrants, ara en diuen nouvinguts, de religió catòlica, poden tenir com a pont d’entrada a la nostra cultura la fe en crist, una de les nostres bases nacionals.
El rector de l’església, un home pietós, de veu rovellada i prou inclinat en adaptar els nouvinguts catòlics a la nostra cultura, ens va ensenyar l’interior del temple, en una hora no visitable, atès que membres de la comunitat filipina hi estaven celebrant una curiosa cerimònia religiosa. La seva tasca, dura, es realitza en un barri pobre, ple de delinqüència, i amb nombroses comunitats de diferents cultures i religions. Aquest home s’ha guanyat ben bé el cel.
Cal felicitar al mossèn per la seva iniciativa d’obrir les capelles als feligresos de diferents orígens, bo i ressaltant la nostra cultura, la catalana, a la qual tots s’hi adaptaran amb el temps. D’altra banda, esperem que les obres de restauració, dignifiquin aquest indret del Raval.