23 d’ag. 2013

El Ressorgiment

El diumenge passat, 18 d’agost, va tenir lloc a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, comarca del Conflent, la 26a Diada d’Andorra, que com ja sabem, any rere any organitza la Societat Andorrana de Ciències. Enguany els ponents i convidats van tractar un tema candent, el de la “nacionalitat”.

Amb l’amic Lluís Obiols vam presentar la ponència: “Batlles, veguers i síndics. Els càrrecs de govern de la Ciutat d’Urgell i Andorra en el procés de consolidació de la nacionalitat”. Una de les conclusions de la nostra exposició se centrà en el fet que part de la singularitat nacional de les Valls d’Andorra es produeix quan el seu entorn perd la possibilitat d’administrar-se i d’exercir el poder. Els Estats Nacionals de l’Època Moderna i la posterior consolidació de la democràcia contemporània amb l’Estat Liberal, en seran una de les principals causes.

Aquesta singularitat, que avui veiem,  pot perdre contingut si ens fixem en petits gestos que es produeixen encara avui en aquest entorn territorial immediat. Es tracta d’uns gestos fugissers i lacònics, però que encara tenen la suficient força per demostrar a qui sigui que totes aquestes muntanyes tan homogènies d'avui, en un passat no molt llunyà, conformaven tota una xarxa social. Cada vall configurava una comunitat i un centre administratiu. Però tal com he escrit més amunt, en l’actualitat malden desmanegades, sense força i empenta vital.

Sense anar més lluny, Olp rememorava el 15 d’agost, amb una representació teatral, el setge del 1484 que desembocà en la fi del Comtat del Pallars Sobirà i el també mal acabament a Xàtiva de la vida del seu darrer comte: Hug Roger. Els carrers d’aquest poble muntanyenc, de grans casals, amb eres i pallers que rememoren segues infinites i ramats transhumants, estaven plens de penons amb el símbol de l’àliga bicèfala, ensenya pallaresa per antonomàsia que identifica encara avui els fills d’aquest antic país. El contingut de l’obra teatral que s’hi representava endinsava l’espectador en un territori que perdia la seva llibertat i independència. El Pallars perdia la seva llibertat, però no la seva fonamentada personalitat.

Sense anar més lluny, a la vila de Castellbò, uns penons, amb el símbol del vescomtat perdut de l’Alt Urgell, decoraven aquests dies casalots i carrers d’aquesta població emblemàtica, antic centre d’un d’aquests territoris amb personalitat pròpia: l’antiga Vall de Castellbò, avui convertida en una pedania, una entitat municipal descentralitzada. Durant la festa major d’enguany, es van recuperar danses populars, com el Ball Pla, i també es va inaugurar la restauració de la seva antiga col·legiata. En el cas concret d’aquesta vall, moltes d’aquestes accions de recuperació del patrimoni cultural tenen com a protagonista l’Antoni Navinés i Miró, alcalde pedani i diputat provincial, persona que està a l’alçada del llegat del qual n’és hereu. A la vila calia nervi i impuls, i ara el tornen a tenir.

En aquest sentit, també podem veure cert ressorgir en la Vall de la Vansa i a Tuixén, amb la festa de les trementinaires; o a la veïna Cerdanya, amb el dia de la comarca, un jorn que ajunta vilatans de banda i banda de la frontera. O en un altre aspecte, amb la construcció de l’hospital transfronterer, impulsat per Joan Carretero Grau, polític d’acció local, que sempre mira cap a l’horitzó català.

El territori va restar difuminat, però encara existeix, cal que els seus habitants li tornin a donar sang, que el revivifiquin i li donin aquell pols que un dia li van prendre. Ressorgiment de Catalunya, clar que sí, però també d’aquest terrer antic, de les velles comunitats de muntanya i ramaderes, que dins de la nació conformen el nucli dur, la part més vella, que no pot romandre silenciada.

No seran mai el que van ser, però cal que restin vius, atès que conformen la nostra identitat, la qual ha de perdurar també amb l’existència de la nacionalitat andorrana.


Representació de "Hug lo darrer comte" a Olp, Pallars Sobirà

17 d’ag. 2013

Sant Roc i el record

Un dels records més fonamentats de la meva primera infància, quan tot just no tenia ni cinc anys, era el de la cantada dels goigs de Sant Roc, un dels antics patrons de la Ciutat d’Urgell de l’antigor, i present en una capella que bateja una porció del carrer dels Canonges.

El carrer dels Canonges ha perdut bona part dels seus habitants amb el pas de les generacions i amb el desplaçament de famílies senceres a nous habitatges de l’eixample urbà. D’altra banda, altres de nous, massa pocs, ocupen el lloc que els darrers han deixat. De fet, durant segles, ha estat un dels carrers més dinàmics de la Seu d’Urgell pel que concerneix a moviment poblacional. Sense anar més lluny, només ens cal recordar que la majoria de cases de la seva secció central i superior eren, abans de les desamortitzacions del segle XIX, propietat de l’església, sobretot del Capítol de la Catedral, d’aquí ve el nom popular del carrer. El 1818*, un total de 18 cases pertanyien a la clerecia o estaven habitats per religiosos. Sense anar més lluny, el Capítol era el propietari d’11 d’aquests edificis. La desamortització i el progressiu buidat de religiosos va comportar l’arribada de nous habitants que aviat van conviure amb cases pairals molts antigues. Aquesta cohabitació entre nous estadants i antics es va anar repetint amb els anys amb  gent provinent de poblets muntanyencs i d’altres llocs de Catalunya que es van arraulir a la Seu per viure i treballar. Durant la segona meitat del segle XX, la construcció del Barri de Santa Magdalena va provocar un èxode d’habitants del carrer cap a aquell nou veïnat. Aquesta nova situació va provocar que algunes cases es quedessin buides una altra vegada, afortunadament per molt poc temps. Uns nous habitants, aquest cop procedents del Sud d’Espanya van ocupar el seu lloc. I així fins avui. El Carrer és un escenari multicultural on hi conviu gent d’arreu: fills d’aquelles cases pairals antigues i d’altres que descendim d’arreu del globus. Tots, urgellencs.

Sant Roc és l’ocasió perfecta per trobar-se els que hi han viscut i els que hi viuen. Punt de trobada a l’entorn d’un acte de religiositat popular, l’excusa per buscar un vincle d’unió, el viure o haver viscut en aquest carrer màgic i prodigiós. La coca i el moscatell, amanit per l’acordió del Pep Lizandra i el violí del seu fill, engalanen un escenari de reunió ideal per al record i la mirada cap al futur.


*Quintes del 1818 de la Seu d’Urgell. (Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell).



13 d’ag. 2013

Sota el verd

Una ampla, fonda i espessa catifa de fulles verdes s’alça molt per sobre dels nostres caps, al capdamunt de les brancades dels centenaris plàtans que confegeixen al Passeig un tarannà de vila mediterrània, no gaire llunyana de la costa; o potser de població mitjana del Rosselló o del proper migdia llenguadocià. El sol, conjuminat amb la fresca de l’ombra, hi guarda molta relació.

Tot i les males jugades de la febrada especulativa que ha despoblat els entorns de places i de cafès, el Passeig continua bategant aquell ritme d’estiu diferent, que sota el verd del fullam procura un microclima únic a la petita urbs que amara els dos rius.

La terrassa, les parades de gelats, la font, els bancs, l’aigua de les rigueres, l’avet, el panell del cinema, i el de l’Ajuntament: tot és Passeig. Com ho era i continua en el record, amb els enyors de la xurreria, de l’oficina de turisme, dels escapçats boixos del peu, de l’Alsina, del Quarter; i com no, de les passejades de militars, gent endiumenjada, i de tota mena i condició.

Ai l’avet, que despunta per l’hivern, quan els plàtans despullats pel fred s’encongeixen; i que per l’estiu, quan empatxen verdor i alçada, sembla encongit. El Passeig és també una talaia, un merlet per conèixer l’actualitat de la petita ciutat a través del quiosc de premsa, la parada de taxi, els pocs cafès que l’esguarden, i el dia a dia lacònic de l’hospital.

El Passeig ha estat testimoni de vida, del va i ve de la gent en un sentit circular, dels cotxes de línia, de les processons de Divendres Sant, de desfilades militars, de sabres i manifestacions,  i de celebracions esportives, com quan el Barça guanya un títol, o de quan vingué la Flama Olímpica, l'any 1992. El Passeig ha estat teatre, ball, envelat, cobla de sardanes, cursa de llits i cros de primavera.

El Passeig és també un cau de jubilats, que el temps relleva. Recordo la gent gran que se’n va, com aquesta aigua que baixa des del Valira, amb força, com la de la font, i que s’escola per la triada de rigueres, per seguir avall, com la vida que passa, escolant-se davant de l’hospital i per anar a morir al Segre pel molí, el de la baixada.
 

Quan plou, l’aigua no hi vol entrar; quan fa calor, hi fresqueja;quan un està trist o sol, hi troba algú. És el fòrum d’aquella ciutat que albirava un segle de progrés, i que avui, desplaçat per l’urbanisme que s’ha cruspit l’Horta del Valira, rememora el passat i medita l’incert devenir.




10 d’ag. 2013

Anotació ermengòlida


El bisbe Ermengol, a més de religiós, va ser un home de política, va saber treure profit de la mort d’Ermengol I a Còrdova. No sabrem mai si hi va haver o no intencionalitat. Mentre el jove comte orfe de pare encara era menor d’edat, el bisbe va disposar d’un gran poder polític: la conquesta de Guissona i el Judici de Sant Pere de Ponts (1024) constitueixen part dels fruits d’aquesta praxis, que van enterbolir l'expansió urgellenca en bona part del segle XI, si el mesurem des d'un prisma estrictament de govern de la dinastia dels Ermengol. Si bé el comtat s'expandí cap al Sud, no ho va ser per iniciativa del comte Ermengol II, el qual en un primer moment era menor d'edat.

La conquesta de Guissona constitueix una intromissió a l’expansió comtal i el judici de Sant Pere de Ponts, amb molta probabilitat, una batzegada important a l’economia del monestir comtal de Santa Cecília d’Elins. Un sotrac que marcarà l’inici de la seva primera decadència. Sense Castilló i Cortiuda, que van passar a mans del bisbe, l’activitat ramadera d’aquell cenobi urgellenc en va sortir molt perjudicada. El monestir va agafar una nova embranzida molt més endavant, amb la reforma gregoriana,duta a terme per Bernat d’Oloron i impulsada pels comtes Ermengol IV i Llúcia, els quals el dotaren amb nous i importants béns, i amb una nova comunitat, ara femenina i provinent de Sant Pere de les Puelles, Barcelona.

Per saber més sobre la vida d'aquest bisbe sant, podeu anar a veure fins el diumenge, 12 d'agost, el Retaule de Sant Ermengol, una obra de l'Esteve Albert que es representa als claustres de la Catedral d'Urgell.

Més informació: