El dimarts, baixant d’Engordany cap a Andorra em vaig trobar un vell amic de la infància i de la joventut, el Marià Cerqueda, un sensacional escriptor.
Durant la passejada a corre-cuita i a gambades per l’avinguda Carlemany li vaig comentar que tenia previst de publicar un nou post al Propense dedicat al bombardeig de Puigcerdà per part de l’aviació italiana.
A partir d’aquí els dos vam començar una amable conversa sobre les diverses vivències de la Guerra Civil per part dels habitants de la muntanya catalana, gent pragmàtica, senzilla, amant de la rudesa i majoritàriament enemiga dels encanteris del luxe de la vida aburgesada de les ciutats.
De tota la xerrada amb el Marià, en guardo una bona reflexió que em va dir:”a una guerra, sobreviuen els qui millor s’adapten”. O dit en un altre ordre:”els que millor s’adapten a la situació són els que sobreviuen”.
És ben veritat, qui s’adapta sobreviu, qui no, pereix.
No hi ha ni ideologies, ni pensaments, ni militàncies, res. Només preval la praxis, el dia a dia, el saber afrontar la situació, molt sovint renovada amb el salt del full del calendari.
Ens adaptem o morim? Sobretot en una societat, com la nostra, en què les discussions de poble i de mal veïnat es resolien amb la pertinença a un bàndol, a uns nyerros o cadells, a uns carlins o liberals, a uns rojos o nacionals.
Una praxis que aconseguia que el roig salvés el capellà en els moments de fúria de la FAI, o que un capellà intercedís als falangistes per la llibertat d’aquell roig que un bon dia el salvà. Una praxis que facilitava que el famolenc robés i s’enriquís, i que un dia es convertís en el nou cacic. Una praxis que permetia que viure a base d’espavilar-se, com l’enginy de les garses i les guineus, per damunt de tota dignitat, de tot codi moral. Una adaptació, una forma de viure.
Què en podem extreure? La necessitat de l’home a adaptar-se a situacions difícils per tirar endavant, per sobreviure.
Sovint, un trajecte curt i esvalotat per les voreres de la Carlemany, pot arribar a sorprendre si s’acompanya d’una animada i interessant conversa.
31 de gen. 2008
Adaptar-se
29 de gen. 2008
Dues històries de la Guerra
Vinga, avui parlarem de la Guerra Civil. Una mica més memòria històrica?
El diari de Perpinyà, “L’Indépendant” publicava, en la portada de l’edició del dijous, 23 de gener, el titular “Il y a 70 ans, les italiens bombardaient la Cerdagne”, acompanyat d’una magnífica fotografia d’una vila de Puigcerdà centrada per una columna de fum, provocada per l’impacte d’una bomba. L’article, que signa F Berlic, ens conta que a les 14.30 hores del 23 de gener de 1938, 24 avions italians, provinents del “sudoest d’Espanya”, aparegueren a la Vall de Querol, pel costat de Puimorens, uns sis quilòmetres endins del territori francès, per tal de sobrevolar la Cerdanya i bombardejar les infraestructures ferroviàries, utilitzades pels republicans com a vies de proveïment d’armes. L’objectiu principal, segons ens remarca l’autor, era l’estació de Puigcerdà.
Els avions deixaren anar una cinquantena de bombes, 11 de les quals explotaren dins de l’estat francès. Només a Puigcerdà hi hagué 21 morts i una vintena de ferits. Us aconsello que aneu a una biblioteca per consultar aquest magnífic article i de pas, tafanegeu la fotografia, en la qual ja es veuen alguns xalets d’estiuejants. El turisme a la Cerdanya roda de fa una colla d’anys.
Sense deixar Puigcerdà, us aconsello la lectura d’un inèdit article del Carles Dalmau, publicat en el Programa de les Festes de la Germandat de Sant Sebastià de la Seu d’Urgell, que narra com una colla de treballadors de les dues fàbriques lleteres de la capital de l’Alt Urgell, les Lleteries i la Cooperativa, se les empescaren per salvar tota la maquinària industrial per a la fabricació de mantega i formatge abans que fos destruïda per la desbandada dels republicans, que en la seva fugida practicaren una política de terra cremada. L’article narra l’epopeia del transport fins a Llívia, via Puigcerdà, de tots els artilugis i maquinàries.
En un paràgraf Dalmau descriu com era la retirada dels republicans de la Seu “Carretera enllà es trobava de tot: cotxes, camions, carros, gent a peu i amb animals. La direcció era única, veure qui arribava primer a Puigcerdà”.
Són dues històries diferents de la Guerra del 1936-1939 que han sortit publicades aquests dies, i que paga la pena de llegir amb atenció. Molt sovint aquestes narracions amaguen fets importants que fins ara han estat amagats i oblidats per les grans gestes bèl·liques en grans ciutats i pels actes protagonitzats per molts polítics de primera fila.
El relat de l’atac dels italians sobre la capital de la Cerdanya configura un testimoni de com el feixisme no respectava les fronteres estatals dels països no bel·ligerants per aconseguir les seves fites. Com és que els francesos no reaccionaren amb contundència davant d’una violació del seu espai aeri i d’un atac sobre el seu territori? On era la grandeur?
La perspicàcia dels treballadors de les fàbriques de la Seu, constitueix un acte de fe en un futur, esperançat en el treball i en l’abnegació per damunt dels colors polítics de l’estat. Calia reconstruir el país, tornar a que aquest tornès a somriure, l’esforç s’ho valia.
El diari de Perpinyà, “L’Indépendant” publicava, en la portada de l’edició del dijous, 23 de gener, el titular “Il y a 70 ans, les italiens bombardaient la Cerdagne”, acompanyat d’una magnífica fotografia d’una vila de Puigcerdà centrada per una columna de fum, provocada per l’impacte d’una bomba. L’article, que signa F Berlic, ens conta que a les 14.30 hores del 23 de gener de 1938, 24 avions italians, provinents del “sudoest d’Espanya”, aparegueren a la Vall de Querol, pel costat de Puimorens, uns sis quilòmetres endins del territori francès, per tal de sobrevolar la Cerdanya i bombardejar les infraestructures ferroviàries, utilitzades pels republicans com a vies de proveïment d’armes. L’objectiu principal, segons ens remarca l’autor, era l’estació de Puigcerdà.
Els avions deixaren anar una cinquantena de bombes, 11 de les quals explotaren dins de l’estat francès. Només a Puigcerdà hi hagué 21 morts i una vintena de ferits. Us aconsello que aneu a una biblioteca per consultar aquest magnífic article i de pas, tafanegeu la fotografia, en la qual ja es veuen alguns xalets d’estiuejants. El turisme a la Cerdanya roda de fa una colla d’anys.
Sense deixar Puigcerdà, us aconsello la lectura d’un inèdit article del Carles Dalmau, publicat en el Programa de les Festes de la Germandat de Sant Sebastià de la Seu d’Urgell, que narra com una colla de treballadors de les dues fàbriques lleteres de la capital de l’Alt Urgell, les Lleteries i la Cooperativa, se les empescaren per salvar tota la maquinària industrial per a la fabricació de mantega i formatge abans que fos destruïda per la desbandada dels republicans, que en la seva fugida practicaren una política de terra cremada. L’article narra l’epopeia del transport fins a Llívia, via Puigcerdà, de tots els artilugis i maquinàries.
En un paràgraf Dalmau descriu com era la retirada dels republicans de la Seu “Carretera enllà es trobava de tot: cotxes, camions, carros, gent a peu i amb animals. La direcció era única, veure qui arribava primer a Puigcerdà”.
Són dues històries diferents de la Guerra del 1936-1939 que han sortit publicades aquests dies, i que paga la pena de llegir amb atenció. Molt sovint aquestes narracions amaguen fets importants que fins ara han estat amagats i oblidats per les grans gestes bèl·liques en grans ciutats i pels actes protagonitzats per molts polítics de primera fila.
El relat de l’atac dels italians sobre la capital de la Cerdanya configura un testimoni de com el feixisme no respectava les fronteres estatals dels països no bel·ligerants per aconseguir les seves fites. Com és que els francesos no reaccionaren amb contundència davant d’una violació del seu espai aeri i d’un atac sobre el seu territori? On era la grandeur?
La perspicàcia dels treballadors de les fàbriques de la Seu, constitueix un acte de fe en un futur, esperançat en el treball i en l’abnegació per damunt dels colors polítics de l’estat. Calia reconstruir el país, tornar a que aquest tornès a somriure, l’esforç s’ho valia.
22 de gen. 2008
Exposició Claverol
Recomano a tots els lectors i visitants, que perdin una tarda de la seva valuosa vida i s’apropin l’exposició sobre l’obra fílmica de Valentí Claverol que organitzen conjuntament el Govern d’Andorra, els Arxius Claverol i un parell d’entitats bancàries, a la Sala d’exposicions del Govern, situada a l’antiga caserna dels Bombers, a Andorra la Vella.
Paga la pena no anar a passejar o a comprar i prendre’s una llarga estona per seure en una de les sales preparades per l’organització, com si d’un vell cinema ambulant es tractés, i contemplar les filmacions que s’hi projecten. Amb una hora no n’hi ha prou, i potser tampoc amb quatre, atès que els detalls que un hi veu, són del impressionants. Us ho asseguro.
Del que he vist, em quedo amb una filmació en la qual hi surt el bisbe Iglesias–Navarri visitant Andorra la Vella en motiu d’una missa de difunts per la muller d’un president de la República Francesa. Tot cofat amb una sotana vermella i blanca, amb aquell posat mussolinià que tenia, alt, corpulent i feixuc, Iglesias–Navarri, estén la mà anellada a tota una corrua de consellers generals, vestits amb la capa i el tricorn. Uns representants que s’agenollen i li besen reverentment el gros anell que du, amb tota la magnificència d’una autoritat suprema, d’un “sinyor” bisbe.
Avui resulta impensable que els consellers generals s’agenollin amb aquella entrega dels seus antecessors, els anys han passat i les lleis han canviat. Aleshores era tot un honor besar la mà del copríncep bisbe, el més proper per molts, atès que vivia a la Seu. I com no, també proper pels seus orígens, fill de Durro, de la Vall de Boí. Quan de temps feia que no hi havia un bisbe fill de la diòcesis d’Urgell?
Però per damunt de tot era bisbe, amo i senyor, amb poder, del qual en penjava el veguer, una figura que fins i tot, la seva autoritat superava la del síndic. Un poder que compartia amb l’altre copríncep, més llunyà, però no menys necessari per garantir un equilibri que tabulava els andorrans des de feia una colla de segles i que a partir del XIX, els posicionà entre dos estats potents i expansionistes: Espanya i França.
Veure com han canviat les actituds, les maneres d’actuar o de viure, és motiu suficient per extreure que la societat ha vist en el seu si com es produïa una metamorfosis: d’una Andorra amb pocs habitants, eminentment rural, s’ha passat a una altra, d’urbana, amb prop de 83.000 ànimes i centrada en el sector serveis.
Un canvi social que es pot demostrar visualment en aquesta exposició. He posat l’exemple d’una visita del senyor bisbe, però se’n poden trobar molts altres. Hi ha qui hi va per retrobar un avantpassat o potser a si mateix, uns altres per orgull i una minoria, a la qual m’adscric, per comprovar-ne la importància per a l’estudi històric i antropològic.
Ja ho sabeu, teniu temps fins al febrer per anar a la Sala d’Exposicions de Govern o també al Centre d’Art d’Escaldes–Engordany, en aquest darrer lloc, per veure les filmacions corresponents al Pessebre Vivent que ideà l’Esteve Albert.
Paga la pena no anar a passejar o a comprar i prendre’s una llarga estona per seure en una de les sales preparades per l’organització, com si d’un vell cinema ambulant es tractés, i contemplar les filmacions que s’hi projecten. Amb una hora no n’hi ha prou, i potser tampoc amb quatre, atès que els detalls que un hi veu, són del impressionants. Us ho asseguro.
Del que he vist, em quedo amb una filmació en la qual hi surt el bisbe Iglesias–Navarri visitant Andorra la Vella en motiu d’una missa de difunts per la muller d’un president de la República Francesa. Tot cofat amb una sotana vermella i blanca, amb aquell posat mussolinià que tenia, alt, corpulent i feixuc, Iglesias–Navarri, estén la mà anellada a tota una corrua de consellers generals, vestits amb la capa i el tricorn. Uns representants que s’agenollen i li besen reverentment el gros anell que du, amb tota la magnificència d’una autoritat suprema, d’un “sinyor” bisbe.
Avui resulta impensable que els consellers generals s’agenollin amb aquella entrega dels seus antecessors, els anys han passat i les lleis han canviat. Aleshores era tot un honor besar la mà del copríncep bisbe, el més proper per molts, atès que vivia a la Seu. I com no, també proper pels seus orígens, fill de Durro, de la Vall de Boí. Quan de temps feia que no hi havia un bisbe fill de la diòcesis d’Urgell?
Però per damunt de tot era bisbe, amo i senyor, amb poder, del qual en penjava el veguer, una figura que fins i tot, la seva autoritat superava la del síndic. Un poder que compartia amb l’altre copríncep, més llunyà, però no menys necessari per garantir un equilibri que tabulava els andorrans des de feia una colla de segles i que a partir del XIX, els posicionà entre dos estats potents i expansionistes: Espanya i França.
Veure com han canviat les actituds, les maneres d’actuar o de viure, és motiu suficient per extreure que la societat ha vist en el seu si com es produïa una metamorfosis: d’una Andorra amb pocs habitants, eminentment rural, s’ha passat a una altra, d’urbana, amb prop de 83.000 ànimes i centrada en el sector serveis.
Un canvi social que es pot demostrar visualment en aquesta exposició. He posat l’exemple d’una visita del senyor bisbe, però se’n poden trobar molts altres. Hi ha qui hi va per retrobar un avantpassat o potser a si mateix, uns altres per orgull i una minoria, a la qual m’adscric, per comprovar-ne la importància per a l’estudi històric i antropològic.
Ja ho sabeu, teniu temps fins al febrer per anar a la Sala d’Exposicions de Govern o també al Centre d’Art d’Escaldes–Engordany, en aquest darrer lloc, per veure les filmacions corresponents al Pessebre Vivent que ideà l’Esteve Albert.
15 de gen. 2008
Déu, pàtria i rei (I)
De tots és sabut que les ideologies i els règims que els hi donen cabuda treuen profit i escuren la història per trobar referents en les gestes i personatges dels avantpassats. Per exemple, el Romanticisme mirava i s’enlluernava amb l’Edat Mitja. Això passava al segle XIX, quan els estats es dotaren d’essència nacional. L’Espanya d’avui es forjà en aquell segle i no en temps del rei Pelagi, o més endavant, dels catòlics Isabel de Castella i Ferran d’Aragó. La pell de brau que quedà esbandida amb la pèrdua de les colònies de Sudamèrica, aviat es dotà d’un corpus nacional, fet a mida i consciència de Castella i prescindint de la resta de territoris peninsulars, inclòs Portugal, que també havia format part d’Espanya en temps passats. Quantes vegades el nacionalisme espanyol representa el mapa de la seva nació amb Portugal inclòs?
Un estat nacional castellà es bastia en una península, amb caire liberal i potenciant per damunt de les estructures antigues, una manera d’obrar que no respectava la resta de realitats. Una de les batzegades que es produí durant aquell segle, tot enfrontant-se amb el poder establert, fou el carlisme: una realitat que sota una disputa legitimista aplegava sota seu l’església, els sectors de població camperola descontent amb les desamortitzacions, que també afectaven l’accés als comunals; els foralistes i el que restava de l’antiga classe noble camperola que encara vivia a les cases pairals. No intentaré descriure el carlisme, ni tampoc m’esforçaré a explicar com el seu ideari evolucionà, en la majoria dels casos, cap a sectors tan dispars com el nacionalisme espanyol que representava Franco i els sectors carlins que li donaren suport, o cap a altres moviments.
Un estat nacional castellà es bastia en una península, amb caire liberal i potenciant per damunt de les estructures antigues, una manera d’obrar que no respectava la resta de realitats. Una de les batzegades que es produí durant aquell segle, tot enfrontant-se amb el poder establert, fou el carlisme: una realitat que sota una disputa legitimista aplegava sota seu l’església, els sectors de població camperola descontent amb les desamortitzacions, que també afectaven l’accés als comunals; els foralistes i el que restava de l’antiga classe noble camperola que encara vivia a les cases pairals. No intentaré descriure el carlisme, ni tampoc m’esforçaré a explicar com el seu ideari evolucionà, en la majoria dels casos, cap a sectors tan dispars com el nacionalisme espanyol que representava Franco i els sectors carlins que li donaren suport, o cap a altres moviments.
Avui parlaré més de la reivindicació que avui es fa del carlisme i dels seus capitostos des de moviments polítics ben diferents.
Si heu vist les notícies de les televisions espanyoles, us haureu adonat que en les manifestacions de la dreta política d'aquell país, algunes convocades per sectors de l’església, i en alguna que d’altra beatificació vaticana de cristians de la península ibèrica, completament mediatitzada per aquests sectors irredempts; entre les banderes d’Espanya, n’hi ha algunes de blanques amb la Creu de Sant Andreu, la de les dues aspes, símbol i ensenya dels carlins. Que els sectors més conservadors de l’espanyolisme hagin tret profit, i encara en treguin, dels carlins, no és cap secret. Els requetès navarresos, bascos, catalans i d’altres zones de l’estat espanyol donaren suport a Franco durant la Guerra dels Tres Anys, els furs i la tradició s’ho valia. El 19 d'abril del 1937, la unificació dels carlins dins del partit únic fou una realitat i aviat sorgiren les primeres desavinences i distensions, com Manuel Fal C0nde. Però al que anava, que la dreta espanyolista hagi tret profit del carlisme no és cap secret.
A les antípodes del PP i el PSOE existeixen els diferents nacionalismes, que els científics i politòlegs anomenen perifèrics, els més importants són el català, esbrancat en una dreta autonomista i un centreesquerra independentista; i el basc, amb una dreta i una esquerra independentistes. En aquest darrer, la petjada del carlisme en el seu substrat no és cap secret, Sabino Arana, fundador del Partit Nacionalista Basc havia estat carlí, com també ho eren els pares o avis de Xabier Arzallus antic “mahaikide” d’aquesta formació. A l’esquerra, els independentistes d’esquerres propers a ETA, no només no reneguen del llegat carlí del nacionalisme basc, sinó que també se’n senten hereus, només cal mirar aquesta web de l'Associació Nacionalista Basca en la qual hi surt el cap carlí Zumalakarregi com un heroi de la causa basca.
Una mateixa causa, la boina borlada, els furs, la bandera de Sant Andreu i el requetè, i una munió de formacions ben dispars ideològicament que se’n senten les hereves.
A Catalunya, encara recordo com en un míting, l’antic secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya, Àngel Colom, reivindicava el llegat carlí de Catalunya. Però no deixa de ser anecdòtic. En l’actualitat, des de la historiografia es reivindica el carlisme com una de les bases de l’ideari nacionalista català, tant de dretes com d’esquerres. I ho trobem en obres contemporànies, en estudis que demostren que el carlisme és un substrat del nacionalisme català, per exemple al llibre de Lluís Ferran Toledano González, “Carlins i Catalanisme”, editat per Farell, o a la “Història militar de Catalunya” de F. Xavier Hernàndez, editat per Rafael Dalmau, que els compara amb els republicans, l’altre substrat del nacionalisme català: “Per dir-ho d’una altra manera: els republicans eren nacionalistes i independentistes catalans, i els carlins també”. O quan descriu els exèrcits, referint-se als carlins, “es tractava d’un exèrcit català amb tropa catalana i comandat per catalans que lluitava a la pròpia terra amb el suport de la terra”, o als liberals, “ a ells s’oposaven forces milicianes, igualment catalanes i comandades per catalans i amb funcions, usualment, de defensa dels pobles i ciutat, i que comptaven amb el suport dels entorns més urbans”.
Els carlins, a Espanya constitueixen un llegat, de tarannà conservador i fidel a la dreta més tradicional, al País Basc són idolatrats per l’esquerra nacionalista i a Catalunya reneixen redescoberts pels historiadors propers al catalanisme.
Fixem-nos com una ideologia, un pensar, un tarannà, que des del segle XIX fins ara, ha constituït un planter per uns pensaments dispars i al mateix temps, motiu de reivindicació d’ideologies oposades i enfrontades. Recordeu Montejurra?
A les antípodes del PP i el PSOE existeixen els diferents nacionalismes, que els científics i politòlegs anomenen perifèrics, els més importants són el català, esbrancat en una dreta autonomista i un centreesquerra independentista; i el basc, amb una dreta i una esquerra independentistes. En aquest darrer, la petjada del carlisme en el seu substrat no és cap secret, Sabino Arana, fundador del Partit Nacionalista Basc havia estat carlí, com també ho eren els pares o avis de Xabier Arzallus antic “mahaikide” d’aquesta formació. A l’esquerra, els independentistes d’esquerres propers a ETA, no només no reneguen del llegat carlí del nacionalisme basc, sinó que també se’n senten hereus, només cal mirar aquesta web de l'Associació Nacionalista Basca en la qual hi surt el cap carlí Zumalakarregi com un heroi de la causa basca.
Una mateixa causa, la boina borlada, els furs, la bandera de Sant Andreu i el requetè, i una munió de formacions ben dispars ideològicament que se’n senten les hereves.
A Catalunya, encara recordo com en un míting, l’antic secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya, Àngel Colom, reivindicava el llegat carlí de Catalunya. Però no deixa de ser anecdòtic. En l’actualitat, des de la historiografia es reivindica el carlisme com una de les bases de l’ideari nacionalista català, tant de dretes com d’esquerres. I ho trobem en obres contemporànies, en estudis que demostren que el carlisme és un substrat del nacionalisme català, per exemple al llibre de Lluís Ferran Toledano González, “Carlins i Catalanisme”, editat per Farell, o a la “Història militar de Catalunya” de F. Xavier Hernàndez, editat per Rafael Dalmau, que els compara amb els republicans, l’altre substrat del nacionalisme català: “Per dir-ho d’una altra manera: els republicans eren nacionalistes i independentistes catalans, i els carlins també”. O quan descriu els exèrcits, referint-se als carlins, “es tractava d’un exèrcit català amb tropa catalana i comandat per catalans que lluitava a la pròpia terra amb el suport de la terra”, o als liberals, “ a ells s’oposaven forces milicianes, igualment catalanes i comandades per catalans i amb funcions, usualment, de defensa dels pobles i ciutat, i que comptaven amb el suport dels entorns més urbans”.
Els carlins, a Espanya constitueixen un llegat, de tarannà conservador i fidel a la dreta més tradicional, al País Basc són idolatrats per l’esquerra nacionalista i a Catalunya reneixen redescoberts pels historiadors propers al catalanisme.
Fixem-nos com una ideologia, un pensar, un tarannà, que des del segle XIX fins ara, ha constituït un planter per uns pensaments dispars i al mateix temps, motiu de reivindicació d’ideologies oposades i enfrontades. Recordeu Montejurra?
8 de gen. 2008
Consum
Finalment ha acabat aquesta marató d’imbecil·litat que es diu Festes de Nadal. Suposo que tots haureu llegit més d’algun post i algun que d’altre article que carreguen fort contra les festes i l’entelèquia del bon rotllo, de la felicitat i la bondat. També molts altres companys deuen haver tractat el tema del consumisme en els seus blocs; de com arribem a embogir, comprant de tot amb els diners de les pagues i dels estalvis de tot l’any. Molts regals, esperant a canvi alguna cosa, algun objecte que satisfaci el nostre fals altruisme, el nostre egoisme.
I com que jo no vull ser menys, avui parlaré de consumisme, un concepte que no és tant nou en el temps.
Durant els anys trenta del segle XX, mentre el nazisme s’estenia com a praxis ideològica d’una desfeta moral de l’individu en una Alemanya desorientada i tocada per la derrota de la Primera Guerra Mundial, a Frankfurt, una colla de sociòlegs, vinculats a la docència universitària, i imbuïts pel marxisme, el psicoanàlisis i altres pensament de l’època, s’aplegaren en l’anomenada Escola de Frankfurt o Institut de Recerca Social.
Max Horkheimer i TW Adorno, figures cabdals de l’Institut, en l’obra “Dialèctica de la Il·lustració”, ja tractaren tot això del consumisme i la relació que té amb la nostra societat. El fet que ens facin anar com a corderets el teoritzaren aquests filòsofs i sociòlegs, mentre el feixisme triomfava a Europa. El nazisme, aquella mena d’exaltació de masses, que com el Stalinisme que també criticaren, conduïa a les persones vers la direcció que els poderosos deleraven: la manca de voluntat de pensament per part de l’individu i la seva submissió a la massa que es dirigida per una elit.
I com que jo no vull ser menys, avui parlaré de consumisme, un concepte que no és tant nou en el temps.
Durant els anys trenta del segle XX, mentre el nazisme s’estenia com a praxis ideològica d’una desfeta moral de l’individu en una Alemanya desorientada i tocada per la derrota de la Primera Guerra Mundial, a Frankfurt, una colla de sociòlegs, vinculats a la docència universitària, i imbuïts pel marxisme, el psicoanàlisis i altres pensament de l’època, s’aplegaren en l’anomenada Escola de Frankfurt o Institut de Recerca Social.
Max Horkheimer i TW Adorno, figures cabdals de l’Institut, en l’obra “Dialèctica de la Il·lustració”, ja tractaren tot això del consumisme i la relació que té amb la nostra societat. El fet que ens facin anar com a corderets el teoritzaren aquests filòsofs i sociòlegs, mentre el feixisme triomfava a Europa. El nazisme, aquella mena d’exaltació de masses, que com el Stalinisme que també criticaren, conduïa a les persones vers la direcció que els poderosos deleraven: la manca de voluntat de pensament per part de l’individu i la seva submissió a la massa que es dirigida per una elit.
Les frustracions personals, el jo davant la multitud, el subjecte, semblaven mancats de tota caracterització en una societat en la qual, el públic, la ciutadania o la col·lectivitat esperava consumir allò que els era requerit. Ells no dubtaren en criticar de manera conseqüent l’allau depredadora que castrava la individualitat, el jo pensant, el fet que el subjecte fos un.
Crearen una nova manera de presentar una figura de domini, la del món de la publicitat i del consum, del qual les víctimes no n’eren uns obrers que estaven lligats de mans i peus a la cadena de producció industrial; sinó uns consumidors que, tant podien ser uns treballadors de coll blanc, com els obres d’una factoria. Uns consumidors que neixen del temps lliure, concedit als assalariats, i de la consolidació, amb els anys, d’una potent classe mitja, el que vindria a ser, una terciarització de l’economia.
Aquests, els consumidors, són les noves víctimes del sistema, que en la nostra època, encara continuen existint, completament alienats i que durant els Nadals, campen entre corredisses i presses de darrera hora, comprant regals i productes de tota mena, consumint, sense cap mena de detura, empesos per la pressió del sistema, disfressat de bonhomia, tradició, religió i familiaritat.
Aquest nou espectre de domini que posà al dia la gent de l’Institut de Recerca Social, els de l’Escola de Frankfurt, sempre m’ha interessat, sobretot, per la seva vigència actual.
Consumim tot el que tenim a l’entorn, aquesta és la nova relació de domini a la qual hi estem sotmesos.
Crearen una nova manera de presentar una figura de domini, la del món de la publicitat i del consum, del qual les víctimes no n’eren uns obrers que estaven lligats de mans i peus a la cadena de producció industrial; sinó uns consumidors que, tant podien ser uns treballadors de coll blanc, com els obres d’una factoria. Uns consumidors que neixen del temps lliure, concedit als assalariats, i de la consolidació, amb els anys, d’una potent classe mitja, el que vindria a ser, una terciarització de l’economia.
Aquests, els consumidors, són les noves víctimes del sistema, que en la nostra època, encara continuen existint, completament alienats i que durant els Nadals, campen entre corredisses i presses de darrera hora, comprant regals i productes de tota mena, consumint, sense cap mena de detura, empesos per la pressió del sistema, disfressat de bonhomia, tradició, religió i familiaritat.
Aquest nou espectre de domini que posà al dia la gent de l’Institut de Recerca Social, els de l’Escola de Frankfurt, sempre m’ha interessat, sobretot, per la seva vigència actual.
Consumim tot el que tenim a l’entorn, aquesta és la nova relació de domini a la qual hi estem sotmesos.
Ah! I pels que no heu gastat prou, ara arriben les rebaixes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)