Patum

Al diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ens ofereixen una bona definició del que és una patum: “Persona que frueix d’una gran consideració més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que no pas pels seus mèrits reals i presents”.

Andorra, a desgrat de la ciutadania, té un gran nombre de patums, persones que encara viuen de la glòria amb que foren coronats per sectors de la societat, minoritaris però influents. Gent que té l’origen del seu immerescut prestigi en col·legis, com el Sant Ermengol, amb un antic professorat massa avesat a mirar els cognoms i els càrrecs dels progenitors.

Un bon currículum, botit en una escola com la situada al Roc de Sant Pere de la capital, era suficient per passar sense pena ni glòria en una prova de selectivitat. Una mala nota en aquell examen era compensada per la del batxillerat, farcida d’excel·lents i de notables. La universitat, per moltes patums, es convertí en un exercici de saber, pausat i encarat al futur comandament de la societat. Una mena d’aprenentatge de “burgesos il·lustrats”, orientat a conduir política i intel·lectualment l’esquerra del país. El seu “jo opino”, de seguida va ser respectat per una massa de votants, poc conscienciada, però amb el suficient poder per catapultar-los a la glòria patumaire.

Mentre, a Andorra, centenars de joves, amb pares sense càrrec, per viure, han hagut de lluitar, primer a les escoles, i després a la societat, molt sovint compaginant la feina amb els estudis i sense que les seves idees i propostes puguin ésser considerades per aquesta elit entonada de capacitat neuronal i de saber.

Resulta trist que la societat andorrana, amb el pas dels anys i l’esperat augment dels ciutadans amb dret a vot, encara no hagi estat capaç de girar full, o millor dit, d’estripar-lo, i posar les patums al seu lloc.

Per quan un canvi d’aquesta immerescuda classe intel·lectual?