La Rambla

No és de la de les Flors, ni la de Canaletes, ni tampoc la de Santa Mònica. Aquesta altra va néixer dins del seny dels urbanistes de la nomenclatura maragalliana, de quan el Raval s'havia d'oxigenar. Cap novetat. Bressol de vagues, protestes i cremes de convents, el Raval, i de retop la seva gent, confegia un laberint de carrers, entre els quals corrien les desgràcies i les rialles miserables de molts barcelonins, els més ensotats, els de la setmanada eixuta. El Raval sempre ha estat un lloc de vida popular, de lluita, treball, igualtat, picardia, i també un cau de pinxos de barri i lladregots. Per aquests motius, perquè la misèria hi deixés d'aflorar, d'ençà la Segona República, les autoritats es van plantejar d'oxigenar-lo amb l'obertura d'un gran carrer o avinguda, que el partís pel mig.

Aquest desig d'urbanistes de tot temps no va veure la llum fins que els maragallians s'hi van posar de valent. Es tractava d'agafar les tisores i crear un nou espai urbà: la Rambla, però la del Raval. Una Rambla inacabada, frustrada, però que avui ja és tota una realitat.

Ningú que hi passeja, imaginant que es troba en un país del llunyà Orient, entre tanta multiculturalitat, arribaria a pensar que aquesta ampla avinguda escapçada i arrelada a les Drassanes, és fruit de l'acció d'un despatx d'urbanisme municipal. Els restaurants dels baixos, l'hotel de luxe, la disposició de les cases i les palmeres, semblen que hi hagin "estat tota la vida".
Qui pot imaginar que aquests edificis que presideixen aquest ample carrer, fa uns anys romanien amagats en uns estrets carrerons?

La Rambla del Raval neix com un invent, com si fos el resultat de l'aplicació d'una fórmula matemàtica i que ha resultat ser tot un èxit. Ja no en resta cap cicatriu, la vida i el sol ocupen un nou espai urbà, ara ja humanitzat i ple de vida, representant una nova Barcelona, també senzilla, i propera a aquell passat, avui decadent que roman entre carrers desapareguts, sota l'ombra de les palmeres i el parlar dels paquistanesos.

Autoretro

Ja fa dies que ensumava que Autoretro s'apropava. Aquesta fira de vehicles clàssics, vells i antics, concentra gent de tota mena: capitalistes i inversors, amants de la ferralla, addictes al sofre dels carburants i melancòlics d'èpoques pretèrites. Entre aquest darrer grup m'hi compto jo, concretament en la subcategoria dels "nostàlgics de la transició". Sí, sí, el que llegiu, de "la transició".

Sota d'aquest paraigües, el post-franquisme i la transició, vaig viure una de les èpoques més boniques de la meva existència, de quan el pare es va comprar el Seat 131 Miriafiori (s'escriu així?), i va posar a la venda el 1430 de la mateixa marca. Tant un cotxe com l'altre, eren de fabricació barcelonina, però ambdós tenien l'ànima italiana: La llegenda "Fabricado con licencia Fiat" n'era una certificació. Una altra, ho era l'estrident soroll de la botzina, la qual el pare feia sonar quan passàvem per dins del túnel de Martinet, aleshores l'únic de les nostres contrades. Encara recordo quan passàvem el del Bruc: "Papa! Papa! Toca la botzina!" -Li deiem, però allà no ens feia cas. La multa de la Guàrdia Civil l'hagués esperat.

A vegades, amb el meu gran amic Josep Saldes recordem els cotxes d'aquella època. Els seus sorolls, formes i olors. El dibuix dels seus fars, els colors vius, els dos tipus de benzina, els que duien motor al davant, i els que el tenien al lloc del maleter... Plegats barregem aquests records automobilístics amb altres pensaments, com els relacionats amb aquelles sortides esglaonades de canalla del Col·legi de la Salle, o amb els "verdugos" de llana al cap, o amb l'efímera empresa de fabricació d'un Mazinger Z, en la qual hi prenien part diferents amics d'infància, com el Josep Enric Fortó.

Com si fòssim dos melancòlics, parlem sempre d'aquella època de la nostra vida, plena d'innocència, i com no, també de moltes entremaliadures. Plegats recordem aquell univers particular, ple d'idees i d'imaginacions que la vida adulta ens ha manllevat. Sortosament, passejant per l'Autoretro, sense comprar res, perquè la cartera no dóna, però guaitant molt, ens tornem a trobar molt feliços per un instant, esperant que retornin personatges del nostre imaginari infantil de qualsevol d'aquestes ferralles convertides en antiguitats.

El nom fa la cosa

Entre carnisseries islàmiques i locutoris paquistanesos, trobem la plaça del Pedró. La presideix un obelisc amb inscripcions llatines referides a prohoms barcelonins. Davant mateix d'aquest vell monument, en un dels extrems d'aquest humit i brut fòrum triangular, s'endevina la que fou en temps pretèrits una església romànica, la de Sant Llàtzer, el ressuscitat.

Per comprovar la veritable bellesa d'aquest temple, cal que anem al seu extrem oposat, un absis que avui roman entaforat en una illa de cases, visitable a través d'un carrer posterior. Els quadrats carreus i les arcuacions llombardes de la capçalera presideixen una plaça sorrenca, envoltada d'estrets edificis habitats per gent de contrades llunyanes, ignorants del passat del lloc.

Uns bancs encabeixen les tertúlies d'uns estrangers emmostatxats, vestits amb una mena de camisa de dormir, més pròpia d'altres latituds que de casa nostra. No lluny, a redós de l'ombra del temple, uns altres homes, acotxats, oblidant la propera presència dels tertulians, s'afanyen en buidar el contingut de la seva xeringa en les venes dels seus braços. L'alè de l'heroïna afganesa que els du cap a la mort, ignora que l'ombra de Llàtzer, el ressuscitat, és allà, per indicar-los que hi ha una altra vida, una altra esperança. Només cal alçar el cap.

Absència

Durant més de dos mesos no he escrit res en cap dels meus dos blocs. La raó? No en tenia ganes. N'hi ha que diuen que per escriure, un ha d'estar inspirat. No ho sé. La causa no la sé. Inspiració? sempre en tinc. Però em faltaven ganes. Aquests dies m'ha vingut una altra vegada el cuquet. Ens veiem per aquí.

Planchart

És un avi d'aspecte trencadís, no gaire alt, i molt escarladenc. Vesteix mudat, sempre impecable, totalment d'acord amb l'elegància d'un oficinista d'aquells que militaven al CADCI a principis de Segle. Amb els seus noranta anys fets, en Josep Planchart i Martori, president d'Estat Català, és un dels darrers testimonis vius, conjuntament amb en Martí Torrent i en Ventura Niubó, del separatisme d'abans de la Guerra dels Tres Anys.

En el seu imaginari, i en el dels pocs militants de la seva organització, l'ordre i el respecte s'acompanyen amb l'abnegació i la lluita. Molts pensen que és el darrer relleu de la generació que va veure Macià, la que lluïa camises caqui, si eren d'Estat; o verd oliva, si eren de Nosaltres Sols. Miquel Badia ocupa l'eix central del seu pensament, i de fet, sempre ha procurat que els joves que té sota la seva custòdia el recordin i l'imitin, conjuntament amb aquells escamots que s'escampaven per Eramprunyà, o que desfilaven per Montjuïc, sota la refilada mirada envejosa dels enemics.

Els seus ulls clars i la seva veu d'ancià no només alberguen pau i bonhomia. Sota aquesta pacífica aparença senil s'amaga tot un soldat català, exemple a seguir, testimoni de l'ahir per a les generacions de joves.

Ferms!

Cuixà, a l'ombra de Protasi

La copa d'un xiprer, el campanar i el Canigó, sota la nau, el que queda del claustre

Després de dinar a Prada, sota la calentor dels ferros reblegats pel sol dels barracons de la cantina del Liceu Renouvier, i mentre esperàvem que comencés l'acte d'homenate a Viusà, ens vam engrescar per anar cap a Sant Miquel de Cuixà. Aquest monestir es troba prop de la capital del Conflent, al costat d'un riberal que baixa frondós del Canigó. D'aquells que et conviden a fer un anunci d'aigua mineral. Enguany, amb les altes temperatures, el lloc no semblava gens plàcid, i qualsevol ombra no ha estat prou valenta per calmar el nostre abatiment i aixafament solar. Què hi farem. Poca visió lírica que en destaqui la bellesa li haurem de donar, primer és la supervivència.

La torre, l'església, el que queda del claustre, i les vivendes annexes on hi viuen els monjos provinents de Montserrat ens donen la benvinguda. Ja dins, a la cripta, sota unes voltes soterrades, s'hi està bé, no hi fa calor. Hi faríem vida. És el lloc ideal per curar un bon cava, pensaria un penedesenc. La frescor, amiga de la foscor, convida a seure al terra i a un repòs ideal per provocar la migdiada. Llàstima de la humitat, sinó hi jauria, allunyat d'aquestes temperatures caniculars, encara que estiguem a finals d'agost, dignes de qualsevol lloc del Marroc.

Protasi, provinent de l'Eixalada, segons uns, vingué d'Urgell per fundar aquest cenobi, qui sap. Avui, prop de Cuixà, també hi hem trobat una colla de gent provinent d'Urgell, concretament d'Andorra. De retorn cap a Prada, per assistir a la conferència d'homenatge al Viusà, pensem, en l'apocalipsi, com ho deuria fer Protasi, però aquest cop, amb el pensament centrat en el canvi climàtic i la destresa humana, més que en la justícia divina.

L'escola de família

López-Tena i Morera parlant amb una assistent a la UCE

Amb aquest nom m'agradaria definir la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), darrer resquisi d'aquella que fou en els darrers anys del franquisme i d'aquella falsa transició. Avui, encara rep molts d'aquells estudiants, aleshores de llarga cabellera negra; i ara, senyors de closques grisenques i d'ulls vidriats. Reunió de generacions, Prada aplega en un ambient que barreja aires de caserna, vida comunitària de falansteri, i casal de colònies del Ripollès, aquests padrins idealistes, els seus fills, i una colla de canalla, els seus néts. Padrins i fills funcionaris, sobretot de l'ensenyament, que es poden permetre el luxe de passar 15 dies l'any al Liceu Renouvier de la capital del Conflent. La resta d'assistents són joves, estudiants de les universitats catalanes, molts dels quals són becats, que van a les classes de tot tipus per aconseguir crèdits de lliure elecció. Molts cursos tenen un rigor acadèmic, i alguns altres, semblen trets d'un ateneu de capital de comarca. De fet, i no tinc perquè negar-ho, m'agrada aquest ambient, m'hi trobo bé. I si tingués prou temps, hi passaria uns quants dies, però com que aquest factor equival a l'or, amb un jorn ja faig compte.

En aquesta línia, Prada, més que una Universitat d'Estiu, és el punt de trobada de bona part de la intel•lectualitat més combativa i radical de l'independentisme català, la qual, entre dies i lliçons, rep visites de polítics de tota mena.

Enguany, després de passar per Elna, A Prada ens esperaven el Lluís Morera, l'Oriol de Mollet, i la Mireia. Allà hi vam trobar el Pol, la Mach, el Pasques, l'Agustinet Barrera -el fill del militant de Nosaltres Sols amic de l'Esteve Albert-, la Sílvia i els seus astres, els periodistes d'Andorra, el Sastre, el Guia, el Vera, el Laporta, el Tena i l'Uriel, i tanta més gent, tota diferent, que sempre podem trobar en aquell lloc de tranquil•litat i de diàleg.

La calor potent d'un migdia d'estiu, acompanyada de la xafogor de l'onada nord-africana, es concentren sobretot dins dels barracons del liceu que fan de menjador i de cuina. Una immensa cantina escolar, més digna d'una caserna que d'un col•legi, acull uns comensals en aquest ambient de casal de colònies intergeneracional. Entre mossegada i glopada, els estudiants i els professors, amb les seves respectives famílies, parlen tranquil•lament de les seves idees i dels seus projectes. L'estiu sembla no acabar, però la UCE s'ha d'afanyar, pel setembre comencen les classes i toca treballar.

Elna

El dia del martiri de la Diada d'Andorra a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), em vaig atansar a Prada per saludar els companys de les valls, i assistir a una conferència d'homenatge a Manuel Viusà. Hi vaig pujar amb un company de la Facultat, amb el qual compartim vel•leïtats culturals i socials. Prada només era una parada en una jornada destinada a conèixer un mica més les comarques de la Catalunya del Nord. A part de l'estada a la UCE, ens vam plantejar de visitar Elna i Sant Miquel de Cuixà. Com es pot comprovat, tot un dia dedicat a l'art medieval.

D'Elna, antiga capital episcopal, ja des del Baix Imperi, em podríem estar parlant molta estona: La seva catedral, amb clares analogies estilístiques amb la d'Urgell; la trama urbanística, amb la seva doble composició, amb una vila alta i una altra de baixa; amb les restes del murallam; i amb la tranquil•litat, la llum, i la humanitat típiques de totes les poblacions rosselloneses. De fet, Elna no s'escapa d'aquell flaire floral d'herbes aromàtiques, que s'escampa per les riberes del Tec i del Tet.

Des del pla de la Seu, el que els oriünds anomenen Plaça de les Garrafes, entrant en silenci i traient el cap per damunt dels murs, guaitant sense vertigen i guiant les orelles cap als carrers de la vila baixa, encara es possible sentir converses en català, de gent entrada en anys, els darrers testimonis d'una cultura que aviat desapareixerà.

Al costat de les Garrafes, dins del temple romànic de la que fou catedral, vam iniciar un encuriosit tomb per l'interior que ens refrescà del sol i ens conduí a temps pretèrits, de quan els ciris encesos s'acompanyaven de precs, resos, i rosaris de molts i molt feligresos. Tombes de bisbes, una ara romànica molt ben conservada, inscripcions i làpides, altars barrocs, retaules gòtics i creus amb impromperis, poden resumir amb pocs mots el seu fosc i fresc interior. Antiga catedral, avui església, i amb un capellà d'espardenyes de veta, que ens va obrir les portes del seu temple, aquella casa de Déu, tot parlant-nos un fluid català del Rosselló.

Ja a fora, al costat de les arrencades del que havia de ser un absis gòtic que mai veié la llum,hi trobàrem l'entrada dels claustres i del museu. Uns claustres que recorden l'esplendor del que havia estat aquella església, la central de la contrada durant una bona colla d'anys. Capitells decorats amb escenes de guerra, inspirades en la Bíblia, però esculpits a l'Edat Mitja, ordenen un espai restaurat que dóna entrada a una sala amb una breu explicació de la història de la vila. Una història que arrenca de la dominació romana, l'antiga Elena, i passa per l'ocupació goda, el ràpid passatge musulmà, i la conquesta franca. Una conquesta que centraria la vida episcopal de la plana rossellonesa, demostrada amb dibuixos, gravats moderns amb els plànols de les fortificacions, i tota una sèrie de pergamins ignorats per uns visitants que els troben il•legibles.

A una altra sala, situada sota el nivell del terra, s'hi poden contemplar restes del passat més remot de l'entorn, el pas de les cultures neolítiques, les del ferro, i com no, la dels ibers que habitaren la zona. Unes peixeres exposen el que els arqueòlegs han trobat. Unes vidrieres que per la disposició, l'olor de romàtic, i l'esgrogueïment dels retolets i cartellets, em recorden a aquells museus locals que escenifiquen cert folklorisme, com el de Ripoll. En aquest cas, però, tot i la vellúria de l'exposició i de la disposició museística, la missió didàctica s'acompleix: El visitant recorre en aquest espai tota la història d'Elna i de l'entorn.

Ja sortint, els afables guies, gent del terrer, que s'esforça en parlar la llengua perduda dels seus avis, us atendran amb una correcció absoluta. En el nostre cas, vam estar parlant de capitells i del bonic claustre una bona estona. La seva formació i atenció haurien de ser exemple de molts guies de grans museus, emmandrits de subvencions i de falses seguretats laborals.

Aquesta imatge d'Elna, amb aquest blau celestial, d'un sol rostidor que fa madurar la vinya rossellonesa, vam emprendre el camí cap a Prada, i d'aquí a Sant Miquel de Cuixà.

L'antiga escola dels jueus

Molt a prop del Palau de la Generalitat, en un cau de l'antic Call, s'alça el que queda de la desapareguda sinagoga major de Barcelona, o dit d'una altra manera, de l'escola dels jueus. Entre cases de carreus, carrers estrets, i portals adovellats, la trobarem. Cal entrar-hi per una petita porta, d'aquelles baixes, on tot acotant el cap, passes per sota d'un tapís on hi posa l'inscripció xalom en hebreu. Després de baixar uns pocs esgraons, arribes a les restes visitables d'aquella antiga escola de saber: a la part més inferior, s'hi veuen unes pedres d'època baiximperial; al mig, unes de medievals, i la volta, ja és d'època moderna.

L'interior és auster, preparat per a la visita de turistes i curiosos, on després de pagar una petita quantitat monetària, només 2 euros, la guia explica la història del lloc, bé esmentant dos conceptes que s'han de tenir en compte: el primer, l'existència d'una comunitat jueva a la Barcelona medieval, majoritàriament proveïda de gent procedent d'occitània, encara que es tingui constància de la persistència de gent d'aquesta religió des de temps més pretèrits, com després de l'any 1000. I el segon, és l'adscripció nacional catalana dels membres d'aquesta comunitat. Encara que la gent de l'Edat Mitja no entengués d'això, i tot es valia cap a la fidelitat al senyor i la pertinença a un credo, els jueus de Barcelona, als ulls d'un contemporani del Segle XXI, eren catalans, atesa que aquesta era la seva llengua. Com ho són també els administradors d'aquest lloc, i així m'ho van voler fer constar: nosaltres som catalans de religió jueva. I així és.

Els escacs

Alguna tarda els he vist a la plaça de Catalunya, en aquell tros de carrer que enllaça les dues rambles, i que passa prop del Zurich i del Triangle. Sota les poques ombres vegetals i damunt dels pedrissos d'algunes jardineres els pots trobar, es tracta dels escacaires que provinents de qui sap on, alguns semblen de Sud Amèrica i altres de l'Est d'Europa, s'apleguen per convicció a composar partides i estratègies, entre silencis condescendents, mirades que indiquen assentiment i rictus labials que mostren el grau d'acord amb la tàctica utilitzada.

Els turistes no els fotografien, com ho fan a les horroroses estàtues de les Rambles; la Vicky i la Cristina passen de llarg amb les seves bicis llogades; i els carteristes segur que no hi fan l'agost. Aquesta nova silueta de la ciutat m'agrada, però també deixa entreveure la mancança dins del mapa urbà d'aquells locals que només subsisteixen a certes capitals comarcals: aquells cafès, casinos i ateneus caducs, aplecs de jugadors de la Botifarra, Solitaris, i com no, també dels escacs. Aquells grans i espaiosos cafès de columnes de ferro, taules de marbres i sostres alts per on el fum del tabac s'acumula i s'uneix amb les colònies i massatges dels clients.

La multiculturalitat no els ha deixat lloc, com si sobressin entre tanta sorollosa botiga de roba, aplecs de turistes badocs, equilibristes i contorsionistes de cap de setmana. La Barcelona del XXI també ha creat un lloc per a aquests nous pàries orfes de locals, una nova imatge del present, diferent i discreta.

27-J

Sovint els pots veure pel carrer, amb tarannà solitari, o caminant amb parella, la seva mirada impetuosa, cercant alguna cosa, destarota a qualsevol altre home que es creui amb ells. Les samarretes arrapades, de tres talles menys de les habituals, els pantalons cenyits, el cabell curt, una barba de tres dies, ulleres de sol i una constància malaltisa en perpetuitzar la joventut poden ser alguns dels seus trets definitoris.

A vegades en trobes pel gimnàs, entrenant i seguint una dieta rigorista que els encaixona en un difícil i estragós culte al cos, emparentat amb aquesta perpetuitat de la joventut que cerca en el passat la por cap a un incert futur.

Ahir era el seu sant, o el dia del seu patró, o el que fos, celebraven la seva festa, amb soroll, carrosses, disfresses i carnaval absolut. Ahir era el seu dia, com el Primer de Maig ho és per als sindicalistes, l'11 de Setembre per als indepes, el 12 d'octubre per als espanyols o un altre que no recordo per als gitanos del meu poble, quan s'ajuntava tot el clan i començaven a cantar i ballar fins a altes hores de la matinada. Ahir era el dia en què es treien la màscara de l'exclusió que no els deixa ser, que serveix per demostrar a la resta de ciutadans la seva existència i que són una colla, capaç de fer molt soroll.

La tarda prometia avorriment. Tothom havia guillat de la ciutat. Jo sortia de prendre un cafè prop del Mercat, i el soroll mecànic de la rua em va encuriosir a què m'hi apropés. La música era estronadora i mecànica. I allò? Quin espectacle, similar a una processó de Setmana Santa, però amb un to festiu i sense caputxes, i com no, sense cap mena de solemnitat social: ara passaven els grassos i peluts, després els d'una discoteca de pastilleros, en acabat la representació d'un local de prostituts, més endavant una empresa dedicada a la pornografia, poca estona després els d'un bar de copes. Alguns homes anaven amb banyador, lluïnt els muscles ciclats amb anabolitzants, uns altres semblaven llenyataires, n'hi havia un amb tanga, a prop, desfilaven unes transexuals, i no gaire lluny, unes senyores que es petonejaven. Tot entre soroll, un ambient festiu, i algun resquici reivindicatiu del que havia estat la seva marginació social. Una marginació que va tenir el seu guetto en la Barcelona dels primers anys del Segle XX, al carrer de l'Arc del Teatre, en locals desapareguts per les bombes de l'aviació italiana, llocs proscrits per a segons quins socis del Cercle Eqüestre, i d'alliberament per a altra gent, com la Criolla.

Prop, la gent dels balcons, les finestres i alguns vianants, com jo, ens ho miràvem embaladits, callats, i com no encuriosits. Érem els convidats del pedra d'una altra estampa de la ciutat de Barcelona.

Els "xinus"

Te'ls pots trobar per tot arreu i aonsegueixen tot allò que volen. Pel seu aspecte físic no passen desapercebuts, i per la seva cultura llunyana, però amb molts tics occidentals, tampoc. Negociants oportunistes, saben treure profit dels seus origens i de la situació econòmica actual, totalment lliure d'arancels. Dominen l'import de tèxtil, el comerç de sabates, botigues de tot a cent, comerços de productes indefinits i no homologats per la Unió Europea, i comerços de menjar revenut amb els prestatges plens a vessar de gènere. Fins i tot, també te'ls pots trobar traient profit del seu aspecte oriental, i els veus regentant restaurants japonesos (Si Mao aixequès el cap). On és l'orgull nacional xinès? La pela és la pela!

Els xinesos estan invertint amb força a casa nostra, i sobretot en els llocs més tradicionals. Ja no en tenen prou amb els seus restaurants decorats a l'estil Kung Fu, amb estanyons de peixos vermells inclosos. Ara ja paguen traspassos de locals de tota la vida, molts bars de barri, tot a cop de bitllet i al comptat. Fins i tot s'han atrevit amb el traspàs d'un bar on es troben els Boixos Nois, prop del Camp Nou. Bar que es queden, és un tros de la ciutat que canvia totalment d'aspecte psíquic. El seu tarannà inexpressiu, amb cara de silenci intel·ligent, emmudeix allò que era soroll i vida de bar. Asseguts darrere de les barres, esperen parcimoniosament que la clientela pagui per la consumició. Tot sense entrar massa a la cuina i ignorant els gustos dels clients. La seva llunyana cultura, i la seva estètica alimentària encara no s'han adaptat a la de casa nostra. Sense anar més lluny, l'altre dia, un amic meu va demanar unes patates braves i li'n van portar unes de fregides amb ketchup. Un cop vaig demanar un entrepà de pernil, i se'm va començar a esbocinar tan bon punt l'agafava amb les mans. D'on havia sortit aquell pa? I aquella mena de xiclet que feia de pernil? Les tapes també són totes iguals. Pel que m'han explicat tenen el costum de comprar conjuntament els queviures a majoristes, sempre al millor preu i sense mirar la qualitat. Ells volen fer diners i guanyar, i no s'estan de romanços. I dels preus? En un bar regentat per xinesos a la Gran Via mai m'han cobrat el mateix per una cervesa. Un dia els vaig demanar el tiquet, però van fer veure que no ho entenien. Tampoc es fixaven amb la màquina registradora de la caixa, cada pagament s'obria sense marcar l'assentament corresponent. Ells volen fer diners i és del tot raonable, però han de donar també un bon servei. Suposo que serà qüestió de temps.

L'altre dia vaig estar a punt d'entrar a una perruqueria xinesa, competència de les agremiades, però em va fer por, no volia sortir amb un pentinat Manga, ni tampoc amb un final feliç, com li va passar a un conegut meu que tenia mal d'esquena, i en anar a una massatgista, aquesta li volia fer una cosa un pèl diferent. Però no tot ha de ser així.

Els xinesos tenen també fama de ser molt gregaris i diuen que mai donen feina a una persona que no sigui de la seva nacionalitat. Darrerament he comprovat com a la Ronda de Sant Antoni estan arreglant un parell de locals de superfície mitjana. Un serà un restaurant "japonès" i l'altre un comerç indefinit amb els rètols farcits d'errades ortogràfiques. A cap dels dos hi he vist treballar una persona que no tingui l'aspecte de xinès. Però vejam, també ens costarà de veure un ciutadà que no sigui xinès, donar una reforma d'un local de la seva propietat a l'empresa d'un xinès. Tot i que pot semblar un prejudici, i sense entrar en hipotètiques guerres de preus, sembla que entre ells s'ajuden.

No em fan por, perquè sé que poc a poc s'aniran adaptant a la nostra cultura, i també nosaltres a ells. Els seus fills ja no voldran menjar patates amb ketchup en comptes de braves, i potser, sabran cuinar i fer entrepans com en els nostres millors bars. Qui sap, potser, tampoc voldran treballar com a "xinus" tot el sant dia, i molts es posaran de funcionaris. És tot qüestió de temps.

Qui deia que els catalans de les pedres en fan pans?

Apreneu-ne dels xinesos, o millor dit, d'aquests nous catalans.

Bollyraval

A vegades n'he trobat amb el seu vestit tradicional, similar al de l'Afganistan, molts porten bigotis, i els més religiosos barba, no deixen de ser gent curiosa, gregaris del tot. Les dones vesteixen sovint amb una roba de seda, que els dóna un toc d'exoticitat, sobretot quan porten joiells i arracades. Estic parlant dels pakistanesos.

Algun cop he entrat a un bar de menjar ràpid de pakistanesos. De fet, si entres a un, ja ho has fet a tots: la decoració és inexistent, els llums són de fluorescent, la televisió per satèl•lit posa tota l'estona pel•lícules de la germana i veïna Índia, Bollywood, i sempre et posen unes racions prou abundoses i picants de pollastre amb enciam. Mmmm. Deliciós.

Els pakistanesos es diferencien de la resta d'immigrants, més que per la seva religió, per una cultura i uns costums del tot índies. De fet, no són més que indis que professen l'Islam. Un Islam molt diferent del dels àrabs i dels magrebins que campen pel Raval, amunt i avall, passejant o prenent un cafè a qualsevol terrassa. Un dia hauré de parlar dels diferents Islams.

La seva cultura, totalment indo-irània, els converteix en uns botiguers impecables de fruita, pell, pastissos, records, roba... Sovint, quan hi ha partit del Barça, als seus bars de menjar ràpid treuen les pel•lis de dames i aventurers i retransmeten el matx. La seva canalla, del tot catalans, victoregen el FC Barcelona, i com no, també parlen el català, la seva nova llengua. Jugar, per a ells, al pati de l'escola, o a l'esplai, és fer-ho en català. I sense entrar amb paternalismes, m'encanta l'adaptació d'aquest poble, germà de l'indi, prodigiós en treball i sacrifici laboral.

La tomba d'un príncep

Dins del Raval, en un dels seus costats, al carrer de Sant Antoni, hi trobarem l'església del Carme, edificada damunt de les restes de la de les Jerònimes, just després de les protestes de l'emprenyada general de la Setmana Tràgica. El temple, de totxo vermell, presenta un aire modernista, que dins de la zona, intenta passar desapercebut, i de fet, ho aconsegueix. Del seu interior, amb el terra d'un senzill mosaic, en són destacables els vitralls i els sostres, dignes d'aquest estil arquitectònic.

El Carme, encara que hagi nascut en el Modernisme, l'austeritat més absoluta hi sembla regnar. No és un lloc farcit de turistes, tampoc hi trobes flaixos, ni la remor d'altres temples més assidus de les rutes de viatgers. Al Carme només s'hi prega, i s'hi canta Missa, i com no, al seu entorn, s'hi respira també una forta activitat parroquial. El seu emplaçament, rodejat de carnisseries islàmiques, i de botigues de menjar ràpid regentades per nouvinguts (així en diuen ara als immigrants), convida a treballar socialment, i no pas com a una obra de caritat, típica de gent adinerada que donen algunes escorrialles del que guanyen, sinó com a resultat d'un esforç dels parroquians, tots residents del Raval.

Prop de l'altar, a un dels costats, s'hi pot veure la senzilla tomba de l'impulsor de l'església, el bisbe Joan Josep Laguarda i Fenollera, home d'impuls, valencià de naixement, que durant cinc anys de la seva vida, fou també príncep.

Príncep d'Andorra, del costat episcopal, quan portava el bàcul i la mitra a Urgell. Laguarda es destacà al territori d'Urgell per una intensa obra social, com més tard va fer a Barcelona. Pel que respecta a Andorra, va impulsar la construcció de la carretera que uniria la Seu amb el límit fronterer del riu Runer, continuat anys més tard pel seu successor, el també valencià, Joan Benlloch i Vivó.

Però, Laguarda roman en silenci dins del Carme, com un príncep oblidat pels anys.Tot un panteó de glòria per a un príncep perdut en el record.

Quin dia desvetllarem el record d'aquest bisbe que va començar a obrir els Pirineus cap a la modernitat?

Records de calçots

D'ençà fa una bona colla d'anys, Catalunya ha vist créixer una tipologia de bolets molt especials que s'han anat estenent per tota una sèrie de petites ciutats de l'interior, es tracta dels plats "típics i tradicionals" consumits en una sèrie d'àpats comunitaris. La vianda de la Seu, lo ranxo de Ponts, el xató penedesenc, el trinxat dels cerdans, i com no, els calçots, els reis de totes aquestes extenses reunions comensalístiques multitudinàries, típics de la comarca de l'Alt Camp. Aquestes menges, i moltes altres més, configuren arreu del país, un mapa de grans gentades, viatges d'autocars de jubilats, i curiosos concursos.

De fet, el calçot és una menja de tros o d'hort, mentre que altres plats esmentats, ho eren de casa. Jo no m'imagino menjant un plat de trinxat al tros. Particularment, el que m'agrada més de tots, és l'escudella o vianda, i el que menys, el xató; ja sabeu que no sóc amant de les anxoves i de la tonyina, mal averany pel meu paladar.

Però els calçots són, de tots, un plat que em recorda les caliuades de trumfes que per aquesta època fèiem tots els Miró a la Costa, on hi teníem l'hort i la granja. Allò era vida. Per aquesta raó, potser m'agraden. Quan es van posar de moda, i de seguida es van exportar arreu del país, a casa van ser ben rebuts, el pare en deia ceballots, i sempre explicava que un any en plantaria. De fet, l'home, quan es proposava una cosa entre cella i cella, la feia. En aquest aspecte se semblava molt al seu pare, el meu padrí Miquel, un home de la terra, d'idees i costums invariables. Tant el pare com el fill, s'esforçaven en conrear els horts, sembrant i plantant a cada feixa, allò que pertocava i els agradava. Els dos es partien la feina, per exemple, el meu pare ensulfatava els perers i els altres arbres fruiters, amb aquelles màquines de coure que el padrí va comprar a Perpinyà amb el seu pare, en temps que l'Urgellet i el Baridà exportaven braços per treballar les vinyes del Rosselló i de la Fenolleda. En canvi, potser per experiència innata, el padrí monopolitzava la poda i el sulfat dels ceps i de les parres. De fet, fins el 1985, feia tot sol la seva pròpia collita de raïm, el qual era premsat i transformat en vi. Un vi molt afruitat, de consum familiar, no apte per a paladars fins, entonats d'enologia i estovalles de fil. Allò era un manà particular, consumit entre hores de feina, i com no, d'acompanyament de les trumfes i dels nouvinguts calçots, o ceballots, com en deia el pare.

El conreu dels pocs ceps que tenia i la verema particular que feia, eren la darrera persistència d'un ofici après a casa, desaparegut de les nostres contrades amb els anys, i quasi oblidat de la memòria històrica dels seus habitants. Per poc temps, el vi del padrí, compartí menja amb els ceballots o calçots, o com li vulgueu dir.

Els filipins del Raval

Extreta de www.cosesdelraval.files.wordpress.com

Pel carrer de les Egipcíaques, el del Tigre, el de Valldonzella, i la part alta del Ferlandina, la presència paquistanesa, de bigotis i amples camises, sembla minvar per retre pas a la comunitat filipina de Barcelona. Aquest poble malaisi, tocat de certa hispanitat, incrustada en els noms i cognoms, a casa nostra és molt típic pels serveis domèstics a les zones altes, tant de Valira amunt, com de la ciutat comtal. Encara que ara es porti més la figura de la criada sud-americana, els filipins destaquen per als adinerats, pel seu entusiasme asiàtic, treballador i emprenedor fins a límits insospitats, similar al dels seus conveïns continentals, els xinesos.

La Barcelona filipina, crida, i es mou, amb un tarannà conciliador i certament, també conservador. Tot i que sembla una comunitat tancada, la seva presència al carrer no passa desapercebuda: els seus comerços, la seva assistència als actes religiosos catòlics, la seva sociabilitat urbana exportada a la part nord del Raval.

No molt lluny, a la plaça Universitat, la canalla assisteix massivament al col·legi dels franciscans. Tots endiumenjats amb un bonic uniforme, tots ben pentinats, i acompanyats del pares. Una escena bonica que em recorda, amb certa melancolia, aquelles sortides i anades als Hermanos, en les quals sempre hi havia algun pare o mare, i en el meu cas, la figura del meu padrí Miquel.

Resulta curiós que nosaltres haguem perdut aquest hàbit, tots treballem, i normalment empaquetem la canalla als autobusos escolars. És això de la mobilitat. Però els filipins, escolaritzen encara la mainada prop d'on viuen i treballen, i sempre procuren acompanyar-los a l'escola a peu, sense cotxe ni presses, mentre la seva cultura rica i exòtica, i també molt propera, es va fonent amb la de la ciutat. De fet, gràcies als filipins, moltes esglésies del Raval estan plenes de fidels.

El bon temps

Ahir va començar el bon temps a Barcelona, ideal per a les galipàndries i refredats, i com no, per també alguna desitjada pulmonia. El bon temps arriba i els carrers es tornen a omplir: la Vicky i la Cristina, els paquistanesos desfargats, les bicicletes per les voreres, les putes de la ronda, els escots de pitram, els turistes sexuals i de borratxera, i tot allò que conforma la imatge tòpica de la capital catalana. Tot, va sortir de nou, ahir.

A la plaça de davant del Museu d'Art Contemporani, els skaters d'eterna joventut, alguns ronden els quaranta anys, juguen amb els seus sorollosos patins; mentre no gaire lluny, la canalla filipina del Raval, surt del Col·legi de Sant Francesc, amb els seus impecables uniformes, dignes de la zona alta, de Diagonal cap amunt. Molt a prop, una rotllana de gent del "bon rotllo", ja de certa edat, comparteixen cerveses i cigarretes, tot sota el sol primaveral, i com no, sota la mirada dels turistes, que creuen trobar en Barcelona, una mena de Gomorra, on tot està permès.

Encara falta tot el març i també els Manllevats, però per la capital la gent ha desistit de l'hivernada, i mentalment rendeix la roba d'abric a una altra de més lleugera. Allò és cosa de la gent de la muntanya.

El cel

Una de les moltes coses boniques que té la Seu, és el cel. El seu blau és intens, els núvols el taquen i el pigallen sovint. Tot ho domina, i no sembla alt, per veure'l, no cal alçar el cap, i des de casa, sempre el recordo sobre el coll de Creus i la Traba, sota els darrers esperons del Cadí, la magnànima serra baridana que domina l'Alt País d'Urgell. Ara pensareu, que naïf que s'ha tornat el Climent, els cels tots són iguals. I no! Us asseguro que són molt diferents.

A les valls de Valira amunt el cel és llunyà, a la Cerdanya sembla que hagi de tocar la plana, el del Mig i Baix Urgell és d'un blau molt fort, i el de les ciutats de la costa, a l'hivern és lluminós, i a l'estiu, encalitjat.

Però l'altre dia, estant a Barcelona, em va semblar que era a la Seu, havia plogut, i el vent i l'aigua havien netejat l'hemisferi, el cel estava net, amb petits núvols per arreu. No mo podia creure. Fins i tot, en tancar els ulls m'ho vaig imaginar. Aquella lluminària blava del cel de la Seu a Barcelona. No podia ser.

Potser és veritat que tots els cels són iguals, com ho són també les llunes, però deixeu-me somniar i pensar que no és cert: Allò que tenim en comú tots els humans dalt de l'hemisferi celeste, en tocar a terra, sembla diferent. La lluna que jo veig, és la meva lluna, i no la que veuen altres perduts somniadors.

Assajos de les caramelles

Les caramelles a la Seu d'Urgell són tot un costum, que any rere any, impertorbables, comencen a treure el nas tot just abans de la Quaresma, aquella famosa recta final i "teòrica" de l'hivern.

Tots els homes que estiguin interessats en participar-hi, només cal que es presentin el proper divendres, a les 21.30 hores, al Col·legi de la Salle, els populars "Hermanos". Els assajos ja van començar el dia cinc de febrer, però amb una setmana de retard, s'és encara benvingut.


Apa! A cantar s'ha dit, la Pasqua i la Seu d'Urgell s'ho valen.

Menjar de carnestoltes

Fa temps, abans de la dictadura del gallec, era típic i popular que durant els carnestoltes la gent tingués llicència pel desori i per la gresca escrita en lletra grossa. Això no agradava a segons qui, i aquest motiu va ser suficient perquè aquesta festivitat,arrelada de paganisme i ironia, quasi desaparegués durant els prop de quaranta anys de feixisme que convisqueren a l'Estat Espanyol. A la ruralia de Catalunya, avesada a celebrar un bon carnestoltes, la dictadura en provocà la quasi desaparició. Els pobles i viles es veieren sotmesos a una mena de quaresma perpètua, però que en comptes d'anar tapada i endolada, duia uniforme blau i parlava castellà.

Després, amb la mort del gallec,i fins i tot abans, els carnestoltes començaren a ressorgir, encara que molt tocats. La majoria, desorientats a més no poder, es revestiren de samba i biquini, amb carrosses tropicals incloses. En molts llocs, el carnaval no ressuscità, i perdurà només amb els concursos de disfresses de moltes escoles, i en altres casos, ni això. Parlar de carnestoltes, en molts pobles encara és sinònim de cutre. Sense anar més lluny, les frases típiques de:" jo ja vaig disfressat tot l'any", no són sinó que tares d'aquella quaresma nacionalcatòlica que encara resten al cap de molta gent.

Del poc que no va poder tocar el règim, i valgui la redundància, va ser la gastronomia d'aquests dies, basada en la carn de porc. El porc era el contrari dels dejunis quaresmals de la majoria de mortals, per aquesta raó hi abundaven plats com: el farcit, la botifarra d'ou, o el ranxo de moltes viles. A vegades. Amb la gastronomia hi trobem una correspondència amb tradicions i costums extints, que ja no es recorden. Quan mengem un plat de carnestoltes, sempre hem de pensar en el seu significat, la seva potència calòrica no era més que l'efecte per a comensals d'uns dies de disbauxa, amb rondes, cançons, disfresses, jocs, mentre la vella quaresma esperava el divendres per poder arrencar a córrer.

Per als barretinaires

Imatge extreta de www.terrasarda.cat

L'altre dia vaig llegir un petit tractat sobre la imatge de la barretina dins del món català, escrit pel catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili, Pere Anguera. La barretina, la imatge tòpica del [pagès] català (Dalmau editors, 2009), traça la presa de significant d'aquest barret pagès dins del catalanisme. Amb citacions precises, Pere Anguera, ens condueix a través del segle XIX per una Catalunya barretinaira que prengué consciència nacional, mentre la gorra -ja nacional- entrava en desús per altres tipologies de capell. L'autor defuig del folklorisme i centra el seu discurs en la transmissió del catalanisme a través de la barretina.

De l'obra n'extrec un petit paràgraf, prou eloqüent del caràcter català de l'època, l'autoria del qual és de Pompeu Gener, el 1887: "Para ser catalán se necesita llevar la barretina embozarse en la manta, ceñirse la faja encarnada, calzar alpargatas, tener siempre a mano un trabuco, un garrote o una navaja, comer ajos, beber con porrón y estar dispuesto a todas horas a andar a trancazo limpio con todo el que en Cataluña no haya nacido, única solución posible a todo problema social y político" (pàgina 12). Deixant de banda les connotacions xenòfobes que puguin tenir en l'actualitat, aquest text defineix molt bé el caràcter del que era el pagès català, l'habitant de l'interior del país durant el Segle XIX.

Espero que aviat surtin més tractats i estudis sobre aquest barret tan significant per a la cultura catalana, que és la barretina. A primers del segle XXI, manca encara un estudi etnològic sobre la barretina, el seu ús, els colors, la tipologia, i les moltes maneres de posar-se sobre el cap.

Eduard Tell i Nohet, el nostre Draude (2)

Una fotografia de l'Eduard, el qual seu al mig llegint atentament la revista Fervor, editada per la secció d'Estat Català (EC) de la Seu d'Urgell. Això passava el juliol del 1996.

A l'esquerra, dret i amb gorra blanca, Josep Planxart i Martori, aleshores president d'EC, al seu costat, dreta, una senyora que no he pogut identificar. Asseguts, direcció esquerra, l'Eduart Tell i Nohet, el Jaume Ros i Serra d'Escaldes i també d'Agramunt, de la Vall del Sió, com deia sempre, el qual conversava amb un compatriota de la Terra Ferma que encara desconec. Més cap aquí, el Ventura Niubó, antic militant de Nosaltres Sols, d'Estat Català i ara d'Unitat Nacional Catalana, el qual comparteix una cigarreta amb la Berta, també militant d'EC.

Eduard Tell i Nohet, el nostre Draude.

El dia dos va fer 10 anys que l'Eduard Tell i Nohet, el Draude, emprengué aquell camí que el destí ens depara, i que tant suc ha donat a totes les societats humanes. El Draude era tot un gentleman, alt, amb planta, "de jove era guapo" -sempre ens deia-, un lluitador incansable, un patriota català, un amant de la justícia social, del debat, de la polèmica i com no, de la veritat. Una veritat democràtica que defensava aferrissadament arreu, des del seu exili belga, a Bolívia, a la Kabília, al Congo, a Barcelona o al Pla de Campllong.

La seva manera de ser, li valgué l'ostracisme de tots aquells acomodats polítics de partit, de qualsevol dels que tenen representació parlamentària. Sociòleg, politòleg, professor de la prestigiosa Universitat Lliure de Brussel•les o a París, era tot un homenot, que per una banda lluïa la seva sapiència en un donar de franc als altres, i per l'altra, la dispersava, sense publicar mai res.

La seva biblioteca, farcida d'obres de tota mena, anava minvant a mesura que la malaltia i la misèria se'l cruspien. Mentre, no gaire lluny, aquella Catalunya fenícia de sector negocis, anava xuclant d'on podia, amb sobresous i martingales de Palau. Tot per la pàtria! I el pobre Draude, escudat sobre les seves idees, lluitant fins al final.

Les seves darreres paraules cap a mi, per telèfon, just abans que se l'enduguessin en ambulància cap a l'hospital on morí van ser:

Climent, ara si que me'n vaig. Adéu-siau.

Draude, un dos de febrer ens deixares, no t'oblidarem mentre visquem.

La Rimaia

Aquest matí, els Mossos d'Esquadra, amb una ordre judicial a la mà, han desallotjat la Universitat Lliure la Rimaia. És el que passa amb els edificis ocupats, els seus amos sempre en reclamen la propietat, fins i tot en temps de crisi, quan la bombolla ha petat i tot està més que ensabonat. No vull parlar de drets de propietat, ben legítima, sinó de diàleg per part de les autoritats municipals i catalanes, amb tota aquesta colla de col•lectius que no fan més que construir xarxes de contacte social, d'intercanvi de pensament, de coneixement, i com no, d'humanitat. Ells no voldran un Estat, ni un govern i tampoc unes institucions, però s'estimen una societat dinàmica i participativa. I això és el que no vol la partitocràcia, que la gent pensi, opini i decideixi. Encara ens trobem en els temps de la tan criticada indústria cultural d'Adorno, un món teledirigit i mastegat, com els programes de televisió, les pel•lícules del cinema, o les crispetes i hamburgueses del Mac. Un temps en què la llei té diferents mesuradors: segons qui sigui, se n'endú un, o cap.

Suposo que molts veïns han après d'aquests col•lectius socials, propers i constructius, i com no, allunyats dels institucionalismes i dels patronatges egoistes. Convé parlar, i fort, d'una societat millor. Comencem a pensar.

Barcelona Exprés

Avui, venint cap a casa, m'ha anat just que una persona no m'atropellés amb una bicicleta. De fet, aquest problema comença a ser usual a la ciutat de Vicky i Cristina, la multicultural i internacional Barcelona. Per la nit, en ple centre, has d'anar en molt de compte, en qualsevol moment, un venedor ambulant de begudes et pot investir, i sovint de mala manera. Els de drogues, no cal que en parlem. Si t'atraquen, els lladres tenen les de guanyar, i pobres de vosaltres que els enganxeu in fraganti, encara visitareu la presó. Ah! I no se us acudeixi mai de fer cap denúncia. Si us posen el ganivet al coll, i voleu cridar els Mossos, primer heu de passar per l'hospital, encara que no porteu cap rascada, el lladre i delinqüent té sempre l'esquena coberta, i si és un nouvingut, els drets es multipliquen. El sospitós no és el malfactor, sovint sembla més que ho sigui el denunciant, o el pobre policia que l'interroga. Aquesta és la Barcelona de l'Hereu, la postolímpica, la que fa diners amb els turistes de mala manera, com amb uns familiars meus, que es van retardar 20 minuts en un estacionament en zona blava. La Guàrdia Urbana, diligent com és, no va dubtar en fer servir la grua. Els operaris municipals no van deixar cap etiqueta ni senyal que indiqués el destí del vehicle, que per cert, era de matrícula andorrana. L'ensurt dels familiars va ser impressionant, fins i tot van iniciar els tràmits per denunciar la desaparició del vehicle als Mossos d'Esquadra. Sort que la policia de Catalunya va trucar abans a la Guàrdia Urbana. Tot va ser un ensurt. Una estona després, mentre els meus familiars estaven pagant una caríssima sanció al dipòsit municipal, la grues no hi paraven d'entrar, sempre amb un cotxe de matrícula estrangera al darrere. Clar! El parc temàtic de Barcelona té un preu.

Cal Caixer

Aquests dies de fred, tothom va més atrafegat, i poca és la gent que allarga el vespre als carrers. Tothom enfila cap a casa, fins i tot el captaire i passant, que sense sostre, aprofita el caliu d'un caixer automàtic d'una caixa d'estalvis per anar a dormir ben aviat. No són les set, però la temperatura i la lluminària de la sucursal, el terra llis de mosaic, i les parets farcides de cartells amb cara de felicitat hipotecada, s'acaben de convertir en la casa del sense sostre, que de manera endreçada, obre la seva motxilla, de la qual en treu un sac de dormir. Encara no han passat cinc minuts, que l'home jau dins del seu llit, improvisat en una llar nocturna efímera que comptarà amb sobtades visites de gent ociosa de diners. Tot mentre ell dorm i somnia en el demà.

No gaire lluny, els socis d'una ONG demanen diners per a una de tantes merescudes caravanes solidàries, que mirant horitzó enllà, oblida els pobres de casa, pobres de solemnitat.

Gran Hermano

Ahir vaig veure Gran Hermano, i us puc assegurar que mai he tingut la impressió d'haver perdut tant el temps. En aquest xou, la dignitat humana s'ensorra, quan setze persones es converteixen en una colla de hàmsters, essent observats dia i nit per una munió de càmeres. Setze persones que falsegen i lluiten entre elles per sobreviure, capaces de manipular el seu entorn, de sostreure's de qualsevol ètica i moral, i de capacitar el seu enginy per guanyar una bona suma de diners. Tot s'ho val.

Viure en un pis farcit de càmeres durant prop de cinc mesos no deixa de ser un gran repte, és aïllar-se de la realitat, mentre que aquesta t'envolta i et controla en tot moment. Així es pot comprovar en l'instant de sortir de la "casa" de qualsevol concursant eliminat: està totalment desequilibrat emocionalment, no sap el que és realitat i el que no, no pot arribar a comprendre -o potser sí- que la seva vida dins d'aquells contenidors ha estat un xou televisiu que ha distret a molt gent afamada de" voyeurisme". Ahir una dona, finalista, en ser eliminada li va dir a la presentadora que la seva raó d'existir havia estat ser concursant de Gran Hermano. I tenir fills? I casar-se? I fruir de la natura? o menjar? No ho és? Tan important és viure cinc mesos dins d'un terrari?

Amb Gran Hermano em venen al cap la pel•lícula El Show de Truman, i el llibre 1984, de George Orwell. En la primera obra, el jove protagonista no sap que participa, d'ençà la seva naixença, en un programa televisiu com el de Mercedes Milà. Truman viu en un món preparat per una audiència, com el programa de Tele 5, però amb la diferència que ell desconeix la realitat, i els concursants del Gran Hermano, sí. De fet, la seva realitat és el programa, el seu món, el seu univers. Però de quina realitat estic parlant? Estar al programa no ho és? Caldria veure quan comença una realitat, la de la nostra vida, i acaba l'altra, la de la casa farcida de càmeres. Potser les dues ho són de debò.

1984, la novel•la de George Orwell guarda també un parell de similituds amb el programa presentat per l'arrebaganada Mercedes Milà: per una banda, les càmeres ho controlen tot, i per l'altra, al contrari del cas de Truman, la gent n'és conscient i ho sap. Tant a 1984 com al programa de Tele 5, els habitants i els concursants viuen sotmesos al control absolut del líder de darrera la càmera anomenat "Gran Germà". Suposo que el creador del programa es va inspirar amb Orwell, el nom ho diu tot.

No sé fins a quin punt aquest tipus de programes haurien de ser emesos. Sota el meu parer, no arriben ni a entretenir, són escombraria de puresa absoluta, dignes de ser prohibits per qualsevol consell d'assessorament televisiu: Quins són els límits de l'ètica de la caixa tonta? Trobo molt més ètica una pel•lícula pornogràfica que el Gran Hermano, amb els comentaris de puta de les Rambles de la Milà inclosos. No tot ha de ser "voyeurisme" : pensem i existim.

Montbau

L'altre dia vaig haver de pujar a Montbau. Tothom hi ha passat a prop, amb cotxe, per les rondes, o alguna vegada quan per alguna raó s'hagi hagut d'anar a l'Hospital de la Vall d'Hebron. Però qui hi entra? Només els seus habitants i algun passant que per alguna obligació hi ha d'anar.

Enlairat damunt de Barcelona i ajagut a la falda de Collserola, més que un barri és tot un poble construït durant la dècada dels seixanta del Segle XX. Els jardins i els espais verds són el millor condicionant als pendents carrers que s'enfilen muntanya amunt. L' amplada de la zona enjardinada competeix amb l'alçada d'alguns edificis, que com a gratacels fan honor a aquest nom: cases altes, per encabir-hi gent nouvinguda d'un temps pretèrit, i ara catalans de debò. Gent endreçada, polida, senzilla i que encara no ha perdut el gest social de saludar-se quan es creuen, parlar mentre fan cua a la caixa d'estalvis, o interessar-se per la salut d'un padrí malalt. Per aquestes raons, Montbau és tot un poble.

Les vistes a la Mediterrània són l'enveja de molta gent, sobretot de la que viu atonyinada i estressada en la mal anomenada "zona alta", la classista; i no la real, aquesta de Montbau i els veïnats de Canyelles, la Verge del Camí, i Roquetes, entre d'altres.

Allunyat del cor de la ciutat, del centre i de la zona de negocis, Montbau, tot altiu, presencia l'esguard de la ciutat, com si en fos el seu sentinella.

Sant Antoni de les bèsties

Sant Antoni a la Seu és tota una tradició. Les seves arrels s' esmunyeixen en el temps. Recordo de petit, l'escudellada o calderada, tota una concentració de gent amb cassoles que feia cua al passeig, el nostre fòrum que uneix la ciutat medieval i la contemporània. La gentada, de totes les edats, abrigada, i amb la típica ironia dels urgellencs d'aquella ciutat militaritzada i encara en blanc i negre, es permetia el luxe de deixar les tasques i feines, per esperar una bona estona per carregar uns quants cullerots d'escudella i vianda. A casa, n'havíem pres fins què un any ens va fer mal. Suposo que va ser més per l'engolafrada que per la qualitat de la menja. Però la qüestió, ni la mare ni la padrina, es posaren mai més a fer cua al passeig.

Sant Antoni començava abans, els darrers dies de Nadal, quan per les cases passava un padrí, amb les butlletes de la rifa del porc. Diuen allò de "donar més voltes que el porc de Sant Antoni", i a la Seu era ben veritat. Casa rere casa, i pis rere pis, rebien la visita del portador dels números de la rifa del porc de Sant Antoni, el dels pagesos.

I el porc? On és? I si ens toca? Estava viu o mort?-Pensava jo.

De ser viu i tocar-nos, nosaltres no tindríem cap problema, el nostre padrí el cuidaria fins a la matança, i de fet, la majoria de la gent de la ciutat, tampoc. Tothom tenia un parent pagès o un tros de terra amb una borda o una barraca per cuidar la bèstia fins als darrers dies de la seva existència.

Abans de la calderada, la jornada començava amb la Missa i els Tres Tombs. En l'ofici, que jo no hi podia anar perquè era a classe als Hermanos, la padrina sempre hi recollia el panet, perfumat amb un flaire d'anís i fornat a les velles fleques de llenya de la nostra ciutat.

Al migdia, quan sortíem d'aquella mena de "camp de concentració" per nens, anomenat La Salle, corríem cap a la Calderada. La corredissa la fèiem tots plegats, els que vivíem a la part nova o els que residien a les velles cases porxades. Tots abrigats amb anoracs, jerseis de coll alt, i molts amb una mena de gorra de llana que cobria tot el cap i que deixava només visible un tros de cara, era el "verdugo". Allà hi trobàvem la mare d'un, o el pare d'un altre fent cua. En el meu cas, no hi veia ningú, encara pervivia el record d'aquell empatx. Però jo m'acontentava goitant la munió de gent fent cua, com si es trobés davant d'un racionament d'aquells que anys més tard es veien per la televisió, en els països de l'Est d'Europa. Davant, envoltats per les baranes i tanques, els de la Confraria de Sant Antoni, pagesos i altres que s'esforçaven en replegar una mica d'aquí i d'allà, per cuinar aquella vianda amb uns calders de ferro, enmig del passeig, sobre unes vermelles brases, damunt de l'atrotinat ciment del nostre fòrum.

També era l'hora de la pujada al pal. Canalla de cul lleuger i bons braços, s'enfilava per aquell post de pi encerat, situat davant del Cafè Univers, al capdamunt del qual, sota una corriola encordada des de l'Andria, hi havia una cistella que amagava una gallina, el millor condiment del caldo. Recordo un company de classe, fill de Taús, aleshores intern als Hermanos, que any rere any s'enduia tres gallines. Encara em venen al cap aquelles bèsties de plomalls blancs i unes crestes envermellides que treien el cap per aquell cistell encordat.

Després, era l'hora de dinar, la mare ens havia preparat escudella, de la que feia a casa, inoblidable. Més endavant, venia l'hora de tornar al nostre Treblinka particular, a pair l'escudella mentre resàvem el rosari i l'hermano ens atemoria amb el foc etern de l'infern. Però nosaltres, aquell dia, només pensàvem amb les brases de l'escudella del passeig i la pujada al pal, que convertia el nostre company de classe en l'orgull de tots plegats.

Celda 211

Celda 211 és un intel•ligent guió (sic), amb algunes escenes de sang i unes altres un tant reals, del que deu ser el món penitenciari espanyol. La trama es desenvolupa tota dins d'una presó, en la qual s'han revoltat els presos més perillosos, tots localitzats en una galeria. El motiu no és cap altre que les males condicions de vida en el centre. De fet, la pel•lícula,no deixa de ser una crítica a la política penitenciària de l'Estat Espanyol, amb una població reclusa creixent i pel que sembla, no gaire ben atipada. El film permet descansar l'espectador, és tota una tragèdia, en la qual el destí i la casualitat són peces claus i fonamentals. Fins i tot, en aquest aspecte, té certa semblança en la Cabina, d'Antonio Mercero.

El protagonista, Juan (Alberto Ammann) representa un jove que ha guanyat oposicions a funcionari de presons, que no dubta en fer servir la intel•ligència per sobreviure, creant un delinqüent del no-res, el Calzones, el qual anirà esdevenint cada cop més real. El dolent, Malamadre, interpretat per un insuperable Luís Tosar, és un condemnat a viure a la presó durant la resta de la seva vida, un personatge sense futur, agressiu, tot un antiheroi, capaç de liderar els reus i de ser noble amb ells.

El film té una sèrie de caracteritzacions secundàries, com Utrilla (Antonio Resines), i Almansa (un Manuel Morón igualet al Jorge Javier Vázquez de Tele5), que representen allò que se'n diu la tripa de l'Estat: el primer, el funcionari dur i sense escrúpols; i el segon, el negociador "implacable" del Ministeri d'Interior, acostumat als cops baixos i pel sota-ventre, vaja, un individu capaç de vendre's la seva mare per aconseguir el seu objectiu, això sí, amb un expedient laboral immillorable.

El que no entenc, és el paper en la pel•lícula dels presoners pertanyents a ETA, els quals són presos com a hostatges pels amotinats. Se'ls presenta com a una elit intel•lectual, que viu separada de la resta dels presos i en millors condicions. No cal anar gaire lluny, per comprovar que la realitat és una altra ben diferent. Aquesta pinzellada no sé a què treu compte, la pel•lícula podia haver estat la mateixa sense els independentistes bascos. O pot ser s'havia de parlar d'ells? Sense orelles, però vius.

Els reis

A casa, el Tió o l’afrancesat Pare Nadal no han tingut mai l’exclusiva dels regals per a la canalla. Recordo, de petit, que ens venia a veure el rei Gaspar, el qual portava les mateixes sabates que la muller d’un cosí del meu pare. Aquell home, abillat amb una llarga túnica que li arribava als turmells, tenia un posat cerimoniós, típic d’una persona de nissaga reial, i parlava amb una veu molt profunda, amb una llengua que barrejava mots catalans, castellans i francesos, una mena d’estranya koiné màgica, en la qual s’hi ajuntaven uns sons intel·ligibles, com si fossin àrabs. Després del discurs reial i majestuós, el monarca posava la mà en un sac i començava a treure regals. Els nostres ulls, en aquells moments, s’enlluernaven d’admiració i sorpresa, i com no, d’estima innocent.

El rei Gaspar que venia a casa, portava també unes ulleres fosques, que amb la llarga cabellera castanya, li impedien que les faccions del seu rostre poguessin ser vistes pel que jo era abans, un innocent infant, com aquells que deuria fer matar l’Herodes.

El nostre rei Gaspar sempre arribava disposat a portar-nos els seus regals durant la vigília de l’Epifania. Un any, quan ja vivíem al pis de Salòria, aleshores General Mola, després del típic discurs, ens portà un obsequi inesperat: carbó. Ens digué que aquell any ens havíem portat malament. Nosaltres ens quedarem parats, no deixà sortir cap altre paquet del sac.

Tant bon punt travessà la porta, ens posarem a tocar aquell carbó de sucre, apte per a les càries i les dents corcades. Ai! I després els nostres plors i els retrets de la mare: “Si us haguéssiu portat bé, us haurien dut joguets”, ens deia.

Una estona després, tocaren el timbre de casa, i anàrem a obrir. Aparegué la dona del cosí del meu pare, amb els seus fills, també cosins nostres, i quina va ser la sorpresa: estaven carregats de regals. Ens digueren que els reis havien deixat allò a casa seva, però que no es corresponien amb els seus noms. I era veritat. Els regals duien els noms dels meus germans i el meu. Clar! Un lapsus. I el carbó? Possiblement hauria anat destinat a altra canalla, o qui sap. Quina coincidència, aquella dona que compartia sabates amb Gaspar, i que sempre ens feia jugar i riure, va ser la receptora d’unes joguines de destinatari extraviat.

La il·lusió i la innocència de la canalla haurien de durar tota la vida, i com no, també l’esperit juganer de molts adults, que no han deixat mai de transmetre a la canalla, un futur esperançador i feliç.