A vegades n'he trobat amb el seu vestit tradicional, similar al de l'Afganistan, molts porten bigotis, i els més religiosos barba, no deixen de ser gent curiosa, gregaris del tot. Les dones vesteixen sovint amb una roba de seda, que els dóna un toc d'exoticitat, sobretot quan porten joiells i arracades. Estic parlant dels pakistanesos.
Algun cop he entrat a un bar de menjar ràpid de pakistanesos. De fet, si entres a un, ja ho has fet a tots: la decoració és inexistent, els llums són de fluorescent, la televisió per satèl•lit posa tota l'estona pel•lícules de la germana i veïna Índia, Bollywood, i sempre et posen unes racions prou abundoses i picants de pollastre amb enciam. Mmmm. Deliciós.
Els pakistanesos es diferencien de la resta d'immigrants, més que per la seva religió, per una cultura i uns costums del tot índies. De fet, no són més que indis que professen l'Islam. Un Islam molt diferent del dels àrabs i dels magrebins que campen pel Raval, amunt i avall, passejant o prenent un cafè a qualsevol terrassa. Un dia hauré de parlar dels diferents Islams.
La seva cultura, totalment indo-irània, els converteix en uns botiguers impecables de fruita, pell, pastissos, records, roba... Sovint, quan hi ha partit del Barça, als seus bars de menjar ràpid treuen les pel•lis de dames i aventurers i retransmeten el matx. La seva canalla, del tot catalans, victoregen el FC Barcelona, i com no, també parlen el català, la seva nova llengua. Jugar, per a ells, al pati de l'escola, o a l'esplai, és fer-ho en català. I sense entrar amb paternalismes, m'encanta l'adaptació d'aquest poble, germà de l'indi, prodigiós en treball i sacrifici laboral.