-
A principis del segle XX una colla d’espavilats provinents de ciutats com Barcelona i d’altres llocs, van posar preu a moltes obres d’art que romanien mig descuidades a les nostres esglésies, tot aprofitant-se de la manca de coneixement estètic per part dels fidels, i com no també de molts dels capellans.
Molts ho feren per salvar l’art d’una possible desaparició, i bé que feren, moltes peces que haguessin romàs a les esglésies haurien desaparegut durant la guerra civil sota la flama de les milícies anarquistes. D’altres, en canvi, ho feren per pur plaer de possessió d’un art, que en aquell moment es posà de moda a les ciutats europees i occidentals. Tenir una marededéu, per un romàntic de la renaixença, era similar a la possessió d’una mòmia, per part d’un egiptòleg.
Avui, la gent de la muntanya contemplem com les nostres esglésies resisteixen despullades d’ornaments d’art, ensenyant, en molts casos, només els seus rocs i carreus constructius, com si ignoressin que al seu interior s’hi conservava el tresor amb què els fidels foren instruïts en la fe catòlica durant molts segles. L’església de Tost, per exemple, està a punt de caure, mentre, el seu art moble s’exposa en els millor museus del país.
Però els muntanyencs, amb delit, esperem que tot el conjunt patrimonial que va sortir per la porta del darrera de dins de les nostres esglésies, torni de nou, per ser contemplat pel poble que el va veure néixer, en espais preparats, a les valls, als antics comtats, a la nostra terra.
El turisme cultural que visita llocs com el MNAC, també es pot desplaçar als Pirineus, d’on prové la majoria de les obres que s’exposen a les seves espaioses sales. Avui sembla inconcebible que existeixi a Catalunya un política museística que no tingui en compte el país, encrostada encara en les idees romàntiques d’una burgesia que ja no existeix, delerosa de grans museus passats de moda i decadents, convertits en una parada més del bus turístic que es passeja per Barcelona.
Ja n’hi ha prou que els governs trafiquin amb el nostre art, menyspreant gent, ciutats i territoris que tenen el dret de reclamar-lo, perquè és seu.
Ara, la gent de la muntanya no som una colla d’ignorants davant del poder i de la gent de les ciutats. De fet, mai ho hem estat, el nostre saber ens ha convertit en una gent particular, que hem estat sempre al costat del nostre patrimoni, com a societat que som des de fa molts i molts segles.
El nostre art ha de retornar dins del seu context cultural i artístic original, on ha de ser exposat sense cap mena de descontextualització, en llocs idonis i apropiats.
El retorn, no només significaria una obra de justícia, també enfortirà la nostra autoestima col·lectiva i com no, la nostra economia, a través d’un turisme que trobaria la cultura un al·licient afegit al de la natura i l’esport.
Aquesta notícia que esmento a continuació, és el darrer de tots els menyspreus a les comarques del muntanya.......
Molts ho feren per salvar l’art d’una possible desaparició, i bé que feren, moltes peces que haguessin romàs a les esglésies haurien desaparegut durant la guerra civil sota la flama de les milícies anarquistes. D’altres, en canvi, ho feren per pur plaer de possessió d’un art, que en aquell moment es posà de moda a les ciutats europees i occidentals. Tenir una marededéu, per un romàntic de la renaixença, era similar a la possessió d’una mòmia, per part d’un egiptòleg.
Avui, la gent de la muntanya contemplem com les nostres esglésies resisteixen despullades d’ornaments d’art, ensenyant, en molts casos, només els seus rocs i carreus constructius, com si ignoressin que al seu interior s’hi conservava el tresor amb què els fidels foren instruïts en la fe catòlica durant molts segles. L’església de Tost, per exemple, està a punt de caure, mentre, el seu art moble s’exposa en els millor museus del país.
Però els muntanyencs, amb delit, esperem que tot el conjunt patrimonial que va sortir per la porta del darrera de dins de les nostres esglésies, torni de nou, per ser contemplat pel poble que el va veure néixer, en espais preparats, a les valls, als antics comtats, a la nostra terra.
El turisme cultural que visita llocs com el MNAC, també es pot desplaçar als Pirineus, d’on prové la majoria de les obres que s’exposen a les seves espaioses sales. Avui sembla inconcebible que existeixi a Catalunya un política museística que no tingui en compte el país, encrostada encara en les idees romàntiques d’una burgesia que ja no existeix, delerosa de grans museus passats de moda i decadents, convertits en una parada més del bus turístic que es passeja per Barcelona.
Ja n’hi ha prou que els governs trafiquin amb el nostre art, menyspreant gent, ciutats i territoris que tenen el dret de reclamar-lo, perquè és seu.
Ara, la gent de la muntanya no som una colla d’ignorants davant del poder i de la gent de les ciutats. De fet, mai ho hem estat, el nostre saber ens ha convertit en una gent particular, que hem estat sempre al costat del nostre patrimoni, com a societat que som des de fa molts i molts segles.
El nostre art ha de retornar dins del seu context cultural i artístic original, on ha de ser exposat sense cap mena de descontextualització, en llocs idonis i apropiats.
El retorn, no només significaria una obra de justícia, també enfortirà la nostra autoestima col·lectiva i com no, la nostra economia, a través d’un turisme que trobaria la cultura un al·licient afegit al de la natura i l’esport.
Aquesta notícia que esmento a continuació, és el darrer de tots els menyspreus a les comarques del muntanya.......
-
4 comentaris:
Bones Climent, no se si has estat al corrent, però amb d'altres blocaires hem fet un recull de signatures en protesta al que està passant en quaest cas amb l'església de Tost.
Ja hem enviat la carta als diaris però hi pots fer un cop d'ull http://davidmsfoto.blogspot.com/2008/08/morir-en-loblit-fem-fora-blocaires.html.
Salut!
No n'estava al corrent i em sembla una molt bona iniciativa, compteu amb el meu suport.
Climent
El tema del baldaquí és una mofa a la gent de la vall de Tost i de tot l'Alt Urgell. El de la catedral, amb els frescos que són notícia, ja passen més enllà de l'insult: ignoren que en l'actualitat, la mateixa catedral disposa d'un museu.
Jo penso com tu, crec que seria ideal crear un museu comarcal del romànic, i fer tornar tot el que es nostre i que la gent veiés el que tenim, no es el mateix na al MNAC i veure el baldaquí o els frescos, que venir a la Seu a un museu comarcal i veure-ho en el propi territori, amb la opció personal de anar-hi al lloc d'origen en un cop de cotxe.
Quants estrangers que visiten el MNAC saben d'on ve el baldaquí....
Es una pena...
Publica un comentari a l'entrada