25 d’abr. 2008

Catosfera literària

Com bé sabreu, properament es posarà a la venda “La catosfera literària. Primera antologia de blogs en català”, un llibre que ha estat idea i obra del Toni Ibàñez, una persona que ha sabut tirar endavant un projecte altruista, gràcies al qual, més de 100 blocaires han pogut veure com les seves narracions han estat editades en paper. Entre els benaurats d’aquesta iniciativa m’hi compto jo, i vaja, encara em faig creus de com m’han arribat a escollir. També hi escriu el company David Gálvez, també d’Andorra.

L’altre dia van parlar del llibre pel “Telediario”, imagineu-vos, no només surten assassinats i esbudellaments per la tele, també hi ha lloc per les notícies culturals. I en llengua catalana

Bé, el proper 17 de maig, que cau en dissabte, presentaran el llibre a Vallromanes, si hi voleu anar, ja sabeu: Vallromanes es troba prop de la Roca, el poble “outlet”. I que no s’emprenyin, però fins no fa gaires anys a Andorra ens coneixien pel sucre i pels formatges holandesos.

Aquí teniu l’enllaç del bloc Entrellum que anuncia aquest esdeveniment: http://entrellum.blogspot.com/2008/04/dissabte-17-de-maig-vallromanes.html












21 d’abr. 2008

Fira per la terra

El centre de la ciutat de Barcelona resta ocupat pel turisme de vols barats i per restaurants i botiguetes sense personalitat que es posicionen dia rere dia sobre tot el que és barceloní. Allò essencial, substancial, que és d’aquí, forjat amb els anys i amb el pas dels homes, de les migracions, ja no guarda estima ni valor per ningú, sobretot per les generacions de barcelonins que s’afanyen a seguir fil per randa tot això de la multiculturalitat.

Davant de la catedral, pels volts del migdia, com cada diumenge, sonava una cobla, que tot tocant sardanes, precedides pel toc del flabiol, engrescaven una colla no superior a una trentena d’avis, que intentava ballar, tot formant rotllanes, amb una barreja de militància i d’amor a la dansa. Poca era la gent jove que enrotllanada, ballava emparellada aquesta antiga i adaptada dansa solar davant de la curiositat dels turistes que no paraven de tirar fotografies.

No molt lluny d’allà, a l’altra banda de la Via Laietana, prop de Santa Maria del Mar, al Fossar de les Moreres, una altra colla d’avis, però aquest cop molts menys en nombre, uns cinc, en un acte gairebé ritual, canviaven el ram de roses que acompanya la flama en honor dels catalans i d'altres austracistes que moriren defensant la ciutat durant el setge hispanofrancès del 1714. Amb esforç, els avis s’enfilaven al peveter per treure les roses seques i posar-ne unes altres de fresques i noves. Els turistes que en aquells moments es dirigien a alguna de les tantes tavernes de tapes que s’han posat de moda en aquella barriada de l’antic cap i casal, poc deurien comprendre que feien aquella colla de padrins, entre els quals hi havia en Ferran Margarit, un incondicional independentista, que no va trigar gaire en rebre la meva salutació.

Hola Ferran. – li vaig dir.

Climent. Grata sorpresa, quan temps sense veure’t. – em saludà tot sorprès.

Òndia, sembla que sou poca gent. – Li vaig comentar.

Sí, però gràcies a nosaltres i a l’esforç d’Indrets pel Record, entitat a la qual pertanyem, perviu la memòria de la massacre i de l’esperança que un dia tornarem a ser lliures. – em respongué. Sort que hi ha gent optimista.

Després de parlar una estoneta, encara vaig poder saludar a altres vells coneguts. vaig allunyar-me compungit d’aquell lloc, sagrat per uns i d’oci per a uns altres.

Rodejat de turistes i botigues despersonalitzades, vaig optar per anar a dinar a un restaurant del Born, en el qual la carta estava en totes les llengües menys en una... No cal que us digui quina hi mancava. Oi?

Però el més rocambolesc, o si se’m permet, el més esperpèntic encara havia de passar.

Prop del Born, al Passeig Lluís Companys i al Parc de la Ciutadella , s’hi estava celebrant la 13ena edició de la “Fira per la terra”, una mena de plantada orgiàstica de tot allò que representa l’alternativisme a casa nostra: “artesania, solidaritat, consum solidari, productes ecològics, teràpies no convencionals, creixement personal, educació ecològica, salut, ecologia, compostatge i espectacles” (sic). Jo vaig poder comprovar altres coses, que bé relacionades amb aquests temes, també tenen dret a sortir al tríptic que em van lliurar els organitzadors a l’entrada: orientalisme, presència de grups sectaris, de comunitats de hippies que ja ronden la setantena, de moltes parades protibetanes que demanaven la independència del país asiàtic en castellà tot venen uns bunyols de mantega, bars on podies prendre licors i beuratges de tots els països menys d’un, parades on t’informaven de les benaurances de l’Islam i el dolents que són els cristians, altres estands on et feien massatges i podies practicar ioga. Vaja, un poti-poti de multiculturalitat, mundialitat, progressisme, modernitat, en definitiva, de respecte a tots menys a uns .

Prop d’allà, en un racó de la ciutadella, vaig sentir un tam-tam i uns urdols que em recordaren les pel·lícules de l’oest: no ho podia creure, en un escenari hi havia un indi americà, dels de debò, que es dirigia al públic concentrat, unes tres-centes ànimes, amb un accent que delatava la seva pertinença a la primera potència mundial.

La seva indumentària, els seus cabells, els seu nas aligueny, tot era com els dels pèls roges. L’indi parlava i es posava a ballar danses de la seva tribu, que pel que vaig entendre, era de l’actual estat de Montana. Després d’haver explicat als concentrats el perquè o les raons del seu ball, convidava a la munió a dansar.

I triomfà: els crits de l’enregistrament que sonaven per la megafonia, amb el soroll dels timbals, aplegava més i més gent, de totes les edats, a ballar en les danses solars i guerreres d’aquella tribu.

Què cofoi es deuria sentir aquell home. Tots saltaven, en una gran rotllana, amunt i avall, cridant: au au au au au au au au.... amb el regular soroll del timbal: tam tam tam tam...

I el Setè de Cavalleria? No trauria el cap a la festa?

Mentrestant, en el meu cap només hi havia lloc pels avis de les sardanes i pels del fossar, quanta ignorància hi ha a casa nostra. Molt Tibet en castellà i molta dansa índia, però ningú recorda el seu propi drama, el ser fill d’una terra anomenada Catalunya que dia rere dia resisteix a morir.

Espero que d’aquí uns anys, quan haguem desaparegut en nom de la multiculturalitat, al Tibet o a Montana, es recordin de nosaltres, de les nostres danses, i com no, també dels nostres guerrers.

La Fira també em va mostrar la manca de valors i referents a la nostra societat, molts dels quals semblen cercar-se en cultures llunyanes. No cal anar tan lluny, companys, la nostra cultura és prou sàvia. Tampoc cal que ens tanquem, però si us plau, admirem el que tenim i així podrem ser més universals.

17 d’abr. 2008

De fora

La Maria i l’Arnau van presentar ahir a la nit, al Centre de la Cultura Catalana (CCC), el seu llibre “De fora”, que aquest any substitueix el ja clàssic “Escriptors d’avui, escriptors d’aquí”, que des de fa una bona colla d’anys edita el CCC.

La Maria i l’Arnau, conjuntament amb el Pere, componen la darrera fornada de gent jove de la junta d’aquesta entitat andorrana.

Qui diu què el món de la cultura està vetat als joves?

Tots dos van tenir la idea de confeccionar un llibre d’entrevistes a diferents nouvinguts a Andorra que han après l’idioma català. Gent provinent de països que se surten dels tòpics espanyols, francesos i portuguesos. Ciutadans que un bon dia arribaren a les Valls provinents d’Austràlia, el Senegal, Bulgària o el País Basc, per citar alguns exemples.

Tenint tota la responsabilitat, des de la idea fins a l’edició, s’ho han manegat prou bé, millor dit, excel•lentment bé.

No escric gaire més, perquè l’Arnau, sempre em diu que els meus textos són massa llargs.

Títol: “De fora”.
Autors: Maria Cucurull i Arnau Colominas.
Edita: Centre de la Cultura Catalana del Principat d’Andorra.
Any: 2008.
Preu: 5 euros.

13 d’abr. 2008

Missions de pau

Avui, lluny de parlar de pensament o d’històries singulars, he cregut oportú parlar de diners, o millor dit, en quins llocs van a parar els diners dels impostos dels espanyols.

Un exèrcit té una funció militar clàssica, de defensa del territori, de la seva integritat, de mantenir la unitat de la nació en un marc territorial concret.

Durant aquest segle, les diferents unitats militars dels països occidentals s’han destacat per la defensa de la societat democràtica, amb tots els seus defectes i totes les seves virtuts: els cascos blaus, les forces de l’OTAN desplegades a Bòsnia, entre d’altres, en serien el paradigma.

Cada país disposa d’unes unitats militars d’elit, moltes amb passat colonial - com la Legió Estrangera - que amb més o menys fortuna s’han integrat a les necessitats de la societat europea contemporània, bo i sense oblidar la seva missió de caire més patriòtic o nacional.

Una altra d’aquestes unitats, són els “Tercios” espanyols, coneguts popularment amb el nom de “legionarios”, pel fet que els seus fundadors, Franco i Millán Astray, s’inspiraren del cos francès per fer front a la revolta berber del protectorat espanyol del Marroc. Eren temps en què Espanya estava duent a terme una guerra al nord de l'Àfrica, amb moltes baixes, amb un referent trist, el Desastre d'Annual, i un altre de victoriós, el Desembarcament d'Alhucemas, en el qual hi participà un oncle meu. M'agradaria afegir, que la majoria de soldats desplaçats a aquella guerra, la primera en què s'utilitzà armament químic contra població civil, eren catalans, una realitat amagada per la historiografia militar espanyola, massa ocupada en mostrar les gestes de generals castellans que no pas les d'aquella tropa catalana que fou utilitzada com a carnassa. Els mals records posteriors, amb efectes "rambo", com l'internament de molts soldats en sanatoris psiquiàtrics, s'endinsà a la memòria popular: durant la guerra civil les tropes republicanes situades a Catalunya tenien la regla no escrita de no fer presoners musulmans. Cal recordar que la croada de Franco es realitzà amb un contingent molt fort de tropa musulmana. Quina contradicció. No?

Però tornem al tema principal.

Amb alts i baixos, la legió ha perviscut fins avui, transformada en un cos d’elit modern, acumulant grans fites en la seva història com les lluites contra les guerrilles berberisques, els miners asturians i l’exèrcit popular republicà.

A la xarxa he trobat unes quantes imatges, prou al·lusives de com diferents unitats d’aquest cos d’elit utilitzen el seu temps lliure quan no estan en cap missió internacional. M’agradaria destacar que prop del 25 % dels seus membres són musulmans.



9 d’abr. 2008

Déu, pàtria i rei (II)

Un cop vaig comprar en una llibreria de vell el fascicle dedicat a la comarca de l’Urgellet de l’”Àlbum Meravella” del Centre Excursionista Barcelonés, que fou publicat l’any 1929. El text és obra de mossèn Pere Pujol Tubau, el que fou arxiver de la Catedral, un dels historiadors més importants del segle XX a tot el Bisbat d’Urgell i una de les clares ments que motivà l’interès per l’estudi històric a l’Alt Urgell i a les comarques properes.

El tex principal de la guia és una veritable descripció geogràfica i històrica de la comarca natural de l’Urgellet, o Alt País d’Urgell, part de l’actual Alt Urgell. Paga la pena de llegir-lo, també el trobareu a l’obra completa de l’autor que imprimí l’Editorial Andorra.

Tot i això, l’interès del comentari d’avui no recau en aquest text sinó en dos de secundaris, també publicats en aquest fascicle, que tenen molta relació amb el carlisme, aquesta part de la nostra història que tant hem ignorat i que un dia ja vaig tractar en aquest bloc en un altre post.

En un dels articles d’aquesta guia ,es descriu l’assassinat del llegendari capitost carlí Carles d’Espagnac , conegut popularment com a comte d’Espanya. Suposo que a hores d’ara no em vindrà ningú a atabalar amb drets d’autor d’una editorial extingida i d’un escriptor que de ben segur, no s’hauria molestat per la difusió de la seva obra, ben el contrari.

Amb permís del mossèn Pere Pujol, a continuació us transcric el text que descriu la mort del comte d’Espanya, un dels personatges més sanguinaris del segle XIX a casa nostra, un absolutista de pedra picada, que instaurà un règim de terror a Barcelona i que m és endavant es posicionà al costat del bàndol carlí. Vaja, un altre episodi de les carlinades:

El Toll o Gorga de Sant Ermengol.

“En aquest precipici (quilòmetre 112), emmarcat en un escenari dantesc, que escau presentar mancat de la nota moderna de la carretera, aital com era aleshores, entre nou i onze hores de la nit del dia primer de novembre de 1839, fou llençat el cadàver del general carlí Comte d’Espanya, en l’avinentesa d’haver estat destituït del comandament i conduït a Andorra, per acord de la Junta governativa del Principat, resident a Berga.

A redós de l’antiga ermita de Sant Ermengol, al peu del camí, els assassins esperaren el convoi. Un dels tals, fingint-se quefe dels cipayos, Silvestre de La Seu, malferí el comte i el feu descavalcar. Agarrotat i muntat de nou, fou acompanyat a poca distància, damunt del cingle espadat del Toll de Sant Ermengol, on després d’haver-lo escanyat amb una soga, fou despullat i tirat al riu amb una grossa pedra lligada al coll. Alguns dies després, el cadàver de l’esmentat general, arrossegat pel corrent, fou trobat en l’indret conegut pels comarcans per Raspé d’Armena, una hora més avall del poble de Coll de Nargó, en el cementiri del qual rebé cristiana sepultura, el dia 7 del mateix mes de novembre, sense saber de moment el qui en ella intervingueren de quin subjecte es tractava. Alguns anys més tard, els seus restes foren exhumats i traslladats per la seva família a França.

Aquesta versió, depurada pel temps, ha estat recollida de persones serioses de la contrada, les quals la copçaren de llurs passats. Precisa i rectifica la donada per autors, que desconeixedors de la topografia del país, aconseguiren desorientar als mateixos comarcants.”

Aquest magnífic article, que surt en la pàgina 228 de la guia, en ve acompanyat d’un altre a la pàgina següent amb el qual hi guarda molta relació:

El Pont d’Espia.

“El renomenat Pont d’Espia, que a tres quilòmetres més avall d’Organyà, facilita la comunicació amb les valls de l’esquerra del Segre.

A cosa de mitja horeta, a l’entrefoc del riu de Canelles, s’aixeca airosa la forta masia d’El Pujol (parròquia de Nargó) on, procedent del Coll d’Oden, en la Ribera Salada, pecnotà el comte d’Espanya, el dia 30 d’octubre de 1829. El capvespre següent ho feu a Caselles (damunt d’Organyà), d’on l’endemà en plena nit, fou menat al suplici. No fou llençat d’aquest pont, com erròniament hom propala, ni fou recollit cadàver en els seus voltants, sinó bon xic més avall, sota Els Espluvins, cosa d’uns set qms.”

4 d’abr. 2008

Solidari què?

Hi ha un recull de poesies del Jordi Pasques que té molt a veure amb tot aquest “debat”, per no dir enfrontament encegat, que s’ha originat amb el transvasament del Segre cap a Barcelona.

Amb el títol de “Segre endins. Elegies per a uns pobles colgats d’aigua”, l’escriptor d’Oliana glosa en 44 poemes, un tros de país que mai més serà per culpa de la solidaritat que la gent de l’Alt i Mig Urgell, ha hagut de pagar amb tot això de l’aigua.

Tiurana, Bassella o Castellnou constitueixen alguns dels records glosats per Pasques abans de la seva desaparició en nom de la solidaritat.

Recordo encara, i d’això fa anys, com la gent de Tiurana reberen amb el crit de: “Llop!!”, un titular de la cartera d’obres públiques de Madrid que anava a posar la primera pedra del pantà de Rialp. Llop, cridaven els tiuranencs.

I tot això, en nom de la solidaritat.

Aquests dies els tertulians de les ràdios i de les televisions de Barcelona no han fet més que parlar d’aquesta màgica paraula: solidaritat. Com també ho han deixat anar la gent de la plana lleidatana, delerosos de regar i inundar camps i més camps del secà.

Solidaritat de qui i amb què? Em pregunto.

Recomano la lectura d’aquesta obra del Pasques, així algú que s’omple la boca amb aquest repetit mot, amb ganes de despenjar el trabuc, cridar el mal temps o parlar en nom de la racionalitat, podrà saber-ne el significat verdader, que resta allunyat dels brunzits dels motors dels cotxes que circulen per les avingudes de la capital i de les màquines d’ensulfatar els camps de blat de moro transgènic inundats de la plana.

La solidaritat descansa a Tiurana, en el fang que un dia el llop hi dugué.

Títol: Segre endins. Elegies per a uns pobles colgats d’aigua.
Autor: Jordi Pasques i Canut.
Editorial: Solsona Comunicacions SL (Solsona).
Any: 2000.

1 d’abr. 2008

Los manllevats

Els manllevats són uns dies que l’abril deixa al març perquè aquest darrer els hi demana. Uns jorns de fred, pluja, neu o glaç, que any rere any es van repetint amb major o menor intensitat, però sempre els tenim aquí. A casa sempre em parlava la padrina i mai s’equivocava amb l’ancestral predicció. A Ordino hi ha torp, a Cerdanya Rufaca i ahir tronava a Sant Julià de Lòria i a Escaldes.

Els manllevats han estat una de les històries que la saviesa de la muntanya ha resguardat de les modes assedegades que ens venen de fora. En moltes versions, sempre expliquen com el març, quan és a punt de finir i només li resta un dia, demana a l’abril que li’n deixi tres. La història dels dos mesos, té un tercer personatge, que normalment és un pagès confiat en l’arribada del bon temps que se’n riu de l’hivern que s’acaba, representat pel març. La llegenda més famosa dels manllevats que es conta pel Pallars i per sectors de l’Urgellet, com la Vall de Castellbò, és la de la vella de Romadriu, un poblet de la Ribalera, que avui resta abandonat, sota el vell santuari de Sant Joan de l’Erm. La vella acaba perdent, per culpa del mal temps, tot el seu ramat. De fet, sempre és el bestiar la víctima dels manllevats, raó per la qual podem parlar que constitueixen unes llegendes, de cert caràcter mitològic, que tenen a veure amb la societat ramadera.

Aquestes llegendes, normalment venen acompanyades de rodolins, i cada vall de la muntanya n’aporta la seva peculiaritat més interessant. Avui, lluny de presentar-vos els manllevats de la vella de Romadriu, que suposo que tots sabreu, en coneixereu un que he recollit de Soldeu, a Andorra. La novetat d’aquests manllevats no són quatre dies, sinó tres: dos d’abril i un de març. Mirem-ho:

El mes de març no volive acabar de marxar, però com què veïve que li faltaven dies per fer mal li va dir a l’abril:

Abril gentil!
Deixa-me’n un,
Deixa-me’n dos,
i amb el que jo tinc, que farem tres!
I acabaré de matar la vaca, del pobre pagès.


Recollit de Ventura Bonell Areny, de Soldeu (Andorra),el 31 de març del 2008, a les 21.00 hores.