24 de nov. 2009

els del sincrotró

L'altre dia, la televisió catalana es feia ressò de la reparació del sincrotró de Ginebra, una de les inversions més salvatges dutes a terme en nom de la ciència, de la física concretament. Aquest aparell de dimensions gegantines i de nom ben estrany es troba molt a prop de la frontera amb França. La seva missió no és cap altra que la d'esbrinar l'origen de l'univers, l'estat escenari on vivim i ens desenvolupem. Aquesta fita s'aconseguiria amb la col·lisió de dues masses de protons que circularien en sentit contrari dins d'aquest immens circuit de radi superior al quilòmetre. No vull entrar a opinar en el debat de la necessitat que les organitzacions internacionals i els estats inverteixin sumes ingents de diners per saber i esbrinar d'on venim i cap a on anem: la ciència ha de tenir el seu lloc en la nostra societat, i el sincrotró també hi ha de cabre. Tampoc vull parlar d'una hipotètica catàstrofe produïda pel xoc de protons. No sóc físic. Escriuré sobre una cosa més terrenal i humana, més mundana i superficial, però prou important com per ser ressenyada: l'aspecte estètic de la gent que va sortir pel Telenotícies, els tècnics de la sala de control del circuit del sincrotró.



El seu aspecte físic, cebós, deixant entreveure certa obesitat, començaments d'alopècia, camises amb rodanxes de suor a les aixelles, alè fort, pantalons ajustats i superats pels greixos lumbars, és el mateix dels tarats i friquis que es reuneixen disfressats a les portes dels cinemes quan s'estrena una nova saga o versió de la Guerra de les Galàxies. Són la mateixa gentola que es passa hores i hores davant dels ordinadors, jugant a top tipus d'entreteniments, sense voler deixar la pubertat, i que també s'ajunten amb els ciber-amics als Mac Donald's o en una reunió de Rol, abillats de mag Merlín o de Conan el Bàrbar. Gent que orgasmeja desmuntant un PC o mirant fotografies pornogràfiques en un ordinador, aquest és el seu retrat.

Però de fet, ells, els del sincrotró, són els triomfadors, els que han tingut la sort de desenvolupar-se bé en el món universitari, en la investigació, formant part d'algun grup de recerca d'alguna institució o d'alguna agència espacial, les quals dedicaran fortes sumes de bitllets per saber si la Lluna té aigua dolça o salada. Gent que treballa tot jugant als marcianets. Entre glopada i glopada de Coca-Cola, aquests cracs del friquisme esbufeguen satisfets davant de la seva creació, el sincrotró, fruit d'un altre joc, mentre que els seus col·legues, els que s'han quedat amb la disfressa, només somniaran en sortir a la premsa el proper dia que George Luckas estreni un altre film, o en motiu d'algun crim, d'aquests que perpetren col·lectivament, tot jugant a cavallers i a princeses.

17 de nov. 2009

Tristos Tropics


Fa uns dies ens deixà el centenari Claude Lévi-Strauss, un personatge clau en l'estudi antropològic social en l'estructuralisme. D'ell en podem destacar un reguitzell d'obres, moltes de caràcter biogràfic, com és el cas de Tristos Tròpics, la qual narra el seu periple per la selva amazònica, resseguint grups indígenes, molt diferents entre ells, tot i el proper veïnatge. En el llibre, les explicacions sobre els amerindis contrasten amb les de la seva infància, en una França laica i dins d'una família jueva. No fa gaire, abans del seu òbit, amb un professor i company, parlàvem de la presència de molts jueus entre els teoritzadors de l'antropologia, la ciència de l'home. Durkheim n'és un altre cas. De fet, la Torà, no deixa de ser també un tractat històric i antropològc, a través del qual, els fills de Jacob regulen la seva vida. Ara no voldria traçar cap teoria relacionant una necessària convergència entre el seu jueu i antropòleg i sociòleg; però resulta prou curiós, com per deixar-ho en el tinter.

Però Tristos Tròpics, lluny de ser l'obra d'un jueu, també ho és la d'un estudiós i mestre entre els homes, un observador nat, un científic social de primer ordre. La seva vida, llarga com la dels patriarques bíblics, -encara continuo amb la comparació-li ha donat aquella vellesa que molts desitjaríem, tranquil·la i reposada.

Tristos Tròpics
, en la seva edició en català ens ofereix una sorpresa, va ser traduïda per un dels músics més importants de la nostra llengua, Miquel Martí i Pol. Prosa convertida en poesia, realitat feta música.

Pol i Lévi-Strauss, coneixement i bellesa, entrellaçats per sempre més.

2 de nov. 2009

Perill! Bicicletes!




El carril bici, el bícing, la Vickie i la Cristina, constitueixen una de les noves característiques de Barcelona, l’antiga capital de Catalunya i la nova del Mediterrani i de la multiculturalitat. Avui, el fet de sortir de casa converteix la senyora que du el carret de la compra, en una mena de suïcida disposada a perdre la salut física pel bé de la família i dels seus païdors: les bicicletes passen per tot arreu, la gent les reverencia enmig de la vorera, el “cling cling” és l’alarma als vianants, i algun avís malcarat del ciclista, una mostra d’identitat urbana... La immunitat de les dues rodes està assegurada. L'aspecte de la ciutat ha canviat amb tantes bicicletes, però els carrers de Barcelona lluny de semblar els de les urbs holandeses, guarden més semblança amb els d'una ciutat pakistanesa, caòtics i desordenats.

L'espai urbà té uns usos, els uns reservats al automòbils, de dues i quatre rodes, d’altres als pobres vianants i uns darrers a les bicicletes, la nova cara “civilitzada” de l’entramat viari. Tot i aquest ordre i aquesta normalitat, hi ha espais, com les voreres, que han estat envaïts per les bicicletes, la causa, una normativa municipal poc clara, que de tan bon rotllo, fa figa al legislar amb els pedals: les dues rodes encadenades poden passar per voreres de totes les amplades, i aquí no passa res. Aquest greuge sembla silenciat per la correcció política: la gent no gosa cridar contra l’ecologia de la bicicleta, però tampoc contra la invasió de l’espai dels vianants. Una cosa no treu l’altra, el respecte al medi ambient i el transport sostenible ha de passar pel dels espais vials dels transeünts.

Si tot va bé, la Vickie i la Cristina, l’any vinent, agafaran les maletes i se n’aniran de vacances en un vol de baix cost. D’aquesta manera, Barcelona tornarà a ser la capital de Catalunya i una ciutat amb cap i peus.