Salve Rociera

Parlar del Rocío és entendre el que significa Andalusia. Prop dels aiguamolls del riu Guadalquivir, l’antic Betis, i tocant al Parc Nacional de Doñana, es troba l’ermita i el llogarret del Rocío, un dels llocs més emblemàtics de la cultura andalusa i del folklore espanyol.

Any rere any contemplo com els romeus, farts de la vetlla, per la pasqua de Pentecosta, ataquen amb fervor el santuari marià i entren en una allau a prendre la mare de déu, “virgen” en diuen ells, de les pedres, dels enguixats i de les voltes de l’església, fent-la sortir del temple en una processó, sense cap mena d’ordre ni harmonia, comparable a les onades enfervorides de fidels musulmans que peregrinen a la Meca, o als enterraments de màrtirs palestins que veiem sempre per la tele.

Una marea humana que crida angoixada, plora, gesticula entre suors i bravades de vi “fino”, una vertadera mostra de fe, que té els seus basaments en el substrat musulmà que encara perviu a molts llocs d’Espanya, sobretot d’Andalusia.

Les comparacions són odioses i no cal que caiguem tampoc en generalitzacions, però la fe dels andalusos, amb el seu regust barroc, s’assimila als treballats alquitraus de les antigues mesquites d’aquesta bonica regió espanyola.

I qui sap, més enllà de la fe dels musulmans, encara hi podríem trobar algun estrat més antic, el dels primers cristians, que sota el domini romà habitaven la Bètica aquella terra que un dia poblaren tartessos i cartaginesos, la Sevilla d’aquell Sant Isidor, o de la Santa Eulàlia d’Emèrita Augusta,

La primavera, el riu, els aiguamolls, les tartanes, els estilitzats cavalls àrabs, les dones abillades amb els seus vestits confeccionats per l’ocasió, les roses poncellades, el mes de Maria, el fang, les cançons, els plors, la gatzara de la canalla i la brisa que ve de l’Atlàntic, de les columnes d’Heracles.

Parlar de Rocío es parlar de fe d’un poble, d’una gent que fins fa poc vivia en plena Edat Mitja, sota el domini dels desitjos d'uns senyorets, sota els designis de l’arbitri, de la insolència i de la mala bava que uns fidels han suportat com tot un Atlas, igual que els que assalten el Santuari per dur i passejar la “virgen” amunt i avall, amb amor i fervor.

Des d'aquí, m'agradaria donar una abraçada a tot l'amor que els romeus demostren cap a la seva verge, sense intermediaris, directament, fe sense res més.

La caixa de fusta

El padrí de la Maria sempre seia en aquell pedrís de vora el foc. Els seus secs dits premien uns branquillons que feia jugar amb la calenta i grisenca cendra d’aquella vella cuina de la casa. No lluny d’allí, fora del poble, al tros, lo pare de la Maria arribava de mercat, acompanyat del matxo carregat amb queviures i coses per la casa. El pare passava fermament pel camí del poble, acotant el coll, per sortejar el fred, i amb la gorra arraulida sobre les orelles. Els seus peus, pas a pas, anaven avançant per damunt de la neu que de jorns abans del cel havia caigut.

El matxo no anava sol, arrossegat pel pare de la Maria, semblava carregar quelcom més que queviures. Aquest cop un paquet sobresortia de la seva llomada, una caixa de fusta, que alguna cosa embalava.

Des de l’eixida, la Maria guaità son pare arribar des de la carena que donava al peu del poble. Poca era la gent que se n’anava a mercat pel febrer, però aquest cop, alguna cosa més que queviures anà a cercar.

Què era aquell paquet?

El pare de la Maria havia treballat a França unes anyades. Les cases xiques no podien viure de la terra tot l’any, les grosses ho arramassaven tot, les millors pastures, prats, tot. Per aixecar el cap, calia marxar, anar a treballar fora una colla d’anys, on calgués, sobretot per l’hivern, quan les mans eren sobreres, el menjar escadusser, els quartos desconeguts i els païdors mig buits. Treballar a les mines del Conflent, als masos del Rosselló i la Fenolleda, a les finques de Quillan i Avellanet a hivernar amb els ramats transhumants d’Andorra, representava una boca menys per atipar i un recurs pels que es quedaven a casa a cuidar les quatre terres i bestiar que es podia tenir.

L’altre dia un parent del pare, que s’hi casà i s’hi quedà a viure, li dugué aquesta caixa, el deixà a una botiga, allà on fan mercat, a la vila, prop de la carretera per on passen encara algunes corrues de traginers, que poc a poc, semblen donar pas als moderns cotxes de línia, carregats de gent, capellans i soldats que porten totes aquestes ànimes fins a les llunyanes Barcelona, Lleida i Puigcerdà. O també en podien dur, d'aquells mateixos llocs, lluny de la vall, del poble, del món de la Maria.

Lo pare arribà a casa, la porta s’obrí de bat a bat per a que hi entrés el matxo, la Maria baixà les estretes escales i arribà al petit estable en el qual hi feien vida dos porcells que engreixarien aquella anyada. El pare tragué la càrrega de l’animal, sobretot aquell embalum de fusta estrany. Ell prou sabia que era. La Maria, no pas.

Amb paciència començà a obrir, amb l’ajuda d’un martell i una estaca, les llates i llistons que tanquen quelcom de secret. S’obrí la caixa, que restava fermada fortament amb l’ajuda de claus, per la part de sobre, d’on sortí una tapa de fusta que la tancava, de la qual lo pare traié un rellotge de paret, d’aquells que només tenen els rics.

Tic, tac, tic, tac, tic, tac......

Clon, clon, clon,

Lo temps passa, la vida fuig.

Dalt, a la cuina, lo padrí restava ajagut al pedrís, sense alè ni esma, el darrer batec de son cor havia dit adéu-siau.

Okupes a Santa Mònica

Catalunya ha estat sempre un país que no ha tingut mai un potent sindicalisme propi i de classe. Com a "propi" em refereixo a nacional, a català, del país; i amb el qualificatiu de “classe”, amb connotació clarament marxista – encara que avui estigui una mica desfasada -, em voldria referir als treballadors, deixem-ho en treballadors en general, atès que tot allò de classe obrera o obrer, amb la terciarització de l’economia i la teconologització, ha passat a millor vida, tot i que encara n’hi ha alguns que somnien en convertir Catalunya en una Corea del Nord.

L’anarcosindicalisme de la Confederación Nacional del Trabajo, que aglutinà una classe obrera catalana, tenia només un referent nacional, Espanya. A Catalunya, en el temps que els treballadors catalans no tenien gaires opcions d’afiliar-se a un sindicat sinó era a aquesta gegantesca i monstruosa central, existia un petit sindicat de treballadors de coll blanc, d’oficinistes i dependents de comerços: el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI).

El CADCI era una entitat que aplegava molts joves residents a Barcelona provinents de la Catalunya Interior i de militància nacionalista que havien trobat feina al creixent sector terciari.

El seu local, situat a la rambla de Santa Mònica de Barcelona, durant els Fets d’Octubre del 1.934, fou l’escenari d’un episodi tràgic en el qual s’enfrontaren l’exèrcit espanyol i militants del sindicat i del separatisme, entre els quals hi havia Jaume Compte i Manuel González Alba, que moriren en la defensa de la seu sindical.

Un cop acabada la Guerra Civil, el 1.939, el local fou incautat pels vencedors. Més endavant, es traspassà al sindicat espanyol Unión General de Trabajadores (UGT), el qual l’ocupa i l’utilitza com a seu de la federació regional.

El CADCI no agradava al poder espanyol, fos republicà, feixista, socialista, o com li vulgueu dir.

A les primeries de l’actual règim democràtic, la UGT, vinculada al Partido Socialista Obrero Español, i el sindicat Comisiones Obreras (CCOO) trobaren una sèrie de beneplàcits provinents de l’estat espanyol que impediren el sorgiment d'un sindicat català de treballadors. Una d’aquestes “ajudes” fou la cessió, per no dir el regal, del local del CADCI. Una altra "ajuda", aquesta tàctica, fou la concentració a la seva militància d'una ideologia "leurroxista", que implicava la llengua i la cultura catalana en el marc de domini burgès. Vaja, identificant classe obrera amb immigració andalusa i extremenya; i burgesia amb catalans, fos quina fos la seva ocupació.

La darrera ensulsiada contra el poble treballador català protagonitzada per aquestes centrals sindicals espanyoles va ser el demanar el vot afirmatiu al retallat estatut Mas – Zapatero. O impedir la participació dels seus militants a les manifestacions sobiranistes. Molt sovint, per no dir sempre, el seu comportament amb els interessos dels treballadors catalans ha estat tan allunyat com el de les grans patronals. Perquè?

En l’actualitat, el sindicat català per excel·lència, la Intersindical – Confederació Sindical de Catalunya, no només està ocupant el lloc que tradicionalment tenia el CADCI en el sector terciari, també està guanyant eleccions sindicals o traient delegats a moltes indústries i empreses del país. Com a sindicat nacional i de classe té molta feina pel davant, s’ha de consolidar i ha de despuntar com a referent sindical dels treballadors catalans.