Anar cap a Madrid i haver d’agafar el tren a Lleida, la capital de l’imperi de ponent i de les colònies dels Pirineus, és passar pel tercer món. Dalí, el geni empordanès, parlava de l’estació de la vila de Perpinyà, anomenant-la el centre del món. En el meu cas, un simple vivent de principis del segle XXI, i sense voler comparar-me amb l’eixelebrat fill de Figueres, m’agradaria definir la de Lleida, no com la d’un centre de civilització, sinó com a un caos i un insult a l’estètica.
Situada en un suburbi de la ciutat, al costat d’un mercat de fruites i d’una zona del veïnat vell, encara per reformar, l’estació sembla un pastís de nata immens i mal aprofitat, que combina el departament reservat als passatgers del TGV, amb el de trens amb destinacions a la perifèria més propera dels tentacles de la capital ponentina, els pobles aragonesos de Binèfar i Monsó, i la perduda terra del Pallars Jussà.
La multiculturalitat de l’estació ponentina li dóna un caire africà, semblant al que deuria tenir la decadent ciutat musulmana que ocupà aquest mateix lloc, abans que els civilitzadors catalans, comandats pels comtes Ermengol VI d’Urgell i Ramon Berenguer IV de Barcelona, li tornessin l’esplendor que tingué en temps dels ibers i dels romans.
Endinsar-se a la ciutat de Siurana i Ros es pot convertir per a la gent de la muntanya, avesada a anar cap a Barcelona i cap a Tolosa, en tot un tot un homenatge a l’estrès. En qualsevol estona es pot patir un atac de nervis. Entrar a la caòtica urbs és una veritable gimcana, en la qual el viatger automobilista ha de sortejar laberíntics i bruts carrers, farcits de cotxes estacionats en doble filera, sense que hi hagi cap mena de rètol indicador, d’allà on es troba l’estació.
Si arribar a l’estació de Perpinyà és d’allò més fàcil, per l’empatx de retolació indicativa, fer-ho a la de Lleida, significa posar a prova els sentits de l’orientació i de l’instint, sobretot els més primaris, un cop es perden els nervis i es comprova que l’hora de sortida del tren arriba.
Però els maldecaps no acaben aquí, quan la trobem, el problema és localitzar un aparcament. Fins no fa gaire n'hi havia un al costat mateix de la mona de pasqua de l'estació, però la construcció d’un ALTRE pont damunt del Segre, l’ha eliminat. Just al darrere de les vies, al bell mig d’una de les moltes barriades de Lleida, la de Pardinyes, se’n troba un. Els preus són del tot desorbitants, no està cobert i els responsables de la caixa et demanen que no deixis cap objecte dins del teu vehicle, atès que no es fan responsables de la seguretat. Pel que em van comentar les amables caixeres de l’aparcament, no hi ha cap empresa de vigilància contractada i els lladregots hi fan sovint el seu agost. De fet, el lloc hi convida, emmig de tanta runa i magatzems abandonats, res de bo hi deu haver. Sembla més un veïnat dels suburbis de Dakar que el d'una ciutat europea. Us ho asseguro.
Lleida, molt imperi i poc seny, benvinguts al tercer món. Sort que els Pirineus som Europa.