Al carrer Major, els Tarragona, una de les altres grans famílies
de la ciutat, compartien paret mitgera per la banda de migdia amb cal Don
Llorens, i per septentrió amb el casal dels Feu - Pallerola, nissaga de notaris i advocats insígnies. La
seva antiga casa pairal és, des de fa una bona colla d'anys, la llar dels
Mateu, artesans xurrers per excel·lència de la nostra ciutat. Qui no enyora avui
la xurreria urgellenca? La seva desaparició cicatritzà la vida i el terra del
Passeig, just davant del Consell Comarcal. Al seu antic emplaçament encara es
perceptible un rectangle desdibuixat al sòl de ciment.
Els Tarragona, segons ens explicà el
Javier Galindo a la seva conferència, destacaven pel seu conservadorisme
tradicional. Eren carlins. Els Llorens tot el contrari: el seu liberalisme
virava cap a un republicanisme, que com bé deduirem, es deuria enfrontar amb
certa facilitat amb el tarannà polític dels seus veïns de llinda.
Ja al XX, el pas del temps deixà que
l'evolució del pensament dels Llorens s'anés esbravant i assentant com un
pòsit: aquells liberals i republicans de tota la vida refredaren aviat aquella
inquietud esvalotada i vuitcentista. Durant la darrera Guerra Civil, des de
casa sentiren els cops mortals que els seus veïns, els Tarragona, rebien per
part dels faistes. Dos fills bessons d'aquella casa moriren apallissats
cruelment per aquella mena d'escamots de la mort de regust murcià i agre. Un
dels germans assassinats, anomenat Don Pompeyo, destacava per la seva
militància republicana, i l'altre, era capellà. Els Llorens, que ja no deurien
ser els republicans del XIX, sentiren com els seus tradicionals rivals, un d'ells
d'Esquerra Republicana, recordem-ho, morien apallissats per la irracionalitat i
la covardia del Comitè de Milícies de la Seu d'Urgell.
Els catacrocs dels cossos dels dos germans
que eren arrossegats per les escales posaren en alerta els veïns de paret
mitgera, que alarmats, deixaren al cap de pocs dies la ciutat precipitadament
per salvar la pell. Temps després, quan acabà la guerra, tornaren a la Seu
d'Urgell, però hi restaren poc temps. Aquella ciutat desorientada i incapaç de
seduir anava quedant òrfena de la seva tradicional elit social, que l'abandonà
per establir-se en altres capitals més populoses i cosmopolites. Amb més vida. El
soroll mortífer dels Tarragona salvà els Llorens. La mort dels descendents dels
carlins del XIX salvà la pell dels aburgesats descendents dels liberals del
vuit-cents.
El Parlem d'Història d'avui, el darrer
d'aquest 2016, ha traçat una petita ruta guiada per la ciutat del segle XIX. La
Meritxell Rodríguez s’ha estrenat com a oradora amb una didàctica explicació sobre els
Llorens davant del seu antic casal, convertit avui en una casa de veïns. Mentre
els assistents i algun que d'altre tafaner, avui que es podia, han entrat a visitar-la, el carrer ha restat en silenci. Només uns quants, que ens hem quedat a fora parlant, l'hem trencat. La senyora Juani Menduiña,
del bar Sant Jordi, m'ha explicat que ella hi havia viscut, al pis que havia estat del servei.
Ja fa molts anys. Tot eren bons records. La Juani, que també fa de guia, té
moltes coses per explicar d’aquesta ciutat que tan viu al seu cor. Ella, com a amant de la història de la Seu, recordarà de ben segur que els baixos, abans que perfumeria i barberia, havien estat les oficines d'una companyia d'autobusos i una farmàcia.
Al costat, la casa dels Mateu, abans dels
Tarragona, avui partida en dues, senyorejava el silenci d'aquell moment de primer
foscant de curiós i rar dia gris de juny. Al primer pis, al balcó, la seva
mestressa, que tantes tardes infantívoles havia endolcit des de la seva xurreria del
Passeig, contemplava el panorama de la visita; com també ho feia un altre veí, el
barber Ribera, artesà de les tisores i la navalla.
A l'altra banda de vorera, al
davant, el Josep Rebés, història viva de la ciutat, orgull
ciutadà per antonomàsia, guaitava la per a ell coneguda al mil·límetre fisonomia d'aquells casals veïns que l'han vist néixer i créixer. El Josep és fill d'una de les històriques cases del davant, ca la Paca. L'altra és cal Sord. Mentre la
gentada discorria per l'interior de cal Don Llorens, el Josep de ca la Paca ens
ha recordat l'incendi que patí i l'hi emmascarà la capçada. Aquell cop també hi
entrà, com la gent d'avui, però no per visitar-la, sinó per col·laborar en les tasques d'extinció del foc amb
altres veïns.
Quan els visitants han sortit, la pau del carrer s’ha trencat per
un moment i el silenci de l'entorn s'ha esmunyit. La gentada ha continuat pel carrer dels Jueus. Al fons, el vell casalici dels Llorens, emmudit, ha donat la bona nit a les llars veïnes. Demà serà un
altre dia i continuarem parlant d'història.