Al cap dels anys

L’Àlvar es un home escrupolosament discret, de fet, amb els anys de coneixença, a través de l’amistat amb l’enyorat Jaume Ros i Serra; i al Centre de la Cultura Catalana, ben poques vegades hem parlat de la seva militància independentista i del seu llarg exili a Andorra.  De fet, quasi mai.

La discreció de l’Àlvar en aquest aspecte capital de la seva vida a Andorra, durant una bona colla d’anys, quedava eclipsada per la seva activitat professional com a corrector i periodista. En l’àmbit cultural, dins del Centre hi aportava una vessant molt institucional i legalista, era l’home de seny dins d’una junta quasi perenne formada per una colla de gent amb més bona intenció que enginy.

L’Àlvar, el poeta, el murri, l’educat, la persona que sempre parla des d’un punt de vista ètic i sense mots altisonants, escriu en aquest llibre la vivència que el dugué a Andorra: la seva militància i activisme en l’independentisme català. Una militància valenta, molt arriscada, filla d’un temps, i del relleu que el Front Nacional de Catalunya havia rebut de Nosaltres Sols i d’Estat Català, i com no, també de la derrota d’una Guerra Civil entre espanyols que implicà com mai els catalans.

Ara, a les portes de la senectut, quan la raó s’embolcalla de saviesa i autoritat, l’Àlvar ens explica el seu exemple de militància en un temps tenyit per la negror i el terror del franquisme, i la vigília d’una falsa democràcia disfressada de transició. La llibertat, aquesta paraula tan bonica, aquest concepte que sovint ens pot semblar inassolible, bé mereix la reflexió que ens hem de fer un cop hem llegit aquest llibre: la llibertat individual de l’Àlvar va quedar esguerrada per la militància (ho he escrit bé), per la presó, i durant una colla d’anys per l’exili i el conseqüent silenci, que sempre ha acompanyat la seva absoluta discreció. Uns grillons que l’han arrelat i li han donat una nova llibertat en aquest país català d’adopció que es diu Andorra. Mentrestant, aquella llibertat, per la qual lluitava durant la seva joventut, col·lectiva, de tots plegats, encara roman anorreada. Andorra, la que va donar oxigen a l’ocell engabiat, que en aquell moment era l’Àlvar, representa el miratge de llibertat que tots els catalans volen per a la seva terra. El que Nova Planta destruí, Andorra ho ha conservat.

Títol: Al cap dels Anys.

Autor: Àlvar Valls.

Editorial: Edicions del 1979 (Barcelona).

Àlvar Valls i Marc Forné durant la presentació del llibre a Andorra

Anotació ermengòlida

El bisbe Ermengol, a més de religiós, va ser un home de política, va saber treure profit de la mort d’Ermengol I a Còrdova. No sabrem mai si hi va haver o no intencionalitat. Mentre el jove comte orfe de pare encara era menor d’edat, el bisbe va disposar d’un gran poder polític: la conquesta de Guissona i el Judici de Sant Pere de Ponts (1024) constitueixen part dels fruits d’aquesta praxis, que van enterbolir l'expansió urgellenca en bona part del segle XI, si el mesurem des d'un prisma estrictament de govern de la dinastia dels Ermengol. Si bé el comtat s'expandí cap al Sud, no ho va ser per iniciativa del comte Ermengol II, el qual en un primer moment era menor d'edat.

La conquesta de Guissona constitueix una intromissió a l’expansió comtal i el judici de Sant Pere de Ponts, amb molta probabilitat, una batzegada important a l’economia del monestir comtal de Santa Cecília d’Elins. Un sotrac que marcarà l’inici de la seva primera decadència. Sense Castilló i Cortiuda, que van passar a mans del bisbe, l’activitat ramadera d’aquell cenobi urgellenc en va sortir molt perjudicada. El monestir va agafar una nova embranzida molt més endavant, amb la reforma gregoriana,duta a terme per Bernat d’Oloron i impulsada pels comtes Ermengol IV i Llúcia, els quals el dotaren amb nous i importants béns, i amb una nova comunitat, ara femenina i provinent de Sant Pere de les Puelles, Barcelona.

Per saber més sobre la vida d'aquest bisbe sant, podeu anar a veure fins el diumenge, 12 d'agost, el Retaule de Sant Ermengol, una obra de l'Esteve Albert que es representa als claustres de la Catedral d'Urgell.

Més informació:

http://retaulesantermengol.wordpress.com/

La gent del terrer, el Joan Janer (i II)

El Joan i jo vam compartir feina durant una bona colla d’anys, duent a terme unes tasques laborals de servei públic molt allunyades de les nostres variades aptituds. Vam ser caixers de la ITV d’Andorra, al forat d’Aixovall, on el riu baixa acanalat des de Bixessarri, i on el sol desapareix durant tot l’hivern. Fins i tot la neu hi aguanta més que en llocs de molta més alçada. Obagot del dimoni! dirien els vells. I a l’estiu, el sol hi pica com enlloc. Pàtria de lluerts i d'escurçons.

el Joan és encampadà, caçador, pescador, cortalà, alpinista, seguidor aferrissat del Barça, un amant de la història d’Israel, entre moltes coses, i també un andorrà dels d’avui, però que sembla sorgit de les lletres i les màximes que va escriure l’Antoni Fiter i Rossell al segle XVIII.

Sense anar més lluny, Antoni Fiter i Rossell, capellà, fill de cal Rossell d’Ordino, i descendent per via paterna de cal Fiter d’Ares, el sentinella de la vall de Cabó i antic lloc de pas, avui seria com el Joan, ja que era un home de cultura, de saber, i d’aquest país. En l’actualitat, el Fiter i Rossell no es passejaria amunt i avall amb un Cayenne, ni tampoc aniria engalanat com una falla. Tampoc patiria cap deliri de grandesa com molts connacionals. Possiblement seria un bon caçador, un amant de la natura, de les estades amb els amics, i un home de bé.

Però tornem al fil de la qüestió, amb el Joan, apart de la feina i alguna que d’altra afició i vel·leïtat, també compartíem la inclinació estètica per la cultura. Per aquest motiu,  i tot sovint, la nostra taula de caixa recaptatòria de tributs es convertia, entre usuari i usuari, en un calaix de sastre de papers de tota mena: apunts, redactats, llibres, i discs. Entre torn i torn, durant una colla de dies, el Joan em va propinar amb esborranys de la seva primera novel·la. Una lectura que vaig emprendre amb forta celeritat i entusiasme. Aquesta va ser la meva iniciació amb la seva, fins aleshores, desconeguda obra.

Gent com el Joan, i altres, amb molta capacitat creativa, no només en el camp de la literatura, han de procurar que la seva obra i la seva manera de fer no romangui en el futur oblidada com un fòssil, tot dins d’una societat bastida des de fora, des d’alguna alta instància en pro d’una economia que ens pot castrar la llibertat, allò que durant molts anys ha estat sinònim de ser andorrà.

 

Títol: El misteri de la Pluja de Foc

Editorial: Pagès Editors (Lleida).

 

Títol: El clam silenciós de les muntanyes

Editorial: A4

 

 

La memòria de l'Esteve Albert

Sense cap mena de dubte, un homenot com l’Esteve Albert havia de tenir un bon tros de memòria. De fet, la memòria, com a qualitat, més que com a capacitat dels éssers humans com a primats, és indispensable per aquell que es vol dedicar a les ciències socials i humanes. L’Albert era un erudit, que potser no aplicava un mètode com ho fan un garbuix de científics academitzats entre llibres i lliçons, però per damunt de tot, era un còmput divulgador de la història i de l’etnologia. Tot això sense oblidar la seva immensa obra teatral i poètica, sempre arranada a la popularitat dels seus destinataris. Una direcció que no menyspreava la qualitat de la creació.

Però l’Albert també té una altra memòria, la que li reten aquells que el recorden, tant si és a través del consum de les seves obres, o si és amb el record de vivències conjuntes passades. El nom de “la memòria de l’Esteve Albert” és el títol d’aquesta obra inèdita, que de certa manera és un complement d’aquells homenots de Pla. Albert, com l’escriptor empordanès, també coneixia el terrer, i alguns d’aquests trossos de fang que quedaven per modelar, els transformà en lletres personals i vivencials que ara podem llegir i fruir.

El llibre comença amb un acurat i elaborat pròleg del monjo benedictí Hilari Raguer i continua amb els retrats vivencials que Albert escrigué sobre Serra i Moret, Josep Carner, Carles Cardó, Felix Millet i Maristany, Antoni Comas, Joan Peiró i Pau Casals.

Val a dir que l’edició ha anat a cura de Josep Puig i Pla. L’editorial del sociolingüista olianenc Jordi Solé i Camardons que du el nom de Voliana, papallona, l’ha inclòs a una col·lecció que du el nom de Memòria. Moltes felicitats a aquesta editorial del Maresme i de molta arrel de l'Alt Urgell, a la qual li desitjo un pròsper camí. Memòria i record.

Qüestió de memòria, de record, de no oblidar, per no morir.

PS: L’escriptor olianenc Jordi Pasques i Canut va presentar el dissabte, 18 de maig, conjuntament amb els editors, aquest llibre a la Seu d’Urgell, a la Sala d’Actes del Consell Comarcal. Davant d’un variat públic, entre el qual s’hi trobaven dues filles d’Esteve Albert, Pasques va recordar moltes vivències del seu recordat mestre. Més memòria.

Títol: La memòria d’Esteve Albert.

Autor: Esteve Albert i Corp.

Editorial: Voliana Edicions.

 

 

 

Isidre Domenjó iniciant l'acte de presentació del llibre, amb Jordi Pasques, Josep Puig i Jordi Solé.

Fa fred, no en fa

L’Esteve Albert va ser tot un tros de país, de Catalunya, en tota la seva essència. Ho coneixia tot i a tothom. La seva creació plasmava en el paper els seus coneixements humanístics i socials. De fet, la seva obra literària és vasta i engloba tots els gèneres. L’Editorial Andorra, propietat de l’ injustament oblidat mecenes, fill de la Seu d’Urgell, Bartomeu Rebés, amic de l’Esteve, va publicar després de la seva mort dos volums sobre els muntatges escènics, a cura del Manuel Anglada, i un altre sobre la seva creació poètica. L’edició de tota la prosa resta encara com una assignatura pendent, la qual haurà de requerir un gran esforç, atesa la seva magnitud. Properament, el 2014, en farà cent del seu naixement a Dos Rius, a l'allargassada comarca del Maresme, una merescuda data per veure la totalitat de la seva obra completa editada.

L’amic Jordi Pasques, deixeble de l’Esteve Albert, em va fer arribar l’altre dia un programa del Pessebre Vivent Pirinenc d’Oliana de l’any 1991, una altra de les obres escèniques de l’Esteve. Hi surt una poesia que he volgut posar al Propense. Es titula Fra fred, no en fa, . No es va publicar en cap de les edicions de les obres completes de l’Albert. Tot i la seva temàtica nadalenca, sempre es bo de passar una bona estona amb aquesta lectura, divertida i plena de vivacitat, que de ben segur, quan es va representar el pessebre vivent, deuria ser musicada.

 FA FRED, NO EN FA

 

FA FRED, NO EN FA,

SI EN FEIA JA ENS PASSARÀ,

ANEM TOTS CAP AL PESSEBRE

AL BON JESÚS ADORAR.

 

Jo vinc del poblet de Pampa

i li porto un sarronet,

de les nous que el vent escampa

i he collit poc a poquet.

 

Jo li he portat una manta

de les que tenim a punt,

per quan fa aquell fred que espanta

d’Andorra fins a Agramunt.

 

Jo vinc de Terrassola

li duc mel dins uns tupí,

que fa olor de farigola,

farigola i romaní.

 

Jo porto de les Anoves

nous i serves i pinyons,

perquè allí els collim a coves

i enlloc més n’hi ha de tan bons.

 

Llaminadures de Perles

li portem a l’Infantó,

com nosaltres sabem fer-les

que són bones de debò.

 

Al bon Jesús duc formatge

i un sarró de rabadà,

i un bastó de tantallatge

a sant Josep vull donar.

 

Jo he vingut de Bassella

perquè he vist al cel lluir

l’estrella que ens meravella

i ens va guiant pel camí.

 

Pel camí que va a la cova

hem vingut tots els pastors,

que hem sentit la bona nova

d’un vol d’àngels gloriós.

Que ens ha dit aneu de pressa

i a Jesús canteu cançons,

la verge Maria el bressa

i hi va gent de tots cantons.

 

Els d’Odèn i d’Oliana,

de Castellàr i de Lladurs,

ballarem una sardana

a davant del bon Jesús.

 

Cuixà, a l'ombra de Protasi

La copa d'un xiprer, el campanar i el Canigó, sota la nau, el que queda del claustre

Després de dinar a Prada, sota la calentor dels ferros reblegats pel sol dels barracons de la cantina del Liceu Renouvier, i mentre esperàvem que comencés l'acte d'homenate a Viusà, ens vam engrescar per anar cap a Sant Miquel de Cuixà. Aquest monestir es troba prop de la capital del Conflent, al costat d'un riberal que baixa frondós del Canigó. D'aquells que et conviden a fer un anunci d'aigua mineral. Enguany, amb les altes temperatures, el lloc no semblava gens plàcid, i qualsevol ombra no ha estat prou valenta per calmar el nostre abatiment i aixafament solar. Què hi farem. Poca visió lírica que en destaqui la bellesa li haurem de donar, primer és la supervivència.

La torre, l'església, el que queda del claustre, i les vivendes annexes on hi viuen els monjos provinents de Montserrat ens donen la benvinguda. Ja dins, a la cripta, sota unes voltes soterrades, s'hi està bé, no hi fa calor. Hi faríem vida. És el lloc ideal per curar un bon cava, pensaria un penedesenc. La frescor, amiga de la foscor, convida a seure al terra i a un repòs ideal per provocar la migdiada. Llàstima de la humitat, sinó hi jauria, allunyat d'aquestes temperatures caniculars, encara que estiguem a finals d'agost, dignes de qualsevol lloc del Marroc.

Protasi, provinent de l'Eixalada, segons uns, vingué d'Urgell per fundar aquest cenobi, qui sap. Avui, prop de Cuixà, també hi hem trobat una colla de gent provinent d'Urgell, concretament d'Andorra. De retorn cap a Prada, per assistir a la conferència d'homenatge al Viusà, pensem, en l'apocalipsi, com ho deuria fer Protasi, però aquest cop, amb el pensament centrat en el canvi climàtic i la destresa humana, més que en la justícia divina.

L'escola de família

López-Tena i Morera parlant amb una assistent a la UCE

Amb aquest nom m'agradaria definir la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), darrer resquisi d'aquella que fou en els darrers anys del franquisme i d'aquella falsa transició. Avui, encara rep molts d'aquells estudiants, aleshores de llarga cabellera negra; i ara, senyors de closques grisenques i d'ulls vidriats. Reunió de generacions, Prada aplega en un ambient que barreja aires de caserna, vida comunitària de falansteri, i casal de colònies del Ripollès, aquests padrins idealistes, els seus fills, i una colla de canalla, els seus néts. Padrins i fills funcionaris, sobretot de l'ensenyament, que es poden permetre el luxe de passar 15 dies l'any al Liceu Renouvier de la capital del Conflent. La resta d'assistents són joves, estudiants de les universitats catalanes, molts dels quals són becats, que van a les classes de tot tipus per aconseguir crèdits de lliure elecció. Molts cursos tenen un rigor acadèmic, i alguns altres, semblen trets d'un ateneu de capital de comarca. De fet, i no tinc perquè negar-ho, m'agrada aquest ambient, m'hi trobo bé. I si tingués prou temps, hi passaria uns quants dies, però com que aquest factor equival a l'or, amb un jorn ja faig compte.

En aquesta línia, Prada, més que una Universitat d'Estiu, és el punt de trobada de bona part de la intel•lectualitat més combativa i radical de l'independentisme català, la qual, entre dies i lliçons, rep visites de polítics de tota mena.

Enguany, després de passar per Elna, A Prada ens esperaven el Lluís Morera, l'Oriol de Mollet, i la Mireia. Allà hi vam trobar el Pol, la Mach, el Pasques, l'Agustinet Barrera -el fill del militant de Nosaltres Sols amic de l'Esteve Albert-, la Sílvia i els seus astres, els periodistes d'Andorra, el Sastre, el Guia, el Vera, el Laporta, el Tena i l'Uriel, i tanta més gent, tota diferent, que sempre podem trobar en aquell lloc de tranquil•litat i de diàleg.

La calor potent d'un migdia d'estiu, acompanyada de la xafogor de l'onada nord-africana, es concentren sobretot dins dels barracons del liceu que fan de menjador i de cuina. Una immensa cantina escolar, més digna d'una caserna que d'un col•legi, acull uns comensals en aquest ambient de casal de colònies intergeneracional. Entre mossegada i glopada, els estudiants i els professors, amb les seves respectives famílies, parlen tranquil•lament de les seves idees i dels seus projectes. L'estiu sembla no acabar, però la UCE s'ha d'afanyar, pel setembre comencen les classes i toca treballar.

L'antiga escola dels jueus

Molt a prop del Palau de la Generalitat, en un cau de l'antic Call, s'alça el que queda de la desapareguda sinagoga major de Barcelona, o dit d'una altra manera, de l'escola dels jueus. Entre cases de carreus, carrers estrets, i portals adovellats, la trobarem. Cal entrar-hi per una petita porta, d'aquelles baixes, on tot acotant el cap, passes per sota d'un tapís on hi posa l'inscripció xalom en hebreu. Després de baixar uns pocs esgraons, arribes a les restes visitables d'aquella antiga escola de saber: a la part més inferior, s'hi veuen unes pedres d'època baiximperial; al mig, unes de medievals, i la volta, ja és d'època moderna.

L'interior és auster, preparat per a la visita de turistes i curiosos, on després de pagar una petita quantitat monetària, només 2 euros, la guia explica la història del lloc, bé esmentant dos conceptes que s'han de tenir en compte: el primer, l'existència d'una comunitat jueva a la Barcelona medieval, majoritàriament proveïda de gent procedent d'occitània, encara que es tingui constància de la persistència de gent d'aquesta religió des de temps més pretèrits, com després de l'any 1000. I el segon, és l'adscripció nacional catalana dels membres d'aquesta comunitat. Encara que la gent de l'Edat Mitja no entengués d'això, i tot es valia cap a la fidelitat al senyor i la pertinença a un credo, els jueus de Barcelona, als ulls d'un contemporani del Segle XXI, eren catalans, atesa que aquesta era la seva llengua. Com ho són també els administradors d'aquest lloc, i així m'ho van voler fer constar: nosaltres som catalans de religió jueva. I així és.

Bollyraval

A vegades n'he trobat amb el seu vestit tradicional, similar al de l'Afganistan, molts porten bigotis, i els més religiosos barba, no deixen de ser gent curiosa, gregaris del tot. Les dones vesteixen sovint amb una roba de seda, que els dóna un toc d'exoticitat, sobretot quan porten joiells i arracades. Estic parlant dels pakistanesos.

Algun cop he entrat a un bar de menjar ràpid de pakistanesos. De fet, si entres a un, ja ho has fet a tots: la decoració és inexistent, els llums són de fluorescent, la televisió per satèl•lit posa tota l'estona pel•lícules de la germana i veïna Índia, Bollywood, i sempre et posen unes racions prou abundoses i picants de pollastre amb enciam. Mmmm. Deliciós.

Els pakistanesos es diferencien de la resta d'immigrants, més que per la seva religió, per una cultura i uns costums del tot índies. De fet, no són més que indis que professen l'Islam. Un Islam molt diferent del dels àrabs i dels magrebins que campen pel Raval, amunt i avall, passejant o prenent un cafè a qualsevol terrassa. Un dia hauré de parlar dels diferents Islams.

La seva cultura, totalment indo-irània, els converteix en uns botiguers impecables de fruita, pell, pastissos, records, roba... Sovint, quan hi ha partit del Barça, als seus bars de menjar ràpid treuen les pel•lis de dames i aventurers i retransmeten el matx. La seva canalla, del tot catalans, victoregen el FC Barcelona, i com no, també parlen el català, la seva nova llengua. Jugar, per a ells, al pati de l'escola, o a l'esplai, és fer-ho en català. I sense entrar amb paternalismes, m'encanta l'adaptació d'aquest poble, germà de l'indi, prodigiós en treball i sacrifici laboral.

La tomba d'un príncep

Dins del Raval, en un dels seus costats, al carrer de Sant Antoni, hi trobarem l'església del Carme, edificada damunt de les restes de la de les Jerònimes, just després de les protestes de l'emprenyada general de la Setmana Tràgica. El temple, de totxo vermell, presenta un aire modernista, que dins de la zona, intenta passar desapercebut, i de fet, ho aconsegueix. Del seu interior, amb el terra d'un senzill mosaic, en són destacables els vitralls i els sostres, dignes d'aquest estil arquitectònic.

El Carme, encara que hagi nascut en el Modernisme, l'austeritat més absoluta hi sembla regnar. No és un lloc farcit de turistes, tampoc hi trobes flaixos, ni la remor d'altres temples més assidus de les rutes de viatgers. Al Carme només s'hi prega, i s'hi canta Missa, i com no, al seu entorn, s'hi respira també una forta activitat parroquial. El seu emplaçament, rodejat de carnisseries islàmiques, i de botigues de menjar ràpid regentades per nouvinguts (així en diuen ara als immigrants), convida a treballar socialment, i no pas com a una obra de caritat, típica de gent adinerada que donen algunes escorrialles del que guanyen, sinó com a resultat d'un esforç dels parroquians, tots residents del Raval.

Prop de l'altar, a un dels costats, s'hi pot veure la senzilla tomba de l'impulsor de l'església, el bisbe Joan Josep Laguarda i Fenollera, home d'impuls, valencià de naixement, que durant cinc anys de la seva vida, fou també príncep.

Príncep d'Andorra, del costat episcopal, quan portava el bàcul i la mitra a Urgell. Laguarda es destacà al territori d'Urgell per una intensa obra social, com més tard va fer a Barcelona. Pel que respecta a Andorra, va impulsar la construcció de la carretera que uniria la Seu amb el límit fronterer del riu Runer, continuat anys més tard pel seu successor, el també valencià, Joan Benlloch i Vivó.

Però, Laguarda roman en silenci dins del Carme, com un príncep oblidat pels anys.Tot un panteó de glòria per a un príncep perdut en el record.

Quin dia desvetllarem el record d'aquest bisbe que va començar a obrir els Pirineus cap a la modernitat?

Records de calçots

D'ençà fa una bona colla d'anys, Catalunya ha vist créixer una tipologia de bolets molt especials que s'han anat estenent per tota una sèrie de petites ciutats de l'interior, es tracta dels plats "típics i tradicionals" consumits en una sèrie d'àpats comunitaris. La vianda de la Seu, lo ranxo de Ponts, el xató penedesenc, el trinxat dels cerdans, i com no, els calçots, els reis de totes aquestes extenses reunions comensalístiques multitudinàries, típics de la comarca de l'Alt Camp. Aquestes menges, i moltes altres més, configuren arreu del país, un mapa de grans gentades, viatges d'autocars de jubilats, i curiosos concursos.

De fet, el calçot és una menja de tros o d'hort, mentre que altres plats esmentats, ho eren de casa. Jo no m'imagino menjant un plat de trinxat al tros. Particularment, el que m'agrada més de tots, és l'escudella o vianda, i el que menys, el xató; ja sabeu que no sóc amant de les anxoves i de la tonyina, mal averany pel meu paladar.

Però els calçots són, de tots, un plat que em recorda les caliuades de trumfes que per aquesta època fèiem tots els Miró a la Costa, on hi teníem l'hort i la granja. Allò era vida. Per aquesta raó, potser m'agraden. Quan es van posar de moda, i de seguida es van exportar arreu del país, a casa van ser ben rebuts, el pare en deia ceballots, i sempre explicava que un any en plantaria. De fet, l'home, quan es proposava una cosa entre cella i cella, la feia. En aquest aspecte se semblava molt al seu pare, el meu padrí Miquel, un home de la terra, d'idees i costums invariables. Tant el pare com el fill, s'esforçaven en conrear els horts, sembrant i plantant a cada feixa, allò que pertocava i els agradava. Els dos es partien la feina, per exemple, el meu pare ensulfatava els perers i els altres arbres fruiters, amb aquelles màquines de coure que el padrí va comprar a Perpinyà amb el seu pare, en temps que l'Urgellet i el Baridà exportaven braços per treballar les vinyes del Rosselló i de la Fenolleda. En canvi, potser per experiència innata, el padrí monopolitzava la poda i el sulfat dels ceps i de les parres. De fet, fins el 1985, feia tot sol la seva pròpia collita de raïm, el qual era premsat i transformat en vi. Un vi molt afruitat, de consum familiar, no apte per a paladars fins, entonats d'enologia i estovalles de fil. Allò era un manà particular, consumit entre hores de feina, i com no, d'acompanyament de les trumfes i dels nouvinguts calçots, o ceballots, com en deia el pare.

El conreu dels pocs ceps que tenia i la verema particular que feia, eren la darrera persistència d'un ofici après a casa, desaparegut de les nostres contrades amb els anys, i quasi oblidat de la memòria històrica dels seus habitants. Per poc temps, el vi del padrí, compartí menja amb els ceballots o calçots, o com li vulgueu dir.

El cel

Una de les moltes coses boniques que té la Seu, és el cel. El seu blau és intens, els núvols el taquen i el pigallen sovint. Tot ho domina, i no sembla alt, per veure'l, no cal alçar el cap, i des de casa, sempre el recordo sobre el coll de Creus i la Traba, sota els darrers esperons del Cadí, la magnànima serra baridana que domina l'Alt País d'Urgell. Ara pensareu, que naïf que s'ha tornat el Climent, els cels tots són iguals. I no! Us asseguro que són molt diferents.

A les valls de Valira amunt el cel és llunyà, a la Cerdanya sembla que hagi de tocar la plana, el del Mig i Baix Urgell és d'un blau molt fort, i el de les ciutats de la costa, a l'hivern és lluminós, i a l'estiu, encalitjat.

Però l'altre dia, estant a Barcelona, em va semblar que era a la Seu, havia plogut, i el vent i l'aigua havien netejat l'hemisferi, el cel estava net, amb petits núvols per arreu. No mo podia creure. Fins i tot, en tancar els ulls m'ho vaig imaginar. Aquella lluminària blava del cel de la Seu a Barcelona. No podia ser.

Potser és veritat que tots els cels són iguals, com ho són també les llunes, però deixeu-me somniar i pensar que no és cert: Allò que tenim en comú tots els humans dalt de l'hemisferi celeste, en tocar a terra, sembla diferent. La lluna que jo veig, és la meva lluna, i no la que veuen altres perduts somniadors.

Assajos de les caramelles

Les caramelles a la Seu d'Urgell són tot un costum, que any rere any, impertorbables, comencen a treure el nas tot just abans de la Quaresma, aquella famosa recta final i "teòrica" de l'hivern.

Tots els homes que estiguin interessats en participar-hi, només cal que es presentin el proper divendres, a les 21.30 hores, al Col·legi de la Salle, els populars "Hermanos". Els assajos ja van començar el dia cinc de febrer, però amb una setmana de retard, s'és encara benvingut.


Apa! A cantar s'ha dit, la Pasqua i la Seu d'Urgell s'ho valen.

Per als barretinaires

Imatge extreta de www.terrasarda.cat

L'altre dia vaig llegir un petit tractat sobre la imatge de la barretina dins del món català, escrit pel catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili, Pere Anguera. La barretina, la imatge tòpica del [pagès] català (Dalmau editors, 2009), traça la presa de significant d'aquest barret pagès dins del catalanisme. Amb citacions precises, Pere Anguera, ens condueix a través del segle XIX per una Catalunya barretinaira que prengué consciència nacional, mentre la gorra -ja nacional- entrava en desús per altres tipologies de capell. L'autor defuig del folklorisme i centra el seu discurs en la transmissió del catalanisme a través de la barretina.

De l'obra n'extrec un petit paràgraf, prou eloqüent del caràcter català de l'època, l'autoria del qual és de Pompeu Gener, el 1887: "Para ser catalán se necesita llevar la barretina embozarse en la manta, ceñirse la faja encarnada, calzar alpargatas, tener siempre a mano un trabuco, un garrote o una navaja, comer ajos, beber con porrón y estar dispuesto a todas horas a andar a trancazo limpio con todo el que en Cataluña no haya nacido, única solución posible a todo problema social y político" (pàgina 12). Deixant de banda les connotacions xenòfobes que puguin tenir en l'actualitat, aquest text defineix molt bé el caràcter del que era el pagès català, l'habitant de l'interior del país durant el Segle XIX.

Espero que aviat surtin més tractats i estudis sobre aquest barret tan significant per a la cultura catalana, que és la barretina. A primers del segle XXI, manca encara un estudi etnològic sobre la barretina, el seu ús, els colors, la tipologia, i les moltes maneres de posar-se sobre el cap.

Eduard Tell i Nohet, el nostre Draude.

El dia dos va fer 10 anys que l'Eduard Tell i Nohet, el Draude, emprengué aquell camí que el destí ens depara, i que tant suc ha donat a totes les societats humanes. El Draude era tot un gentleman, alt, amb planta, "de jove era guapo" -sempre ens deia-, un lluitador incansable, un patriota català, un amant de la justícia social, del debat, de la polèmica i com no, de la veritat. Una veritat democràtica que defensava aferrissadament arreu, des del seu exili belga, a Bolívia, a la Kabília, al Congo, a Barcelona o al Pla de Campllong.

La seva manera de ser, li valgué l'ostracisme de tots aquells acomodats polítics de partit, de qualsevol dels que tenen representació parlamentària. Sociòleg, politòleg, professor de la prestigiosa Universitat Lliure de Brussel•les o a París, era tot un homenot, que per una banda lluïa la seva sapiència en un donar de franc als altres, i per l'altra, la dispersava, sense publicar mai res.

La seva biblioteca, farcida d'obres de tota mena, anava minvant a mesura que la malaltia i la misèria se'l cruspien. Mentre, no gaire lluny, aquella Catalunya fenícia de sector negocis, anava xuclant d'on podia, amb sobresous i martingales de Palau. Tot per la pàtria! I el pobre Draude, escudat sobre les seves idees, lluitant fins al final.

Les seves darreres paraules cap a mi, per telèfon, just abans que se l'enduguessin en ambulància cap a l'hospital on morí van ser:

Climent, ara si que me'n vaig. Adéu-siau.

Draude, un dos de febrer ens deixares, no t'oblidarem mentre visquem.

Montbau

L'altre dia vaig haver de pujar a Montbau. Tothom hi ha passat a prop, amb cotxe, per les rondes, o alguna vegada quan per alguna raó s'hagi hagut d'anar a l'Hospital de la Vall d'Hebron. Però qui hi entra? Només els seus habitants i algun passant que per alguna obligació hi ha d'anar.

Enlairat damunt de Barcelona i ajagut a la falda de Collserola, més que un barri és tot un poble construït durant la dècada dels seixanta del Segle XX. Els jardins i els espais verds són el millor condicionant als pendents carrers que s'enfilen muntanya amunt. L' amplada de la zona enjardinada competeix amb l'alçada d'alguns edificis, que com a gratacels fan honor a aquest nom: cases altes, per encabir-hi gent nouvinguda d'un temps pretèrit, i ara catalans de debò. Gent endreçada, polida, senzilla i que encara no ha perdut el gest social de saludar-se quan es creuen, parlar mentre fan cua a la caixa d'estalvis, o interessar-se per la salut d'un padrí malalt. Per aquestes raons, Montbau és tot un poble.

Les vistes a la Mediterrània són l'enveja de molta gent, sobretot de la que viu atonyinada i estressada en la mal anomenada "zona alta", la classista; i no la real, aquesta de Montbau i els veïnats de Canyelles, la Verge del Camí, i Roquetes, entre d'altres.

Allunyat del cor de la ciutat, del centre i de la zona de negocis, Montbau, tot altiu, presencia l'esguard de la ciutat, com si en fos el seu sentinella.

Sant Antoni de les bèsties

Sant Antoni a la Seu és tota una tradició. Les seves arrels s' esmunyeixen en el temps. Recordo de petit, l'escudellada o calderada, tota una concentració de gent amb cassoles que feia cua al passeig, el nostre fòrum que uneix la ciutat medieval i la contemporània. La gentada, de totes les edats, abrigada, i amb la típica ironia dels urgellencs d'aquella ciutat militaritzada i encara en blanc i negre, es permetia el luxe de deixar les tasques i feines, per esperar una bona estona per carregar uns quants cullerots d'escudella i vianda. A casa, n'havíem pres fins què un any ens va fer mal. Suposo que va ser més per l'engolafrada que per la qualitat de la menja. Però la qüestió, ni la mare ni la padrina, es posaren mai més a fer cua al passeig.

Sant Antoni començava abans, els darrers dies de Nadal, quan per les cases passava un padrí, amb les butlletes de la rifa del porc. Diuen allò de "donar més voltes que el porc de Sant Antoni", i a la Seu era ben veritat. Casa rere casa, i pis rere pis, rebien la visita del portador dels números de la rifa del porc de Sant Antoni, el dels pagesos.

I el porc? On és? I si ens toca? Estava viu o mort?-Pensava jo.

De ser viu i tocar-nos, nosaltres no tindríem cap problema, el nostre padrí el cuidaria fins a la matança, i de fet, la majoria de la gent de la ciutat, tampoc. Tothom tenia un parent pagès o un tros de terra amb una borda o una barraca per cuidar la bèstia fins als darrers dies de la seva existència.

Abans de la calderada, la jornada començava amb la Missa i els Tres Tombs. En l'ofici, que jo no hi podia anar perquè era a classe als Hermanos, la padrina sempre hi recollia el panet, perfumat amb un flaire d'anís i fornat a les velles fleques de llenya de la nostra ciutat.

Al migdia, quan sortíem d'aquella mena de "camp de concentració" per nens, anomenat La Salle, corríem cap a la Calderada. La corredissa la fèiem tots plegats, els que vivíem a la part nova o els que residien a les velles cases porxades. Tots abrigats amb anoracs, jerseis de coll alt, i molts amb una mena de gorra de llana que cobria tot el cap i que deixava només visible un tros de cara, era el "verdugo". Allà hi trobàvem la mare d'un, o el pare d'un altre fent cua. En el meu cas, no hi veia ningú, encara pervivia el record d'aquell empatx. Però jo m'acontentava goitant la munió de gent fent cua, com si es trobés davant d'un racionament d'aquells que anys més tard es veien per la televisió, en els països de l'Est d'Europa. Davant, envoltats per les baranes i tanques, els de la Confraria de Sant Antoni, pagesos i altres que s'esforçaven en replegar una mica d'aquí i d'allà, per cuinar aquella vianda amb uns calders de ferro, enmig del passeig, sobre unes vermelles brases, damunt de l'atrotinat ciment del nostre fòrum.

També era l'hora de la pujada al pal. Canalla de cul lleuger i bons braços, s'enfilava per aquell post de pi encerat, situat davant del Cafè Univers, al capdamunt del qual, sota una corriola encordada des de l'Andria, hi havia una cistella que amagava una gallina, el millor condiment del caldo. Recordo un company de classe, fill de Taús, aleshores intern als Hermanos, que any rere any s'enduia tres gallines. Encara em venen al cap aquelles bèsties de plomalls blancs i unes crestes envermellides que treien el cap per aquell cistell encordat.

Després, era l'hora de dinar, la mare ens havia preparat escudella, de la que feia a casa, inoblidable. Més endavant, venia l'hora de tornar al nostre Treblinka particular, a pair l'escudella mentre resàvem el rosari i l'hermano ens atemoria amb el foc etern de l'infern. Però nosaltres, aquell dia, només pensàvem amb les brases de l'escudella del passeig i la pujada al pal, que convertia el nostre company de classe en l'orgull de tots plegats.

L'arc del Teatre

Quan fa fred a Barcelona, no hi ha millor guariment que una bona passejada per la part vella, el Raval i l'anomenat Gòtic. Diuen que el fred mata microbis, puces i polls, i pel que sembla, també arremolina les gentades dins de les seves llars. Els sorolls, les cridòries, els merders i tota altra forma de determinació de vida humana, fugen. Aquestes circumstàncies, i l'ajut d'una bona bufanda i una dosi d'avorriment, conformen el moment oportú per iniciar una passejada de diumenge tarda. I així va ser.

La Rambla del Raval va ser el punt de partida d'un itinerari sense rumb fix, guiat per la intuïció, i les ganes de descobrir el que no es coneix. Caminant, em vaig apropar a Sant Pau del Camp, un meravellós oasis romànic, entre edificis i carrers. Un jardí l'envolta i el rodeja, donant-li encara més personalitat. Una singularitat dins d'un món canviant, farcit de locutoris i carnisseries islàmiques.

Després vaig tornar cap a l'interior del Raval, entaforant-me en carrers que no coneixia, però que en la descoberta se'm presentaven tal com són, atrotinats i malgirbats. Ara aquest, després aquell altre, era un sense acabar. Aquest amunt i avall, sense guia ni brúixola, em va obrir els ulls de l'estat d'abandó en què es veuen sotmesos certs carrers d'aquest barri, buits d'esperit humà, de sorolls i d'il•lusió; els millors condicionants per a un diumenge de tarda hivernal, fred i gris.

Sembla que els processos de gentrificació impulsats per l'Ajuntament i altres institucions no han arrelat prou en zones properes al carrer de l'Arc del Teatre, un llarg desert atrotinat entre altes cases abandonades. Les zones alliberades al ciment no han reeixit en vida, i la introducció d'empreses del sector terciari i algun hotel de luxe no hi han aportat cap alenada d'aire jovenívol i net. En el trajecte per aquesta via, la solitud, es trencava per la commiseració i la por, sobretot en veure uns toxicòmans, arremolinats en una vorera. Aquelles víctimes del nostre món, s'hi estaven preparant la poció màgica que els enganxa a la mort, mentre els fa creure que poden volar. No gaire lluny, el silenci es trencava de nou, aquest cop pels pensaments en veu alta d'una dona bruna, bruta i desdentegada. La pobre, tot malgirbada, remenava una safata feta amb un cartró, farcida de restes de carn, destinada a atipar uns famèlics gatets que malvivien en un solà. La caritat de la senyora, s'escolava per la porta d'aquell desert interior, rodejat d'un mur ple de guixades i cartells. Al final del carrer, com si fos un horitzó, aparegué un arc, al costat del darrer de l'abandonat Teatre Principal, el degà de les sales artístiques de Barcelona, antic competidor del Liceu, vella llar de la desapareguda burgesia aristocràtica, un cadàver agònic de les arts escèniques que espera una resurrecció cristiana.

Passar per sota la voltada de l'arc, significa canviar de món i entrar a la Ciutat Comtal de cartró pedra, la glosada per la Vickie i la Cristina, a través del prisma del cineasta Woody Allen, amb la subvenció de Jaume Roures, veritable fera del diner. És la Barcelona del turista de cap de setmana, el que arriba amb el vol barat i se'n va amb la ressaca del dilluns, la que potencia el diner i ignora el món trist i real de darrere el Teatre Principal.

Tristos Tropics

Fa uns dies ens deixà el centenari Claude Lévi-Strauss, un personatge clau en l'estudi antropològic social en l'estructuralisme. D'ell en podem destacar un reguitzell d'obres, moltes de caràcter biogràfic, com és el cas de Tristos Tròpics, la qual narra el seu periple per la selva amazònica, resseguint grups indígenes, molt diferents entre ells, tot i el proper veïnatge. En el llibre, les explicacions sobre els amerindis contrasten amb les de la seva infància, en una França laica i dins d'una família jueva. No fa gaire, abans del seu òbit, amb un professor i company, parlàvem de la presència de molts jueus entre els teoritzadors de l'antropologia, la ciència de l'home. Durkheim n'és un altre cas. De fet, la Torà, no deixa de ser també un tractat històric i antropològc, a través del qual, els fills de Jacob regulen la seva vida. Ara no voldria traçar cap teoria relacionant una necessària convergència entre el seu jueu i antropòleg i sociòleg; però resulta prou curiós, com per deixar-ho en el tinter.

Però Tristos Tròpics, lluny de ser l'obra d'un jueu, també ho és la d'un estudiós i mestre entre els homes, un observador nat, un científic social de primer ordre. La seva vida, llarga com la dels patriarques bíblics, -encara continuo amb la comparació-li ha donat aquella vellesa que molts desitjaríem, tranquil·la i reposada.

Tristos Tròpics, en la seva edició en català ens ofereix una sorpresa, va ser traduïda per un dels músics més importants de la nostra llengua, Miquel Martí i Pol. Prosa convertida en poesia, realitat feta música.

Pol i Lévi-Strauss, coneixement i bellesa, entrellaçats per sempre més.

La Betlem valenciana

L’església de Betlem s’aixeca enmig de les Rambles de la ciutat comtal, entaforada entre el Raval i els plataners, prop dels quioscos de diaris i cartells de la Sagrada Família, i al costat de les parades d’ocellaires i de flors. El temple, que respon al més pur disseny del barroc, deu el seu aspecte actual, amb les parets arrebossades amb ciment, a les obres de reconstrucció que s’hi dugueren a terme després de la Guerra dels Tres Anys. La febrada revolucionària anarquista n’incendià tot l’interior, n’esfondrà el sostre i convertí en cendra tots els seus mobles, objectes de culte, i altars.

Anys abans d’aquesta tragèdia, aquesta parròquia barcelonina acollí el bateig del aleshores infantó Daniel Cardona i Civit, que més endavant fou el màxim dirigent de l’organització separatista Nosaltres Sols, bressol del Front Nacional de Catalunya i de l’independentisme català de la postguerra.

L’església, en l’actualitat d’aspecte interior buit i vetust, no gaire apropiat per un temple barroc, ha intentat recuperar allò que el foc rostí, per exemple, un altar que resulta força curiós, i indicat amb un petit rètol en espanyol, es tracta del dedicat a la Mare de Déu dels Desamparats, la famosa Geperudeta, la patrona de la ciutat de València, capital d’un antic regne, ja desaparegut, poblat majoritàriament per catalans, bressol del renaixement cultural baixmedieval a la Corona d’Aragó i antic espill mediterrani de la cultura antiga recuperada. Avui, totes aquestes paraules i mots afalagadors adreçats a la ciutat de València, poc ressò tenen, sobretot quans ens assabentem que del Túria estant, es menja de fa anys un plat agre i de mal pair, cuit en terres castellanes, i cobrat amb propines de vestits i rellotges.

Bé, tornem amb la Geperudeta, curiós és que Barcelona aplegui un altar dedicat a una Marededéu d’una ciutat germana, avui enemistada. Potser, quan s’hi bastí el primitiu altar, el que cremaren en la darrera guerra, la germanor deuria existir en la mentalitat de molts valencians. Desconec que a València en tinguin un dedicat a Santa Eulàlia, a la Mercè o a Montserrat, no ho sé. En cas d’haver-n’hi un, suposo que la bogeria del blau no seria capaç d’emular els anarquistes. O pot ser sí. No ho sé.

Fora, a les Rambles, el silenci de la Geperudeta es trenca pel turisme de Vickie, Cristina i Barcelona, la que tots coneixem, la del brogit de la gentada, les corredisses dels carteristes, les botigues de records i els restaurants de Kebap.