Ho sento, porto unes setmanes de sarcasme.
neroneeee norene..... i d'aquesta manera, la cantarella s'eternitza en els nostres caps des dels transistors i les teles. Cada 22 de desembre els nens de San Ildefonso desfilen amb els seus tratges d'escola privada dels anys setanta, davant de dos immensos bombos farcits de boles que representen els números dels bitllets de loteria. La mateixa escenografia de sempre, els mobles foscos de fullola, les tauletes amb la repisa de moqueta verda, les copes de gelat que fan de receptacle de les boles, les cadiretes on seuen els interventors, els emmotllats de fusta de les parets, les cortines marrons, la bandera d'Espanya, el logotip de l'entitat, els bitllets que semblen estampetes de la Marededéu, la taula dels secretaris que juguen als mots encreuats, el públic, els tarats que es disfressen, les càmeres, els tratges emmidonats, els llums esgrogueïts... cada any el mateix, com la reposició del doctor Zhivago per televisió, tòpics del Nadal contemporani.
Mentrestant, la cantarella de la canalla de San Ildefonso ha hagut de canviar i adaptar-se a la desaparició de la pesseta i acostumar-se a l'europeu Euro. Una quitxalla sobre els quals pesa un gran rumor: De qui són fills? A casa sempre m'havien dit que el Col·legi de San Ildefonso era un hospici. Però de quin tipus d'orfanat es tracta? És veritat? Quins pares tan insensibles poden deixar els seus fills en un lloc com aquest?
Quan era un vailet, els cantors dels números eren tot un exèrcit de nens, amb clenxa o serrell, que encorbatats, i sovint portant calça curta, tenien la missió d'obrir l'esperança a molts espanyols sota la mirada amenaçant dels emmostatxats interventors de Loterías y Apuestas del Estado. Després s'hi van incorporar nenes, més endavant veies un dels components amb el color de la pell ben negra, més cap aquí en el temps ja era fàcil trobar-hi canalla amb unes faccions que delataven el seu origen amerindi.
San Idefonso s'ha anat mundialitzant, pero mai ha perdut aquell caràcter isabelí i conservador que el converteix en el paradigma de l'explotació infantil. Si la canalla de l'Índia no pot cosir pilotes de cuir, els menors de Madrid tampoc es poden dedicar a treballar a les timbes i apostes de l'Estat espanyol. Només en un país, on les loteries i juguesques tenen dedicat un palau, pot succeir una fet tan lamentable.
Després venen les altres imatges: la gent il·lusionada que ha guanyat alguna cosa; el ruc que no va comprar el bitllet però que aprofita l'ocasió per engatar-se i sortir a TV3, saltant d'alegria i tirant cava a tota cuca viva; el que tenia deutes; el que podrà pagar part de la hipoteca; el fenici de l'agència d'estalvis; el venedor de cotxes; el que anirà a veure les nenes del Carib; i el ximplet de Sort - sí, el del coet.
- Com? Aquest cop no ha tocat al Pallars? Vaja, un tòpic menys.
neroneeee norene..... i d'aquesta manera, la cantarella s'eternitza en els nostres caps des dels transistors i les teles. Cada 22 de desembre els nens de San Ildefonso desfilen amb els seus tratges d'escola privada dels anys setanta, davant de dos immensos bombos farcits de boles que representen els números dels bitllets de loteria. La mateixa escenografia de sempre, els mobles foscos de fullola, les tauletes amb la repisa de moqueta verda, les copes de gelat que fan de receptacle de les boles, les cadiretes on seuen els interventors, els emmotllats de fusta de les parets, les cortines marrons, la bandera d'Espanya, el logotip de l'entitat, els bitllets que semblen estampetes de la Marededéu, la taula dels secretaris que juguen als mots encreuats, el públic, els tarats que es disfressen, les càmeres, els tratges emmidonats, els llums esgrogueïts... cada any el mateix, com la reposició del doctor Zhivago per televisió, tòpics del Nadal contemporani.
Mentrestant, la cantarella de la canalla de San Ildefonso ha hagut de canviar i adaptar-se a la desaparició de la pesseta i acostumar-se a l'europeu Euro. Una quitxalla sobre els quals pesa un gran rumor: De qui són fills? A casa sempre m'havien dit que el Col·legi de San Ildefonso era un hospici. Però de quin tipus d'orfanat es tracta? És veritat? Quins pares tan insensibles poden deixar els seus fills en un lloc com aquest?
Quan era un vailet, els cantors dels números eren tot un exèrcit de nens, amb clenxa o serrell, que encorbatats, i sovint portant calça curta, tenien la missió d'obrir l'esperança a molts espanyols sota la mirada amenaçant dels emmostatxats interventors de Loterías y Apuestas del Estado. Després s'hi van incorporar nenes, més endavant veies un dels components amb el color de la pell ben negra, més cap aquí en el temps ja era fàcil trobar-hi canalla amb unes faccions que delataven el seu origen amerindi.
San Idefonso s'ha anat mundialitzant, pero mai ha perdut aquell caràcter isabelí i conservador que el converteix en el paradigma de l'explotació infantil. Si la canalla de l'Índia no pot cosir pilotes de cuir, els menors de Madrid tampoc es poden dedicar a treballar a les timbes i apostes de l'Estat espanyol. Només en un país, on les loteries i juguesques tenen dedicat un palau, pot succeir una fet tan lamentable.
Després venen les altres imatges: la gent il·lusionada que ha guanyat alguna cosa; el ruc que no va comprar el bitllet però que aprofita l'ocasió per engatar-se i sortir a TV3, saltant d'alegria i tirant cava a tota cuca viva; el que tenia deutes; el que podrà pagar part de la hipoteca; el fenici de l'agència d'estalvis; el venedor de cotxes; el que anirà a veure les nenes del Carib; i el ximplet de Sort - sí, el del coet.
- Com? Aquest cop no ha tocat al Pallars? Vaja, un tòpic menys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada