L’Atlàntida

La temporada estiuenca de la nit s’enceta normalment al mes de maig. En aquesta època, les anomenades terrasses obren les seves portes, amb la música més fresca, i els racons més agradables, dissenyats molt sovint per arquitectes locals que ensumen l’avantguarda.

Les discoteques d’estiu tenen totes un denominador comú: l’aire lliure. L’anar a parar la fresca dels nostres padrins o l’antiga pista del Càmping Envalira tenen com a hereves indirectes aquestes immenses terrasses musicals obertes a la foscor de la nit i a la llum dels estels.

A Catalunya, el buc insígnia de totes elles era l’Atlàntida de Sitges, situada més enllà d’aquella vila marinera del Garraf, passat de llarg el Golf Terramar, prop de la Punta de les Coves, a un extrem de la platja de Santa Margarida.

L’Atlàntida constituïa una senya identitària de Sitges, com també ho són el Cau Ferrat, el Xiringuito, o el carrer del Pecat. D’altra banda, la seva situació procurava que un variat públic hi pogués anar a ballar o a prendre una copa, o potser més. L’Atlàntida i Sitges són inseparables. El seu nom evoca Plató i l'antiga cultura grega, la ciutat perduda i inundada per l'aigua del mar, que aquí emergia, enmig de la nit mediterrània i de la lluna vella del Garraf.

Arran de mar, es presentava com si fos un vaixell varat, esperant el moment del salpar aigua endins, potser en direcció d’aquella illa blanca que diuen els moderns, Eivissa, aquell espill màgic per imitar. Una bona sessió de House punxada i mesclada a l’Atlàntida, amb bona companyia i un bon combinat de vodka a la mà, era el millor que em podia succeir a l’estiu, sobretot si havia passat tot l’hivern als Pirineus. Què bonica és la nit arran del mar per a un muntanyenc de terra endins, avesat al fred i a la neu. 

No fa gaire, un amic de la colla em volia convèncer per sortir plegats els solters de la colla a una de les festes que s’hi organitzen. Una altra excursió de veterans. Ja hi hem anat tantes i tantes vegades. Però la nostra sorpresa va ser brutal quan ens vam assabentar per un conegut que l’Atlàntida ja no hi era, i no s'havia enfonsat com la ciutat homònima, sinó que havia salpat de veritat, deixant Sitges per anar a un lloc no tan bucòlic: la platja de Sant Adrià del Besós. Desconec la causa per la qual l’Atlàntida de Sitges ha tancat, suposo que guarda alguna relació amb la Llei de costes. Només ho suposo. Almenys ho voldria creure.

Sóc dels que pensa que els mites, quan moren, no ressusciten; i si així succeeix, hauria de ser en el mateix lloc, i no milles mar o terra enllà. Més que una discoteca, l’Atlàntida era tot un lloc, com diria l’antropòleg Marc Augé. Tots els estiuejants la coneixien i la relacionaven amb Sitges. Ara què farà la vila del Garraf? Com pairà aquesta mutilació? I Barcelona, com engolirà aquest bagatge de dècades de l'Atlàntida?

Amb la nova situació, tot i que no és un lloc idíl·lic, l'Atlàntida s'haurà de transformar i haurà de deixar el bagatge sitgetà per prendre'n un de nou, de barceloní. Potser rebrà més visitants, i de ben segur que la relacionaran amb el turisme de masses que tant em fa perdre els estreps i amb altres singularitats de la ciutat comtal, sempre que l'empresa arrel·li.

L’Atlàntida de Sitges passa el relleu a una imitació amb vida pròpia, nova del tot, però diferent a la de la seva progenitora. El camí comença de nou. La història les recordarà a totes dues, o potser només a una?