Andorra no és Conca

La part vella de la capital d’Andorra possibilita una cura de tranquil·litat als veïns d’altres zones de la vila i estableix un punt de partida a tots aquells andorrans que han perdut el nord i no saben cap on volen tirar. Sobretot els més entonats, els que viuen en un núvol Kíngdom, més a prop del país de les meravelles que d’una vall de muntanya que s’ha urbanitzat en pocs anys. “Qui perd els orígens perd la identitat”, i qui no en té se l’ha de construir recercant en diferents substrats, un dels quals és aquesta zona.

Andorra la Vella és la única població de les valls que està enturonada i urbanitzada a l’entorn d’uns paratges que avui ja han desaparegut, com la llacuna, o altres que resten amagats, el Pui, el de l’entorn de la Casa de la Vall i el Pujalt, l’altra zona elevada, un raval situat a l’est del nucli vell. La pròpia topografia i l’existència de la casa forta de la Vall conferien un espai defensiu de certa importància estratègica. Andorra la Vella no estava encastellada però el seu entorn geogràfic la protegia.

Perquè la majoria de poblacions andorranes no estan enturonades i Andorra si?

La situació de la vila permetia, fins la meitat del segle vint, que vista des de l’obac, la població destaqués en la faldada de la muntanya i de la roques d’Enclar, damunt d’un basser que descansava sobre els camps i prats que vorejaven la Valira. Sens dubte era una vista peculiar i espectacular, no tant com la de la ciutat de Conca, amb les seves cases penjades, però deuria tenir la seva gràcia. Tot el conjunt tenia una perspectiva que estava dominada per la imponent Casa de la Vall.

Des de Tobira fins a la plaça, tota la vila s’alineava damunt del replà que s’aixecava en el cingle que ascendia del fons de la vall i es perfilava entre els contorns del Pui, un pujol que per la seva centralitat en el casc antic deu amagar moltes històries. Les feixes, amb els seus horts, que antigament eren assolellades vinyes, s’anaven escampant en aquest sector definit pels petits espais que la pendent del precipici en permetia el conreu.

Poques són les cases que han conservat la seva estructura original, moltes foren elevades durant els anys cinquanta i seixanta, quan l’ascendent economia i els guanys que reportà procuraren que la gent s’arreglés la llar, adoptant en la construcció materials moderns i funcionals que no s’avenien amb l’entorn rústic. D’aquesta manera els edificis prengueren aquest aspecte esprimatxat i allargassat.

En aquells anys, la manca d’una política de patrimoni i també urbanística no facilità la perdurabilitat d’aquell entorn arquitectònic i paisatgístic que anava de Tobira fins a l’església de Sant Esteve. Amb el temps, s’han aixecat molts edificis, per tot arreu, que involuntàriament han malmès el que podia haver estat un atractiu turístic més de tot el país: la vista de la part vella, enturonada damunt la roca.

Si ara, amb tota la conscienciació que tenim, ens haguéssim trobat amb un espai com era aquell, l’hauríem preservat. Però s’ha d’admetre, que en el seu moment les necessitats dels andorrans eren unes altres, i aquelles visions arquitectòniques podien resultar desagradables. Cada època té el seu gust i les seves valoracions estètiques.

La demolició de l’Hotel Mirador i el desmunt que ha d’encabir la nova seu del Consell i de la Justícia, han posat el punt i final a les restes que quedaven d’aquesta imatge que ja era irrecuperable de per si. La nova configuració urbanística de la zona potser donarà a la Casa de la Vall i el seu entorn, amb l’ampliada Plaça del Poble, un flaire afrancesat de Segon Imperi, el de Napoleó III, quan es reurbanitzà tot París. Esperem uns anys per admirar, o no, el nou entorn. Igual haurà pagat la pena transformar tota la zona.

No hem de culpabilitzar els nostres avantpassats d’errors que veuen els nostres ulls i que en el seu temps eren simples minúcies. Una ciutat que resta immòbil es mor, una que viu és aquella que està en constant transformació, també urbanística.