El romanticisme i la veritat, a l'entorn dels Juraments d'Estrasburg

A tots els curiosos que ens agrada la llengua i el seu estudi, encara que sigui des d’una òptica tafanera, sempre ens ha motivat saber quan nasqué el català, en quin moment la llengua romanç dels habitants de l’actual Catalunya es separà el suficient del llatí vulgar, i quan prengué consciència de la seva identitat.

Abans de continuar, si em permeteu, gosaria a dir que el pas del llatí vulgar al català no fou obra d’un dia per l’altre, al contrari, deuria ser una constant dins un procés evolutiu.

Barrejar els començaments d’una llengua amb els d’una nació o una identitat és un error en el qual tots hi hem caigut. Les visions totalitzadores dels corpus ideològics que ens han alimentat, sobretot d’ençà la Il·lustració i el Romanticisme, no ens han ajudat a separar el gra de la palla, el que és ciència de la llengua i el que és l’amor a uns ideals patriòtics o nacionals, o a la mateixa llengua.

Els estats nacionals, les nacions sense estat, tots s'han alimentat d'una història, d'una llengua, d'una cultura pròpia, que sovint xoca amb la dels veïns i es presta a confusions i genera més d'un enfrontament dialèctic entre els fills de les diverses pàtries.

Hi ha qui s’endu el llorer de la victòria en la barreja intencionada dels conceptes de llengua i de nació, es tracta de la historiografia de França i de la seva llengua i literatura “nacionals". Una nació una llengua, un estat un idioma. I quan més antiga sigui la llengua, millor. I si es pot testificar la seva autenticitat el més aviat possible, excel·lent.

“Els Juraments d’Estrasburg”, de l’any 842, són considerats pels amants de França com un dels primers textos de l'idioma de Voltaire i de Montaigne.

Els Juraments no són un text literari, però si un document juridicopolític, en el qual, dos néts de Carlemany, Lluís el Germànic i Carles el Calb, segellen una aliança contra Lotari, germà seu i hereu de la Lotaríngia o Regne de Lotari, que es trobava situat entre els regnes dels primers.

El text dels Juraments està dividit en quatre fragments, dos en romanç i dos més en un parlar germànic. En un, Lluís, que dominava un sector de territori bàsicament de llengua germànica, jura en romanç i es respost, també en romanç, en un altre fragment, per la tropa del seu germà.


Els altres dos fragments es corresponen al jurament de Carles el Calb, que dominava una franja territorial en la qual es parlaven diversos romançs; i parlars germànics, celtes i el basc; jura en protoalemany, i es respost per la tropa del seu germà, també en llengua germànica.

França o el seu romanticisme, de la mateixa manera que es van apropiar de la figura de Carlemany, quan composaren la seva història nacional, també prengueren com a seus en exclusiva tot el llegat carolingi, com els juraments, atorgant a la part que està en romanç una paternitat francesa en el sentit de llengua. Els gals eren francesos, l’home de Talteüll també, i com no, els Juraments.


I la resta de territori de Carles el Calb? Què parlava la gent de les marques, i la d'Aquitània?

Aquest error apropiatori no és una exclusivitat dels veïns del nord, també l’hem comès els catalans. Sovint hi ha qui parla del rei de Catalunya, o de l’Imperi Català, quan tots sabem que mai ha existit un Regne de Catalunya ni un Imperi Català.


En l’estudi de la història hem de deixar els romanticismes i l’amor a la terra, que en el seu dia foren molt necessaris per la construcció d’un ideari nacionalista, en un segon lloc, i basar-nos en explicar les coses amb la major precisió possible.

Però tornem als Juraments, prescindint de prejudicis, llegiu i reflexioneu. Estan escrits en francès?



Lluís el Germànic:


Pro deo amur et pro christian poblo et nostro
commun salvament, d'ist di in avant, in quant deus
savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre
Karlo et in aiudha et in cadhuna cosa, si cum om per
dreit son fradra salvar dist, in o quid il mi altresi fazet,
et ab Ludher nul plaid nunquam prindrai, qui meon vol
cist meon fradre Karle in damno sit.


Soldats de Carles el Calb:

Si Lodhuvigs sagrament, que son fradre Karlo iurat,
conservat, et Karlus meos sendra de suo part non lo
tanit, si io returnar non l'int pois: ne io ne neuls, cui eo
returnar int pois, in nulla aiudha contra Lodhuvig nun li iu er.

www2.fh-augsburg.de/~Harsch/gallica/Chronologie/09siecle/Serments/ser_intr.html