7 de nov. 2007

La Microhistòria i la memòria històrica


Els reis d’Espanya han visitat Ceuta i els marroquís es mostren molestos perquè consideren que les ciutats espanyoles situades a l’Àfrica els pertanyen. D’altra banda, els espanyols, fent ús de la seva sobirania sobre aquests territoris, han recobert els carrers de Ceuta de “rojigualdas” i de gent que no parava de victorejar els monarques hispànics. Quin món aquest.

Les actuals possessions espanyoles al continent africà no són fruit directe de l’acció colonialista dels estats europeus del segle XIX, però si que ho era el protectorat espanyol del Marroc, una zona de l’actual estat magribí, la del nord, que estava sota la protecció del Regne d’Espanya.

De sempre, la història de les possessions espanyoles a l’Àfrica durant el segle XIX, i sobretot durant la primera meitat del segle XX venen acompanyades de conflictes bèl·lics com la Guerra del Rif, en la qual els rifenys, comandats per Abd el-Krim, s’alçaren contra els espanyols.

Dos són les fites a destacar pels espanyols en aquest conflicte, l’un es diu Annual i l’altre Alhucemas. El primer, que tingué lloc el 22 de juliol del 1921, fou un dels pitjors desastres de la història militar d’Espanya, prop de 12.000 morts, i el segon, que tingué lloc el vuit d’agost del 1925, una de les victòries més importants mai esdevingudes per l’exèrcit espanyol.

Annual també fou una de les primeres batalles en què la infanteria va ser transportada massivament d’un lloc a un altre amb barcasses motoritzades, i la primera en què es transportaren carros de combat per primer cop (Renault FT model 1917). En aquest èxit de l’acció bèl·lica i de la tàctica militar va ser destacat el suport de la marina de guerra de França.

D’altra banda, aquesta guerra, amagada dels llibres d’història de les escoles d’Espanya, va ser pionera en tot el món en la utilització d’armes químiques contra la població civil, en aquest cas els habitants del Rif, de llengua i cultura berbers.

Molts són els noms dels comandaments que prengueren part en aquestes missions, en la seva direcció i execució, i que en resultaren llorejats per l’opinió pública espanyola del moment, com Miguel Primo de Rivera, Sanjurjo, Saro Marín, Fernández Pérez, Franco, Campins, Goded, Vara, Martín, entre altres.

La història d’Espanya guarda un lloc d’honor per aquests estrategs i tàctics que protagonitzaren per molta gent un episodi més de la grandesa i la unitat de la nació de la pell de brau.

La història, a través dels annals i de les cròniques, ha tractat els grans generals i les seves destreses per damunt de la vivència del soldat, que sovint, com passà a la Guerra del Rif, anà a la guerra obligat. Cada recluta portava amb ell una vivència particular, una existència que fins fa poc no havia interessat al gran públic i a molts historiadors. Les anècdotes i peripècies dels grans generals eren més importants que les d’un ximplet de províncies que enviaven a lluitar contra els moros.

Fa uns anys que dins de la historiografia existeix un corrent, anomenat Microhistòria, que estudia allò que passa inadvertit per la majoria dels investigadors, com les vivències dels individus, allò particular que es pot projectar cap al que és més gran i estructural.

En l’estudi d’aquesta individualitat hi compta l’experiència d’un parent meu, un germà del meu padrí, que el meu pare i els meus oncles no pogueren conèixer mai. Era en Francisco Miró i Brichs (Cisco), el segon de tres germans que, sense pare de feia poc, amb la mare vídua, el germà gran al servei militar a Madrid i el petit que era un marrec, li tocà anar a guerrejar a Melilla. La casa quedà sola, sense ingressos, però en Cisco havia de servir a la pàtria.

Participà al Desembarcament d’Alhucemas, en el sector que estava sota el comandament directe de Franco i Campins. Després, quan acabà la guerra el llicenciaren, tornà al poble, però per poc temps, les seqüeles del conflicte minaren la seva salut, provocant que la seva la seva vida finís en un sanatori abans de la Guerra Civil.

L’oncle Cisco mai pogué veure els seus germans casats, ni conegué els seus tres nebots, morí en la solitud i l’oblit d’aquella pàtria que encara no reclama la seva memòria, o millor dit, que només recorda aquella que vol, les de les grans gestes, les dels generals i no les vivències dels soldats que patiren, i lluitaren, sovint perquè no hi havia cap altra solució, en les files dels exèrcits.

Gràcies a la Microhistòria, a l’interès per les particularitats, avui podem reconstruir fets i vivències com la del Cisco i moltes altres, de totes les guerres i conflictes com el del Rif.

Gràcies a la tossuderia del meu padrí de guardar tots els documents, l’any passat, mentre desembarassava la seva casa per arreglar-la, vaig trobar en un racó de la seva tauleta de nit, una cartera que contenia documentació del seu germà. L’existència de la cartera era un secret que ningú coneixia, 20 després de la seva mort, la vaig trobar. Ell sabia que algun dia algú miraria tot allò hi ho tindria en compte, perquè es sabés, que el seu germà també hi era, com altres 10.000, que patiren amb ell les atrocitats d’una guerra en una terra llunyana de casa.

En una proper post us parlaré amb més exactitud de tot el que passà amb en Cisco a Annual.

3 comentaris:

Ningú és Perfecte ha dit...

A mí, aquesat és la única història que m'interessa. la de les persones, no la de les actes.
Espero continuació.

Marc ha dit...

tio felicitats, escrius molt bé. Una abraçada d'un urgellenc a la Seu. Marc V.

Climent Miró i Tuset ha dit...

Moltes Gràcies Noemí i Marc.

Noemí, aviat tindràs la història sencera.