Neu redona, cel rogenc

Poc sovint, la llengua catalana presenta un corpus de coneixement allunyat de la politització que el nacionalisme li ha volgut donar amb els anys. No cal anar molt lluny per comprovar que llengua i nacionalisme són dues unitats que es relacionen contínuament. Parlar de llengua és parlar de Països Catalans i també a l’inversa. Una de les poques coneixences amb qui comparteixo el goig d’estimar la llengua que sap discernir aquestes dues unitats, és el Jordi Manent, un personatge que sense amagar la seva estima a Catalunya i a tots els territoris on es parla català, diferencia, des del respecte més absolut, la llengua i el seu estudi, del nacionalisme. Paral·lelament, també defensa la personalitat de les variades identitats nacionals del marc lingüístic davant de les aspiracions sobiranistes més maximalistes, que semblen imitar les dels estats jacobins que ens envolten, volent incloure en el seu si, realitats col·lectives molt antigues, com la valenciana.

El Jordi Manent és un estudiós de la llengua catalana en dues matèries diferents i interessants, la primera és el coneixement de la vida i obra de Pompeu Fabra, el seny ordenador del català, del qual ha escrit una biografia centrada en els darrers anys de la seva existència, durant l’estada en terres occitanes i al Conflent, als peus del Canigó, la muntanya glossada per Verdaguer, prop dels esperits de Guifré, el comte d’Urgell i Barcelona, el de les quatre barres.

L’altre aspecte de la llengua que treballa el Jordi és el de la dialectologia, a través de la recerca en diferents contrades dels noms dels fenòmens meteorològics. De fet, segueix el rastre del seu pare, l’Albert, que el va iniciar en aquest treball d’investigació i divulgació dels noms de les coses que passen al cel i que tenen efecte a la terra i a les nostres llars.

En l’actualitat, el Jordi ha finalitzat la recerca de mots per Andorra, amb prop de 100 entrevistes a padrins i gent gran, que s’han succeït en menjadors, cuines, botigues, caves, pallers i eres de les darreres cases de pagès de les valls. Els padrins sempre s’han mostrat afalagats i satisfets de col·laborar amb el Manent, saben amb escreix que són els darrers guardians d’aquell vent Aixalest, que porta un aire fresc; o el d’Aragó; o el de Port o de Nord. I què me’n dieu de les bromes? Aquella tan espessa, que en diuen Aterrada, o la Rogenca. I la neu Crespillada? I la Redona?

No tenint-ne prou amb entrevistar padrins dels pobles més grans, en Jordi ha pujat als masos, a les cases solitàries, a Ransol, a Soldeu, a la Cortinada... Feina de xinès en diuen, o de rateta. No ha deixat res, ni una casa en la que hi visquin padrins que encara guardin els secrets dels noms del fred i de la neu, que tanta misèria havien provocat a la gent de la muntanya en temps de vellúria i estretors. Tot per omplir de contingut “Noms de núvols, boires, vents i de la neu del Principat d’Andorra”, el títol del seu treball, que un cop publicat esdevindrà una referència de l’estudi dialectològic del català en aquestes contrades.

El Jordi s’ha trobat amb l’Andorra dels pastors dels ramats transhumants, la dels paquetaires, la dels picadors de fusta; i amb una terra poblada per uns homes de rostre marcat, arrugat, enrogit i torrat pel fred, la calor i el torb. Els vells andorrans no són parladors, es malfien del foraster en un principi, però la noblesa i l’hospitalitat els delaten, sobretot quan obren de bat a bat les portes de la casa als estudiosos com el Manent, que entre gratada i gratada a la seva memòria, treu de l’abisme d’un oblit, el record del cel, vist des del camp i de la pleta solitària en un prat de qualsevol vall andorrana.

Quan el Jordi Manent surt d’una casa, rere la porta resten els padrins, que eixerits, saben que el record perviurà a la seva vida i que les generacions dels andorrans que vinguin amb les anyades podran recollir el que ells han contat al jove estudiós.