Muntanyes perifèriques?

Castella i Lleó han configurat tradicionalment la columna vertebral de la historiografia -diguem-ne- espanyola. De la mateixa manera que el casal comtal de Barcelona ho ha estat de la catalana. En el cas que ens ocupa, grans espais territorials de l'Alta Edat Mitja de Catalunya han romàs en cert oblit historiogràfic. Aquest és el cas d'Urgell i de Pallars. De fet, la desmemòria traçada per alguns historiadors imita la de molts polítics amb un horitzó territorial que acaba als primers promontoris del Pre-Pirineu. L'oblit dels mandataris respon al propi allunyament geogràfic i històric dels centres de poder respecte de la muntanya i a certa voluntat centralitzadora.

Mentre Barcelona progressava amb la industrialització i l'enfortiment de la seva burgesia, la mateixa que construïa ferrocarrils i la història de Catalunya, l'alta vall del Segre hi exportava part de la seva mà d'obra. El creixement de la població en un medi dur com el de la ruralia muntanyenca es pal·liava amb l'emigració cap a l'esmentada capital i les seves rodalies fabrils, i al Rosselló, principalment. La muntanya que no disposava de les més simples infraestructures per poder sobreviure existia en un estat d'hivernació que la lligava a èpoques remotes en el temps.

L'arribada tardana del progrés no va impedir que el país perdés el seu caràcter innegablement perifèric. Barcelona, Lleida, Madrid, Perpinyà i París responen a realitats allunyades de la muntanya. Però no tot ha de ser dolent. Estar "lluny de" ha contribuït també a la preservació d'Andorra com a país independent i supervivent en el procés centralitzador de la formació dels Estats Nació. 

L'existència d'Andorra i el seu tangencial progrés econòmic ha permès que les comarques que el circumden hagin perdut part del seu tradicional caràcter perifèric. De certa manera, les Valls d'Andorra s'han convertit en un nou i potent centre capital regional que ha canviat els hàbits econòmics i socials de bona part dels habitants de les comarques veïnes. Mirar cap a Andorra és apropar-se a una realitat muntanyenca propera que gaudeix de reconeixement internacional pel fet de ser un Estat independent. El petit principat pirinenc ha regenerat els vincles cap a un nou centre, cap a una nova capitalitat, totalment veïna i propera.

El respectat Joan Ganyet, antic alcalde de la Seu d'Urgell i senador, ha tractat molt acuradament aquest tema en dos articles al Periòdic d'Andorra. De certa manera ha obert un enriquidor debat dirigit a parlar sense tabús d'una nova entesa regional, supraestatal, i de reconeixement europeu que ha de liderar el Principat d'Andorra i englobar les comarques catalanes veïnes i el departament francès de l'Arieja. Estem vivint una època de canvis, no m'atreviria a dir de revolucions, i la nostra regió no n'ha de quedar arraconada. No sabem si l'anomenat procés català arribarà a bon port o Catalunya quedarà com ara dins de l'Estat Espanyol. Els senyals, vagis cap a una o una altra banda, semblen indicar la perpetuació d'aquesta realitat perifèrica. Tenim l'oportunitat de canviar-ho: de ser alguna cosa més que un racó de món en un projecte europeu, que tot i la maregassa actual, té encara molt de futur. Si ens ho proposem. Cal debatre-ho i parlar-ne. Tot és possible.

La pau del cementiri

Llo, a l'Alta Cerdanya, és el primer nucli de població que saluda el riu Segre, que al poc de néixer prop del Puigmal s'engorja entre muntanyes per sortir cap a la plana cerdana. Sota del poble, al frescal de les avellanedes, els bedolls, i uns salzes majestuosos que albiren la capçada per prendre més sol, el riu excel·lent de la nostra terra s'escalfa amb els banys de les aigües sulfuroses, avui convertits en un centre d'esbarjo i de repòs familiar. 

La Carrera enfila el pas antic de les termes estimades pels romans fins a Llo. Les cases s'hi esglaonen ufanoses. Damunt hi albirarem la torre del Castellvell, que avui custodia les ruïnes de l'església de Sant Feliu. Qui sap si el de Girona o el d'Urgell, un altre oblidat fill d'aquesta terra. Al cap de la Carrera, un xic apartat del poble, el temple parroquial de Sant Fructuós en presideix l'entrada, amb la seva portada de marbre i el rosat campanar d'espadanya.

Sant Fructuós abriga un hort de silenci i de pau: el cementiri de Llo. Ocupa tres dels costats de l'església. Les creus de ferro, els recordatoris de marbre, algunes fotografies i aquells noms d'estirp cerdana s'alineen en un ordenat i polit sòl de grava. Uns pedrons rústecs i antics, anteriors a la moda de posar creus, entrellacen tombes encara més velles, sense noms. El record i l'homenatge presideixen l'estança del repòs, cada racó està aprofitat perquè l'oblit no hi faci presència.

Tot és silenci i pau. 

El sol canicular del migdia enlluerna la portalada de Sant Fructuós. El romànic cerdà és noble i procliu per a una terra rica i orgullosa. A prop, la vella rectoria, qui sap si encara en servei, s'amistança amb aquesta illa d'harmonia. Més enllà, uns columbaris o nínxols, més propis de la Cerdanya de l'altra banda, ordenen el nou cementiri.

Un matrimoni gran hi ha entrat. Anaven a visitar els seus que hi reposen. "Bon dia Déus mos do", ens hem dit. Gent del país. Hem enraonat, poca estona, sobre la bellesa del lloc i de l'existència del cementiri al costat de l'església parroquial. A la banda espanyola els treuen tots dels pobles i dels costats de les esglésies. Quina llàstima. Parlant dels pobles veïns el matrimoni m'ha comentat que a Er hi tenen dues esglésies: una pels vius i l'altra pels morts. I és veritat. El cementiri les separa. En canvi, a Llo, només en tenen una, pels uns i pels altres. 

Ens hem acomiadat.

Llo saluda el Segre i el dóna la benvinguda. La vida d'un riu naixent i les aigües termals que hi brollen conformen l'esperança espiritual en la resurrecció dels llonesos que reposen en la pau de Sant Fructuós.

La pau del cementiri

Llo, a l'Alta Cerdanya, és el primer nucli de població que saluda el riu Segre, que al poc de néixer prop del Puigmal s'engorja entre muntanyes per sortir cap a la plana cerdana. Sota del poble, al frescal de les avellanedes, els bedolls, i uns salzes majestuosos que albiren la capçada per prendre més sol, el riu excel·lent de la nostra terra s'escalfa amb els banys de les aigües sulfuroses, avui convertits en un centre d'esbarjo i de repòs familiar. 

La Carrera enfila el pas antic de les termes estimades pels romans fins a Llo. Les cases s'hi esglaonen ufanoses. Damunt hi albirarem la torre del Castellvell, que avui custodien les ruïnes de l'església de Sant Feliu. Qui sap si el de Girona o el d'Urgell, un altre oblidat fill d'aquesta terra. Al cap de la Carrera, un xic apartat del poble, el temple parroquial de Sant Fructuós en presideix l'entrada, amb la seva portada de marbre i el rosat campanar d'espadanya.

Sant Fructuós abriga un hort de silenci i de pau: el cementiri de Llo. Ocupa tres dels costats de l'església. Les creus de ferro, els recordatoris de marbre, algunes fotografies i aquells noms d'estirp cerdana s'alineen en un ordenat i polit sòl de grava. Uns pedrons rústecs i antics, anteriors a la moda de posar creus, entrellacen tombes encara més velles, sense noms. El record i l'homenatge presideixen l'estança del repòs, cada racó està aprofitat perquè l'oblit no hi faci presència.

Tot és silenci i pau. 

El sol canicular del migdia enlluerna la portalada de Sant Fructuós. El romànic cerdà és noble i procliu per a una terra rica i orgullosa. A prop, la vella rectoria, qui sap si encara en servei, s'amistança amb aquesta illa d'harmonia. A l'altra banda, sota l'ombra, uns columbaris o nínxols, més propis de la Cerdanya de l'altra banda, ordenen el nou cementiri.

Un matrimoni gran hi ha entrat. Anaven a visitar els seus que hi reposen. "Bon dia Déus mos do", ens hem dit. Gent del país. Hem enraonat, poca estona, sobre la bellesa del lloc i de l'existència del cementiri al costat de l'església parroquial. A la banda espanyola els treuen tots dels pobles i dels costats de les esglésies. Quina llàstima. Parlant dels pobles veïns el matrimoni m'ha comentat que a Er hi tenen dues esglésies: una pels vius i l'altra pels morts. I és veritat. El cementiri les separa. En canvi, a Llo, només en tenen una, pels uns i pels altres. 

Ens hem acomiadat.

Llo saluda el Segre i el dóna la benvinguda. La vida d'un riu naixent i les aigües termals que hi brollen conformen l'esperança espiritual en la resurrecció dels llonesos que reposen en la pau de Sant Fructuós. 

Viure als Pirineus

Avui he vist un altre documental de la sèrie Viure als Pirineus al Canal 33. Tots els que han emès fins ara tenen el denominador comú d'una vida a la serralada acompanyada d'un ofici relacionat amb la geografia ingrata que envolta el protagonista. La majoria de les vides destacades en els reportatges guarden relació amb un món rural dur i desmanegat per la despoblació i la decadència del país. Aquell terrer que fa més d'un segle alletava milers de famílies de muntanyencs anà perdent vitalitat: Alguns baixaren cap a França, a treballar les vinyes i les mines; altres ho feren  a l'Urgell per regar els vells secans del Mascançà amb l'aigua del canal que neix més avall de Ponts; uns travessaren l'Atlàntic, cap a l'Argentina; uns al Llobregat, a les fàbriques del tèxtil, uns altres, a Barcelona; uns quants a Perpinyà... I així el país, anà perdent vitalitat... Ni el canvi de segle serví d'estolador, i així, mentre el segle XX s'enfilava, aquesta terra s'anava desgranant.Ni les cases bones se salvaren en certes valls. Aviat, viure als Pirineus, es va convertir en el que la sèrie de documentals del 33 ens representa: un llarg camí en el declivi d'una terra buida apta només per a vides gairebé solitàries.

De fet, aquesta és la realitat del país, d'aquesta muntanya en forma d'espinada que uneix Catalunya i Occitània en la seva part més oriental. Els uns i els altres, al septentrió i al migdia del rocam, s'assimilen molt més del que ens pensem. Aquest denominador comú de la vida a muntanya gairebé no entén de fronteres. Buits si els comparem amb la vida d'abans, els Pirineus conviden avui a una vida asserenada, però dura, allunyada del brogit malaltís de les grans ciutats, que sense anar més lluny, als Pirineus també hi tenen un trist ambaixador, em refereixo a Andorra. Viure als Pirineus, pels que ho fem dins i a l'entorn més immediat a Andorra s'ha convertit en un repte personal de supervivència. Però no pas davant de la duresa de la geografia i del clima, sinó davant de la cobdícia i la falsedat. No anem bé. Andorra no hauria de ser això.

Viure als Pirineus té, per als andorrans, més que la curiositat que pugui despertat a un barceloní, una alenada d'aire i d'esperança, una mirada cap al present dels veïns, i certa enveja. El que llegiu.Viure als Pirineus, tot i la duresa del país i del clima, respon en la majoria de casos representats a una manera de ser, i de voler ser també, d'acord amb una voluntat de guanyar reptes, que convindria que a Andorra en prengués exemple. Més que de diners i bons cotxes que corrin cal també humanitat, introbable entre presses i nervis. Fa anys, l'actual síndic d'Andorra, va dir en una conferència a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada, que "els andorrans s'havien de mirar el melic". No anem bé. El melic només se'l miren els creguts. Tot el contrari d'aquesta expressió, Andorra ha de trobar en el seu entorn, del qual prové, atès que és una vall pirinenca més, tot allò que ha perdut i que encara pot recuperar, si és que la pressa i els volàtils diners ho permeten. La senzillesa de la vida rural i de les petites viles dels Pirineus comporta una proximitat humana i un respecte que malauradament Andorra va pel camí de perdre definitivament. No siguem carallots i intentem que això no passi.

Abans de l'estiu

La primavera s'acosta al final de la seva ruta anual i aviat, molt aviat, passarà el relleu a l'estiu, que espera impacientment el seu torn mentre es deixa notar amb alguna que altra calorada, com la que tenim aquests dies, la primera de de l'any, aquest que en compta 16 des de que passàrem la barrera del 2000, i 15 des del canvi de mil·lenni. Els mals auguris pronosticats a través de les interpretacions contemporànies dels calendaris maies sembla que no ressenyaven cap situació real. Com bé sabem, el món continua essent el món i el temps, que tot ho envelleix, s'encarrega de canviar els diferents actors de tot aquest referit escenari cada cop més globalitzat. La vida que tenim a escala local reflecteix cada cop mes uns paràmetres i uns estereotips mundials i simplificadors. El comú denominador de la humanitat, aquest silenci estúpid, emmudeix les més amagades particularitats, vistes com a estranyeses i possibles heretgies d'aquesta majoria disciplinada que viu i treballa, sobretot treballa, sense motiu i raó.

Ciutat capital?

A mesura que passen les anyades, fonamento la maduresa, em faig gran i adquireixo allò que en diuen perspectiva vital. El pas de la vida permet copsar l'evolució del que veus i vius. Qui no recorda com era l'escola de la seva infantesa i la compara amb l'actual. I com eren els comerços d'abans i quina evolució han tingut. O la moda. I les ciutats.

De l'evolució d'una ciutat, concretament d'una, m'agradaria parlar, avui: de Barcelona. No escriuré de la seva trama urbanística, ni de les rondes, i tampoc del port. Vull que us plantegeu allò que en diuen "el concepte". Quina mena de ciutat ha estat i per on ha passat per esdevenir el que és avui i el que vol o pretén voler ser.

La Barcino del Baix Imperi era una petita ciutat si la comparem amb Tarragona, Saragossa o Mèrida. No era una gran urbs. La seva importància havia augmentat des de la seva possible fundació en època Alt Imperial però distava de ser una de les grans ciutats d'Hispània. De fet, la seva importància com a ciutat de referència esdevé en època Baix Imperial i Visigoda. Una centralitat que poca expansió urbanística tingué. Les muralles que contemplem prop de la catedral, amb torres imponents i a poca distància, foren les mateixes que veieren Gala Placídia, Lluís el Pietós i Borrell II.

De la Corona d'Aragó en fou una de les capitals: els reis descendents dels comtes hi residien així com moltes de les famílies de la gran noblesa catalana. Barcelona capitalitzava un comtat amb vocació de regne. Ja en època moderna, i sense cap mena d'embut, n'era el cap i casal. Les institucions ciutadanes i del país hi tenien la seu. Com a capital resistí l'embat de la successió reial i els castellans la convertiren, totalment anorreada, en una mortalla institucional. La seva potencialitat econòmica i mercantil supliren el que les institucions sacrificades a cop de decret des de Madrid executaren. De fet, encara que sense furs, Barcelona i tot Catalunya aguantaren l'embat castellà. La capital continuà fent de capital, encara que sense institucions, i el país fent de país, tot i que convertit en províncies. Però com bé sabem, una cosa i l'altra, per ser, depenen de la força de la gent.

Parlar de Cap i Casal remet a una època pretèrita però avui guarda el mateix significant. És la capital, la capital de Catalunya, de la Mediterrània Occidental, de tota una província, d'una àrea metropolitana, d'una comarca, d'un arquebisbat, d'una regió industrial i tecnològica. Ja ho sabem.

Però quin és el seu model per al futur? Ser capital significa també compaginar tots uns serveis útils i vitals per a l'hinterland que en viu. Per a l'"ager", dirien els romans. El rerepaís en diem alguns. La capital és també un mosaic, de cultures, d'interessos, d'idees, de vida...

Però quina és la compaginació que ha de tenir aquesta funcionalitat amb la d'un model econòmic turístic que sense deturador es pot convertir en tot un monocultiu, uniformitzador i capaç d'esborrar aquests espais de convivència necessaris de tota una capital, per a la vida dels seus habitants i els de la regió que en depèn. Convertir una capital en un parc temàtic contribueix a la llarga a un desplaçament de part d'aquestes funcions a altres nuclis, no necessàriament llunyans. París n'és un exemple, la seva projecció turística ha propiciat que molts parisencs hagin anat a viure a Lió i que algunes empreses optin per posar algunes seccions en altres llocs.

Davant d'aquest panorama, Manresa, Terrassa, Sabadell, Martorell, i fins i tot Tarragona poden convertir-se aviat en models urbans integradors i capaços de tenir aquestes funcions capitalines que la massificada turísticament Barcelona oblida.

Els catacroc i la ciutat del XIX

Al carrer Major, els Tarragona, una de les altres grans famílies de la ciutat, compartien paret mitgera per la banda de migdia amb cal Don Llorens, i per septentrió amb el casal dels Feu - Pallerola,  nissaga de notaris i advocats insígnies. La seva antiga casa pairal és, des de fa una bona colla d'anys, la llar dels Mateu, artesans xurrers per excel·lència de la nostra ciutat. Qui no enyora avui la xurreria urgellenca? La seva desaparició cicatritzà la vida i el terra del Passeig, just davant del Consell Comarcal. Al seu antic emplaçament encara es perceptible un rectangle desdibuixat al sòl de ciment. 

Els Tarragona, segons ens explicà el Javier Galindo a la seva conferència, destacaven pel seu conservadorisme tradicional. Eren carlins. Els Llorens tot el contrari: el seu liberalisme virava cap a un republicanisme, que com bé deduirem, es deuria enfrontar amb certa facilitat amb el tarannà polític dels seus veïns de llinda.

Ja al XX, el pas del temps deixà que l'evolució del pensament dels Llorens s'anés esbravant i assentant com un pòsit: aquells liberals i republicans de tota la vida refredaren aviat aquella inquietud esvalotada i vuitcentista. Durant la darrera Guerra Civil, des de casa sentiren els cops mortals que els seus veïns, els Tarragona, rebien per part dels faistes. Dos fills bessons d'aquella casa moriren apallissats cruelment per aquella mena d'escamots de la mort de regust murcià i agre. Un dels germans assassinats, anomenat Don Pompeyo, destacava per la seva militància republicana, i l'altre, era capellà. Els Llorens, que ja no deurien ser els republicans del XIX, sentiren com els seus tradicionals rivals, un d'ells d'Esquerra Republicana, recordem-ho, morien apallissats per la irracionalitat i la covardia del Comitè de Milícies de la Seu d'Urgell. 

Els catacrocs dels cossos dels dos germans que eren arrossegats per les escales posaren en alerta els veïns de paret mitgera, que alarmats, deixaren al cap de pocs dies la ciutat precipitadament per salvar la pell. Temps després, quan acabà la guerra, tornaren a la Seu d'Urgell, però hi restaren poc temps. Aquella ciutat desorientada i incapaç de seduir anava quedant òrfena de la seva tradicional elit social, que l'abandonà per establir-se en altres capitals més populoses i cosmopolites. Amb més vida. El soroll mortífer dels Tarragona salvà els Llorens. La mort dels descendents dels carlins del XIX salvà la pell dels aburgesats descendents dels liberals del vuit-cents.

El Parlem d'Història d'avui, el darrer d'aquest 2016, ha traçat una petita ruta guiada per la ciutat del segle XIX. La Meritxell Rodríguez s’ha estrenat com a oradora amb una didàctica explicació sobre els Llorens davant del seu antic casal, convertit avui en una casa de veïns. Mentre els assistents i algun que d'altre tafaner, avui que es podia,  han entrat a visitar-la, el carrer ha restat en silenci. Només uns quants, que ens hem quedat a fora parlant, l'hem trencat. La senyora Juani Menduiña, del bar Sant Jordi, m'ha explicat que ella hi havia viscut, al pis que havia estat del servei. Ja fa molts anys. Tot eren bons records. La Juani, que també fa de guia, té moltes coses per explicar d’aquesta ciutat que tan viu al seu cor. Ella, com a amant de la història de la Seu, recordarà de ben segur que els baixos, abans que perfumeria i barberia, havien estat les oficines d'una companyia d'autobusos i una farmàcia.

Al costat, la casa dels Mateu, abans dels Tarragona, avui partida en dues, senyorejava el silenci d'aquell moment de primer foscant de curiós i rar dia gris de juny. Al primer pis, al balcó, la seva mestressa, que tantes tardes infantívoles havia endolcit des de la seva xurreria del Passeig, contemplava el panorama de la visita; com també ho feia un altre veí, el barber Ribera, artesà de les tisores i la navalla. 

A l'altra banda de vorera, al davant, el Josep Rebés, història viva de la ciutat, orgull ciutadà per antonomàsia, guaitava la per a ell coneguda al mil·límetre fisonomia d'aquells casals veïns que l'han vist néixer i créixer. El Josep és fill d'una de les històriques cases del davant, ca la Paca. L'altra és cal Sord. Mentre la gentada discorria per l'interior de cal Don Llorens, el Josep de ca la Paca ens ha recordat l'incendi que patí i l'hi emmascarà la capçada. Aquell cop també hi entrà, com la gent d'avui, però no per visitar-la, sinó per col·laborar en les tasques d'extinció del foc amb altres veïns.

Quan els visitants han sortit, la pau del carrer s’ha trencat per un moment i el silenci de l'entorn s'ha esmunyit. La gentada ha continuat pel carrer dels Jueus. Al fons, el vell casalici dels Llorens, emmudit, ha donat la bona nit a les llars veïnes. Demà serà un altre dia i continuarem parlant d'història.

Don Llorens

L'amic Javier Galindo ha presentat a l'Espai Ermengol, dins del cicle Parlem d'Història, de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell, el que ell en diu una pinzellada, sobre els Llorens, una de les famílies de l'anomenada elit urgellenca del segle XIX. En diu pinzellada, però si em permeteu, darrere de tot el que ha conferenciat existeix una recerca constant i sistemàtica als arxius municipals de la Seu d'Urgell, avui integrats al Comarcal de l'Alt Urgell, i als de la parròquia de Sant Ot, integrats a l'Arxiu Diocesà.

Parlant dels Llorens, procedents de Salàs de Pallars, i establerts a la Seu d'Urgell a la primeria del XIX, Galindo ha presentat al públic assistent alguns dels aspectes de part de la pretèrita cúpula civil de la societat urgellenca. Una elit que compaginava les feines liberals i la terratinença amb l'activitat política, que a partir del Decret de Nova Planta, un cop fou abolit el tradicional Consolat, va tenir com a principal focus la institució local d'arrel castellana de l'Ajuntament, que no trigà a ocupar la Casa de la Ciutat, la tradicional seu de l'esmentat Consolat, dissolt per les autoritats borbòniques. Per cert, el nom popular de Ca la Ciutat o Casa de la Ciutat resisteix els embats dels que volen eliminar aquesta tradicional, popular i exacta denominació per la importada d'Ajuntament. Una cosa és la institució, i l'altra és el contenidor, l'edifici.

El joc polític per obtenir el control de part del poder de la Ciutat d'Urgell, el que no estava en mans de l'estament eclesiàstic i de la governació militar, permetia que l'elit local, a través dels seus llaços amb la capital de l'Estat, Madrid, engranés una o altra ideologia. Galindo així ens ho ha explicat quan ha parlat dels Llorens, d'arrel liberal, coneguts republicans, d'ordre, dels del XIX, que conjuraven políticament contra els seus veïns de paret mitgera, els Tarragona, carlins de mena, o els que tenien davant per davant de casa al carrer del Carme, els d'Areny - Plandolit, procedents d'Ordino i establerts a la Seu d'Urgell a la segona meitat del XVIII, que comptaren amb personatges com Don Guillem, alcalde de la Seu d'Urgell, síndic d'Andorra i també destacat carlí, quan pertocava.

Ja ho ha dit el senyor Javier, cal un divulgació de tota aquesta classe social, avui desapareguda, que marxà de la Seu d'Urgell al llarg del segle XX. Avui tocava parlar dels Llorens, però un altre dia caldria fer-ho dels d'Areny - Plandolit, Guarda, Cassany, Carreu, i dels Feu, per citar-ne alguns. Els Guarda, notaris per excel·lència, desaparegueren de la nostra ciutat abans de la Guerra Civil, quan el darrer de la nissaga que hi vivia, de cognom Juer, morí d'accident de trànsit prop de Puigcerdà. Els Guarda estaven emparentats entre d'altres famílies de l'elit local amb els Gramunt de Castellbò. Els d'Areny - Plandolit, ben recordats a Andorra i penosament oblidats a Urgell, també mereixerien un record. El seu palauet, després caserna de la Guàrdia Civil, ocupava la major part de la superfície de l'actual plaça del Carme. Esteve Albert prosà part de la seva història quan escrigué el llibre Don Guillem publicat per l'Editorial Andorra de Bartomeu Rebés, divulgador i mecenes immerescudament oblidat també a la ciutat que el va veure néixer.

Tots bé mereixen ser recordats, tots, com també els membres de les classes més populars de la ciutat: pagesos, artesans, jornalers, criats i minyones. En definitiva, el record i la divulgació del mosaic social d'una ciutat dinàmica i canviant, com ho era la de la Seu d'Urgell del XIX, permet als contemporanis un respecte i una admiració que prou es podria transformar en cert orgull ciutadà, del tot necessari en els temps que corren. I qui diu la Seu, hi pot posar qualsevol altre poble o ciutat del país.

Monuments i records

Els amics d'Esquerra Republicana de Catalunya a la corporació municipal de la Ciutat d'Urgell, en un acte de bona fe patriòtica, han presentat una moció al ple municipal perquè es construeixi un monument al president Lluís Companys, assassinat pel franquisme al castell de Montjuïc. El ple municipal ho ha aprovat per unanimitat.

Fins aquí, res a dir, i això que Companys, urgellenc del Tarròs, de l'antic domini de Santa Cecília d'Elins, la de la vall de Pallerols, no ha estat mai sant de la meva devoció: el seu esquerranisme barrejà el país amb les idees, que no són els ideals. Són coses que un duu a dins, i això que en conservo una fotografia a la saleta. Perquè ho faig? Pel que representa, un home del terrer, del meu país, de l'Urgell que del Pirineu axial faldeja les garrigues i planeja més enllà de Balaguer, que morí com a president, i per això l'assassinaren, per ser el president dels catalans, de tots, d'esquerres, de dretes i del mig. Però quina ha estat la vinculació que ha tingut Companys amb la ciutat i la comarca?

Si se'm permet, -voldria pensar en altres presidents, contemporanis, de la Generalitat, que han tingut algun que d'altre lligam amb el nostre entorn més immediat. Vegem-ho:

Un altre president, potser de més consens, i també del mateix partit, Francesc Macià, l'Avi, catalanista, durant un temps separatista, i homes d'esquerres, d'aquella esquerra liberal i d'ordre republicà, que sense perdre el seu tarannà popular no abandonava el seu origen burgès, estigué vinculat a la Seu d'Urgell en la seva etapa d'enginyer militar dissenyant obres als forts de Castellciutat i les d'ampliació de la caserna del Passeig, l'antic convent dels Jesuïtes. La ciutat dels Pirineus també li provocà més d'un mal de cap quan planificava la invasió de Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera. Abans de la decisió fracassada d'entrar amb un exèrcit de voluntaris a Prats de Molló per la Garrotxa, l'Avi sospesà d'entrar a Catalunya des d'Andorra cap a l'Alt Urgell i la seva capital. També la visità anys més tard, quan ja era president. Sense cap mena de dubte, una de les més multitudinàries de la primera meitat del segle XX, comparable a la del rei Alfons XIII.

Josep Irla, un altre president de Catalunya, també del mateix partit, tot i que era de Sant Feliu de Guíxols, tenia les arrels a Ansovell, davant del Cadí i sota de Boscalt. El cognom Irla sempre ha estat lligat a aquesta població cadinenca, que mira els esquerps rocs de la serra amb cert temor de tremolors pretèrites, aquelles que feien sonar les campanes sense l'ajut de ningú. En un d'aquest terratrèmols de la vellúria els ansovellencs deien que les campanes tocaven soles per culpa de les bruixes. El Joan Pubill, el Juanito de cal Rill, quan era alcalde, per Convergència, sempre explicava als antics militants d'Esquerra de la comarca que Ansovell era la llar pairal dels Irla, de la família del president català a l'exili. I que un petit monument ho hauria de recordar. Res. Han passat més de vint anys d'aquelles propostes i tot continua igual. El Gaspar del Molí d'Arsèguel, un dels històrics del partit republicà a la comarca recolzava la proposta del seu amic alcalde d'Ansovell. Quin país aquell. Avui, però, Ansovell encara no recorda el seu descendent il·lustre, nascut a la terra de les sureres, mai s'hi ha aixecat un monument, ni una simple placa recordatòria penjada a la seva casa pairal.

Ni la Seu d'Urgell ni Ansovell han recordat a tals il·lustres personatges, i a tants altres, polítics o singulars figures de la ciència i la cultura. Una placa o un recordatori simbolitzen un lligam afectiu del lloc amb l'homenatjat. Sense anar més lluny, la capital ja disposava d'espais públics amb plaques que han desaparegut i no han estat substituïdes, com la que recordava la famosa Regència a la Casa del Deganat (actual museu). Una ciutat amb recordatoris i plaques d'homenatge conté i transmet un llegat del passat. És una ciutat viva, orgullosa del que conté i representen els seus fills, els seus habitants.

Al cap dels anys

L’Àlvar es un home escrupolosament discret, de fet, amb els anys de coneixença, a través de l’amistat amb l’enyorat Jaume Ros i Serra; i al Centre de la Cultura Catalana, ben poques vegades hem parlat de la seva militància independentista i del seu llarg exili a Andorra.  De fet, quasi mai.

La discreció de l’Àlvar en aquest aspecte capital de la seva vida a Andorra, durant una bona colla d’anys, quedava eclipsada per la seva activitat professional com a corrector i periodista. En l’àmbit cultural, dins del Centre hi aportava una vessant molt institucional i legalista, era l’home de seny dins d’una junta quasi perenne formada per una colla de gent amb més bona intenció que enginy.

L’Àlvar, el poeta, el murri, l’educat, la persona que sempre parla des d’un punt de vista ètic i sense mots altisonants, escriu en aquest llibre la vivència que el dugué a Andorra: la seva militància i activisme en l’independentisme català. Una militància valenta, molt arriscada, filla d’un temps, i del relleu que el Front Nacional de Catalunya havia rebut de Nosaltres Sols i d’Estat Català, i com no, també de la derrota d’una Guerra Civil entre espanyols que implicà com mai els catalans.

Ara, a les portes de la senectut, quan la raó s’embolcalla de saviesa i autoritat, l’Àlvar ens explica el seu exemple de militància en un temps tenyit per la negror i el terror del franquisme, i la vigília d’una falsa democràcia disfressada de transició. La llibertat, aquesta paraula tan bonica, aquest concepte que sovint ens pot semblar inassolible, bé mereix la reflexió que ens hem de fer un cop hem llegit aquest llibre: la llibertat individual de l’Àlvar va quedar esguerrada per la militància (ho he escrit bé), per la presó, i durant una colla d’anys per l’exili i el conseqüent silenci, que sempre ha acompanyat la seva absoluta discreció. Uns grillons que l’han arrelat i li han donat una nova llibertat en aquest país català d’adopció que es diu Andorra. Mentrestant, aquella llibertat, per la qual lluitava durant la seva joventut, col·lectiva, de tots plegats, encara roman anorreada. Andorra, la que va donar oxigen a l’ocell engabiat, que en aquell moment era l’Àlvar, representa el miratge de llibertat que tots els catalans volen per a la seva terra. El que Nova Planta destruí, Andorra ho ha conservat.

Títol: Al cap dels Anys.

Autor: Àlvar Valls.

Editorial: Edicions del 1979 (Barcelona).

Àlvar Valls i Marc Forné durant la presentació del llibre a Andorra

Esteve Albert

El centenari del naixement de l'Esteve Albert se celebra enguany a Catalunya i a Andorra. A Andorra, un grup de gent de les entitats i de la societat civil s'han posat les piles per organitzar tot tipus d'activitats de recordança de la figura d'aquest veritable tot-terreny de la cultura, que era l'Esteve Albert i Corp.

La principal característica d'aquest grup de gent i entitats, coordinats en una comissió, és la d'organitzar els diferents actes del centenari de forma voluntària i amb un cost insignificant per a les institucions. De fet, el Govern d'Andorra, a proposta de la comissió, posa, a través del Ministeri de Cultura, la seva infrastructura administrativa i tècnica per a les reunions, i també en la coordinació de les diferents activitats.

La filosofia dels organitzadors d'aquest centenari és la de fer valdre, tal com ho feia l'Albert, el pes i la vàlua de les persones, per damunt de pressupostos i subvencions, que sovint carreguen i rovellen la dinàmica cultural. És bo que la societat civil monopolitzi la gestió cultural, i que les institucions quedin en un segon terme. El programador cultural ha de ser la societat. Aquesta és la filosofia de la gent que organitza el Centenari de l'Esteve Albert a Andorra. Una proposta que ha estat molt ben rebuda pel Ministeri de Cultura i que esperem que pugui repetir-se en un futur, aprofitant altres esdeveniments.

Fer cultura és fer país.

Comissió Centenari a Andorra

El Ressorgiment

El diumenge passat, 18 d’agost, va tenir lloc a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, comarca del Conflent, la 26a Diada d’Andorra, que com ja sabem, any rere any organitza la Societat Andorrana de Ciències. Enguany els ponents i convidats van tractar un tema candent, el de la “nacionalitat”.

Amb l’amic Lluís Obiols vam presentar la ponència: “Batlles, veguers i síndics. Els càrrecs de govern de la Ciutat d’Urgell i Andorra en el procés de consolidació de la nacionalitat”. Una de les conclusions de la nostra exposició se centrà en el fet que part de la singularitat nacional de les Valls d’Andorra es produeix quan el seu entorn perd la possibilitat d’administrar-se i d’exercir el poder. Els Estats Nacionals de l’Època Moderna i la posterior consolidació de la democràcia contemporània amb l’Estat Liberal, en seran una de les principals causes.

Aquesta singularitat, que avui veiem,  pot perdre contingut si ens fixem en petits gestos que es produeixen encara avui en aquest entorn territorial immediat. Es tracta d’uns gestos fugissers i lacònics, però que encara tenen la suficient força per demostrar a qui sigui que totes aquestes muntanyes tan homogènies d'avui, en un passat no molt llunyà, conformaven tota una xarxa social. Cada vall configurava una comunitat i un centre administratiu. Però tal com he escrit més amunt, en l’actualitat malden desmanegades, sense força i empenta vital.

Sense anar més lluny, Olp rememorava el 15 d’agost, amb una representació teatral, el setge del 1484 que desembocà en la fi del Comtat del Pallars Sobirà i el també mal acabament a Xàtiva de la vida del seu darrer comte: Hug Roger. Els carrers d’aquest poble muntanyenc, de grans casals, amb eres i pallers que rememoren segues infinites i ramats transhumants, estaven plens de penons amb el símbol de l’àliga bicèfala, ensenya pallaresa per antonomàsia que identifica encara avui els fills d’aquest antic país. El contingut de l’obra teatral que s’hi representava endinsava l’espectador en un territori que perdia la seva llibertat i independència. El Pallars perdia la seva llibertat, però no la seva fonamentada personalitat.

Sense anar més lluny, a la vila de Castellbò, uns penons, amb el símbol del vescomtat perdut de l’Alt Urgell, decoraven aquests dies casalots i carrers d’aquesta població emblemàtica, antic centre d’un d’aquests territoris amb personalitat pròpia: l’antiga Vall de Castellbò, avui convertida en una pedania, una entitat municipal descentralitzada. Durant la festa major d’enguany, es van recuperar danses populars, com el Ball Pla, i també es va inaugurar la restauració de la seva antiga col·legiata. En el cas concret d’aquesta vall, moltes d’aquestes accions de recuperació del patrimoni cultural tenen com a protagonista l’Antoni Navinés i Miró, alcalde pedani i diputat provincial, persona que està a l’alçada del llegat del qual n’és hereu. A la vila calia nervi i impuls, i ara el tornen a tenir.

En aquest sentit, també podem veure cert ressorgir en la Vall de la Vansa i a Tuixén, amb la festa de les trementinaires; o a la veïna Cerdanya, amb el dia de la comarca, un jorn que ajunta vilatans de banda i banda de la frontera. O en un altre aspecte, amb la construcció de l’hospital transfronterer, impulsat per Joan Carretero Grau, polític d’acció local, que sempre mira cap a l’horitzó català.

El territori va restar difuminat, però encara existeix, cal que els seus habitants li tornin a donar sang, que el revivifiquin i li donin aquell pols que un dia li van prendre. Ressorgiment de Catalunya, clar que sí, però també d’aquest terrer antic, de les velles comunitats de muntanya i ramaderes, que dins de la nació conformen el nucli dur, la part més vella, que no pot romandre silenciada.

No seran mai el que van ser, però cal que restin vius, atès que conformen la nostra identitat, la qual ha de perdurar també amb l’existència de la nacionalitat andorrana.

Representació de "Hug lo darrer comte" a Olp, Pallars Sobirà

Sant Roc i el record

Un dels records més fonamentats de la meva primera infància, quan tot just no tenia ni cinc anys, era el de la cantada dels goigs de Sant Roc, un dels antics patrons de la Ciutat d’Urgell de l’antigor, i present en una capella que bateja una porció del carrer dels Canonges.

El carrer dels Canonges ha perdut bona part dels seus habitants amb el pas de les generacions i amb el desplaçament de famílies senceres a nous habitatges de l’eixample urbà. D’altra banda, altres de nous, massa pocs, ocupen el lloc que els darrers han deixat. De fet, durant segles, ha estat un dels carrers més dinàmics de la Seu d’Urgell pel que concerneix a moviment poblacional. Sense anar més lluny, només ens cal recordar que la majoria de cases de la seva secció central i superior eren, abans de les desamortitzacions del segle XIX, propietat de l’església, sobretot del Capítol de la Catedral, d’aquí ve el nom popular del carrer. El 1818*, un total de 18 cases pertanyien a la clerecia o estaven habitats per religiosos. Sense anar més lluny, el Capítol era el propietari d’11 d’aquests edificis. La desamortització i el progressiu buidat de religiosos va comportar l’arribada de nous habitants que aviat van conviure amb cases pairals molts antigues. Aquesta cohabitació entre nous estadants i antics es va anar repetint amb els anys amb  gent provinent de poblets muntanyencs i d’altres llocs de Catalunya que es van arraulir a la Seu per viure i treballar. Durant la segona meitat del segle XX, la construcció del Barri de Santa Magdalena va provocar un èxode d’habitants del carrer cap a aquell nou veïnat. Aquesta nova situació va provocar que algunes cases es quedessin buides una altra vegada, afortunadament per molt poc temps. Uns nous habitants, aquest cop procedents del Sud d’Espanya van ocupar el seu lloc. I així fins avui. El Carrer és un escenari multicultural on hi conviu gent d’arreu: fills d’aquelles cases pairals antigues i d’altres que descendim d’arreu del globus. Tots, urgellencs.

Sant Roc és l’ocasió perfecta per trobar-se els que hi han viscut i els que hi viuen. Punt de trobada a l’entorn d’un acte de religiositat popular, l’excusa per buscar un vincle d’unió, el viure o haver viscut en aquest carrer màgic i prodigiós. La coca i el moscatell, amanit per l’acordió del Pep Lizandra i el violí del seu fill, engalanen un escenari de reunió ideal per al record i la mirada cap al futur.

*Quintes del 1818 de la Seu d’Urgell. (Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell).

Sota el verd

Una ampla, fonda i espessa catifa de fulles verdes s’alça molt per sobre dels nostres caps, al capdamunt de les brancades dels centenaris plàtans que confegeixen al Passeig un tarannà de vila mediterrània, no gaire llunyana de la costa; o potser de població mitjana del Rosselló o del proper migdia llenguadocià. El sol, conjuminat amb la fresca de l’ombra, hi guarda molta relació.

Tot i les males jugades de la febrada especulativa que ha despoblat els entorns de places i de cafès, el Passeig continua bategant aquell ritme d’estiu diferent, que sota el verd del fullam procura un microclima únic a la petita urbs que amara els dos rius.

La terrassa, les parades de gelats, la font, els bancs, l’aigua de les rigueres, l’avet, el panell del cinema, i el de l’Ajuntament: tot és Passeig. Com ho era i continua en el record, amb els enyors de la xurreria, de l’oficina de turisme, dels escapçats boixos del peu, de l’Alsina, del Quarter; i com no, de les passejades de militars, gent endiumenjada, i de tota mena i condició.

Ai l’avet, que despunta per l’hivern, quan els plàtans despullats pel fred s’encongeixen; i que per l’estiu, quan empatxen verdor i alçada, sembla encongit. El Passeig és també una talaia, un merlet per conèixer l’actualitat de la petita ciutat a través del quiosc de premsa, la parada de taxi, els pocs cafès que l’esguarden, i el dia a dia lacònic de l’hospital.

El Passeig ha estat testimoni de vida, del va i ve de la gent en un sentit circular, dels cotxes de línia, de les processons de Divendres Sant, de desfilades militars, de sabres i manifestacions,  i de celebracions esportives, com quan el Barça guanya un títol, o de quan vingué la Flama Olímpica, l'any 1992. El Passeig ha estat teatre, ball, envelat, cobla de sardanes, cursa de llits i cros de primavera.

El Passeig és també un cau de jubilats, que el temps relleva. Recordo la gent gran que se’n va, com aquesta aigua que baixa des del Valira, amb força, com la de la font, i que s’escola per la triada de rigueres, per seguir avall, com la vida que passa, escolant-se davant de l’hospital i per anar a morir al Segre pel molí, el de la baixada.

 

Quan plou, l’aigua no hi vol entrar; quan fa calor, hi fresqueja;quan un està trist o sol, hi troba algú. És el fòrum d’aquella ciutat que albirava un segle de progrés, i que avui, desplaçat per l’urbanisme que s’ha cruspit l’Horta del Valira, rememora el passat i medita l’incert devenir.

Anotació ermengòlida

El bisbe Ermengol, a més de religiós, va ser un home de política, va saber treure profit de la mort d’Ermengol I a Còrdova. No sabrem mai si hi va haver o no intencionalitat. Mentre el jove comte orfe de pare encara era menor d’edat, el bisbe va disposar d’un gran poder polític: la conquesta de Guissona i el Judici de Sant Pere de Ponts (1024) constitueixen part dels fruits d’aquesta praxis, que van enterbolir l'expansió urgellenca en bona part del segle XI, si el mesurem des d'un prisma estrictament de govern de la dinastia dels Ermengol. Si bé el comtat s'expandí cap al Sud, no ho va ser per iniciativa del comte Ermengol II, el qual en un primer moment era menor d'edat.

La conquesta de Guissona constitueix una intromissió a l’expansió comtal i el judici de Sant Pere de Ponts, amb molta probabilitat, una batzegada important a l’economia del monestir comtal de Santa Cecília d’Elins. Un sotrac que marcarà l’inici de la seva primera decadència. Sense Castilló i Cortiuda, que van passar a mans del bisbe, l’activitat ramadera d’aquell cenobi urgellenc en va sortir molt perjudicada. El monestir va agafar una nova embranzida molt més endavant, amb la reforma gregoriana,duta a terme per Bernat d’Oloron i impulsada pels comtes Ermengol IV i Llúcia, els quals el dotaren amb nous i importants béns, i amb una nova comunitat, ara femenina i provinent de Sant Pere de les Puelles, Barcelona.

Per saber més sobre la vida d'aquest bisbe sant, podeu anar a veure fins el diumenge, 12 d'agost, el Retaule de Sant Ermengol, una obra de l'Esteve Albert que es representa als claustres de la Catedral d'Urgell.

Més informació:

http://retaulesantermengol.wordpress.com/

L’Atlàntida

La temporada estiuenca de la nit s’enceta normalment al mes de maig. En aquesta època, les anomenades terrasses obren les seves portes, amb la música més fresca, i els racons més agradables, dissenyats molt sovint per arquitectes locals que ensumen l’avantguarda.

Les discoteques d’estiu tenen totes un denominador comú: l’aire lliure. L’anar a parar la fresca dels nostres padrins o l’antiga pista del Càmping Envalira tenen com a hereves indirectes aquestes immenses terrasses musicals obertes a la foscor de la nit i a la llum dels estels.

A Catalunya, el buc insígnia de totes elles era l’Atlàntida de Sitges, situada més enllà d’aquella vila marinera del Garraf, passat de llarg el Golf Terramar, prop de la Punta de les Coves, a un extrem de la platja de Santa Margarida.

L’Atlàntida constituïa una senya identitària de Sitges, com també ho són el Cau Ferrat, el Xiringuito, o el carrer del Pecat. D’altra banda, la seva situació procurava que un variat públic hi pogués anar a ballar o a prendre una copa, o potser més. L’Atlàntida i Sitges són inseparables. El seu nom evoca Plató i l'antiga cultura grega, la ciutat perduda i inundada per l'aigua del mar, que aquí emergia, enmig de la nit mediterrània i de la lluna vella del Garraf.

Arran de mar, es presentava com si fos un vaixell varat, esperant el moment del salpar aigua endins, potser en direcció d’aquella illa blanca que diuen els moderns, Eivissa, aquell espill màgic per imitar. Una bona sessió de House punxada i mesclada a l’Atlàntida, amb bona companyia i un bon combinat de vodka a la mà, era el millor que em podia succeir a l’estiu, sobretot si havia passat tot l’hivern als Pirineus. Què bonica és la nit arran del mar per a un muntanyenc de terra endins, avesat al fred i a la neu. 

No fa gaire, un amic de la colla em volia convèncer per sortir plegats els solters de la colla a una de les festes que s’hi organitzen. Una altra excursió de veterans. Ja hi hem anat tantes i tantes vegades. Però la nostra sorpresa va ser brutal quan ens vam assabentar per un conegut que l’Atlàntida ja no hi era, i no s'havia enfonsat com la ciutat homònima, sinó que havia salpat de veritat, deixant Sitges per anar a un lloc no tan bucòlic: la platja de Sant Adrià del Besós. Desconec la causa per la qual l’Atlàntida de Sitges ha tancat, suposo que guarda alguna relació amb la Llei de costes. Només ho suposo. Almenys ho voldria creure.

Sóc dels que pensa que els mites, quan moren, no ressusciten; i si així succeeix, hauria de ser en el mateix lloc, i no milles mar o terra enllà. Més que una discoteca, l’Atlàntida era tot un lloc, com diria l’antropòleg Marc Augé. Tots els estiuejants la coneixien i la relacionaven amb Sitges. Ara què farà la vila del Garraf? Com pairà aquesta mutilació? I Barcelona, com engolirà aquest bagatge de dècades de l'Atlàntida?

Amb la nova situació, tot i que no és un lloc idíl·lic, l'Atlàntida s'haurà de transformar i haurà de deixar el bagatge sitgetà per prendre'n un de nou, de barceloní. Potser rebrà més visitants, i de ben segur que la relacionaran amb el turisme de masses que tant em fa perdre els estreps i amb altres singularitats de la ciutat comtal, sempre que l'empresa arrel·li.

L’Atlàntida de Sitges passa el relleu a una imitació amb vida pròpia, nova del tot, però diferent a la de la seva progenitora. El camí comença de nou. La història les recordarà a totes dues, o potser només a una?

La volta al món en 80 dies

El vell Cine Valira, l’antic Teatre Riambau d’abans de la República, quasi bé sempre projectava pel·lícules per a adults, o això és el que ha romàs en el meu record. Quan algun dia sortia de la Salle amb companys de classe i m’encaminava al Passeig, passava pel davant d’aquella sala i m’entretenia una estona a veure les seves cartelleres, amb multitud de fotogrames que intuïen parts nobles de dones exuberants amb llargues cabelleres de ros tenyit.

Vivíem la transició i aquell cinema acontentava un nodrit públic compost per la lleva de l’Arapiles. Joves reclutes i soldats acontentaven els seus desitjos més foscos i íntims amb el consum d’aquell cinema i les gràcies sexuals de les seves parelles, o d’alguna que d’altra urgellenca disposada a passar una bona estona de frenesí.

L’únic cop que vaig entrar al Valira, va ser un fosc diumenge d’hivern, amb amics del barri, una tarda que van programar una sessió apta per a tots els públics, amb l'aleshores ja vella pel·lícula “La vuelta al mundo en 80 días”, protagonitzada per David Niven i Mario Moreno, Cantinflas

Apart de la canalla del carrer, poc més públic infantil hi havia, potser la tradició del cinema no procurava que els pares acompanyessin o deixessin anar els seus fills a aquella antiga sala. Recordo l’assistència d’un company de classe que hi va anar, era el Lluís.

El temps va córrer, amb pressa, i també les nostres vides. A vegades recordàvem aquella trobada al cinema. Darrerament la seva memòria ho havia esborrat. Però jo encara persistia en què no es difuminés. Poca gent que avui entra a la discoteca la Crem de la Seu d’Urgell saben que la sala havia estat un cinema, i també un teatre. Qui recorda aquell cinema? i aquest film?

Aquesta pel·lícula té una significança molt particular, un missatge encobert, que l’autor de la novel·la, Jules Verne ens va voler transmetre: La nostra vida és com una volta al món. El temps varia per a cada viatger, molts dispensen una colla d’anys i altres molts menys. En tot cas, sempre són els necessaris. Tothom acaba aquesta cursa, pots trigar més o menys, però sempre arribes al final.

Aquest ha estat el cas del Lluís, que ja ha fet la seva particular volta al món. Qui sap el que ens espera a nosaltres. Quants dies trigarem per fer la nostra? Suposo que quan arribi el final d’aquest viatge, el Lluís ens esperi per veure una altra pel·li, aquest cop sense fi, i que sigui també una esbojarrada comèdia, com la majoria d’estones que vam passar amb ell, rient i buscant el cantó positiu i alegre a tot. Veure’l, sovint era sinònim de passar una bona estona. Fins i tot ara, durant la malaltia, en tenia una per explicar.

El Lluís ha arribat, ha guanyat la juguesca com Phileas Fogg, i ara, com una llum lliure, amatent, esguarda la nostra arribada.

Per al Lluís Canes,

El llegat dels carolingis

Els francs, a través de Carlemany, van administrar Urgell i Cerdanya a finals del segle VIII, una mica més tard del 785, després que els gironins els lliuressin la seva ciutat. Ens trobem davant d’un moment de forta convulsió, amb el retrocés dels sarraïns i amb la disputa teològica adopcionista que va desembocar en una heretgia. 

A grans trets, i generalitzant, podem parlar d’una divisió de la població visigoda* en dos bàndols: els que volien romandre en un ordre antic, que havia decaigut totalment amb l'arribada dels musulmans i la posterior dels francs; i els que albiraven una nova oportunitat amb l'administració franca i les seves reformes. En el primer grup hi trobem el bisbe Feliu d’Urgell, portaveu de l'heretgia adopcionista, conjuntament amb el seu màxim precursor, el metropolità de Toledo, Elipand; i en el segon els que es posicionaren al costat de l'administració i de l’església carolíngia, com per exemple Vitiza, fill del comte de Magalona i conegut arreu pel seu altre nom: Benet d’Aniana.

Carlemany, emperador des del 800, i els seus descendents van confiar l’administració dels comtats de la Marca, que seran coneguts en època molt posterior com a Catalunya Vella, a nobles locals, membres de la noblesa visigoda local, barrejada o no amb la franca. 

A diferència dels comtats veïns, l’entrada de l’administració franca als Pallars i a la Ribagorça no es va produir a través d’una iniciativa de la reialesa carolíngia o centrada en aquesta institució, sinó a través dels seus parents els comtes de Tolosa, a principis del segle IX.

Cap el 872, Ramon possiblement del casal de Bigorra i emparentat amb els Tolosa, aleshores desposseïts del seu comtat, va ser el primer comte independent de Pallars i de Ribagorça, uns territoris que aleshores ja s’estenien des del Port del Cantó fins als límits amb el Sobrarb, un comtat veí que va romandre sota l’administració musulmana, conformant com un coll d’ampolla entre Aragó i la Ribagorça.

Jordi Bolòs i Víctor Hurtado han treballat de fa una colla d’anys, a través de la cartografia en el format d’atles, un seguit de comtats catalans durant l’època carolíngia. Les dades contingudes en els pergamins i cartularis que es desaven en canòniques i monestirs han estat el gruix d’un curós treball, l’objectiu del qual ha estat plasmar damunt del paper una realitat existent de fa més de mil anys.

El darrer d’aquests atles, editats per Rafael Dalmau Editor, va veure la llum durant la tardor de l’any 2012. Es tracta de l’Atles dels Comtats de Pallars Ribagorça. Víctor Hurtado el presentarà el dimecres, 3 de juliol, a les 20.00 hores, i a la Llibreria la Puça d’Andorra la Vella.

*visigots: Referit a la població que vivia a Hispania i a la Septimània, fruit del mestissatge dels gal·loromans i hispanoromans amb els visigots.

Títol: Atles dels comtats de Pallars i Ribagorça (806-998).

Autor: Jordi Bolòs i Víctor Hurtado.

Editorial: Rafael Dalmau (Barcelona)

Els comentaris del Diari

Des de la seva fundació, el Diari d’Andorra pretén ser el buc insígnia de la premsa de les valls. Tot i les seves mancances, substituïdes amb el seu equip humà, proporciona a la majoria de lectors aquesta imatge de referent, de buc insígnia, com ho és Le Monde a Paris, l’ABC a Madrid, La Vanguardia a Barcelona, El Adelanto a Salamanca, o Las Provincias  a la capital a València.

Aquests mitjans que etiqueten una capital o un estat tenen també la seva versió digital, amb notícies, potser més reduïdes que en l’edició impresa, i en alguns casos de pagament. Alguns d’aquests diaris, i també el d’Andorra, en la seva versió digital, ofereixen la possibilitat de comentar qualsevol tipus de notícia, sense haver de demanar cap mena d’identificació  de la seva identitat al que vulgui opinar.

En el cas del Diari d’Andorra, donant un correu electrònic n’hi ha prou. Aquesta peculiaritat converteix el que hauria de ser un normal i respectuós fòrum de discussió, en l’arena d’un circ romà, on els subjectes i objectes de la notícia es converteixen en una colla de condemnats a les feres, disposats a ésser esquarterats i devorats per famèlics lleons libis.

A Andorra, les relacions personals tenen lloc en una escala local, molt propera, en la qual una persona pot ser veïna del replà de l’escala d’un ministre. Aquesta és una de les principals peculiaritats positives de la convivència de la ciutadania amb el poder que fins ara ha caracteritzat a la societat andorrana. Aquesta proximitat té també les seves connotacions negatives en l’aparició d’anònims, com els que surten publicats a l’edició digital del Diari d’Andorra.

Aquesta faceta, en el cas d’un mitjà de premsa que pretén ser insígnia d’una societat com l’andorrana, el desgasta i el desvalora. Per aquest motiu, l’editor i el director d’aquest diari haurien de plantejar-se un sistema per moderar comentaris grollers i insultants, que sovint poden contravenir la llei. Resten qualitat i alimenten la disputa i l’enveja social. Res més allunyat del que hauria de ser el seu objectiu: una propera línia de debat i d’opinió.

Els límits de l’ètica, de la llei, i de la llibertat d’expressió s’han de tenir sempre en compte.

La cacera de bruixes

Després de l’entrevista al Robert Pastor del dimarts, 18 de juny, avui continuaré amb el tema de la bruixeria, aquest cop al Pallars. L’historiador trempolí Pau Castell està investigant-la de fa temps. La periodista Alba Doral li va dedicar un treballat article al Diari d'Andorra, el passat dilluns, 17 de juny. Paga la pena que invertiu uns minuts de la vostra vida en la seva lectura.

Per estudiar les bruixes, lo Pau, com l’anomenen als Pallars, ha investigat per arxius i també ha recorregut el seu país amunt i avall, a peu, o amb el seu Toledo, per entrevistar els darrers padrins i padrines d'aquelles contrades que han conviscut amb l’existència de bruixes. Estudiar la bruixeria en una societat eminentment rural, que se sosté encara en uns basaments de tradicions i costums, és molt difícil: als vells els costa parlar de bruixes i bruixots. Cal que donin confiança, que l’investigador els respecti, i els sapigui escoltar bé. Això vol dir comprendre.

Les valls dels Pirineus encara amaguen molts secrets al Pau. Les seves investigacions deuen ser com un filó de mena que quan creiem que s’esgota, encara en surt més. Una feina molt dura, poca gent sap fer-la. Cal trepitjar el país i conèixer els oriünds de les muntanyes com molt pocs saben.

El seu llibre La cacera de bruixes a la Vall Fosca: un judici a la terra dels bruixots us endinsarà en un procés de bruixeria que va tenir lloc a mitjans del segle XVI en aquest racó del Jussà. És un treball rigorós que tradueix en paper part d’una recerca molt més ampla sobre aquest tema, especialitat del Pau.

Autor: Pau Castell Granados.

Títol: La cacera de bruixes a la Vall Fosca: un judici a la terra dels bruixots.

Editorial: Garsineu (Tremp).