Viure als Pirineus

Avui he vist un altre documental de la sèrie Viure als Pirineus al Canal 33. Tots els que han emès fins ara tenen el denominador comú d'una vida a la serralada acompanyada d'un ofici relacionat amb la geografia ingrata que envolta el protagonista. La majoria de les vides destacades en els reportatges guarden relació amb un món rural dur i desmanegat per la despoblació i la decadència del país. Aquell terrer que fa més d'un segle alletava milers de famílies de muntanyencs anà perdent vitalitat: Alguns baixaren cap a França, a treballar les vinyes i les mines; altres ho feren  a l'Urgell per regar els vells secans del Mascançà amb l'aigua del canal que neix més avall de Ponts; uns travessaren l'Atlàntic, cap a l'Argentina; uns al Llobregat, a les fàbriques del tèxtil, uns altres, a Barcelona; uns quants a Perpinyà... I així el país, anà perdent vitalitat... Ni el canvi de segle serví d'estolador, i així, mentre el segle XX s'enfilava, aquesta terra s'anava desgranant.Ni les cases bones se salvaren en certes valls. Aviat, viure als Pirineus, es va convertir en el que la sèrie de documentals del 33 ens representa: un llarg camí en el declivi d'una terra buida apta només per a vides gairebé solitàries.

De fet, aquesta és la realitat del país, d'aquesta muntanya en forma d'espinada que uneix Catalunya i Occitània en la seva part més oriental. Els uns i els altres, al septentrió i al migdia del rocam, s'assimilen molt més del que ens pensem. Aquest denominador comú de la vida a muntanya gairebé no entén de fronteres. Buits si els comparem amb la vida d'abans, els Pirineus conviden avui a una vida asserenada, però dura, allunyada del brogit malaltís de les grans ciutats, que sense anar més lluny, als Pirineus també hi tenen un trist ambaixador, em refereixo a Andorra. Viure als Pirineus, pels que ho fem dins i a l'entorn més immediat a Andorra s'ha convertit en un repte personal de supervivència. Però no pas davant de la duresa de la geografia i del clima, sinó davant de la cobdícia i la falsedat. No anem bé. Andorra no hauria de ser això.

Viure als Pirineus té, per als andorrans, més que la curiositat que pugui despertat a un barceloní, una alenada d'aire i d'esperança, una mirada cap al present dels veïns, i certa enveja. El que llegiu.Viure als Pirineus, tot i la duresa del país i del clima, respon en la majoria de casos representats a una manera de ser, i de voler ser també, d'acord amb una voluntat de guanyar reptes, que convindria que a Andorra en prengués exemple. Més que de diners i bons cotxes que corrin cal també humanitat, introbable entre presses i nervis. Fa anys, l'actual síndic d'Andorra, va dir en una conferència a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada, que "els andorrans s'havien de mirar el melic". No anem bé. El melic només se'l miren els creguts. Tot el contrari d'aquesta expressió, Andorra ha de trobar en el seu entorn, del qual prové, atès que és una vall pirinenca més, tot allò que ha perdut i que encara pot recuperar, si és que la pressa i els volàtils diners ho permeten. La senzillesa de la vida rural i de les petites viles dels Pirineus comporta una proximitat humana i un respecte que malauradament Andorra va pel camí de perdre definitivament. No siguem carallots i intentem que això no passi.