És divendres, i sembla que vol ploure....
La processó serpenteja any rere any els carrers més nobles de la ciutat: el Major, el de Sant Josep de Calassanç i el Passeig, en una intermitent corrua humana habillada de caputxes i túniques, i cada cop, amb més soroll de tambors, timbals i tabals. Els passos que representen la passió, amb el seu vaivé rítmic, originat per l’obertura dels armats i jueus, neixen i moren, en el capvespre i primer foscant de cada Divendres Sant.
De fet, la processó de la Seu d’Urgell, amarada de tradició i identitat, aplega en el seu si, a ciutadans de tota classe i condició, com: els descendents dels antics pagesos i basters, els estudiants, els de tota la vida i els nouvinguts, els gitanos, els burgesos, els artesans, els aturats i els que cerquen una argolla, com les que encara hi ha al carrer dels Canonges, a través de la qual es puguin lligar a aquest magma social, que és la capital dels Pirineus.
Abans de començar, l’antic Seminari Major, acull sota el seu repòs, la composició artística de figures i passos, degudament ornamentats, que desperten del seu silenci anual. Un sorollós espetec rítmic de llances, tambors i cornetes, amb estendards de passades cohorts, obre el camí d’aquesta serp humana, de vida efímera i anual.
La processó uneix la Seu, a tota la ciutadania, a tota una ciutat.... és un bon exemple de mostra de la convivència d’una societat oberta i unida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada