Curiosament és pel novembre quan molta gent visita els cementiris amb una barreja de morbo i recolliment. Cada any, quan arriba Tots Sants, parlem, encara que sigui involuntàriament, entre mossegada i empassada de panellets i boniatos, de la mort.
La nostra societat postindustrial i tecnològica sembla que se les hagi empescat per negar la fi de la nostra existència, ningú en parla com un fet total i final, sinó com un accident, com una cosa suplementària a la nostra acció social. Com si es tractés d’un anunci de la tele, la mort... Hi estem tots avesats, cada dia la caixa tonta ens mostra notícies tràgiques, com accidents i atemptats; pel·lícules i novel·les en què morir és una acció normal, com la vida mateixa, com la realitat, però que resta apartada de les nostres consciències voluntàriament.
Se'ns amaga, no es centralitza en la nostra persona, en la vida que succeeix en un temps i espai tabulats pel principi i la fi.
Aquesta connotació de negar la fi de les nostres vides per part de la societat no és res més que una manera d’amagar la por i l’angoixa que provoca aquesta. Qui hi pensa en la mort?
Aquest any, amb la lectura de Jean-Paul Sartre he tornat a pensar molt en aquest fet, i justament, no serà per casualitat, en aquesta època de tardor, quan la gent fugisserament visita els cementiris en un ritual d’homenatge no-res.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada