20 N

Memòria històrica, ara s’ha posat tant de moda.

Quan més lluny queda el franquisme, més antifranquistes eren els catalans en el temps en què vivia el dictador. Fins i tot sembla estrany com amb tanta resistència hagués Franco hagués durat fins a l’esgotament biològic del general. Ens faríem creus de la gent que begué cava, aleshores se’n deia xampany, el dia que morí. Tothom era del PSUC o de l’UGT, o fins i tot anarquista, encara em faig creus de pensar com el franquisme aguantà tant.

Siguem realistes, i amb la voluntat de no desmerèixer la lluita per la democràcia que molts efectuaren, és una veritat cantada que Franco morí al llit i que la majoria de ciutadans de Catalunya, prou feina tenien en treballar per pagar les lletres del cotxe o la hipoteca del pis. Motius suficients perquè la majoria de gent callés durant anys i es dediqués a viure, intentant ignorar que vivien en un malson anomenat franquisme. I encara més significava una altra causa per callar que espantava a tothom, el control total que l’exèrcit i les forces de l’ordre exercien sobre tota la societat. Qui gosava aixecar el dit?

Recordo la mort de Franco, comptava amb sis anys, i en aquella època em preocupava molt la programació d’aquell únic canal que durant els dies de dol no emetia dibuixos animats. Quan retransmetien des de la capella ardent, sempre em posava esbiaixat davant del televisor, pensant-me que així podria veure la gent, que fora de l’objectiu de la càmera, esperava pacientment a la cua per retre el seu homenatge a Franco. El viatge del fèretre en el camió Pegaso fins al Valle de los Caídos, les salves de canó, les escales d’aquell monument faraònic, la basílica engrutada... tot són records. I el dia de la coronació del rei. On era la corona? Jo em pensava que li’n posarien una de veritat al cap.

Durant el franquisme, la majoria de ciutadans patien una por que es dissimulava, tenien menjar, roba, pis, cotxe, alguns vacances. Què més volien?

Doncs res més, només tranquil·litat per aigualir l'esgarrifança i viure com si res hagués passat. I això és el que succeí a casa, tots actuaven com sempre, però amb la mirada posada a la televisió.

Molts ciutadans formaven una majoria silenciosa de gent que callava, que s’havia anul·lat políticament l’any 1.939. És com si hi hagués hagut una anestèsia intel·lectual, tot l’avenç ideològic i social d’abans del conflicte s’amagà en el cap de la gent, ara no tocava cridar, sinó callar. Una vegada l’Albert Boadella explicà en un programa de televisió que ell mai havia sabut la ideologia política del seu pare fins que un dia l’enxampà tatarejant una cançó anarquista. El franquisme l’havia silenciat, era el preu de la supervivència.

Temps després de la fi de Franco, la gent començà a parlar de nou, els vells xerraven, sempre de reüll, amb una mica de por. Ara tocava recordar i posar la màquina de pensar en marxa, la ideologia tornava, però atenuada per una bona colla d’anys de no funcionament.

Què significava tot allò? Tothom era antifranquista? La gent es despertà i reconstruí un personatge que volia ser i no fou. Molts, amb la dictadura, un cop perduda la guerra pels republicans, intentaren tornar el més aviat possible a la normalitat, s’autocensuraren. No hi havia més remei. El franquisme sedà, fins i tot arremeté aquella rauxa dels catalans de l’interior i de la muntanya, aquella malfiança al de fora.

Aquesta fou la victòria de la democràcia, el silenci pragmàtic de molts ciutadans atemorits.