18 de gen. 2010

Sant Antoni de les bèsties

Sant Antoni a la Seu és tota una tradició. Les seves arrels s' esmunyeixen en el temps. Recordo de petit, l'escudellada o calderada, tota una concentració de gent amb cassoles que feia cua al passeig, el nostre fòrum que uneix la ciutat medieval i la contemporània. La gentada, de totes les edats, abrigada, i amb la típica ironia dels urgellencs d'aquella ciutat militaritzada i encara en blanc i negre, es permetia el luxe de deixar les tasques i feines, per esperar una bona estona per carregar uns quants cullerots d'escudella i vianda. A casa, n'havíem pres fins què un any ens va fer mal. Suposo que va ser més per l'engolafrada que per la qualitat de la menja. Però la qüestió, ni la mare ni la padrina, es posaren mai més a fer cua al passeig.

Sant Antoni començava abans, els darrers dies de Nadal, quan per les cases passava un padrí, amb les butlletes de la rifa del porc. Diuen allò de "donar més voltes que el porc de Sant Antoni", i a la Seu era ben veritat. Casa rere casa, i pis rere pis, rebien la visita del portador dels números de la rifa del porc de Sant Antoni, el dels pagesos.

I el porc? On és? I si ens toca? Estava viu o mort?-Pensava jo.

De ser viu i tocar-nos, nosaltres no tindríem cap problema, el nostre padrí el cuidaria fins a la matança, i de fet, la majoria de la gent de la ciutat, tampoc. Tothom tenia un parent pagès o un tros de terra amb una borda o una barraca per cuidar la bèstia fins als darrers dies de la seva existència.

Abans de la calderada, la jornada començava amb la Missa i els Tres Tombs. En l'ofici, que jo no hi podia anar perquè era a classe als Hermanos, la padrina sempre hi recollia el panet, perfumat amb un flaire d'anís i fornat a les velles fleques de llenya de la nostra ciutat.

Al migdia, quan sortíem d'aquella mena de "camp de concentració" per nens, anomenat La Salle, corríem cap a la Calderada. La corredissa la fèiem tots plegats, els que vivíem a la part nova o els que residien a les velles cases porxades. Tots abrigats amb anoracs, jerseis de coll alt, i molts amb una mena de gorra de llana que cobria tot el cap i que deixava només visible un tros de cara, era el "verdugo". Allà hi trobàvem la mare d'un, o el pare d'un altre fent cua. En el meu cas, no hi veia ningú, encara pervivia el record d'aquell empatx. Però jo m'acontentava goitant la munió de gent fent cua, com si es trobés davant d'un racionament d'aquells que anys més tard es veien per la televisió, en els països de l'Est d'Europa. Davant, envoltats per les baranes i tanques, els de la Confraria de Sant Antoni, pagesos i altres que s'esforçaven en replegar una mica d'aquí i d'allà, per cuinar aquella vianda amb uns calders de ferro, enmig del passeig, sobre unes vermelles brases, damunt de l'atrotinat ciment del nostre fòrum.

També era l'hora de la pujada al pal. Canalla de cul lleuger i bons braços, s'enfilava per aquell post de pi encerat, situat davant del Cafè Univers, al capdamunt del qual, sota una corriola encordada des de l'Andria, hi havia una cistella que amagava una gallina, el millor condiment del caldo. Recordo un company de classe, fill de Taús, aleshores intern als Hermanos, que any rere any s'enduia tres gallines. Encara em venen al cap aquelles bèsties de plomalls blancs i unes crestes envermellides que treien el cap per aquell cistell encordat.
Després, era l'hora de dinar, la mare ens havia preparat escudella, de la que feia a casa, inoblidable. Més endavant, venia l'hora de tornar al nostre Treblinka particular, a pair l'escudella mentre resàvem el rosari i l'hermano ens atemoria amb el foc etern de l'infern. Però nosaltres, aquell dia, només pensàvem amb les brases de l'escudella del passeig i la pujada al pal, que convertia el nostre company de classe en l'orgull de tots plegats.