15 de set. 2010

Cuixà, a l'ombra de Protasi

La copa d'un xiprer, el campanar i el Canigó, sota la nau, el que queda del claustre


Després de dinar a Prada, sota la calentor dels ferros reblegats pel sol dels barracons de la cantina del Liceu Renouvier, i mentre esperàvem que comencés l'acte d'homenate a Viusà, ens vam engrescar per anar cap a Sant Miquel de Cuixà. Aquest monestir es troba prop de la capital del Conflent, al costat d'un riberal que baixa frondós del Canigó. D'aquells que et conviden a fer un anunci d'aigua mineral. Enguany, amb les altes temperatures, el lloc no semblava gens plàcid, i qualsevol ombra no ha estat prou valenta per calmar el nostre abatiment i aixafament solar. Què hi farem. Poca visió lírica que en destaqui la bellesa li haurem de donar, primer és la supervivència.


La torre, l'església, el que queda del claustre, i les vivendes annexes on hi viuen els monjos provinents de Montserrat ens donen la benvinguda. Ja dins, a la cripta, sota unes voltes soterrades, s'hi està bé, no hi fa calor. Hi faríem vida. És el lloc ideal per curar un bon cava, pensaria un penedesenc. La frescor, amiga de la foscor, convida a seure al terra i a un repòs ideal per provocar la migdiada. Llàstima de la humitat, sinó hi jauria, allunyat d'aquestes temperatures caniculars, encara que estiguem a finals d'agost, dignes de qualsevol lloc del Marroc.

Protasi, provinent de l'Eixalada, segons uns, vingué d'Urgell per fundar aquest cenobi, qui sap. Avui, prop de Cuixà, també hi hem trobat una colla de gent provinent d'Urgell, concretament d'Andorra. De retorn cap a Prada, per assistir a la conferència d'homenatge al Viusà, pensem, en l'apocalipsi, com ho deuria fer Protasi, però aquest cop, amb el pensament centrat en el canvi climàtic i la destresa humana, més que en la justícia divina.