Viure als Pirineus

Avui he vist un altre documental de la sèrie Viure als Pirineus al Canal 33. Tots els que han emès fins ara tenen el denominador comú d'una vida a la serralada acompanyada d'un ofici relacionat amb la geografia ingrata que envolta el protagonista. La majoria de les vides destacades en els reportatges guarden relació amb un món rural dur i desmanegat per la despoblació i la decadència del país. Aquell terrer que fa més d'un segle alletava milers de famílies de muntanyencs anà perdent vitalitat: Alguns baixaren cap a França, a treballar les vinyes i les mines; altres ho feren  a l'Urgell per regar els vells secans del Mascançà amb l'aigua del canal que neix més avall de Ponts; uns travessaren l'Atlàntic, cap a l'Argentina; uns al Llobregat, a les fàbriques del tèxtil, uns altres, a Barcelona; uns quants a Perpinyà... I així el país, anà perdent vitalitat... Ni el canvi de segle serví d'estolador, i així, mentre el segle XX s'enfilava, aquesta terra s'anava desgranant.Ni les cases bones se salvaren en certes valls. Aviat, viure als Pirineus, es va convertir en el que la sèrie de documentals del 33 ens representa: un llarg camí en el declivi d'una terra buida apta només per a vides gairebé solitàries.

De fet, aquesta és la realitat del país, d'aquesta muntanya en forma d'espinada que uneix Catalunya i Occitània en la seva part més oriental. Els uns i els altres, al septentrió i al migdia del rocam, s'assimilen molt més del que ens pensem. Aquest denominador comú de la vida a muntanya gairebé no entén de fronteres. Buits si els comparem amb la vida d'abans, els Pirineus conviden avui a una vida asserenada, però dura, allunyada del brogit malaltís de les grans ciutats, que sense anar més lluny, als Pirineus també hi tenen un trist ambaixador, em refereixo a Andorra. Viure als Pirineus, pels que ho fem dins i a l'entorn més immediat a Andorra s'ha convertit en un repte personal de supervivència. Però no pas davant de la duresa de la geografia i del clima, sinó davant de la cobdícia i la falsedat. No anem bé. Andorra no hauria de ser això.

Viure als Pirineus té, per als andorrans, més que la curiositat que pugui despertat a un barceloní, una alenada d'aire i d'esperança, una mirada cap al present dels veïns, i certa enveja. El que llegiu.Viure als Pirineus, tot i la duresa del país i del clima, respon en la majoria de casos representats a una manera de ser, i de voler ser també, d'acord amb una voluntat de guanyar reptes, que convindria que a Andorra en prengués exemple. Més que de diners i bons cotxes que corrin cal també humanitat, introbable entre presses i nervis. Fa anys, l'actual síndic d'Andorra, va dir en una conferència a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada, que "els andorrans s'havien de mirar el melic". No anem bé. El melic només se'l miren els creguts. Tot el contrari d'aquesta expressió, Andorra ha de trobar en el seu entorn, del qual prové, atès que és una vall pirinenca més, tot allò que ha perdut i que encara pot recuperar, si és que la pressa i els volàtils diners ho permeten. La senzillesa de la vida rural i de les petites viles dels Pirineus comporta una proximitat humana i un respecte que malauradament Andorra va pel camí de perdre definitivament. No siguem carallots i intentem que això no passi.

Abans de l'estiu

La primavera s'acosta al final de la seva ruta anual i aviat, molt aviat, passarà el relleu a l'estiu, que espera impacientment el seu torn mentre es deixa notar amb alguna que altra calorada, com la que tenim aquests dies, la primera de de l'any, aquest que en compta 16 des de que passàrem la barrera del 2000, i 15 des del canvi de mil·lenni. Els mals auguris pronosticats a través de les interpretacions contemporànies dels calendaris maies sembla que no ressenyaven cap situació real. Com bé sabem, el món continua essent el món i el temps, que tot ho envelleix, s'encarrega de canviar els diferents actors de tot aquest referit escenari cada cop més globalitzat. La vida que tenim a escala local reflecteix cada cop mes uns paràmetres i uns estereotips mundials i simplificadors. El comú denominador de la humanitat, aquest silenci estúpid, emmudeix les més amagades particularitats, vistes com a estranyeses i possibles heretgies d'aquesta majoria disciplinada que viu i treballa, sobretot treballa, sense motiu i raó.

Ciutat capital?

A mesura que passen les anyades, fonamento la maduresa, em faig gran i adquireixo allò que en diuen perspectiva vital. El pas de la vida permet copsar l'evolució del que veus i vius. Qui no recorda com era l'escola de la seva infantesa i la compara amb l'actual. I com eren els comerços d'abans i quina evolució han tingut. O la moda. I les ciutats.

De l'evolució d'una ciutat, concretament d'una, m'agradaria parlar, avui: de Barcelona. No escriuré de la seva trama urbanística, ni de les rondes, i tampoc del port. Vull que us plantegeu allò que en diuen "el concepte". Quina mena de ciutat ha estat i per on ha passat per esdevenir el que és avui i el que vol o pretén voler ser.

La Barcino del Baix Imperi era una petita ciutat si la comparem amb Tarragona, Saragossa o Mèrida. No era una gran urbs. La seva importància havia augmentat des de la seva possible fundació en època Alt Imperial però distava de ser una de les grans ciutats d'Hispània. De fet, la seva importància com a ciutat de referència esdevé en època Baix Imperial i Visigoda. Una centralitat que poca expansió urbanística tingué. Les muralles que contemplem prop de la catedral, amb torres imponents i a poca distància, foren les mateixes que veieren Gala Placídia, Lluís el Pietós i Borrell II.

De la Corona d'Aragó en fou una de les capitals: els reis descendents dels comtes hi residien així com moltes de les famílies de la gran noblesa catalana. Barcelona capitalitzava un comtat amb vocació de regne. Ja en època moderna, i sense cap mena d'embut, n'era el cap i casal. Les institucions ciutadanes i del país hi tenien la seu. Com a capital resistí l'embat de la successió reial i els castellans la convertiren, totalment anorreada, en una mortalla institucional. La seva potencialitat econòmica i mercantil supliren el que les institucions sacrificades a cop de decret des de Madrid executaren. De fet, encara que sense furs, Barcelona i tot Catalunya aguantaren l'embat castellà. La capital continuà fent de capital, encara que sense institucions, i el país fent de país, tot i que convertit en províncies. Però com bé sabem, una cosa i l'altra, per ser, depenen de la força de la gent.

Parlar de Cap i Casal remet a una època pretèrita però avui guarda el mateix significant. És la capital, la capital de Catalunya, de la Mediterrània Occidental, de tota una província, d'una àrea metropolitana, d'una comarca, d'un arquebisbat, d'una regió industrial i tecnològica. Ja ho sabem.

Però quin és el seu model per al futur? Ser capital significa també compaginar tots uns serveis útils i vitals per a l'hinterland que en viu. Per a l'"ager", dirien els romans. El rerepaís en diem alguns. La capital és també un mosaic, de cultures, d'interessos, d'idees, de vida...

Però quina és la compaginació que ha de tenir aquesta funcionalitat amb la d'un model econòmic turístic que sense deturador es pot convertir en tot un monocultiu, uniformitzador i capaç d'esborrar aquests espais de convivència necessaris de tota una capital, per a la vida dels seus habitants i els de la regió que en depèn. Convertir una capital en un parc temàtic contribueix a la llarga a un desplaçament de part d'aquestes funcions a altres nuclis, no necessàriament llunyans. París n'és un exemple, la seva projecció turística ha propiciat que molts parisencs hagin anat a viure a Lió i que algunes empreses optin per posar algunes seccions en altres llocs.

Davant d'aquest panorama, Manresa, Terrassa, Sabadell, Martorell, i fins i tot Tarragona poden convertir-se aviat en models urbans integradors i capaços de tenir aquestes funcions capitalines que la massificada turísticament Barcelona oblida.