12 de gen. 2010

Celda 211


Celda 211 és un intel•ligent guió (sic), amb algunes escenes de sang i unes altres un tant reals, del que deu ser el món penitenciari espanyol. La trama es desenvolupa tota dins d'una presó, en la qual s'han revoltat els presos més perillosos, tots localitzats en una galeria. El motiu no és cap altre que les males condicions de vida en el centre. De fet, la pel•lícula,no deixa de ser una crítica a la política penitenciària de l'Estat Espanyol, amb una població reclusa creixent i pel que sembla, no gaire ben atipada. El film permet descansar l'espectador, és tota una tragèdia, en la qual el destí i la casualitat són peces claus i fonamentals. Fins i tot, en aquest aspecte, té certa semblança en la Cabina, d'Antonio Mercero.
El protagonista, Juan (Alberto Ammann) representa un jove que ha guanyat oposicions a funcionari de presons, que no dubta en fer servir la intel•ligència per sobreviure, creant un delinqüent del no-res, el Calzones, el qual anirà esdevenint cada cop més real. El dolent, Malamadre, interpretat per un insuperable Luís Tosar, és un condemnat a viure a la presó durant la resta de la seva vida, un personatge sense futur, agressiu, tot un antiheroi, capaç de liderar els reus i de ser noble amb ells.

El film té una sèrie de caracteritzacions secundàries, com Utrilla (Antonio Resines), i Almansa (un Manuel Morón igualet al Jorge Javier Vázquez de Tele5), que representen allò que se'n diu la tripa de l'Estat: el primer, el funcionari dur i sense escrúpols; i el segon, el negociador "implacable" del Ministeri d'Interior, acostumat als cops baixos i pel sota-ventre, vaja, un individu capaç de vendre's la seva mare per aconseguir el seu objectiu, això sí, amb un expedient laboral immillorable.

El que no entenc, és el paper en la pel•lícula dels presoners pertanyents a ETA, els quals són presos com a hostatges pels amotinats. Se'ls presenta com a una elit intel•lectual, que viu separada de la resta dels presos i en millors condicions. No cal anar gaire lluny, per comprovar que la realitat és una altra ben diferent. Aquesta pinzellada no sé a què treu compte, la pel•lícula podia haver estat la mateixa sense els independentistes bascos. O pot ser s'havia de parlar d'ells? Sense orelles, però vius.