Vida de veïnat

M'agrada fer servir el mot "veïnat". Ja sé que "barri" també" és catlalà, però sempre l'he relacionat amb allò que és perifèric, el que en llenguatge col·loquial es coneix com a "cultura de pol·lígon". D'altra banda, el "barri" és la unitat de població d'aquella ciutat que tant estimo, Lleida, cap i casal del centralisme i personificació de la decadència de la meva terra nadiua, l'alt país d'Urgell, un dels bressols de Catalunya.

Però anem al que ens interessa, "veïnat", aquest mot que identifica l'agregació urbana i humana que comporta també alguna identificació. A Barcelona, prop de l'aglomeració cosmopolita de la societat postindustrial i turística, de les franquícies de tota mena, de les allaus de turistes i exèrcits de badocs, hi persisteixen els veïnats, petits engranatges del Cap i Casal, sovint residus d'antics municipis. Altres, són fruit de la pròpia i innata expansió urbanística de finals del XIX i principis del XX. I molt pocs, com la Vila Olímpica i Diagonal Mar, fills de excuses que han amagat ànsies especulatives.

El mercat, les escoles, els centres culturals, les biblioteques, els parcs, els gimnasos, els colmados, els bars d'excel·lents berenes, i de barats i casolans menús, en constitueixen alguns dels signes identificatius. El veïnat arrela i pot arribar a ser algun dels elements d'adaptació dels milers de nouvinguts que s'han aplegat a casa nostra. Si la multiculturalitat ha mort, l'intercanvi cultural persistirà, i el veïnat en constituirà la principal escena.

Bon Any Nou

Aquestes són les quartes festes nadalenques que viu el Propense. Qui ho havia de dir. Vull donar les gràcies a tots els que m'ajudeu i esperoneu a continuar endavant amb els escrits.

Durant l'any 2011 continuaré amb la feina, sobretot amb temes referits a cultura, pensament i societat. Com molts haureu comprovat, tinc un altre bloc, a Vilaweb, el Muga i Litoral, que aviat redefiniré.

Estic, com de costum, a la vostra disposició per a qualsevol millora.

Bon Any Nou.

La Rambla

No és de la de les Flors, ni la de Canaletes, ni tampoc la de Santa Mònica. Aquesta altra va néixer dins del seny dels urbanistes de la nomenclatura maragalliana, de quan el Raval s'havia d'oxigenar. Cap novetat. Bressol de vagues, protestes i cremes de convents, el Raval, i de retop la seva gent, confegia un laberint de carrers, entre els quals corrien les desgràcies i les rialles miserables de molts barcelonins, els més ensotats, els de la setmanada eixuta. El Raval sempre ha estat un lloc de vida popular, de lluita, treball, igualtat, picardia, i també un cau de pinxos de barri i lladregots. Per aquests motius, perquè la misèria hi deixés d'aflorar, d'ençà la Segona República, les autoritats es van plantejar d'oxigenar-lo amb l'obertura d'un gran carrer o avinguda, que el partís pel mig.

Aquest desig d'urbanistes de tot temps no va veure la llum fins que els maragallians s'hi van posar de valent. Es tractava d'agafar les tisores i crear un nou espai urbà: la Rambla, però la del Raval. Una Rambla inacabada, frustrada, però que avui ja és tota una realitat.

Ningú que hi passeja, imaginant que es troba en un país del llunyà Orient, entre tanta multiculturalitat, arribaria a pensar que aquesta ampla avinguda escapçada i arrelada a les Drassanes, és fruit de l'acció d'un despatx d'urbanisme municipal. Els restaurants dels baixos, l'hotel de luxe, la disposició de les cases i les palmeres, semblen que hi hagin "estat tota la vida".
Qui pot imaginar que aquests edificis que presideixen aquest ample carrer, fa uns anys romanien amagats en uns estrets carrerons?

La Rambla del Raval neix com un invent, com si fos el resultat de l'aplicació d'una fórmula matemàtica i que ha resultat ser tot un èxit. Ja no en resta cap cicatriu, la vida i el sol ocupen un nou espai urbà, ara ja humanitzat i ple de vida, representant una nova Barcelona, també senzilla, i propera a aquell passat, avui decadent que roman entre carrers desapareguts, sota l'ombra de les palmeres i el parlar dels paquistanesos.