Absència

Durant més de dos mesos no he escrit res en cap dels meus dos blocs. La raó? No en tenia ganes. N'hi ha que diuen que per escriure, un ha d'estar inspirat. No ho sé. La causa no la sé. Inspiració? sempre en tinc. Però em faltaven ganes. Aquests dies m'ha vingut una altra vegada el cuquet. Ens veiem per aquí.

Planchart

És un avi d'aspecte trencadís, no gaire alt, i molt escarladenc. Vesteix mudat, sempre impecable, totalment d'acord amb l'elegància d'un oficinista d'aquells que militaven al CADCI a principis de Segle. Amb els seus noranta anys fets, en Josep Planchart i Martori, president d'Estat Català, és un dels darrers testimonis vius, conjuntament amb en Martí Torrent i en Ventura Niubó, del separatisme d'abans de la Guerra dels Tres Anys.

En el seu imaginari, i en el dels pocs militants de la seva organització, l'ordre i el respecte s'acompanyen amb l'abnegació i la lluita. Molts pensen que és el darrer relleu de la generació que va veure Macià, la que lluïa camises caqui, si eren d'Estat; o verd oliva, si eren de Nosaltres Sols. Miquel Badia ocupa l'eix central del seu pensament, i de fet, sempre ha procurat que els joves que té sota la seva custòdia el recordin i l'imitin, conjuntament amb aquells escamots que s'escampaven per Eramprunyà, o que desfilaven per Montjuïc, sota la refilada mirada envejosa dels enemics.

Els seus ulls clars i la seva veu d'ancià no només alberguen pau i bonhomia. Sota aquesta pacífica aparença senil s'amaga tot un soldat català, exemple a seguir, testimoni de l'ahir per a les generacions de joves.

Ferms!

Cuixà, a l'ombra de Protasi

La copa d'un xiprer, el campanar i el Canigó, sota la nau, el que queda del claustre

Després de dinar a Prada, sota la calentor dels ferros reblegats pel sol dels barracons de la cantina del Liceu Renouvier, i mentre esperàvem que comencés l'acte d'homenate a Viusà, ens vam engrescar per anar cap a Sant Miquel de Cuixà. Aquest monestir es troba prop de la capital del Conflent, al costat d'un riberal que baixa frondós del Canigó. D'aquells que et conviden a fer un anunci d'aigua mineral. Enguany, amb les altes temperatures, el lloc no semblava gens plàcid, i qualsevol ombra no ha estat prou valenta per calmar el nostre abatiment i aixafament solar. Què hi farem. Poca visió lírica que en destaqui la bellesa li haurem de donar, primer és la supervivència.

La torre, l'església, el que queda del claustre, i les vivendes annexes on hi viuen els monjos provinents de Montserrat ens donen la benvinguda. Ja dins, a la cripta, sota unes voltes soterrades, s'hi està bé, no hi fa calor. Hi faríem vida. És el lloc ideal per curar un bon cava, pensaria un penedesenc. La frescor, amiga de la foscor, convida a seure al terra i a un repòs ideal per provocar la migdiada. Llàstima de la humitat, sinó hi jauria, allunyat d'aquestes temperatures caniculars, encara que estiguem a finals d'agost, dignes de qualsevol lloc del Marroc.

Protasi, provinent de l'Eixalada, segons uns, vingué d'Urgell per fundar aquest cenobi, qui sap. Avui, prop de Cuixà, també hi hem trobat una colla de gent provinent d'Urgell, concretament d'Andorra. De retorn cap a Prada, per assistir a la conferència d'homenatge al Viusà, pensem, en l'apocalipsi, com ho deuria fer Protasi, però aquest cop, amb el pensament centrat en el canvi climàtic i la destresa humana, més que en la justícia divina.