Els homes dels pijames

Els puc trobar pel Raval, i sovint també per la Ronda de Sant Antoni. Sempre duen amb molt cofoisme aquella roba local, de la seva terra, que aquí sembla un pijama. Ningú els retreu aquesta peculiaritat, fins i tot, els progres els riuen les gracietes. De fet, ells són els responsalbles d'aquesta situació. Són els homes del pijama, de pell confosa, vinguts de l'Àsia musulmana.

No vull ser xenòfob, ni tampoc racista, però em crida l'atenció aquesta mena de ball de disfresses en què l'anterior govern municipal de Barcelona va convertir la ciutat comtal, i de retruc, mig país. En diuen multiculturalitat, el seu nou paradigma social establert damunt de les cendres d'aquella Europa agònica de finals del Segle XX. Envellida i derrotada per un capitalisme d'origen Nord-americà, enfortit il·limitadament després de la Segona Guerra Mundial. Una Europa que també és postcomunista, i que ha begut amb força la poció de la ideologia liberal dels Estats Units. Aquí en tenim la causa.

I què succeeix amb la multiculturalitat? No possibilita l'intercanvi social, sinó una barreja indisoluble. Ocasiona grumolls, però mai un nou líquid. Sense anar més lluny, molts riuen les gràcies de les dones amb burka, en diuen llibertat.

I l'adaptació? On és?

I on tenim l'intercanvi dins d'una societat laica com pretèn ser la nostra?

La multiculturalitat resulta xocant a casa nostra, significa cedir davant dels que no et volen veure viu. Vol saturar un sistema de llibertats per posar-ne un altre de ben diferent.

Els homes del pijama configuren allò més vistós d'un sistema social que ha fracassat a casa nostra i a tot Europa.

Tardor de Novembre

Enguany, el Novembre ha tingut una entrada en escena més que espectacular, com si fos un mirall dels manllevats, se’ns ha presentat com una fura: amb baixes temperatures i pluges, els primers freds, les caigudes de fulles dels arbres, l’obertura dels armaris per treure la roba d’hivern, i amb un preludi massa significat amb la mort d’uns quants urgellencs prou coneguts.

Amb el Novembre ha arribat a la Seu el mal temps. Aquelles cues de semblant decadent de davant de les castanyeres donen la benvinguda a aquest mes, portal del gel hivernal i dels primers refredats. Els colors canviants de la tardor, encarats en la grisor de l'hivern, no semblen capgirar la seva vida dinàmica i impertorbable, protagonitzada pels urgellencs, gent viva, emmotllada en una constant ironia de l’existència, similar a la dels figurants d’un film de Fellini.

Perquè la Seu és això: una ciutat, no només constituïda pels seus monuments, carrers, i parcs; sinó també per l’esperit de la seva gent. Els adéus constants dels passants, el xerrar ensordidor del mercat, el caliu dels comerços, o les interminables passejades, donen a la Ciutat d’Urgell un aire capitalí molt particular. De fet, els urgellencs en són el millor actiu, sempre puixant. Què en seria d’aquesta ciutat sense els seus habitants? El Retaule, Sant Sebastià, les Confraresses, les Caramelles, la Processó, el bàsquet i el futbol, la política, els estudiants, els capellans, els nascuts aquí i els què no, els religiosos i descreguts, els que treballen i els qui no, els joves i els vells, els de l’asil i els de la residència de l’Hospital, els metges, les monges de la Punxa...

El Novembre passarà, però la Seu d’Urgell romandrà al seu lloc, amb el canviar d’habitants per les generacions del temps. Amb prou temps per transmeter-se la gràcia d’existir, néixer o viure (qualsevol dels tres pot ser vàlid i no és excloent) a la capital de l'Alt Urgell.

Montsec

Els esperons formats per les efígies dels atlants adormits per la lluita pretèrita que tingueren amb els déus, conformen un paisatge altívol que sembla alçar-se cap a l'infinit del cel, com si volguessin apropar-se des del terra, cap a la impossible cúpula astral.

Les roques fornides pels focs de la terra semblen abrigades per immenses mates d'alzineres, les quals, inclinades, escalen les pendents des de les proclius i productives Nogueres, fonts de riquesa per a la terra i llum per a apaivagar la foscos dels tristos i mortals humans.

Els sostre pelats dels seus cims, rocosos i aspres, s'obren cap a la immensitat de la terra plana, llunyana, per un costat; i per l'altre, mirant cap a tramuntana, cap a aquell Pirineu font de vida i refugi de gel i de neus.

Mut en el seu silenci de decadència humana, contempla com els éssers naturals hi regnen: voltors magnífics en són els centinelles, captant els vents i corrents, punts de guaita de l'avui, que miren enllà cap al futur.

El Montsec viu, amb el seu cel clar, amb una natura eixuta, però molt viva, solcada per rius d'esperança, per llavors de desig que giren les esquenes a aquest progrés malèfic que emborrona el món, desitjant el trist despertar de les penombres.