Bollyraval

A vegades n'he trobat amb el seu vestit tradicional, similar al de l'Afganistan, molts porten bigotis, i els més religiosos barba, no deixen de ser gent curiosa, gregaris del tot. Les dones vesteixen sovint amb una roba de seda, que els dóna un toc d'exoticitat, sobretot quan porten joiells i arracades. Estic parlant dels pakistanesos.

Algun cop he entrat a un bar de menjar ràpid de pakistanesos. De fet, si entres a un, ja ho has fet a tots: la decoració és inexistent, els llums són de fluorescent, la televisió per satèl•lit posa tota l'estona pel•lícules de la germana i veïna Índia, Bollywood, i sempre et posen unes racions prou abundoses i picants de pollastre amb enciam. Mmmm. Deliciós.

Els pakistanesos es diferencien de la resta d'immigrants, més que per la seva religió, per una cultura i uns costums del tot índies. De fet, no són més que indis que professen l'Islam. Un Islam molt diferent del dels àrabs i dels magrebins que campen pel Raval, amunt i avall, passejant o prenent un cafè a qualsevol terrassa. Un dia hauré de parlar dels diferents Islams.

La seva cultura, totalment indo-irània, els converteix en uns botiguers impecables de fruita, pell, pastissos, records, roba... Sovint, quan hi ha partit del Barça, als seus bars de menjar ràpid treuen les pel•lis de dames i aventurers i retransmeten el matx. La seva canalla, del tot catalans, victoregen el FC Barcelona, i com no, també parlen el català, la seva nova llengua. Jugar, per a ells, al pati de l'escola, o a l'esplai, és fer-ho en català. I sense entrar amb paternalismes, m'encanta l'adaptació d'aquest poble, germà de l'indi, prodigiós en treball i sacrifici laboral.

La tomba d'un príncep

Dins del Raval, en un dels seus costats, al carrer de Sant Antoni, hi trobarem l'església del Carme, edificada damunt de les restes de la de les Jerònimes, just després de les protestes de l'emprenyada general de la Setmana Tràgica. El temple, de totxo vermell, presenta un aire modernista, que dins de la zona, intenta passar desapercebut, i de fet, ho aconsegueix. Del seu interior, amb el terra d'un senzill mosaic, en són destacables els vitralls i els sostres, dignes d'aquest estil arquitectònic.

El Carme, encara que hagi nascut en el Modernisme, l'austeritat més absoluta hi sembla regnar. No és un lloc farcit de turistes, tampoc hi trobes flaixos, ni la remor d'altres temples més assidus de les rutes de viatgers. Al Carme només s'hi prega, i s'hi canta Missa, i com no, al seu entorn, s'hi respira també una forta activitat parroquial. El seu emplaçament, rodejat de carnisseries islàmiques, i de botigues de menjar ràpid regentades per nouvinguts (així en diuen ara als immigrants), convida a treballar socialment, i no pas com a una obra de caritat, típica de gent adinerada que donen algunes escorrialles del que guanyen, sinó com a resultat d'un esforç dels parroquians, tots residents del Raval.

Prop de l'altar, a un dels costats, s'hi pot veure la senzilla tomba de l'impulsor de l'església, el bisbe Joan Josep Laguarda i Fenollera, home d'impuls, valencià de naixement, que durant cinc anys de la seva vida, fou també príncep.

Príncep d'Andorra, del costat episcopal, quan portava el bàcul i la mitra a Urgell. Laguarda es destacà al territori d'Urgell per una intensa obra social, com més tard va fer a Barcelona. Pel que respecta a Andorra, va impulsar la construcció de la carretera que uniria la Seu amb el límit fronterer del riu Runer, continuat anys més tard pel seu successor, el també valencià, Joan Benlloch i Vivó.

Però, Laguarda roman en silenci dins del Carme, com un príncep oblidat pels anys.Tot un panteó de glòria per a un príncep perdut en el record.

Quin dia desvetllarem el record d'aquest bisbe que va començar a obrir els Pirineus cap a la modernitat?

Records de calçots

D'ençà fa una bona colla d'anys, Catalunya ha vist créixer una tipologia de bolets molt especials que s'han anat estenent per tota una sèrie de petites ciutats de l'interior, es tracta dels plats "típics i tradicionals" consumits en una sèrie d'àpats comunitaris. La vianda de la Seu, lo ranxo de Ponts, el xató penedesenc, el trinxat dels cerdans, i com no, els calçots, els reis de totes aquestes extenses reunions comensalístiques multitudinàries, típics de la comarca de l'Alt Camp. Aquestes menges, i moltes altres més, configuren arreu del país, un mapa de grans gentades, viatges d'autocars de jubilats, i curiosos concursos.

De fet, el calçot és una menja de tros o d'hort, mentre que altres plats esmentats, ho eren de casa. Jo no m'imagino menjant un plat de trinxat al tros. Particularment, el que m'agrada més de tots, és l'escudella o vianda, i el que menys, el xató; ja sabeu que no sóc amant de les anxoves i de la tonyina, mal averany pel meu paladar.

Però els calçots són, de tots, un plat que em recorda les caliuades de trumfes que per aquesta època fèiem tots els Miró a la Costa, on hi teníem l'hort i la granja. Allò era vida. Per aquesta raó, potser m'agraden. Quan es van posar de moda, i de seguida es van exportar arreu del país, a casa van ser ben rebuts, el pare en deia ceballots, i sempre explicava que un any en plantaria. De fet, l'home, quan es proposava una cosa entre cella i cella, la feia. En aquest aspecte se semblava molt al seu pare, el meu padrí Miquel, un home de la terra, d'idees i costums invariables. Tant el pare com el fill, s'esforçaven en conrear els horts, sembrant i plantant a cada feixa, allò que pertocava i els agradava. Els dos es partien la feina, per exemple, el meu pare ensulfatava els perers i els altres arbres fruiters, amb aquelles màquines de coure que el padrí va comprar a Perpinyà amb el seu pare, en temps que l'Urgellet i el Baridà exportaven braços per treballar les vinyes del Rosselló i de la Fenolleda. En canvi, potser per experiència innata, el padrí monopolitzava la poda i el sulfat dels ceps i de les parres. De fet, fins el 1985, feia tot sol la seva pròpia collita de raïm, el qual era premsat i transformat en vi. Un vi molt afruitat, de consum familiar, no apte per a paladars fins, entonats d'enologia i estovalles de fil. Allò era un manà particular, consumit entre hores de feina, i com no, d'acompanyament de les trumfes i dels nouvinguts calçots, o ceballots, com en deia el pare.

El conreu dels pocs ceps que tenia i la verema particular que feia, eren la darrera persistència d'un ofici après a casa, desaparegut de les nostres contrades amb els anys, i quasi oblidat de la memòria històrica dels seus habitants. Per poc temps, el vi del padrí, compartí menja amb els ceballots o calçots, o com li vulgueu dir.