25 de febr. 2008

Ridícul


Una de les visites que m’he obligat durant la meva estança de tres dies a Roma ha estat la del Pantheon, construït per Agripa al Camp de Mart entre el 27 i el 25 aC.

L’edifici actual està molt remodelat respecte l’original, però convé entrar-hi per observar la fastuosa cúpula amb el seu ull rodó que en l’actualitat il·lumina l’interior, transformat en una església. A part de sants i altars, podem observar les tombes dels reis d’Itàlia, els Savoia, tota una família que conduí les regnes de l’estat que unificà Cavour i que embogí Mussolini.

En una vora , un senyor en posició ferma, al costat d’un tomba, i lluint un braçalet amb no sé quin signe, recollia signatures d’homenatge als membres d’aquesta dinastia que deixaren de regnar després de la Segona Guerra Mundial. En un primer moment vaig pensar en signar el llibre, sempre he tingut cert respecte cap a Itàlia, però després m’aparegueren al cap els bombardejos de l’aviació italiana sobre Barcelona durant la Guerra Civil del 1936- 1939. Una aviació, que tot i comandada per feixistes, pertanyia a un estat en el qual regnaven els Savoia.

Sortint cap a l’exterior, a la porxada del frontó, una gran ombra acollia molts turistes vinguts d’arreu del món. A la fresca d’aquell sol de tarda, potent, encara que fos hivernal, un grup de joves ballava sevillanes tot cridant i fent cops de mà. Molts visitants, bocabadats per aquell espectacle, deixaren de fotografiar les columnes i capitells corintis i centraren els seus objectius cap aquelles danses espanyoles.

Sempre s’ha parlat de tòpics de les diferents nacions i països, però mai m’hagués imaginat el nul sentit del ridícul que té molta gent quan surt de casa seva, que per no sé quina raó, comencen a exterioritzar allò que creuen que els altres admiren d’ells: que són els millors i els més idolatrats.

El millors en què? Em pregunto.

Més endavant, en una pizzeria, hi havia una colla de gent que cridava, com si estigués en una taverna portuària del segle XIX.

- Queremos un capuchino y una pitsa! - Deia un senyor amb un connotat alt to de veu i un accent espanyol meridional.

Suposo que en el meu judici sobre aquestes actuacions hi ha una fort tarannà català, però encara és hora que vegi escenificacions de tanta ridiculesa en algun lloc del món, protagonitzades per andorrans, catalans o illencs.

Avui, un amic meu, quan li he comentat aquestes dues escenes m’ha parlat d’una experiència similar, que ell visqué i presencià a Salzburg, davant de la casa nadiua de Mozart, on una colla d’espanyols, cridant més que cantant, entonaren l’”Asturias Patria Querida”.