31 de gen. 2008

Adaptar-se

El dimarts, baixant d’Engordany cap a Andorra em vaig trobar un vell amic de la infància i de la joventut, el Marià Cerqueda, un sensacional escriptor.

Durant la passejada a corre-cuita i a gambades per l’avinguda Carlemany li vaig comentar que tenia previst de publicar un nou post al Propense dedicat al bombardeig de Puigcerdà per part de l’aviació italiana.

A partir d’aquí els dos vam començar una amable conversa sobre les diverses vivències de la Guerra Civil per part dels habitants de la muntanya catalana, gent pragmàtica, senzilla, amant de la rudesa i majoritàriament enemiga dels encanteris del luxe de la vida aburgesada de les ciutats.

De tota la xerrada amb el Marià, en guardo una bona reflexió que em va dir:”a una guerra, sobreviuen els qui millor s’adapten”. O dit en un altre ordre:”els que millor s’adapten a la situació són els que sobreviuen”.

És ben veritat, qui s’adapta sobreviu, qui no, pereix.

No hi ha ni ideologies, ni pensaments, ni militàncies, res. Només preval la praxis, el dia a dia, el saber afrontar la situació, molt sovint renovada amb el salt del full del calendari.

Ens adaptem o morim? Sobretot en una societat, com la nostra, en què les discussions de poble i de mal veïnat es resolien amb la pertinença a un bàndol, a uns nyerros o cadells, a uns carlins o liberals, a uns rojos o nacionals.

Una praxis que aconseguia que el roig salvés el capellà en els moments de fúria de la FAI, o que un capellà intercedís als falangistes per la llibertat d’aquell roig que un bon dia el salvà. Una praxis que facilitava que el famolenc robés i s’enriquís, i que un dia es convertís en el nou cacic. Una praxis que permetia que viure a base d’espavilar-se, com l’enginy de les garses i les guineus, per damunt de tota dignitat, de tot codi moral. Una adaptació, una forma de viure.

Què en podem extreure? La necessitat de l’home a adaptar-se a situacions difícils per tirar endavant, per sobreviure.

Sovint, un trajecte curt i esvalotat per les voreres de la Carlemany, pot arribar a sorprendre si s’acompanya d’una animada i interessant conversa.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Car amic,

El teu bloc es un luxe, gracies.
Em sembla, potser no, que si la supervivència fos l'unic impuls en l'home, no en quedaria ni un. És cert que en les guerres les lleis queden en suspens, que la bona mare de familia mate el vei de sota nomes per que pot, el profe viola l'alumne i qui no es mou more... Pero si no hi ha un interes mes alt que la propia persona -o familia pels despresos- veig dificil arribar al 7.000.000.000.

Pujo a un tamboret i et faig una abraçada,

Nicolau

Anònim ha dit...

Hola Clemens,

Estic amb el Nicolau pel que fa a la primera frase, per la resta discrepo, humilment i amistosa tant de tu com d'ell.
Us animo a llegir Woodrow Sklafy, de la Roya Society, i especialment Rudyard Wasterborn, el famos professor de Camberra.
També és d'utilitat la concepció antropològica avant-la-lettre de Yusuf Ben Wadduff, el genial granadí del secle VIII.

Records, espero que el meu comentari en portarà d'altres.
Ernest P.

Climent Miró i Tuset ha dit...

Benvolgut Ernest, perdona la meva ignorància.

Però ens pots donar més ressenyes i dades dels autors que al·ludeixes?

Anònim ha dit...

Clemens,

Perdona, però no em crec que desconeixis tant importants pensadors.
Dels difuns ja et passaré algun llibre, però perme-te'm que adjunti un video del genial Rudyard Watesborn, en una conferència debat que no deixarà d'admirar els racionalistes mai més.
http://www.youtube.com/watch?v
=Z3ijGbA6JjI&eurl
l'escric en dos línies però ha d'anar junt.

Espero que això desperti finalment el debat que el tema que amb tant de criteri evoques mereix.

Sempre teu,

Ernest