Castella i Lleó han configurat tradicionalment la columna vertebral de la historiografia -diguem-ne- espanyola. De la mateixa manera que el casal comtal de Barcelona ho ha estat de la catalana. En el cas que ens ocupa, grans espais territorials de l'Alta Edat Mitja de Catalunya han romàs en cert oblit historiogràfic. Aquest és el cas d'Urgell i de Pallars. De fet, la desmemòria traçada per alguns historiadors imita la de molts polítics amb un horitzó territorial que acaba als primers promontoris del Pre-Pirineu. L'oblit dels mandataris respon al propi allunyament geogràfic i històric dels centres de poder respecte de la muntanya i a certa voluntat centralitzadora.
Mentre Barcelona progressava amb la industrialització i l'enfortiment de la seva burgesia, la mateixa que construïa ferrocarrils i la història de Catalunya, l'alta vall del Segre hi exportava part de la seva mà d'obra. El creixement de la població en un medi dur com el de la ruralia muntanyenca es pal·liava amb l'emigració cap a l'esmentada capital i les seves rodalies fabrils, i al Rosselló, principalment. La muntanya que no disposava de les més simples infraestructures per poder sobreviure existia en un estat d'hivernació que la lligava a èpoques remotes en el temps.
L'arribada tardana del progrés no va impedir que el país perdés el seu caràcter innegablement perifèric. Barcelona, Lleida, Madrid, Perpinyà i París responen a realitats allunyades de la muntanya. Però no tot ha de ser dolent. Estar "lluny de" ha contribuït també a la preservació d'Andorra com a país independent i supervivent en el procés centralitzador de la formació dels Estats Nació.
L'existència d'Andorra i el seu tangencial progrés econòmic ha permès que les comarques que el circumden hagin perdut part del seu tradicional caràcter perifèric. De certa manera, les Valls d'Andorra s'han convertit en un nou i potent centre capital regional que ha canviat els hàbits econòmics i socials de bona part dels habitants de les comarques veïnes. Mirar cap a Andorra és apropar-se a una realitat muntanyenca propera que gaudeix de reconeixement internacional pel fet de ser un Estat independent. El petit principat pirinenc ha regenerat els vincles cap a un nou centre, cap a una nova capitalitat, totalment veïna i propera.
El respectat Joan Ganyet, antic alcalde de la Seu d'Urgell i senador, ha tractat molt acuradament aquest tema en dos articles al Periòdic d'Andorra. De certa manera ha obert un enriquidor debat dirigit a parlar sense tabús d'una nova entesa regional, supraestatal, i de reconeixement europeu que ha de liderar el Principat d'Andorra i englobar les comarques catalanes veïnes i el departament francès de l'Arieja. Estem vivint una època de canvis, no m'atreviria a dir de revolucions, i la nostra regió no n'ha de quedar arraconada. No sabem si l'anomenat procés català arribarà a bon port o Catalunya quedarà com ara dins de l'Estat Espanyol. Els senyals, vagis cap a una o una altra banda, semblen indicar la perpetuació d'aquesta realitat perifèrica. Tenim l'oportunitat de canviar-ho: de ser alguna cosa més que un racó de món en un projecte europeu, que tot i la maregassa actual, té encara molt de futur. Si ens ho proposem. Cal debatre-ho i parlar-ne. Tot és possible.
