11 de jul. 2008

Rumors

Baixar a la Seu d’Urgell, sigui estiu o hivern, sempre em relaxa. La ciutat dels bisbes prínceps disposa d’una personalitat especial, que canvia durant l’any, i que sembla repetir-se cíclicament. Durant l’estiu la lluminositat sembla envair-ho tot, la claror s’escampa pels seus frescos i porticats carrers, farcits d’història i vellúria, semblant amagar mil i un secrets que les generacions successives dels seus fills han anat vivint.

La Seu d’Urgell té un tempo particular, sobretot la seva gent, disposada sempre a saludar-se mentre travessen pels carrerons i es troben, bé alçant la mà, en els casos més eixuts, o bé parant-se a xerrar en els més pacients. De fet, les xerrades en els seus carrers sovint són monopolitzades per un veritable exèrcit de dones, que tot aprofitant per anar a comprar, intercanvien informacions de fets i rumors, molts dels quals s’exageren de mala manera, estic parlant de les tafaneres.

Ni els millors serveis secrets del món, ni cap guerrilla o legió, pot tenir cap arma més important que la de la informació. Goebbels ja hauria volgut comptar, per expandir les seves mentides, amb aquest esquadró de falda i bata que pobla els carrers urgellencs.

Una legió informativa formada involuntàriament i que des de diversos punts, com els mostradors de les botigues, les cues per demanar tanda en un comerç, sortint de missa, o al bell mig del carrer, expandeix i transforma la informació, sovint inventada i malintencionada.

Tafanejar pot ser no és un ofici, però les seves autores, les tafaneres bé podrien associar-se en un col·legi professional, com el dels periodistes o el de metges. El seu parlar fluix, el xiuxiueig al costat de la víctima, l’assistència massiva als funerals, la presència a oficis matrimonials, anar a donar un condol, pagar la contribució, o comprar quatre costelles de carn, conformen el seu modus vivendi i operandi.

Víctimes i precursores de la societat masclista, conformen el darrer bastió del matriarcat mediterrani i preindoeuropeu que fins fa poc dominà la contrada muntanyenca.

Les noves tecnologies, com els mòbils, ja han entrat en les seves mans, ara ja no cal el boca a boca pel carrer, el rumor pot viatjar encara més ràpid.

Convertides en verdaderes cronistes de la Seu d’Urgell, les tafaneres amb els anys semblen renovar-se amb noves generacions de benvingudes, filles i netes de velles professionals en l’art de l´alcavoteria i la rumorologia.

Anar a munt i avall, portant el carret de la compra buit, qualsevol excusa és bona per sortir de casa, comprar una dotzena d’ous, una lliura de formatge, tot s’hi val. Qui conté més informació per emetre passa a ser la més ben valorada de la ciutat. Una bona tafanera es guanya el respecte de la resta de conciutadanes, la perillositat de la seva llengua, acompanyada amb l’astúcia dels seus ulls i orelles completen la millor de les armes letals que victimitzen divorciats, arruïnats, malalts, casats, accidentats i morts. Ni els morts deixen en pau.

Fins el moment, cap entitat de la Seu d’Urgell no s’ha plantejat seriosament premiar la tasca que realitzen les alcavotes i tafaneres, veritable pedra angular del boca orella social.

Tot un món, a tenir en compte.

4 comentaris:

Unknown ha dit...

Brillant descripció i no pas exclusiva de la Seu d'Urgell, he he he.

Lluís

Climent Miró i Tuset ha dit...

Tens tota la raó, posa-hi Vic, Manresa, Torelló, Sants, Gràcia...

Anònim ha dit...

Això de la política sempre m'ha tirat, què vols que et digui, Clemens?
Penso que no hi pot haver més alta activitat que la de buscar el benestar del teu poble. i aquesta responsabilitat ha de comportar premisses i compromisos ferms.

Com pots pretendre incidir en el govern del teu poble si no ets capaç de governar-te tu mateix mínimament. Seria una bajanada lamentable.
Com pots pretendre postular-t'hi sense haver aconseguit ser una persona ponderada, temperada y que empra tota la seva intel•ligència i la seva indústria -que deia l'altre- en posar-se al servei de tots i mai al de un tret del propi caràcter, o -altrament lamentable-, al de un gremi o un partit.

Un partit, al cap i a la fi és la via de l'expressió política. Per això mateix no té el més mínim sentit la supeditació de cap principi a un partit ni a cap altra cosa, perquè el principi del partit és el seu poble, i està per sobre de tot altre.

Un amic comú em diu que he de llegir el Llibre de Daniel, i recollir-me. Però jo no en tinc ganes de recollir-me, Clemens. Jo tinc ganes de que les coses vagin bé.
Llegint lo llegit, amic, segur que sospites la meva desolació davant l'oferta d'expressions polítiques que tinc per esplaiar-me al país, però mira...
La realitat, com en el cas de les tafaneres, és la que tenim i cabrejar-s'hi seria una ocurrència semblant a la que tingués un mosquit emprenyant-se davant d'un cicló.
Són més intel•ligents que els homes, els mosquits. No s'emprenyen i s'aparten.
És una pena que ens tinguem per animals superiors, però això ho deixo per una altra ocasió, espero que de paraula, perquè això és més cansat.

Cuida't molt nano!

David Gálvez Casellas ha dit...

Bon text, una vegada més. Et felicito i espero amb candeletes el proper lliurament.