El primer camí que vaig estar a París, poc em deuria imaginar que amb els anys seria una de les urbs europees que més he visitat. Sé que era un gener, en plena Guerra de Bòsnia, i que tot estava envoltat de fred. Una colla d’amics: el Marc, el Jordi, l’inefable Carles i jo, emprenguérem el camí del Transpirinenc cap a l’estació d’Austerlitz, situada al sud de la capital gala. Era la vigília de reis del 1994, tots comptàvem amb 23 anys, quin gel que feia.
París era i és una grandiosa ciutat, i en quedàrem més que bocabadats, sobretot en veure la seva gent, i pel que representava aquella munió ciutadana, vinguda d’arreu del món i plantada en aquell lloc, per arrelar-hi, cercant en la comunitat, en la societat ciutadana, allò que tenien en comú, la seva humanitat.
El garbuix multiracial, multicultural, multireligiós.... en definitiva, multi sense més, que es passejava amunt i avall, pel metro, pels carrers i pels autobusos, sense cap mena de por a l’exclusió, ens impressionà d’allò més. Nosaltres estavm acostumats a veure el de cal A o el de cal B, i a sentir que la gent tenien un arrelament, un passat genèticosocial, que els feia una cosa o una altra. Tots estaven col·locats ordenadament, en una banda, en un medi, en el qual et socialitzaves. Tot significava un retrat, una estància en un nínxol. En definitiva, es tractava d’una evolució lineal, situada en un lloc, sense més, en el qual viatjar o emigrar formaven part de disfuncions que històricament havien desnivellat l’ordre i que eren pràcticament desconegudes en ciutats i viles com les de la nostra procedència.
Per a nosaltres, viure, entremig de néixer i morir, estava englobat en un lloc, normalment el mateix, però a París, semblaven trencar-se les normes, la multiculturalitat ja es coneixia.
Ara, quan he tornat a París, ja no m’ha impressionat veure gent provinent de tot el planeta, asseguts al metro o passejant pels seus carrers. A casa nostra ja hi estem avesats, les distàncies, els prismes que ens separaven, s'han escurçat. El món cada dia se sembla més, fins i tot nosaltres ens desplacem amb més celeritat, amb avions, desafiant el temps i les distàncies.
París era i és una grandiosa ciutat, i en quedàrem més que bocabadats, sobretot en veure la seva gent, i pel que representava aquella munió ciutadana, vinguda d’arreu del món i plantada en aquell lloc, per arrelar-hi, cercant en la comunitat, en la societat ciutadana, allò que tenien en comú, la seva humanitat.
El garbuix multiracial, multicultural, multireligiós.... en definitiva, multi sense més, que es passejava amunt i avall, pel metro, pels carrers i pels autobusos, sense cap mena de por a l’exclusió, ens impressionà d’allò més. Nosaltres estavm acostumats a veure el de cal A o el de cal B, i a sentir que la gent tenien un arrelament, un passat genèticosocial, que els feia una cosa o una altra. Tots estaven col·locats ordenadament, en una banda, en un medi, en el qual et socialitzaves. Tot significava un retrat, una estància en un nínxol. En definitiva, es tractava d’una evolució lineal, situada en un lloc, sense més, en el qual viatjar o emigrar formaven part de disfuncions que històricament havien desnivellat l’ordre i que eren pràcticament desconegudes en ciutats i viles com les de la nostra procedència.
Per a nosaltres, viure, entremig de néixer i morir, estava englobat en un lloc, normalment el mateix, però a París, semblaven trencar-se les normes, la multiculturalitat ja es coneixia.
Ara, quan he tornat a París, ja no m’ha impressionat veure gent provinent de tot el planeta, asseguts al metro o passejant pels seus carrers. A casa nostra ja hi estem avesats, les distàncies, els prismes que ens separaven, s'han escurçat. El món cada dia se sembla més, fins i tot nosaltres ens desplacem amb més celeritat, amb avions, desafiant el temps i les distàncies.
La multiculturalitat de les grans ciutas europees fa dies que ha arribat sota els Pirineus.
1 comentari:
saludos desde Esquel, Patagonia Argentina.
Mauro Mateos
Publica un comentari a l'entrada