L’Atlàntida

La temporada estiuenca de la nit s’enceta normalment al mes de maig. En aquesta època, les anomenades terrasses obren les seves portes, amb la música més fresca, i els racons més agradables, dissenyats molt sovint per arquitectes locals que ensumen l’avantguarda.

Les discoteques d’estiu tenen totes un denominador comú: l’aire lliure. L’anar a parar la fresca dels nostres padrins o l’antiga pista del Càmping Envalira tenen com a hereves indirectes aquestes immenses terrasses musicals obertes a la foscor de la nit i a la llum dels estels.

A Catalunya, el buc insígnia de totes elles era l’Atlàntida de Sitges, situada més enllà d’aquella vila marinera del Garraf, passat de llarg el Golf Terramar, prop de la Punta de les Coves, a un extrem de la platja de Santa Margarida.

L’Atlàntida constituïa una senya identitària de Sitges, com també ho són el Cau Ferrat, el Xiringuito, o el carrer del Pecat. D’altra banda, la seva situació procurava que un variat públic hi pogués anar a ballar o a prendre una copa, o potser més. L’Atlàntida i Sitges són inseparables. El seu nom evoca Plató i l'antiga cultura grega, la ciutat perduda i inundada per l'aigua del mar, que aquí emergia, enmig de la nit mediterrània i de la lluna vella del Garraf.

Arran de mar, es presentava com si fos un vaixell varat, esperant el moment del salpar aigua endins, potser en direcció d’aquella illa blanca que diuen els moderns, Eivissa, aquell espill màgic per imitar. Una bona sessió de House punxada i mesclada a l’Atlàntida, amb bona companyia i un bon combinat de vodka a la mà, era el millor que em podia succeir a l’estiu, sobretot si havia passat tot l’hivern als Pirineus. Què bonica és la nit arran del mar per a un muntanyenc de terra endins, avesat al fred i a la neu. 

No fa gaire, un amic de la colla em volia convèncer per sortir plegats els solters de la colla a una de les festes que s’hi organitzen. Una altra excursió de veterans. Ja hi hem anat tantes i tantes vegades. Però la nostra sorpresa va ser brutal quan ens vam assabentar per un conegut que l’Atlàntida ja no hi era, i no s'havia enfonsat com la ciutat homònima, sinó que havia salpat de veritat, deixant Sitges per anar a un lloc no tan bucòlic: la platja de Sant Adrià del Besós. Desconec la causa per la qual l’Atlàntida de Sitges ha tancat, suposo que guarda alguna relació amb la Llei de costes. Només ho suposo. Almenys ho voldria creure.

Sóc dels que pensa que els mites, quan moren, no ressusciten; i si així succeeix, hauria de ser en el mateix lloc, i no milles mar o terra enllà. Més que una discoteca, l’Atlàntida era tot un lloc, com diria l’antropòleg Marc Augé. Tots els estiuejants la coneixien i la relacionaven amb Sitges. Ara què farà la vila del Garraf? Com pairà aquesta mutilació? I Barcelona, com engolirà aquest bagatge de dècades de l'Atlàntida?

Amb la nova situació, tot i que no és un lloc idíl·lic, l'Atlàntida s'haurà de transformar i haurà de deixar el bagatge sitgetà per prendre'n un de nou, de barceloní. Potser rebrà més visitants, i de ben segur que la relacionaran amb el turisme de masses que tant em fa perdre els estreps i amb altres singularitats de la ciutat comtal, sempre que l'empresa arrel·li.

L’Atlàntida de Sitges passa el relleu a una imitació amb vida pròpia, nova del tot, però diferent a la de la seva progenitora. El camí comença de nou. La història les recordarà a totes dues, o potser només a una?

La volta al món en 80 dies

El vell Cine Valira, l’antic Teatre Riambau d’abans de la República, quasi bé sempre projectava pel·lícules per a adults, o això és el que ha romàs en el meu record. Quan algun dia sortia de la Salle amb companys de classe i m’encaminava al Passeig, passava pel davant d’aquella sala i m’entretenia una estona a veure les seves cartelleres, amb multitud de fotogrames que intuïen parts nobles de dones exuberants amb llargues cabelleres de ros tenyit.

Vivíem la transició i aquell cinema acontentava un nodrit públic compost per la lleva de l’Arapiles. Joves reclutes i soldats acontentaven els seus desitjos més foscos i íntims amb el consum d’aquell cinema i les gràcies sexuals de les seves parelles, o d’alguna que d’altra urgellenca disposada a passar una bona estona de frenesí.

L’únic cop que vaig entrar al Valira, va ser un fosc diumenge d’hivern, amb amics del barri, una tarda que van programar una sessió apta per a tots els públics, amb l'aleshores ja vella pel·lícula “La vuelta al mundo en 80 días”, protagonitzada per David Niven i Mario Moreno, Cantinflas

Apart de la canalla del carrer, poc més públic infantil hi havia, potser la tradició del cinema no procurava que els pares acompanyessin o deixessin anar els seus fills a aquella antiga sala. Recordo l’assistència d’un company de classe que hi va anar, era el Lluís.

El temps va córrer, amb pressa, i també les nostres vides. A vegades recordàvem aquella trobada al cinema. Darrerament la seva memòria ho havia esborrat. Però jo encara persistia en què no es difuminés. Poca gent que avui entra a la discoteca la Crem de la Seu d’Urgell saben que la sala havia estat un cinema, i també un teatre. Qui recorda aquell cinema? i aquest film?

Aquesta pel·lícula té una significança molt particular, un missatge encobert, que l’autor de la novel·la, Jules Verne ens va voler transmetre: La nostra vida és com una volta al món. El temps varia per a cada viatger, molts dispensen una colla d’anys i altres molts menys. En tot cas, sempre són els necessaris. Tothom acaba aquesta cursa, pots trigar més o menys, però sempre arribes al final.

Aquest ha estat el cas del Lluís, que ja ha fet la seva particular volta al món. Qui sap el que ens espera a nosaltres. Quants dies trigarem per fer la nostra? Suposo que quan arribi el final d’aquest viatge, el Lluís ens esperi per veure una altra pel·li, aquest cop sense fi, i que sigui també una esbojarrada comèdia, com la majoria d’estones que vam passar amb ell, rient i buscant el cantó positiu i alegre a tot. Veure’l, sovint era sinònim de passar una bona estona. Fins i tot ara, durant la malaltia, en tenia una per explicar.

El Lluís ha arribat, ha guanyat la juguesca com Phileas Fogg, i ara, com una llum lliure, amatent, esguarda la nostra arribada.

Per al Lluís Canes,

El llegat dels carolingis

Els francs, a través de Carlemany, van administrar Urgell i Cerdanya a finals del segle VIII, una mica més tard del 785, després que els gironins els lliuressin la seva ciutat. Ens trobem davant d’un moment de forta convulsió, amb el retrocés dels sarraïns i amb la disputa teològica adopcionista que va desembocar en una heretgia. 

A grans trets, i generalitzant, podem parlar d’una divisió de la població visigoda* en dos bàndols: els que volien romandre en un ordre antic, que havia decaigut totalment amb l'arribada dels musulmans i la posterior dels francs; i els que albiraven una nova oportunitat amb l'administració franca i les seves reformes. En el primer grup hi trobem el bisbe Feliu d’Urgell, portaveu de l'heretgia adopcionista, conjuntament amb el seu màxim precursor, el metropolità de Toledo, Elipand; i en el segon els que es posicionaren al costat de l'administració i de l’església carolíngia, com per exemple Vitiza, fill del comte de Magalona i conegut arreu pel seu altre nom: Benet d’Aniana.

Carlemany, emperador des del 800, i els seus descendents van confiar l’administració dels comtats de la Marca, que seran coneguts en època molt posterior com a Catalunya Vella, a nobles locals, membres de la noblesa visigoda local, barrejada o no amb la franca. 

A diferència dels comtats veïns, l’entrada de l’administració franca als Pallars i a la Ribagorça no es va produir a través d’una iniciativa de la reialesa carolíngia o centrada en aquesta institució, sinó a través dels seus parents els comtes de Tolosa, a principis del segle IX.

Cap el 872, Ramon possiblement del casal de Bigorra i emparentat amb els Tolosa, aleshores desposseïts del seu comtat, va ser el primer comte independent de Pallars i de Ribagorça, uns territoris que aleshores ja s’estenien des del Port del Cantó fins als límits amb el Sobrarb, un comtat veí que va romandre sota l’administració musulmana, conformant com un coll d’ampolla entre Aragó i la Ribagorça.

Jordi Bolòs i Víctor Hurtado han treballat de fa una colla d’anys, a través de la cartografia en el format d’atles, un seguit de comtats catalans durant l’època carolíngia. Les dades contingudes en els pergamins i cartularis que es desaven en canòniques i monestirs han estat el gruix d’un curós treball, l’objectiu del qual ha estat plasmar damunt del paper una realitat existent de fa més de mil anys.

El darrer d’aquests atles, editats per Rafael Dalmau Editor, va veure la llum durant la tardor de l’any 2012. Es tracta de l’Atles dels Comtats de Pallars Ribagorça. Víctor Hurtado el presentarà el dimecres, 3 de juliol, a les 20.00 hores, i a la Llibreria la Puça d’Andorra la Vella.

*visigots: Referit a la població que vivia a Hispania i a la Septimània, fruit del mestissatge dels gal·loromans i hispanoromans amb els visigots.

Títol: Atles dels comtats de Pallars i Ribagorça (806-998).

Autor: Jordi Bolòs i Víctor Hurtado.

Editorial: Rafael Dalmau (Barcelona)